Mur

Mur

Mur
Gemma Gorga
Barcelona, Editorial Meteora, 2015. 15 €
86 pàgines

Des del principi, la Gemma es desempallega sense miraments de la simbologia i les connotacions inherents a la paraula mur en un món saturat de llocs comuns i frases fetes. Aquí el mur pot ser les murades, aquelles dones increïbles de l’edat mitjana que renunciaven al món vivint a cel·les tapiades, però també l’existència viscuda per dones de determinades generacions, obligades a renunciar a ser nenes, noies, persones, quan la viudetat era una opció vital imposada socialment a perpetuïtat. El mur també podria ser la memòria dels oblidats per decret, el silenci, la solitud, l’amarg estoïcisme, el marciment de l’esperança, la renúncia integral a la felicitat deguts a les circumstàncies d’una època fosca i repressiva. “Sopant a soles”, el poema inaugural, acaba amb els tres versos següents: “No volia compartir aquest vespre amb ningú, / però cada racó de solitud / estava habitat d’abans”. A la poesia de la Gemma, on tot es diu pel seu nom sense dir-ne cap, els murs no es descriuen ni s’analitzen, sinó que són entitats de naturalesa en contínua metamorfosi. Com si hi bategués un objectiu, voluntari o espontani, de crear una metafísica de l’invisible procliu al misteri, a respostes sense pregunta. Percebre o no alguns dels poemes com a acabats es converteix en invitació a un viatge a l’extraordinari, perquè potser hi haurà una nova ocasió d’endinsar-s’hi per un altre camí. Crida l’atenció que bastants d’ells no acabin en punt: dubto que sigui cap errada o descuit. I és que potser ni tan sols no sabrem ben bé què és aquest mur, però la Gemma ens en parla de la manera que sempre ha fet amb mestria: amb els silencis (al poema “Àvia”, que comença preguntant de manera gairebé retòrica: “Per quina artèria de silencis / es dessagna el llenguatge?”); amb els murmuris i les veus baixes [novament a “Sopant a soles”: “(…) M’acompanya la sagacitat / del mosquit, camuflat al revers de les ones / acústiques”, o a “La criatura”: “Tiben també / els llavis / si proves de parlar, / de dir que no / en veu molt baixa”]. I sobretot, amb una mordacitat gens gratuïta ni superficial, capaç de desbordar la dimensió universal de l’existència [“La mort deu tenir la mateixa / composició química / que el mercuri”, comença el poema “Densitat”. O a “Sota la il·lusió”: “(…) A cap biografia no consta quin dia / l’angúnia comença a calcificar teixit anímic / ni a quina hora les claus pesen en excés. / Tampoc les radiografies revelen el punt lletós / on la vida amenaça de fer-se agra.”].

Les dues fotografies que conclouen l’obra suggereixen proximitat emocional i familiar. Tanmateix, com passa a altres obres de la Gemma, aquest tarannà proper no és una aproximació autobiogràfica. Arran de les fotos, suposem que les àvies, les nenes i les dones que apareixen als poemes s’inspiren en profunds lligams genètics, però mai no se’ns dóna cap nom ni dada biogràfica, sinó que amb totes aquestes protagonistes la Gemma teixeix un llenç que serveix de base poètica. L’ús del verb teixir en comptes de pintar no és pas gratuït. També hauria pogut dir cosir, perquè a les tres parts que estructuren el llibre hi ha referències contínues: pedaços, teles, botons, capses de costura… Hi ha poemes amb títols prou eloqüents: “Cançó de cosir” o “Vetesifils”. Alguns de nosaltres ho identifiquem directament i íntima amb les nostres àvies, que quan no cuinaven o netejaven es passaven hores cosint i sargint mentre nosaltres les miràvem o hi jugàvem ben a prop, i sondejàvem la seva paciència inesgotable. Potser les àvies de Mur, aprofitant la deliciosa ironia de “Processionària”, on s’especula amb la causa de la llegendària ceguesa d’Homer, són en certa manera una nova modalitat de Parques que teixeixen els fils del destí, en aquest cas el propi. O potser el recomponen tan bé com poden o les permeten a base de pedaços, teles, vestits d’éssers estimats dels quals només conserven les absències. Sigui com sigui, el lector mai no en rep una versió completa i rotunda, sinó que ha d’entrar i sortir a cada un dels poemes, que en alguns casos semblen fascinants variacions de natures mortes. De vegades, aquests poemes no solament tenen títols molt escaients per a una exposició pictòrica (“Coreografia per a interior domèstic”, “Embrió”, “A ciutat”), sinó que fins i tot descriuen el procés generatiu d’una natura morta poètica, com és el cas de “Poètica del fragment”, tota una al·legoria d’obra pictòrico-poètica en marxa.

