Los Angeles

81_Los AngelesLos Angeles
Ernest Farrés (poemes) i Joan Longas (il·lustracions)
Barcelona, Viena Edicions, 2015. 16 €
119 pàgines

N’hi ha prou amb llegir els dos o, a tot estirar, tres primers poemes per descobrir que som davant d’una manera molt compromesa de demostrar l’admiració —potser també l’obsessió, el seu vessant més extrem o desvirtuat— per un lloc tan emblemàtic i contradictori com Los Angeles. L’Ernest Farrés segueix oferint la poesia d’alt risc que ja havia practicat amb escreix a Blitzkrieg, però ara amb un acarnissament creatiu gairebé implacable: no solament recorre a una mètrica avui dia tan inusual com els versos alexandrins —sense rima, com explica el poeta al final de l’obra—, sinó que a més les composicions són admirablement llargues. De primer antuvi, no sembla la via més adequada per guanyar-se la complicitat del lector, tenint en compte les gastades excuses que hom dóna per no llegir poesia, així com la tendència —ara com ara imparable— a la immediatesa i la brevetat imposades per les noves formes de comunicació electrònica.

Tanmateix, en anar progressant en la lectura, l’aclaparament formal i conceptual preliminars s’aprimen fins al punt de convertir-se en una estranya i encisadora sintonia entre el contingut i la recepció. Una simbiosi en la qual potser hi tenen a veure el plantejament i la realització del projecte artístic: l’Ernest i el Joan planifiquen diversos itineraris en cotxe per Los Angeles, a la cerca visual de cases dissenyades per alguns dels arquitectes més significatius del segle XX. Una planificació complementada per la descoberta d’exemples arquitectònics remarcables dels quals no tenien informació o l’existència dels quals desconeixien. I és que Los Angeles és un univers perceptiu similar al d’altres ciutats com ara Roma, Londres o Kyoto; llocs que com més recorres més tens la sensació que mai no els acabes de conèixer o que tenen límits indeterminables. “Cada minut podríem retratar un món que es perd / per sempre i dóna peu a una gran incertesa”, diu el poema “2066 N Edgemont Street, Los Feliz”.

Ara bé, per crear una obra com Los Angeles, una aproximació exclusivament física i visual als volums arquitectònics és insuficient. Els autors expliquen que van haver de llegir o consultar una bibliografia tan abundant com variada. Aquesta metodologia ens situa als neòfits de l’arquitectura residencial moderna en un clar desavantatge que, en comptes de desanimar, incita al descobriment. Totes les poesies traspuen un elevat grau de rigor i meticulositat. Els versos aporten un flux brutal d’informació, barrejat amb un generós cabdal de referències arquitectòniques, culturals, estètiques i ontològiques. Ara bé, a mesura que t’endinses en l’itinerari poètic i visual proposat pels autors, té lloc una singular assimilació del contingut que incita a avançar fent les pauses que calgui per consultar o cercar informació sobre un arquitecte, una casa o una referència. Òbviament, això depèn del grau d’implicació de cada lector i de l’interès, intencionat o espontani, que provoqui la lectura.

