La rebel·lió catalana

la-rebel-lio-catalanaAntonio Baños
La rebel·lió catalana
Notícia d’una república independent
Edicions 62, labutxaca, 2013, Barcelona
264 pàgs., 14,90 €

Una de les característiques d’aquest Sant Jordi, a banda de la mirada històrica de Sánchez Piñol amb Victus, ha estat l’abundància de llibres de reflexió política sobre el procés sobiranista. Com que, donada l’oferta, era difícil triar de manera ordenada, vaig deixar que l’atzar em portés a llegir unes poques línies de La rebel·lió catalana d’Antonio Baños i em convencés no només que el volia sinó que el necessitava urgentment.

D’acord que es poden trobar llibres que repassen la història recent amb l’exhaustivitat del periodisme crític o estudis molt seriosos sobre la viabilitat econòmica d’un estat català. Es pot trobar l’argument històric, el lingüístic, el cultural i, sobretot, l’econòmic. El que no és tan fàcil és trobar una bona argumentació dels avantatges que la independència tindria des d’un punt de vista de la justícia social, dels valors republicans i de la qualitat democràtica. El mèrit és que l’autor defensa aquesta opció sense recórrer gaire ni a l’economia ni a cap mena d’essència nacional i sempre amb una gran empatia vers els diferents pobles d’Espanya, que l’autor procura distingir en tot moment de les elits que han governat l’Estat durant segles de manera jeràrquica i en benefici propi.

Un element imprescindible de l’assaig és la sàtira i la ironia. Perquè com, si no, es podria respondre al discurs de la por, al de la desinformació o al que intenta engalipar el personal amb idees de pa sucat amb oli? “Avui dia, la independència no existeix”, recull Baños de les declaracions que es fan no només a Madrid sinó també a Barcelona. Per respondre-hi, cita Rubert de Ventós: “Si no existeix, que ens la donin”. Cal dir res més? O bé la boutade “Mira el teu DNI! Què hi diu?”, a la qual respon, “el meu, en concret, diu que ja ha caducat”. No es tracta, per això, de respostes ràpides, de manual o que es limitin a fer gràcia. En les reflexions que segueixen hi ha ironia però només com a vehicle d’una fina argumentació lògica que defuig els llocs comuns. La mirada personal també hi és present, i s’ha de dir que arriba al lector.

Quan es porten llegides unes pàgines, si un mai havia sentit a parlar de l’autor, és inevitable preguntar-se d’on ha sortit l’Antonio Baños. Pel que fa als orígens, ell mateix ens ho aclareix:

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats.

normal_457

El títol està molt ben triat perquè la proposta de Baños s’assembla a una revolució tranquil·la, a una rebel·lió a càmera lenta, però rebel·lió al cap i a la fi. Rebel·lió contra la monarquia i contra tota una estructura de poder que s’ha anat renovant a sí mateixa perquè tot segueixi igual. Ens ho recorda ja al primer capítol, titulat marxem:

La propaganda borbònica i part de les esquerres locals i peninsulars insisteixen encara en una mena de “via panamenya” cap a la independència. Un procés lampedusià en què les elits controlarien el camí a la llibertat perquè no tingués ni gaires revolts ni gaires llibertats i conservar així les venerables estructures de poder. Un joc de concessions, tributs i prebendes per aigualir-nos. És plausible sempre que es tregui de l’equació una minúscula variable: el poble.

Vaig adquirir el meu exemplar el dia de Sant Jordi, i vaig fer la petita cua per tenir-lo signat per l’autor. A sota de la dedicatòria hi va afegir una mena de missatge en clau, el lema Donec Perficiam que, un cop a casa, vaig saber que va fer seu la Guàrdia Reial Catalana durant la Guerra de Successió i que alguns, com el mateix Baños, han recuperat per al moment actual. El significat: fins a reeixir, fins a aconseguir-ho. I és que, encara que per Sant Jordi no compressim Victus, sembla que era impossible no ensopegar amb el 1714. A diferència de la proposta de Sánchez Piñol, però, la d’Antonio Baños està basada en un 100% en fets reals. I com en el cas de la de Piñol, el resultat és un magnífic llibre que es llegeix sol.

Altres comentaris: EnforcallPer a bons patricis.

Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

nuestra-necesidad-de-consuelo-es-insaciable-xl

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.