La divisió en tres parts, la presència de temes, motius i imatges característics del versos de la Gemma (les ales, els insectes, la farina, les flors, els silencis, l’autòpsia poètica del temps i la realitat…) amb d’altres menys habituals o de nous m’havia fet creure, en un primer moment, que tenia davant un nou exemple de poesia programàtica, modalitat que els darrers anys prolifera amb certa recurrència. Però amb la poesia de la Gemma Gorga, la sensació de certesa sempre és enganyosa, mai no en podem estar segurs perquè els seus versos tendeixen a manipular-nos amb la veritat poètica, amb una transparència que desconcerta. Una manipulació (no frau) molt subtil a base de miralls invisibles que només el jo poètic sap on són. Uns miralls els reflexos insospitats dels quals esdevenen refraccions dels temes que s’hi visualitzen o s’intueixen més enllà de la imatge. Comptat i debatut, Mur és una mostra excel·lent de com combinar ingredients per proporcionar una riquíssima, gairebé inacabable, dialèctica creació-percepció.

És difícil afirmar si Mur es tracta d’un exhaustiu tríptic poètic projectat en les tres parts en què s’estructura (Murades/Murta/Murmuri) o bé representa un immens retaule en el qual aquestes tres paraules componen plegades un metapoema on s’amaga una clau secreta. Des del punt de vista de la percepció, diria que som davant de l’evocació pictòrica, més que no pas de l’exposició fotogràfica —o de diàlegs poema-fotografia com passava a Diafragma— d’un món i una època als quals l’autora ret homenatge de manera intensa i emotiva, amb roent lucidesa i sensibilitat.

Recança

El gest que no torna

Però en la cambra sorda del poema
l’àvia encara llesca la fogassa contra el pit
encara sosté l’agulla imperdible entre les dents
mentre diu a veure ara, gira’t i camina
encara frega cada racó amb salfumant
perquè
cal fer net cal fer net cal fer net

i aquesta és l’única manera

cremant-se uns pulmons i unes mans
que van fer tard al crit i al puny

 

Enric Navarro Pérez

Putes i consentits / Tasta’m

putes_consentits_canyellesAntonina Canyelles
Putes i consentits. Antologia poètica
Selecció de poemes de Jon López de Viñaspre
Lapislàtzuli Editorial, 2011

La mà de l’aire
Fa sonar els fils d’estendre.
Balla la roba.

Quan el vent siula
cançons  a les persianes,
elles baten les ales,
ocells de fusta.

Des d’on escric aquesta ressenya veig el balcó amb roba estesa i la bugada que he fet aquest matí té un altre sentit. També, les persianes alacantines tenen més poesia. Pressento que ja he estat mossegada per l’aparent senzillesa de la poesia de l’Antonina Canyelles, i he de dir que no n’he tingut prou de llegir l’antologia poètica Putes i consentits, així com tampoc m’he quedat prou saciada amb els 34 poemes inèdits recollits a Tasta’m. Com en el cas del sultà de Les mil i una nits, que cada dia volia sentir un altre relat inacabat de la Xahrazad, jo ara trobo a faltar nous epigrames a mode de poemes punyents que m’han servit per desfogar-me del meu dia a dia i prendre-m’ho tot amb més calma.

En una de les entrevistes a l’autora penjades a la xarxa, ens diu “la ironia ens permet desdramatitzar els problemes. La vida té punts obscurs. Traiem-li foscor”.  Aquí tenim tres exemples.

El cel és groc
i grogues són les ones.

El xampany s’esbrava
dins les copes.

Cop en sec
es trenquen les rialles.

El vinagre de la vida
és molt vinagre.

De puntetes
les barques s’enretiren.

El cel és groc
i grogues les onades.

M’esbravaré
insultant les pegellides.

He reparat que el sí
que ha fet amb el cap
no portava l’accent.

Si et molesten els peixos
dins el cap,
canvia’ls de peixera
i vigila el moix,
hòstima.