El to dels poemes és coherent amb el plantejament creatiu: versos alexandrins sense cap concessió al lirisme, a l’emotivitat o al ditirambe, la qual cosa diria que és un tret característic de la poesia de l’Ernest Farrés. Això no significa una obra freda, merament analítica: l’emotivitat, el lirisme, la fascinació explícita, hi són presents, però en comptes d’aparèixer a l’engròs o en la modalitat de pagar per emportar-se’ls, si se’m permeten aquestes expressions, es presenten envasats al buit perquè els obrim quan vulguem o ens considerem preparats per assimilar-los. Això pot provocar un distanciament o un refús inicials, però amb una mica de paciència, acabes adonant-te que és una manera molt intel·ligent —ara en diríem sostenible o transversal— de preservar els versos del sentimentalisme ensucrat, de confegir-los una càrrega emotiva que transcendeix la rauxa fugissera de determinades emotivitats. En aquest sentit, els versos presenten una musicalitat atonal des del punt de vista rítmic i dodecafònica des de la perspectiva escrita, perquè s’hi apliquen tots els registres estilístics amb un lèxic allunyat dels convencionalismes lírics, aliè a la vacuïtat rupturista d’algunes avantguardes i la poesia hermètica, al frau de determinat art modern o a la pedanteria intel·lectual. I és que hi trobem una insospitada allau de registres que van del text per a un catàleg d’exposició a la crònica de viatges, passant pel reportatge periodístic, l’editorial de diari, l’assaig filosòfic, la crònica cultural, la crítica d’art i, per descomptat, la poesia, l’humor, la ironia i la sornegueria. I faig constar explícitament que me’n deixo uns quants. Com a mostra, cito un fragment del poema “7776 Torreyson Drive, Hollywood Hills”: […] “Malgrat ser un habitatge remenut i bufó, / hi ha motius per pensar que el pas de les idees / menys convencionals a la realitat / és ardu i requereix l’empenta dels portents. / Tot ve del fet que som una construcció / cultural, per això les derives confonen. / Batejat amb el nom de Chemosfere, de deu, / nou hi veuen un ovni o una torre de guaita. / La planta és un octàgon sense additaments, pur, / i de perfil té forma de diamant polit. / Una sola columna l’aguanta amunt dins de l’aire / i s’hi té accés pujant per un funicular. / Gaudeix de les olors i els sons de la muntanya / i d’una àmplia vista que provoca vertigen. / El monumentalisme d’aspecte futurista / té tanta fotogènia que aburgesa o mareja / i les fotografies que li van fer jugaven / amb la sensació de moment i lloc únics. / Els fotògrafs de cases idealitzen. […]”. El resultat són poemes declamats per una sola veu que, alhora, és coral: el poeta, el periodista, el viatger, el crític, l’assagista, el filòsof inconscient o conscient. L’autor.

Les vuit il·lustracions d’en Joan Longas no solament separen les poesies en dos meitats físiques, sinó també hi marquen un trànsit quantitatiu i qualitatiu, perquè els poemes de la segona meitat, gairebé tots més breus sense deixar de ser llargs, són més condensats. D’aquesta segona part, manifesto la meva predilecció per totes les poesies sobre les cases ubicades a Venice. Quant a les imatges d’en Joan Longas, s’inscriuen en un àmbit que es fa escàpol a la meva capacitat, sobretot pel tripijoc perceptiu causat per l’anomenat hiperrealisme i que en quadres com els d’en Hopper em susciten hiperembadaliment. En el cas de Los Angeles, l’obra que apareix a la portada, que inicialment em pensava que era una fotografia, va crear-me un desconcert idèntic al que vaig experimentar, ja fa uns quants anys, amb la pel·lícula d’animació Akira: durant els primers fotogrames, dubtava si eren dibuixos o imatges reals. Una reacció semblant vaig tenir amb les il·lustracions d’en Bob Larkin per a diverses portades de “The Savage Sword of Conan”, que d’entrada creia que eren fotografies. Confio que en Joan Longas no s’ofengui per citar referents culturals que són l’antípoda del seu art o, si més no, de les cases que ha representat a Los Angeles. Quina realitat s’hi representa? Quina és la realitat que interpretem com a destinataris? Intentar reproduir la realitat tal com és ja implica sotmetre-la a una adulteració perceptiva i cognitiva el resultat de la qual tinc la impressió que no és, ni de bon tros, allò que hauria de ser. Però és millor aturar aquí la reflexió: continuar per aquest camí implica aprofundir en les inacabables discussions sobre la realitat i l’existència, i això és una drecera a un carreró que, de moment, no té sortida.