Modesta España

modesta españaEnric Juliana
Modesta España
Paisaje después de la austeridad
RBA, Barcelona, 2012
254 pàgs., 19€

Qualsevol llibre de crònica política de l’actualitat perdria bona part del seu interès al cap d’un any d’haver-se publicat. I la pèrdua ja seria total si l’autor gosés situar l’acció en un escenari tan canviant —per no dir convuls— com és l’espanyol en un segle XXI marcat per una crisi global i per uns problemes territorials reviscolats. L’assaig que ens ocupa, però, no té una data de caducitat clara, i això és així bàsicament per un motiu: qui escriu es diu Juliana, Enric Juliana.

L’autor, veterà periodista i director adjunt de La Vanguardia, traça un “paisatge després de l’austeritat” amb un lema —la modèstia— encarnat en un personatge —el Caballero del Verde Gabán—. La recepta que Juliana prescriu per a Espanya seria, doncs, capgirar els tradicionals valors castellans que tendeixen a l’idealisme i a l’excés, és a dir, abandonar el model del Quixot i recuperar un altre personatge cervantí que encarna virtuts oposades: don Diego de Miranda, Caballero del Verde Gabán.

Hay que reivindicar al Caballero del Verde Gabán. Austeridad, ponderación, mesura, solidez y un respetuoso sentido de la realidad para hacer frente a un futuro áspero y difícil.

El llibre fa un recorregut per la política espanyola recent i els personatges que l’han modelat —Aznar, Zapatero, Rajoy, Maragall— amb els flashbacks necessaris —Suárez, el franquisme, el rei— sempre que li cal anar a les arrels dels fets. I aquí és on rau la diferència entre una crònica d’Enric Juliana i una altra de senzillament informativa: tant si s’hi està d’acord com si no amb el diagnòstic que ofereix de la realitat, Juliana dibuixa un paisatge global que va espacialment més enllà de les fronteres espanyoles i temporalment més enrere de la mera actualitat. Un paisatge amanit amb converses i confidències narrades amb to d’intriga que fan sentir al lector que, en acabar la lectura, estarà en possessió d’uns quants secrets d’estat —sense que, evidentment, sigui cert—. Aquesta habilitat de l’autor fa pensar en la d’astròlegs i vidents que poden exercir perfectament les seves professions amb l’ajut estricte de grans dosis de psicologia. En el cas de Juliana, però, el que trobem són altes dosis de coneixements històrics i geopolítics. Un exemple és la incursió que fa en terres portugueses cap al final del llibre.

Llegir aquest assaig després d’un any políticament tan agitat fa veure, per exemple, que al març del 2012 ja es respirava en l’ambient l’auge de l’independentisme català. Juliana dedica a Catalunya gran part de les seves anàlisis —més val que els lectors no catalans ho tinguin present— i gosa fins i tot fer pronòstics (potser no era tan errat el símil amb els vidents) situant-se en l’any 2050:

Cataluña no es independiente, pese a que ese sentimiento subsiste, con altibajos, en las encuestas. Hubo un momento muy crítico. A iniciativa de Alemania, Francia e Italia, con el apoyo de Gran Bretaña (que había neutralizado la independencia de Escocia con un referéndum que, por poco, resultó favorable a la hipótesis autonomista), el Presidium Europeo emitió en 2022 una directiva que advertía contra cualquier modificación de las fronteras interiores de la Unión. El mismo decreto ofrecía a Cataluña el estatuto de “nación europea subestatal”.

Deixant de banda les visions del futur, que és sempre incert (la que fa de Catalunya, tanmateix, és paral·lela al tractament que sobre el país fa el diari on treballa l’autor), s’ha d’admetre que el llibre és una excel·lent crònica de la història espanyola recent i d’una actualitat marcada per una gran ombra d’incertesa.

Començar de nou

Ferran Casas i Joan Rusiñol
Començar de nou.
Catalunya debat el seu futur: singularització o independència

Deu i Onze Edicions, Barcelona, 2012
225 pàgs., 16,30€

L’assaig Començar de nou és una detallada crònica de la política catalana dels últims deu anys a mans de dos periodistes del diari Ara: Ferran Casas, cap de política, i Joan Rusiñol, delegat a Madrid. No és sorprenent, per tant, que l’estil sigui purament periodístic; conté opinió i parts d’entrevistes però conté, sobretot, moltíssima informació. Cal tenir-ho clar abans de seure, llibre en mà, disposat a començar les seves 225 pàgines que analitzen d’on venim, on som i on anem.