Sí, alguns fan riure i altres fan posar trist, però agraeixes aquesta inspiració tan abundant que no vacil·la ni un pèl en ser impertinent quan toca. I així podem ser més lliures tots plegats. No hi manca la presència de Mallorca, és clar, i la seva riquesa lingüística que m’ha fet buscar paraules al diccionari, cosa que em diverteix. La poeta té dues grans passions que s’endevinen en els textos: el violí i el tabac. Estic molt contenta per haver fet aquest tast tan suculent, difícil d’oblidar.

Conec l’ortografia del vent
i la sintaxi del foc.

Som una gran tastadora de fums.

La rebel·lió catalana

la-rebel-lio-catalanaAntonio Baños
La rebel·lió catalana
Notícia d’una república independent
Edicions 62, labutxaca, 2013, Barcelona
264 pàgs., 14,90 €

Una de les característiques d’aquest Sant Jordi, a banda de la mirada històrica de Sánchez Piñol amb Victus, ha estat l’abundància de llibres de reflexió política sobre el procés sobiranista. Com que, donada l’oferta, era difícil triar de manera ordenada, vaig deixar que l’atzar em portés a llegir unes poques línies de La rebel·lió catalana d’Antonio Baños i em convencés no només que el volia sinó que el necessitava urgentment.

D’acord que es poden trobar llibres que repassen la història recent amb l’exhaustivitat del periodisme crític o estudis molt seriosos sobre la viabilitat econòmica d’un estat català. Es pot trobar l’argument històric, el lingüístic, el cultural i, sobretot, l’econòmic. El que no és tan fàcil és trobar una bona argumentació dels avantatges que la independència tindria des d’un punt de vista de la justícia social, dels valors republicans i de la qualitat democràtica. El mèrit és que l’autor defensa aquesta opció sense recórrer gaire ni a l’economia ni a cap mena d’essència nacional i sempre amb una gran empatia vers els diferents pobles d’Espanya, que l’autor procura distingir en tot moment de les elits que han governat l’Estat durant segles de manera jeràrquica i en benefici propi.

Un element imprescindible de l’assaig és la sàtira i la ironia. Perquè com, si no, es podria respondre al discurs de la por, al de la desinformació o al que intenta engalipar el personal amb idees de pa sucat amb oli? “Avui dia, la independència no existeix”, recull Baños de les declaracions que es fan no només a Madrid sinó també a Barcelona. Per respondre-hi, cita Rubert de Ventós: “Si no existeix, que ens la donin”. Cal dir res més? O bé la boutade “Mira el teu DNI! Què hi diu?”, a la qual respon, “el meu, en concret, diu que ja ha caducat”. No es tracta, per això, de respostes ràpides, de manual o que es limitin a fer gràcia. En les reflexions que segueixen hi ha ironia però només com a vehicle d’una fina argumentació lògica que defuig els llocs comuns. La mirada personal també hi és present, i s’ha de dir que arriba al lector.

Quan es porten llegides unes pàgines, si un mai havia sentit a parlar de l’autor, és inevitable preguntar-se d’on ha sortit l’Antonio Baños. Pel que fa als orígens, ell mateix ens ho aclareix:

Servidor, mig de Nou Barris, mig de Sant Andreu, és un català dels de tota la vida. És a dir, amb els quatre avis de fora. Mai, ni un quart d’hora, he estat nacionalista. Sóc d’aquells a qui les pàtries perdudes i llunyanes els fan més mandra que les futures i possibles. Sóc dels que creu que la rebel·lió catalana ha de ser completa i ha de portar-nos a reconstruir tots els discursos i totes les realitats.

normal_457

El títol està molt ben triat perquè la proposta de Baños s’assembla a una revolució tranquil·la, a una rebel·lió a càmera lenta, però rebel·lió al cap i a la fi. Rebel·lió contra la monarquia i contra tota una estructura de poder que s’ha anat renovant a sí mateixa perquè tot segueixi igual. Ens ho recorda ja al primer capítol, titulat marxem:

La propaganda borbònica i part de les esquerres locals i peninsulars insisteixen encara en una mena de “via panamenya” cap a la independència. Un procés lampedusià en què les elits controlarien el camí a la llibertat perquè no tingués ni gaires revolts ni gaires llibertats i conservar així les venerables estructures de poder. Un joc de concessions, tributs i prebendes per aigualir-nos. És plausible sempre que es tregui de l’equació una minúscula variable: el poble.