L’hiperrealisme de les il·lustracions, i de les poesies, reflecteix l’efecte estètic de les cases que descriuen: volums funcionals i transgressors dels convencionalismes constructius. Unes obres que, en general, causen estranyesa i obstaculitzen el gaudi estètic immediat, però que amb mentalitat oberta i interès per aprendre, s’acaben admirant gràcies a les dosis adequades de coneixement i sensibilitat que cada persona estigui disposada a aplicar-hi. Los Angeles és una fantàstica galeria poètica i pictòrica d’un indret que pertany al substrat cultural i històric de la modernitat. No és casual que els primers versos del poema inicial, “470 W Vista Chino, Palm Springs”, comencin d’aquesta manera:

Si, com Carl Gustav Jung, provéssim de pintar
el nostre inconscient, del pinzell sortiria
l’audiovisual imatge de Los Angeles. […]”

En definitiva, les il·lustracions i les poesies de Los Angeles ens aproximen a un indret tan emblemàtic amb una mirada profunda, polièdrica i sensible, ben desmarcada de l’estupidesa turística i la insensible fagocitosi globalitzadora:

“[…] Fins que algú ens ho fa veure, sabem que vivim l’època
més alfabetitzada i inculta de la història? […]”

A Occident, la casa és un símbol destacat en àmbits tan diversos com el filosòfic, el religiós (la casa de Déu), el místic (els set sojorns de l’ànima), el social (les llars dels famosos a les revistes del cor) i, òbviament, l’econòmic, l’arquitectònic i l’ecològic (aquests tres darrers casos, pel cap baix, per etimologia). La literatura no en queda pas al marge: només des del punt de vista numèric, penseu quantes obres porten el terme “casa” al títol o tenen la casa com a marc físic o com a rerefons argumental. Una multiplicitat simbòlica que, a Los Angeles, se sintetitza i es transforma en un nucli al voltant del qual orbiten partícules i elements a priori molt heterogenis, però que acaben component una colpidora totalitat.

Dersu Uzala

Vladímir Arséniev
Colección Gaceta Grandes Novelas, Random House Mondadori 2011, 351 pàgines

Trobar i llegir aquest llibre era un deute pendent amb mi mateix des que, essent adolescent, vaig veure la pel·lícula homònima de Kurosawa. No heu vist la pel·licula, potser? Doncs busqueu-la i disfruteu-la. I si l’heu vista, no us faci cap angúnia abordar el llibre, perquè aquest és un dels rars casos en què versió literària i cinematogràfica són dues joies que no es desmereixen gens mútuament.

En resum, el llibre narra tres viatges d’exploració que, per encàrrec del govern, el capità Arséniev va fer per la regió de l’Ussuri, a l’extrem est siberià. La regió, ferèstega i remota, té una població dispersa, barreja dels nòmades pobladors originals i de nouvinguts xinesos, coreans i “creients vells” (una escissió dels ortodoxos russos ancorats al passat, com els Amish). En la primera expedició, Arséniev troba un vell caçador d’ètnia goldi que l’acompanyarà la resta del viatge i que, amb gran alegria, retroba per a les altres dues expedicions. Bona part del llibre, i gairebé tota la pel·lícula, és la narració de les aventures que passen plegats i de com forgen una amistat entranyable i franca. En Dersu va perdre dóna i fills molts anys enrere, i des de llavors ha fet una vida solitària. Troba en el capità algú que, com ell, s’admira per la meravella de la natura i la vida. Arséniev, d’altra banda, s’admira dels infinits recursos i la profunda saviesa pràctica d’en Dersu, que li permeten sobreviure i ser feliç en un medi extremadament dur.

