La mujer temblorosa o la historia de mis nervios

Siri Hustvedt
La mujer temblorosa o la historia de mis nervios
Barcelona, Anagrama, 2010
232 pàgs., 17,50 €
Trad. de Cecilia Ceriani

Dos anys i mig després de la mort del seu pare, conviden l’autora a participar en un petit homenatge en la seva memòria, a Minnesota, a la Universitat de Sant Olaf, on ell havia treballat com a professor de filologia noruega durant quaranta anys. L’acte es presenta com a senzill i entranyable, ja que es tracta només de dir unes paraules a l’entorn de l’avet que han plantat al campus en record seu:

Segura de mí misma y provista de fichas llenas de anotaciones, miré al público, compuesto por unos cincuenta amigos y colegas suyos que se habían reunido alrededor del abeto noruego conmemorativo, lancé mi primera frase y, a continuación, empecé a temblar descontroladamente de la cabeza a los pies. Mis brazos se agitaban de forma desmedida. Mis rodillas chocaban una contra otra. Lo increíble era que no me afectaba la voz en absoluto. El temblor cesó cuando dejé de hablar.

A partir d’aquest episodi de tremolors inexplicables (més inexplicables encara en una persona habituada a parlar davant de grans audiències), la Siri Hustvedt comença un apassionant i apassionat viatge pels laberints del cervell, als quals intenta accedir des de múltiples perspectives, bàsicament des del camp de la neurologia, de la psiquiatria i de la psicoanàlisi, assumint ja d’entrada i sense complexos que ella no és ni neuròloga, ni psiquiatra, ni psicoanalista, sinó una persona summament curiosa i àvida de saber. És mitjançant la lectura sistemàtica i la pràctica de l’esperit crític com va acostant-se al gran enigma del cervell.

El llibre avança i s’estructura a partir de les preguntes que ella mateixa es formula incansablement. De fet, sembla com si cada resposta provoqués un allau de noves preguntes. Tot el llibre és un camp minat d’interrogacions. Potser aquest és l’avantatge de trobar-nos davant d’un assaig escrit per algú que confessa no ser “professional” en la matèria: que no se sent obligat a concloure ni a oferir respostes satisfactòries. De vegades, els “entesos” forcen respostes per no haver de reconèixer la seva incapacitat d’arribar a una solució. L’autora, en canvi, només interroga, s’interroga i segueix buscant, sense escoltar els cants de sirenes que li brinden diagnòstics ràpids (en el seu cas, els especialistes identifiquen les seves tremolors com a resultat de la migranya, o d’alguna forma d’epilèpsia, o d’un trastorn de conversió, o de mil altres coses).

Mentre intenta descabdellar la troca, la Siri Hustvedt ens ofereix el relat de desenes de casos clínics de què ha tingut coneixement al llarg del seu periple intel·lectual i vital. Això fa que la lectura d’aquest llibre sigui, en alguns moments, tan llaminera. Casos que, si no fos perquè estan documentats en la literatura mèdica, titllaríem directament de deliri impossible o d’al·lucinació histèrica. Per exemple, explica que algunes persones, abans de patir un atac de migranya, veuen el seu doble caminant al seu costat. D’altres tenen una mà “rebel” que exhibeix un comportament autònom impossible de controlar (mentre amb una mà es corden la camisa, l’altra es dedica a descordar-la).

Potser les pàgines més interessants siguin les que dedica a la memòria i al record: com ens inventem el passat, com el distorsionem i canviem, el neguem, l’elaborem a través del llenguatge, el tenyim d’emocions, el convertim en símptoma físic per poder tapar-lo, etc.

El llibre és, també, una lliçó de coratge i d’acceptació de les pròpies esquerdes. Tot i que els episodis convulsius es repeteixen de tant en tant, l’autora no renuncia a parlar en públic (“mis únicas opciones eran caer redonda al suelo y admitir la derrota o seguir hablando”). Ni tan sols accepta haver de prendre de manera permanent alguns dels fàrmacs fortíssims que li recepten (perquè el fàrmac, diu ella, li produeix una disminució alarmant de la consciència i no deixa de ser una disfressa que amaga l’arrel del problema). Més coratge, encara, quan s’és una de les escriptores més brillants i conegudes del moment (i, damunt, “dona d’en Paul Auster”).