La tesi del llibre queda ben recollida en la dicotomia del subtítol –singularització o independència–. Segons els autors, comença un temps nou per a Catalunya en el qual caldrà definir un horitzó clar, lluny de les ambigüitats a què ens havia acostumat l’era Pujol. Per què? Doncs principalment a causa de dos factors que no es poden menystenir: la resposta del Tribunal Constitucional al nou Estatut –amb el fracàs consegüent de la via federal– i la crisi econòmica que ha fet qüestionar el model de finançament vigent. Casas i Rusiñol no es limiten a relatar la “gran política” sinó també l’ebullició més invisible del món associatiu, dels moviments interns dels partits o de les personalitats influents. El paisatge que dibuixen correspon a un canvi d’etapa que s’estaria produint en aquests moments (el llibre és del març del 2012), amb un augment dels arguments racionals de l’independentisme paral·lel a una revifada (més simbòlica i sentimental) de l’espanyolisme, en tots dos casos amb menys complexos que mai. Els autors fan servir el símil de la corda: si dos equips estiren d’una mateixa corda en sentits oposats i, de cop i volta, n’hi ha un que estira més fort, l’altre també es veu obligat a fer més força perquè l’alternativa és perdre.

Es nota que la informació és exhaustiva. Tots els fets rellevants que altrament caldria cercar en hemeroteques o dins del caos de la xarxa, queden recollits aquí i entrellaçats per formar un mosaic que fa entendre més bé en quin punt es troba Catalunya i quines opcions té. Cal tenir en compte que quan es parla de canvis socials, el que és fonamental és observar quins són els moviments de fons i quins els argumentaris que generen opinió. En qualsevol cas, sempre cal una perspectiva per entendre on som i cap a on anem.

L’any 1940, amb només deu anys, Jordi Pujol va pujar al Tagamanent i, contemplant el paisatge que s’obria sota els seus peus, va descobrir una vocació política per contribuir a alçar de nou un país abatut i derrotat en tots els sentits. Cinquanta-vuit anys després, Pasqual Maragall s’enfilava a la torre de comunicacions de Collserola, amb la ciutat de Barcelona al fons, per anunciar la seva candidatura a la presidència de la Generalitat. Totes dues escenes, allunyades en el temps i en l’espai, expliquen la Catalunya que tenim avui. Des de les altures, els dos polítics més decisius de la nostra història recent van somniar una determinada idea de país –a vegades oposada, a vegades complementària i a vegades coincident– i després van donar-hi vida a peu pla. Ara aquesta etapa s’ha acabat, l’un i l’altre han usat la paraula fracàs, i toca bastir un projecte fresc des d’arran de terra, arran de mar.

Dues prevencions finals. La selecció dels entrevistats no està feta a l’atzar sinó que és força coincident amb l’opinió que destil·la l’assaig. Això es pot veure com a manca de pluralitat, però també com a manera de focalitzar i reforçar el missatge dels autors. D’altra banda, tot i que la redacció és molt correcta i en cap moment perd el ritme d’una bona crònica periodística, no és imaginable que es pugui llegir d’una tirada (ni de dues ni de tres) sinó a petites dosis per no saturar el lector. A canvi, el llibre dóna tots els arguments –i més– per tots aquells que aposten per un nou començament.

Brussel·les, el monstre gentil o la tutela d’Europa

Hans Magnus Enzensberger
Brussel·les, el monstre gentil
o la tutela d’Europa
ARCÀDIA, Barcelona, 2012
98 pàgs., 11,90€

Si sempre és un bon moment per fer autocrítica, en les èpoques de crisi esdevé vital. I en aquest assaig de l’intel·lectual alemany Hans Magnus Enzensberger trobem una crítica intensiva i extensiva a la manera com s’està construint Europa. Una crítica que comença amb un cert humor, com quan cita la disposició 1677/88 sobre els cogombres, segons la qual els de classe “extra” només es poden comercialitzar si la curvatura no supera els 10 mil·límetres per una llargària de 10 centímetres. Però ben aviat el que comença com humor es transforma en sarcasme quan ens parla dels càrrecs als “despatxos de direcció”:

En primer lloc cal esmentar el president del Consell Europeu. Seria fatal que el públic el confongués amb el president del Consell de la Unió Europea. Perquè és aquell Consell, i no aquest, el que es compon dels caps d’estat i de govern […]

L’autor –per l’estorament dels lectors– és capaç de dedicar algunes pàgines a una enumeració carregosa de sigles que representen diferents organismes de la Unió. Però si això sembla fer-lo entrar en èxtasi, acte seguit descobreix un nou objecte d’estudi: “és una llàstima que la majoria d’etnòlegs se’n vagin a Papua-Nova Guinea i no a Brussel·les, perquè aquí se’ls obriria un camp d’investigació molt particular”. I la recerca etnològica d’Enzensberger pels despatxos de Brussel·les arriba a una conclusió clara: els euroburòcrates –una espècie aïllada del seu entorn urbà– viurien amb la consciència de tenir una missió transcendent i completament desconeguda pels ciutadans europeus que es beneficien de la seva feina. Però quines són, segons l’autor, les causes que expliquen l’absurd d’una maquinària que representa “la raó d’estat d’un Estat inexistent”?