En Dersu llegeix la natura amb una facilitat asombrosa per als russos. Qualsevol fulla, qualsevol petja, qualsevol indicació del vent li diu on trobar menjar, on és el tigre a evitar, on trobarà aixopluc i llenya. S’enfada amb els seus companys de viatge perquè “sou com cecs! aneu pel món sense veure-hi ni sentir-hi res, com podeu ser ser així d’obtusos!” i acaba tractant-los com a nens a qui cal dur de la mà perquè no prenguin mal. El seu animisme (atribuir ànima i voluntat a animals, muntanyes, vents, etc.), que pot semblar-nos ingenu a nosaltres que som tan saberuts, a ell li fa el servei que cal, o sigui, entendre la natura i parlar-hi de tu a tu. El final d’en Dersu, igualment emotiu al llibre que a la pel·lícula, és molt explícitament el final d’una forma de vida en harmonia amb la natura que deixa pas a una civilització brutal, egòlatra i excloent [Anticipo: aquesta ressenya és la primera d’una trilogia de ressenyes sobre la tensió entre vida “civilitzada” i vida “caçadora-recolectora”. Ja entendreu per on vaig.]

Si en la pel·lícula de Kurosawa en Dersu pren tot el protagonisme, al llibre el comparteix amb la natura. N’Arséniev es recrea en detallades i amoroses descripcions de plantes, boscos, animals, valls i serralades, rius i torrents, vents i nevades, dies i nits d’una natura essencialment intacta, i de les subtils interaccions entre ella i els pobladors de l’Ussuri. Si un rus “cec, sord i obtús” va poder veure tot el que descriu, com de ric devia arribar a ser el món d’en Dersu!

Dersu Uzala, trailer.

Dersu Uzala, la primera trobada  (que dolç pot sonar el rus!).

Dersu Uzala, perduts a la tempesta de neu i com salvar-se’n.

Un hiver à Majorque

George Sand
Un hiver à Majorque
Edició Kindle, 0 €

L’anècdota és impossible d’evitar en una visita a l’illa. L’hivern de 1838-1839, George Sand, els seus fills i Frédéric Chopin van fer estada al monestir cartoixà de Valldemossa, a la serra de tramuntana de Mallorca. Una parella il·lustre de creadors a la recerca d’un lloc que, d’una banda, s’adigués amb l’esperit romàntic de l’època i, de l’altra, respongués al clima temperat que Chopin necessitava per al seu estat de salut. Però qui llegeixi aquest testimoni de la baronessa Dudevant pensant que hi trobarà detalls de la relació de la parella s’equivoca de llibre, perquè si bé les referències a Chopin són freqüents, sempre hi apareix esmentat com le malade.

Així, prenent com a punt de partida le malade, el text avança amb les dificultats pràctiques de supervivència com a columna vertebral, i ho fa amb un to que varia entre la ironia humorística i el deliri artístic. Perquè més enllà de ser un relat de viatge ­–on parla de l’oli d’oliva, dels porcs o del paisatge però, sobretot, de les experiències desagradables amb els indigènes–, aquest llibret s’ha de veure com una obra d’artista, de llenguatge recarregat però fluït que, per exemple, inclou un diàleg ficcional entre un monjo i un pintor (on l’autora recorda els horrors comesos per la inquisició).

George Sand parla amb detall de les dificultats que van trobar amb la població autòctona a l’hora de trobar allotjament o d’aconseguir el menjar diari, a banda de molts altres aspectes en els quals els mallorquins els enganyaven. I és fàcil entendre la seva crítica perquè culturalment som més a prop del seu progressisme, feminisme i anticlericalisme que de la vida tradicional de la Mallorca d’aleshores. Però això la porta a l’extrem de considerar els mallorquins gairebé com a animals, éssers incapaços de pensar i que –tal com diu– “es menjarien el seus iguals sense remordiments si fos aquest el costum al seu país, i si no hi hagués porc a discreció”. Pel que fa a altres incorreccions (històriques o lingüístiques), hi ha una edició en anglès amb anotacions de Robert Graves on sembla ser que se n’assenyalen moltes, i que pot resultar més interessant per al lector actual.