Una entrevista a l’autora

I aquí, a “La Contra” de La Vanguardia

Anuncis

El drama del niño dotado y la búsqueda del verdadero yo


Alice Miller
El drama del niño dotado y la búsqueda del verdadero yo
Barcelona, Tusquets, 2009
176 pàgs. 7,95 €

D’entrada, el títol pot induir engany. A què es refereix l’autora quan parla d’un “nen dotat”? No a una criatura amb grans dots intel·lectuals, com podríem pressuposar, sinó a un d’aquests nens bons, sensats, comprensius, hipersensibles, no gens problemàtics, complaents amb tohom i que des ben aviat neguen les seves pròpies necessitats per satisfer les dels altres (sobretot, les expectatives dels pares). En una paraula, nens que es comporten com petits adults, nens que desenvolpuen una “personalitat-com-si” (el que s’ha descrit com a “fals Jo”): “La persona desarrolla una conducta en la que sólo muestra lo que de ella se desea, y se fusiona totalmente con lo mostrado”. El problema és que tanta docilitat aparent té un preu. Quantes coses tapa, nega o mata aquesta criatura per tal d’aconseguir l’aprovació del món?

L’autora, psicoanalista de professió, parteix de la base que el passat emocional de la nostra infantesa resulta determinant al llarg de tota la vida. Per això és crucial mirar enrere i intentar comprendre com vam viure aquells primers anys. No pas per canviar-los, sinó més aviat per digerir-los (ho diu ben clar: el passat no es pot canviar, d’acord, però nosaltres podem canviar i deixar de ser les víctimes inconscients d’aquell passat): “Tomar conciencia de los sentimientos infantiles no mata, sino libera. Lo que, en cambio, sí mata a menudo es el rechazo de los sentimientos, cuya vivencia consciente podría revelarnos la verdad”.

Segons l’autora, no és improbable que, a la llarga, aquestes criatures acabin presentant un quadre depressiu, perquè no han sabut resoldre el seu propi desig (pendents com han estat sempre del desig aliè) i perquè se senten estranyes davant d’elles mateixes. Un altre símptoma freqüent és la “grandiositat”, és a dir, l’obsessió per mostrar-se perfecte, admirat i brillant costi el que costi. El “deliri de l’èxit”. Són víctimes de “la trágica ilusión de confundir admiración con amor”. De manera que, segons Miller, grandiositat i depressió vindrien a ser dues cares de la mateixa moneda, una moneda encunyada en la infantesa.

El segon error a què podria induir el títol és pensar que som davant d’un altre llibre d’autoajuda d’aquests de tot a cent. No, és un assaig rigorós de psicologia, que no inclou receptes màgiques per curar res. L’autora planteja una hipòtesi, la il·lustra amb alguns casos procedents de la seva pràctica clínica, reflexiona i obre portes a la reflexió. Que ja és molt. D’alguna manera, ens convida a iniciar un procés de coneixement emocional i d’apertura a vivències que potser hem anat amagant en un soterrani fosc. Però en cap moment no hi ha un adoctrinament ni un exalçament de les virtuts de la psicoanálisi (a més, es pot llegir sense preparació prèvia, perquè evita la terminologia específica de la seva professió).

És un llibre ric, intel·ligent, honest, potser polèmic, amb diferents nivells de lectura, perquè cadascú en pugui treure el profit que vulgui. Molt recomanable.

El dolor de amar


Juan David Nasio
El dolor de amar
Barcelona, Gedisa, 2007
145 pàgs., 12€

Aquest llibre parla del dolor, concretament del dolor provocat per la desaparició d’un ésser estimat, ja sigui com a conseqüència d’una separació amorosa o de la seva mort.

Què fer, amb el dolor? Com acabar assimilant allò que en principi sembla inassimilable? Què significa elaborar un dol? Què perdem, quan perdem una persona estimada? Per sort, l’autor evita entrar en el terreny fàcil de les receptes, dels “how to” (no té res a veure amb un llibre d’autoajuda, tot i que, paradoxalment, la seva lectura pot ser de gran ajuda). Les respostes van madurant de mica en mica i de manera no gens forçada. Perquè allò que interessa en un primer moment és formular les preguntes adequades amb valentia i temptejar possibles explicacions. Tot això acompanyat d’un bon treball de delimitació lèxica (per exemple, aclareix quina diferència hi ha entre dolor, angúnia, trauma i pànic).

