Ugetsu monogatari

Cuentos de lluvia y de luna (Ugetsu monogatari)
Ueda Akinari

Edició de Sakai Kazuya
Madrid, Trotta, Pliegos de Oriente, 2002
268 pàgines. 15 €

Aclaparat per l’excel·lent introducció d’en Sakai, vaig patir el constant dilema de seguir estrictament els contes o submergir-me alhora en l’oceà de comentaris filològics, referències històriques i geopolítiques de les notes. Reconec que, si més no en una primera lectura, calia tenir-les en compte per seguir els contes d’Akinari Ueda (1734-1809), poeta i —segons la crítica— diletant estudiós dels clàssics japonesos i xinesos, i que reflecteix prou bé aquest tarannà en la seva producció literària. Aquella primera lectura, a l’any 2002, va acabar amb cert regust d’indiferència —i un cert complex d’ignorant. Ara bé, em va permetre d’establir un insospitat pont amb dos dels grans clàssics literaris japonesos, Heike monogatari i Genji monogatari, per les al·lusions que hi ha en alguns relats, i dos meravelloses pel·lícules, Ugetsu monogatari (titulada en castellà Cuentos de la lluvia pálida) i Kwaidan (El más allá), parcialment inspirades en els contes d’Akinari. L’entrada en aquest àmbit literari i cinematogràfic m’ha instigat una relectura dels Ugetsu monogatari des d’una òptica molt diferent, com si tot aquest itinerari fos una iniciació imprescindible per copsar i gaudir d’aquests relats, considerats pels estudiosos una de les obres cabdals de la literatura fantàstica i de terror de Japó.

En aquestes històries, el món real i el sobrenatural convergeixen amb tanta fluïdesa, que de vegades sorprèn la facilitat amb què hi conviuen, potser amb la contradictòria i per a nosaltres incomprensible ambigüitat de la cultura japonesa. Es tracta de terror autèntic perquè prescindeix de la profusió de violència, l’ensurt i el sotrac gratuïts, característics de l’actual terror occidental. L’aparició dels elements fantàstics i sobrenaturals té una causa, unes circumstàncies, és fruit de les decisions que prenen els personatges del món “real”, o fins i tot d’un atzar fins a cert punt previsible, com és el cas de Shiramime, la primera de les històries.

El llibre el formen un total de nou relats. Per esmentar-ne alguns: Cita en el día del crisantemo és un commovedor homenatge a l’amistat i l’honor; La cabaña entre las cañas esparcidas, un exemple d’amor fins a les darreres conseqüències; la breu Carpas como las soñadas és una deliciosa obra mestra —com és possible una història tan ben resolta amb tants pocs elements i una senzillesa tan aparent com efectiva; El caldero de kibitsu és realment inquietant; La impura pasión de una serpiente mostra la follia d’un horror sobrenatural més propi de les passions humanes.

La qualitat és desigual, però tots els relats ens atansen a un meravellós imaginari on persones de tota mena i condició social topen amb elements que ultrapassen la lògica de la física material. En definitiva, Akinari posa en contacte dos móns, el real i el fantàstic, aparentment separats per la vida i la mort. I el seny.

Anuncis