El cas és que després de passar jo mateix un estiu a Mallorca i de visitar el monestir de Valldemossa, diria que els mallorquins d’avui dia no només pensen, sinó que el seu pensament és tan pràctic que són capaços d’aprofitar el reclam del llibre de George Sand per aconseguir més turisme, encara que parli malament dels seus avantpassats. El llibre no sé si és recomanable, però he de reconèixer que m’ha servit per reflexionar força i que, de vegades, he pogut distingir clarament el seu sentit de l’humor del seu sarcasme.

Quaderns d’Àfrica

Miquel Barceló, Quaderns d’Àfrica
Barcelona, Cercle de Lectors / Galàxia Gutenberg, 2004
190 pàgs., 18 €

Per què tan sovint la creativitat emergeix en situacions extremes? Què ho fa, que un pintor que des de molt jove ho ha tingut pràcticament tot (incloent-hi estudi i casa a París) decideixi un bon dia anar-se’n a l’Àfrica negra? El propi artista s’ho pregunta, prou desconcertat, en una de les pàgines inicials del quadern: “Idò, què faig aquí? Gao és la ciutat més pobra d’un dels països més pobres del món?”. També s’ho pregunta el lector, mentre va passant pàgines i rosaris de contrarietats: una temperatura que s’enfila fins als 50 graus i que asseca la pintura abans no arribi al llenç, legions de tèrmits que devoren els pinzells, serps que s’amaguen rere les teles, mosques de la mida de coloms, el vent que incrusta sorra damunt les pintures, burocràcia, corrupció i, sobretot, la presència latent de la malaltia. I malgrat que l’artista no estalvia detalls escabrosos (“què faig aquí tota l’estona, a part de llegir i dibuixar? Posar-me malalt, disenteria, mal de queixal i, molt recentment, sembla que bilharziosi. Ni escorpins, ni serps: merda i vòmits”), la sensació global que transmeten aquests apunts –que apleguen 14 anys d’anotacions i dibuixos– és d’una força contagiosa. Fins i tot, a estones, s’hi endevina una plenitud sense matisos: “A Gao no hi ha res. Una llumeta a la muntanya. En el lloc més tirat de la terra. Allà vaig ser feliç”.

I no només per la mítica llum africana, o per la bellesa dels paisatges, o per la proverbial hospitalitat dels seus habitants. No, les raons d’aquesta fascinació per l’Àfrica són molt més profundes i, per tant, també molt més confuses. El lector hi troba intuïcions, possibles explicacions, però cap d’elles no arriba a ser definitiva. D’una banda, és clar, apareix la necessitat de posar la distància imprescindible entre l’acte creatiu i l’establishment cultural (“Lluny dels ramats, pinto. Odio els elogis, i els diners ja no em commouen. I el penós espectacle del ramat d’artistes pasturant a l’ombra dels ministeris de cultura. Vergonya i dominació”). D’altra banda, les condicions extremes exigeixen una concentració gairebé absoluta en les qüestions importants. És a dir, en la mera supervivència: anar a comprar al mercat, aixecar-se una casa, tenir aigua per beure… pintar allò que cal pintar i dir les coses pel seu nom (“Vaig a dir les coses molt directament, quasi cruament, perquè no hi ha, de moment, una altra manera de dir-les”). Sembla com si la dificultat dugués a l’essencialitat:

Dies perfectes, malgrat no faci res més que seure a les roques i mirar enfora. Sembla una desintoxicació, una neteja general. Intento de no forçar res. Que tot surti tan naturalment com passen aquí els dies. Per a mi és una novetat […]. Espero que les ganes de pintar vinguin soles, com les ganes de pixar […]. Aquí ressorgeixen totes les meves febleses, però en surto més fort”

I per últim: l’Àfrica, segurament, perquè la vida mostra aquí el seu rostre més visceral i salvatge, més orgànic i matèric. La brutícia és un joc. Pintar per embrutar-se. Modelar fang amb el cos sencer, no només amb les mans. Inspirar-se en la fruita podrida. Morir per néixer. Defecar per crear nova vida:

Ah, la Glòria!: un collar de perles negres fetes amb cagallons de cabra de muntanya que va restreta”

Aquests són els apunts d’una ment privilegiada i lúcida, d’un inconformista (abans que res, inconformista amb si mateix). Dóna gust ensopegar amb un transgressor de veritat, amb un provocador que ho és davant la vida, que mai no para d’interrogar i qüestionar. I que a més, de tant en tant, ens regala una reflexió amb regust de haiku:

De sobte, els peus semblen més grans: és que m’he aprimat arran de la disenteria.