Comença definint el dolor com un fenomen de límit (perquè ens col·loca a una passa de la desintegració i de la bogeria) i mixte (perquè afecta al mateix temps el cos i el psiquisme). I segueix amb més matisos: allò que provoca dolor no és l’absència de l’altre, sinó la manera com vivim aquesta absència. El dolor neix perquè s’esquinça el vincle -per a nosaltres, essencial i imprescindible- que ens unia a aquella persona:

Del mismo modo en que se cree, equivocadamente, que la sensación dolorosa debida a una herida en el brazo se localiza en el mismo brazo, se suele creer, de manera igualmente errada, que el dolor psíquico se debe a la pérdida de la persona del ser amado, como si lo que doliera fuera su ausencia. Pues bien, no es la ausencia del otro lo que hace sufrir, sino los efectos que provoca en mí esa ausencia

Poca cosa es pot fer davant del dolor: acollir-lo amb paciència, donar-li temps, posar-li paraules o crits, exterioritzar-lo amb algun ritual… I, sobretot, no negar-lo: “el duelo no consiste en soldar lo que se rompió”. El dol és més aviat acceptar l’absència amb serenitat: “hacer el duelo es aprender a amar de otro modo a la persona desaparecida. Con el duelo, el doliente no olvida al difunto ni deja de amarlo; sólo atenúa un apego excesivo”.

Juan David Nasio (Argentina, 1942) va esgranant una sèrie de reflexions nascudes bàsicament de la seva experiència com a psicoanalista, però ho fa amb un llenguatge més que entenedor: net, brillant, precís, sintètic… sense delectar-se en l’argot psicoanalític, però sense defugir-lo quan li és necessari.

És d’aquella mena de llibres que convida a tornar enrere per pensar-hi i, sobretot, per degustar passatges especialment inspirats. Molt recomanable.

Los patitos feos

Boris Cyrulnik

Los patitos feos
La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida
Barcelona, Gedisa editorial, 2002

238 pàgs., 17 euros.
Traducció: Tomás Fernández Aúz i Beatriz Eguibar

Aquest és un llibre que ens porta irremeiablement a fer un viatge cap al nostre passat. Ens convida a pensar com van ser de sanes o d’insanes les relacions amb els nostres pares i familiars propers. Com va ser la nostra infantesa? Quant té a veure amb el que jo sóc i no sóc ara? Amb els projectes que he pogut tirar endavant i amb els que no? De vegades ens exigim molt a nosaltres mateixos i oblidem d’on venim, tots els passos que ens han dut on som.

La resiliència es defineix com la capacitat dels èssers humans de superar les adversitats i fins i tot sortir-ne enfortits.

Quan un adult fa callar un nen ferit, castigant-lo per comptes de recomfortar-lo, què li passa al nen? Com hem d’actuar davant el relat en primera persona d’una agressió per no acabar, sense voler, transformant la seva ferida en un trauma? Per tal de transformar el sofriment dels nens que han estat agredits cal que puguin expressar les seves emocions i, així, es puguin salvar de l’abatiment i de la desesperació on estan immersos. Hem de pensar que aquesta agressió pot tenir moltes cares i apareix en els nens que han estat víctimes d’una guerra, en els que han patit maltractaments o abusos, en aquells que s’han fet adults massa d’hora o, simplement, en els fills de mares hiperprotectores… per no fer la llista més llarga. Hi ha un recurs, la creativitat, que per a en Boris Cyrulnik, no és una activitat d’oci, “és una iniciativa que ha d’inventar un món nou per així canviar el que provoca sufriment, fent-se autor del seu món intern i compartint-lo”. I el que el seu medi ha de proporcionar-li és “una oïda atenta, un escenari, un paper, un llàpis… per així tornar a la normalitat”.

Què en penseu del temps perdut? I de mirar d’estalviar temps? M’ha vingut al cap un llibre de Michael Ende anomenat Momo (o l’estranya història dels lladres del temps i de la nena que va tornar als homes el temps robat). Doncs d’aquest llibre me n’he recordat quan l’autor ens fa pensar en la importància que se li dóna al “rendiment social”. Tots hem de ser molt productius, hem de saber-ne molt d’aprofitar el temps i d’emprar-lo fent coses profitoses, i això ve acompanyat de “l’intent d’eradicar la imaginació”, sinònim, diu, “de pèrdua de temps”. I el temps, senyors, no s’ha de perdre mai. Déu-nos en guard! I no creieu que la imaginació és un ingredient bàsic per la creació ?

També m’ha vingut a la memòria una pel·lícula que vaig veure per primer cop al cinema anomenada Herida de l’any 1992, dirigida pel senyor Louis Malle i protagonitzada per Jeremy Irons i Juliette Binoche que, en un moment, diu aquesta inquietant frase “la gente herida es peligrosa porque saben que pueden sobrevivir”. Al llarg del llibre podem llegir el relat de força testimonis que, per a mi, confirmen la frase de la pel·lícula abans esmentada. Són persones que en alguns casos han pogut guarir les seves ferides internes gràcies sempre a alguna ajuda externa, que han pogut reprendre el curs de les seves vides i que tenen l’avantatge afegit de saber que són supervivents.