Com hem arribat fins aquí? –es pregunta Enzensberger–. Els defectes que –admetem-ho– habiten en la complicada arquitectura de la UE caldria buscar-los en un polític francès “de bigoti ben retallat” anomenat Jean Monnet. Aquest home rabassut i tenaç, promotor de l’embrió de la UE, hauria transmès al funcionament dels òrgans de la Unió un paternalisme antidemocràtic que defugiria els referèndums i preferiria les decisions preses per les elits. A partir d’aquí, el discurs es va centrant en un dels pecats capitals de la UE, l’anomenat dèficit democràtic, i és aquí on la prosa d’Enzensberger abandona l’humor i la ironia suau per esdevenir una crítica despietada. El lector euroescèptic o el que simplement s’ha deixat arrossegar per la prosa de l’autor –encuriosit per saber on vol anar a parar– pot caure fàcilment en els paranys que aquest li té preparats. Dubtoses dades estadístiques que hi apareixen amb la introducció “es calcula que” (p. 74) i judicis d’intencions massa nombrosos per enumerar-los. Parla, per exemple, de la “dèria irrefrenable per dur a terme ampliacions” quan, de fet, el ciutadà atent a l’evolució de la UE sap que les ampliacions han estat promugudes pels països euroescèptics com a estratègia per afeblir-ne la integració política. Ben lluny, per tant, de cap intent de transformar la Unió en una “potència mundial”, cosa que, d’altra banda, no seria pas il·legítima.

Aquest assaig ha estat qualificat en un altre lloc d’indigne pamflet (Café Steiner) que abona les tesis populistes del diari Bild. Què té, doncs, a banda d’ironia i amenitat, que m’impedeix desautoritzar-lo del tot? Entre línies hi ha, per exemple, un bagatge cultural que beu de fonts europees. Hi ha, de tant en tant, algun adjectiu que el delata, com quan qualifica de fet dolorós l’absència d’una opinió pública europea. Hi ha, en definitiva, el fet que les crítiques d’Enzensberger no van adreçades a Europa sinó a una construcció política concreta anomenada Unió Europea que ell qualifica de quimera –en el doble sentit de creació de l’esperit i de monstre que escup flames–. En paraules de l’autor:

Tot i que Brussel·les és a Europa, Europa no és a Brussel·les.

I ara què?

I ara què?
Alfred Bosch
Barcelona, Galàxia Gutemberg, 2011
200 pàgs., 16,90€

El títol d’aquest assaig de l’Alfred Bosch és semblant al de l’opuscle что делать? (Què fer?) de Vladimir Lenin que, al cap de quinze anys de ser publicat, precipitaria la revolució russa. Salvant les distàncies (i els moments històrics) es pot dibuixar un paral·lelisme central entre les dues obres: per arribar als objectius respectius (la independència de Catalunya, en un cas, la revolució bolxevic en l’altre) tots dos autors són conscients de la necessitat de dotar la societat de múscul polític; tots dos saben que cal arrossegar els sectors més moderats a un compromís per arribar a la ruptura.

L’obra d’en Bosch no és, de cap manera, un manifest revolucionari. És un manual alternatiu de la història catalana recent. És una reflexió sobre els processos d’emancipació nacional, amb el dels EUA com a referència bàsica. És una bona col·lecció de moments estel·lars que si bé –a diferència dels de Stefan Zweig– no han canviat la història del món, sí han reorientat el rumb polític de Catalunya. Però és, sobretot, una reflexió sobre un fet central: per què, si les darreres enquestes mostren que una majoria dels catalans votarien en un referèndum sobre la independència, no es produeix una traducció en poder, o múscul, polític? Com és que les enquestes assenyalen una majoria de sís mentre la representació parlamentària de partits independentistes continua sent minoritària?

L’Alfred Bosch va ser portaveu de la plataforma Barcelona Decideix, responsable de la consulta sobre la independència a Barcelona, i això li ha permès disposar d’un anecdotari que, en conjunt, potser no respon la pregunta anterior, però sí que en dóna algunes pistes. Una anècdota deliciosa és la conversa-tipus següent:

–Que vol votar?