 

(Un video sobre l’exposició de Miquel Barceló que estan fent al Caixafòrum, fins el 9 de gener de 2011):

 

 

Born to Run

Born to Run
Christopher McDougall
Profile Books, 2010, 287 pàgines

Fascinant, fascinant, fascinant llibre, fins i tot si no et creus del tot les seves tesis. Narració, en teoria poc novel·lada, de fets reals entre dues ultramaratons. Situem-nos: quan a partir dels anys 70 va començar a guanyar popularitat córrer per diversió i per salut, era qüestió de temps que aparegués qui volia anar més i més lluny, fins als límits del cos humà.

A les ultramaratons, curses equivalents a dues, tres i fins quatre maratons, tendeixen a trobar-s’hi personatges, homes i dones, que van d’excèntrics a guillats.  Entre la comunitat ultra van començar a circular-hi aviat llegendes  sobre una tribu d’indis mexicans que corrien ultramaratons simplement per gust. Fins que algú va tenir la idea d’anar a buscar alguns dels millors corredors tarahumares (més propiament anomenats rarámuris) i dur-los a competir a ultramaratons dels Estats Units. I… caram si corrien! De fet, el principal folklore dels tarahumares és córrer. Però córrer molt. Diguem, córrer 200 kilòmetres en 48 hores pels indrets més inhòspits i escabrosos de Sierra Madre. Homes, dones, nens i ancians, corrent feliços tots junts, amb una salut física, mental i social que ja voldríem als nostres civilitzats països. El llibre és la cerca d’una resposta a la pregunta: Com pot ser que aquests indiets escanyolits, analfabets, pràcticament descalços i que no mengen gaire res més que blat de moro, les facin passar ben magres als millors superatatletes ianquis (anava a dir “americans”, però justament no toca), amb tota la seva ciència de l’esport, entrenadors personals, les bambes més super-high-tech i una dieta supervisada al mil·ligram?

Durant aquesta cerca, aprenem coses curioses. Per exemple, si mai heu estat una mica en el món del footing, us hauran dit que la bona manera de córrer distàncies llargues és aterrant a cada pas amb el taló, no amb la punta del peu. Aquesta teoria se la va inventar cap al 1983 en Bill Bowerman, un autodesignat i autodidacte  “entrenador”,  i quan va començar a difondre-la, va fer posar els pèls de punta a tots els entrenadors respectables del moment. En Bill va admetre que perquè el peu no patís calia crear una bamba ben encoixinada per esmorteir el cop, va fabricar-ne un prototipus al garatge de casa seva i… va fundar NIKE!!! Curiós, no? Doncs més curiós encara és que la teoria Nike s’hagi imposat, malgrat que cap estudi independent hagi mai demostrat que córrer amb bambes ben encoixinades tingui avantatges. Ben al contrari, es veu que com més encoixinada la bamba, més lesions de peu i de genoll! Xocant, però al llibre se’n dóna una explicació força plausible.

Per un altre fil de la cerca, aprenem que cada cop hi ha més evidència seriosa de la biologia evolutiva i la paleontologia que els humans vam evolucionar cap al bipedisme i la intel·ligència per caçar a les planes d’Àfrica.  Però si els bípedes som per força molt més lents corrent que els quadrúpedes! Com és que per caçar ens vam fer bípedes, i no quadrúpedes, quan vam baixar de l’arbre? Com cacem un antílop, pobrets de nosaltres, si cada cop que intentem acostar-nos-hi, en un tres i no res ha accelerat a 50km/hora? Resposta: doncs seguim empaitant-lo, i seguim, i seguim i seguim. L’antílop esprinta un cop, i un altre, i un altre i un altre, durant hores, sota un sol de justícia… fins que cau esgotat i mort d’un cop de calor. Nosaltres, que correm drets, rebem molta menys radiació solar, hem perdut el pèl i per tant suant ens refrigerem molt més, i la nostra manera de córrer és increïblement eficient en termes d’energia. Voilà. Especulació? Doncs els tarahumares més veterans expliquen que els seus avis encara caçaven cérvols exactament així. I un atleta sud-africà va decidir un dia plantar-ho tot i anar-se’n a aprendre els secrets del, possiblement, darrer grupuscle del planeta que caçava per esgotament. Durant quatre anys, va aprendre aquest art oblidat de sis vells bosquimans, i va comprovar que sobreviure d’aquesta manera no és només qüestió de bones cames, sinó d’intel·ligència i camaraderia extraordinàries. La seva iniciació és un dels moments més emotius del llibre.

Històries com aquestes són episodis dins la història principal del llibre, que es desenvolupa entre dues ultramaratons en què participen tarahumares i ianquis (i en particular, a la segona de les curses, també l’autor del llibre). La narració és un crescendo extraordinàriament ben planificat cap a la segona cursa. Es van descobrint els motius, de vegades lleugers, de vegades tortuosos i tràgics, d’alguns dels (i de les) participants. No us diré qui guanya les curses, ni com. Per si llegiu el llibre. Però també perquè el que aprenem dels tarahumares és que no és l’important. Només us diré que per als ianquis la cursa acaba sent un llarg camí físic i mental, alguns de vosaltres en diríeu espiritual, per acabar allà mateix on els tarahumares i els bosquimans sempre han estat. I, segons sembla, allà mateix on eren els nostres rerererebesavis africans.

P.S. Al llibre no hi ha fotos, però en aquest bloc n’he trobat unes quantes de la cursa final: http://www.allwedoisrun.com/tarahumara.htm?8f25bd00

A Internet ja es troba força informació de la teoria que caçar per esgotament va ser el que ens va fer humans. Bé, homínids, que això passava fa 2 milions d’anys.

Antipodes


Antipodes: The Ingenious and Exhilarating Expedition of El Líder and La Campaña

Mark Price

Longacre Press, New Zealand, 2009

203 pàg, $34.99

Aquesta ressenya és un petit homenatge en el dia del seu aniversari a una persona aventurera que va viatjar fins a  les seves antípodes fa poc temps.

Com ens veuen des de l’altra banda del món? Des de les antípodes mateix? Si mirem un mapa, les antípodes d’Espanya cauen a Nova Zelanda. Només hi ha vuit ciutats en tot el món que tinguin una ciutat en el punt exacte de les seves antípodes geogràfiques. La meitat d’aquestes ciutats estan a Nova Zelanda. Aquest és el relat d’uns valents kiwis ( els neo-zelandesos es diuen entre ells cordialment kiwis) que es van aventurar en el gran viatge de la seva vida als  “Ends of the Earth” .

Es podria fer una crítica poc suau del llibre: l’autor s’autoanomena “El Líder”, i la seva muller “La Campaña”, abreviació de “Encargado de la Campaña”, i en el llibre apareix varis cops la paraula “supermercardo”. Però no la faré, ja què és un llibre molt tendre. Els neo-zelandesos són com els hobbits, sempre confiats, contents i alegres, i a més van descalços a l’estiu. L’autor és un periodista de TV3 (a Nova Zelanda també hi ha una TV3) i un dels seus objectius era anar on cap neo-zelandés havia anat mai abans. La idea del viatge és fer fotografies de 360º als llocs més interessants de Nova Zelanda, i  fer el mateix a les antípodes exactes a Espanya i al Marroc. Clar, el que troben a Espanya és molt dispar i caòtic, i arriben a la conclusió de que Espanya està poc habitada. Són interessants les seves reflexions de que no hagi llocs de menjar ràpid, i el que comenten entrant a Madrid:

But here a Ford Focus station wagon travelling at less than 130 kilometres per hour was not welcome,…

El final del llibre és molt inspirador, al arribar a Santiago de Compostela, se n’adonen que allí s’acaba el viatge. Sense saber-ho, han fet el Camí de Sant Jaume, venint des del punt de la terra més allunyat del camí.