–No, yo no estoy de acuerdo con esto –de la independència…

–Doncs voti que no.

–Pero oye, hombre, como voy a votar que no, si yo soy catalán de nacimiento…

L’autor diferencia entre l’independentisme actiu o d’alt cost, el d’aquells que no es perden cap manifestació, del de poc risc o low cost. Per dir-ho gràficament, l’independentista low cost podria ser la pensionista de l’àtic o el botiguer de tota la vida, que no faran insubmissió fiscal però que si se’ls dóna l’oportunitat de votar, i saben que l’endemà no hi haurà tancs al carrer, faran el petit esforç de sortir de casa i dipositar un a l’urna. Seria la diferència entre aquests dos col·lectius la que respondria la pregunta d’abans; seria la relació entre ells, doncs, la que ha de determinar el futur polític del país.

Com a punt feble del llibre –o potser és una qüestió personal– diria que la descripció de la consulta de Barcelona està feta amb un detall i un to èpic excessius; cosa difícil d’evitar quan se n’ha estat responsable de l’organització. D’altra banda, és just reconèixer que el to èpic funciona molt bé en la resta del llibre i aconsegueix que alguns fets més aviat grisos (com ara l’OPA de Gas Natural a Endesa) adoptin una gran rellevància (possiblement, la que tenen). Les pinzellades d’història americana o russa són també molt aclaridores. Però s’agraeix sobretot un discurs que no va contra ningú, que ha deixat de banda els essencialismes però que, alhora, sap què vol sense complexos.

I tinguem clar que no estem lluitant només pel nostre petit país. Aquesta lluita és per la llibertat, i per tant és per al món sencer, és una causa que no pot ser nostra i només nostra. Aquesta és una fe que no vol traçar noves fronteres, sinó esborrar les que ens impedien ser germans amb la resta de pobles lliures.

En aquesta entrada d’Enforcall trobareu una divagació de política-ficció que pren aquest assaig com a excusa.

Si Europa despierta


Peter Sloterdijk

Si Europa despierta
Reflexiones sobre el programa de
una potencia mundial en el fin de la era
de su ausencia política

Traducció de Germán Cano
València, PRE-TEXTOS, 2004

Aquest petit assaig de no més de 70 pàgines ofereix una visió lúcida de la història recent d’Europa i del paper que podria jugar en un futur. El títol no és casual. L’autor dedica força de les poques pàgines de l’assaig a descriure la situació de shock i d’humiliació política en què va quedar immers el continent europeu després de la II Guerra Mundial. Situació que, segons l’autor, havia expressat perfectament Jean-Paul Sartre amb les paraules condamné à la liberté. Justament els francesos eren els qui millor entenien la càrrega de l’alliberament que no van obtenir per ells mateixos sinó amb l’ajuda americana. Peter Sloterdijk descriu amb mestratge la sensació d’absurditat existencial, de nihilisme, que impregnaria el pensament europeu durant la segona meitat del segle XX, situació que portaria a projectes polítics de poca volada i, fins i tot, a una actitud general de trivialitat vital en què la paraula decisió quedaria, segons ell, substituïda per la paraula vivència. Es passaria d’estar condemnat a la llibertat a estar condemnat a la frivolitat. La raó de fons d’aquestes tendències seria la comprensió que Europa havia deixat de ser un centre decisori mundial, paper que quedava a partir d’ara reservat a Washington i Moscou.

Com a tema recurrent, l’autor es pregunta què és Europa i què vol dir ser europeu. Al llarg del llibre, assaja diferents respostes que s’han donat o que encara es poden donar (quedant sempre clar el convenciment de l’autor que la pregunta té sentit i que el sentit és profund):

– Europa és un teatre per a les metamorfosis de l’imperi [l’Imperi Romà]
– Europa és la zona on la gent culta entén la llengua dels romans (definició que va ser vàlida durant segles)
– Europa és el focus de la revolta contra la misèria humana
– citant Paul Valéry, diu que l’europeu no es defineix per la raça ni per la llengua ni pels costums, sinó pels seus desitjos i l’amplitud de la voluntat

Hi ha moments en què, com a conclusió del seu magistral resum històric i filosòfic, semblaria que l’autor estigués a punt de fer una apologia per reconstruir l’Imperi Romà, però la seva proposta és una altra. No la diré aquí perquè trobo que el llibre és per llegir, rellegir i descobrir l’autor, si encara no es coneixia.