Adiós a la India

indiaChantal Maillard
Adiós a la India
Málaga, Puerta del Mar, 2009, 85 pàgs., 6,25 €

Aquest no és el primer viatge a l’Índia de l’autora. No esperem trobar-hi, doncs, l’impacte de la descoberta ni la fascinació una mica ingènua de qui hi posa els peus per primer cop. Després d’haver-hi viscut llargues temporades i d’haver estudiat a fons certs aspectes de la seva filosofia, Chantal Maillard retorna a l’Índia sense saber ben bé què va a buscar-hi: “vuelvo a considerar las razones del viaje y, como tantas otras veces, me atenaza la ausencia de respuesta […]. Me pregunto qué fuerza me lleva a regresar allí una y otra vez aun conociendo la dureza de las condiciones de las que habré de defenderme”. Què o quin pot ser aquest factor que, més enllà del vaivé de les modes, ha transformat la vida de tants occidentals? L’olor, l’hospitalitat, el menjar, la bellesa dels paisatges… potser sí, però l’autora sintetitza les múltiples explicacions en una de sola que, en certa manera, les conté totes: el ritme.

Si me preguntan qué es ese algo, yo diría que un ritmo, el del remo hendiendo las aguas, el arrastre de las chanclas, el paso de los búfalos dirigiéndose al río, la recitación de los versos sánscritos, por ejemplo. Un ritmo, estoy segura, suficiente para salvar el mundo. Ese ritmo merece recordarse. Creo que ese fue mi empeño y creo que por eso vuelvo a India una y otra vez

La intel·ligència s’aprecia -també- en la propensió al matís. I, en aquest llibre, el matís s’endevina rere cada reflexió. Per molt que assumim que tot està subjecte al canvi i que -com recorda la pròpia autora- la filosofia hindú concep l’univers com a transformació perpètua, no per això deixen de doldre certes pèrdues. Ella parla, sobretot, de dues manifestacions vinculades a l’art: la pintura tribal i la música. Des de quan, per exemple, en els concerts de música índia la gent aplaudeix? Des de quan l’art ha deixat de ser un ritual participatiu per passar a ser un espectacle que es contempla des de fora? “Para el aplauso hay que salirse, hay que haberse distanciado, aunque sea mínimamente”.

Aquestes reflexions, o notes de viatge, o apunts poètics (perquè totes aquestes coses és aquest llibre) són plenes de lucidesa, d’intimitat i d’un dolor gairebé no dit. L’atenció s’exacerba davant els detalls, els corbs, l’estació del tren, la roba estesa:

Alguien se asoma a una ventana y cuelga
una sábana blanca en el balcón.
Dentro, el frescor,
y el lecho en desorden
y el polvo dorado que se posa
despacio,
como un dios que se hospeda

Un llibre necessàriament breu, com si l’autora tingués por de caure en les paraules innecessàries i, per tant, retòriques:

la verborrea: otro resultado del superávit occidental: vitaminas, proteínas, palabras, todo en demasía. Energía inútil, palabra inútil que tensa el aire y lo proyecta fragmentado, a sacudidas. El aire calentado por el verbo insignificante, la palabra enunciada que va rodando, rodando

Millor no concedir-los tant poder i retornar a les coses, a la contemplació fonda de les coses:

Algunas cosas
insisten, se hacen sólidas
por su repetición […].
Las cosas en sí mismas
bastan
y son más