Vaig adquirir el meu exemplar el dia de Sant Jordi, i vaig fer la petita cua per tenir-lo signat per l’autor. A sota de la dedicatòria hi va afegir una mena de missatge en clau, el lema Donec Perficiam que, un cop a casa, vaig saber que va fer seu la Guàrdia Reial Catalana durant la Guerra de Successió i que alguns, com el mateix Baños, han recuperat per al moment actual. El significat: fins a reeixir, fins a aconseguir-ho. I és que, encara que per Sant Jordi no compressim Victus, sembla que era impossible no ensopegar amb el 1714. A diferència de la proposta de Sánchez Piñol, però, la d’Antonio Baños està basada en un 100% en fets reals. I com en el cas de la de Piñol, el resultat és un magnífic llibre que es llegeix sol.

Altres comentaris: EnforcallPer a bons patricis.

Otoño alemán

Otoño alemán

Stig Dagerman
Otoño alemán
Editorial Sexto Piso, 2003, México D.F.
98 pàgs.

Otoño alemán, amb una portada molt sinistra en aquesta edició, és un intent reeixit per transportar el lector a l’Alemanya en ruïnes del Tercer Reich, la tardor del 1946. Després de conèixer l’estat de les víctimes dels bombardejos i dels presoners dels camps de concentració en la seva visita a algunes ciutats alemanyes, l’autor es va compadir de les penúries que passaven homes, dones, vells i nens. La seva empatia és  gairebé immediata i un element clau per la percepció d’aquell moment històric. La crònica esdevé una denúncia de la falsedat en adonar-se de quin va ser el comportament dels aliats, i s’afanya a contestar sobretot una pregunta molt punyent aleshores: “el nazisme sobreviu a Alemanya?”. I llavors, la humanitat de l’escriptor fa que no estigui d’acord a voler donar una lliçó d’escarni a tot el poble alemany pel sofriment provocat pels nazis, tot i estar d’acord en que es faci justícia. El que ens vol subratllar, sobretot, és la misèria més absoluta que patia la població, un cop acabada la guerra.

Cuando se vive al borde de la muerte por inanición no se lucha en primer lugar por la democracia, sino para alejarse lo máximo posible de ese borde. La cuestión es si las elecciones libres no llegaron demasiado temprano.

Ens aclareix que una de les consignes preferides era que després de la derrota, les classes socials a Alemanya estaven abolides, i ell ens fa veure amb els seus raonaments com els més pobres continuaven vivint en condicions molt pitjors que, per exemple, advocats o escriptors de cert prestigi, demostrant, per tant, que era fals. Ens parla dels ferrocarrils, dels soldats dels camps de concentració russos, dels partits i sindicats, de les generacions perdudes a Alemanya, “una juventud que había conquistado el mundo a los 18 años y a los 22 ya lo había perdido todo”.

Per exemple, sobre les condemnes més comunes en els judicis de desnazificació ens escriu:

Consiste en que el reo, si ha sido activista, pierda su vivienda, la cual se otorga a alguien que ha sido perseguido políticamente. El gesto es hermoso, pero por desgracia casi siempre sin sentido, ya que los perseguidos políticos se hallan económicamente entre los medianamente pobres y los más pobres y no pueden pagar el alquiler del gran apartamento del activista nazi, el cual acaba en manos de gente acaudalada, es decir en manos de aquellos que ganaron dinero durante el nazismo y gracias a él.

No és casual doncs, que un home com Dagerman volgués recollir amb honestedat el sofriment d’un poble, com també va ser capaç de fer amb el seu propi sofriment individual. Aconsegueix que ens fixem en els detalls, que ens posem a la pell dels perdedors. No sé com s’ho fa per expressar un dolor callat, despullat de sentimentalismes, però ho fa, i això és gran.

A l’últim capítol ”Literatura y sufrimiento” i com a recapitulació del llibre —no exempt d’una inquietant i estranya bellesa que ens trasbalsa— ens diu amb tota lucidesa:

La distancia es demasiado corta entre la obra literaria y este sufrimiento extremo; solo cuando haya sido purificado por el tiempo será la hora de hablar de él.

Avui, després de seixanta-set anys, llegeixo al diari Ara: “Grècia desenterra el deute alemany de l’ocupació nazi” i, vés per on, als catalans, per portar banderes i per voler tirar endavant un procés sobiranista se’ns acusa de nazis. Les ferides potser estan més tancades però l’impacte i les conseqüències encara perduren.

Tot i que Dagerman és encara poc conegut entre nosaltres —va ser censurat a l’Espanya franquista—, a Suècia, el seu país natal, existeix The Stig Dagerman Society, l’objectiu de la qual és donar a conèixer tot el treball de l’autor i premiar escriptors que promoguin l’empatia intercultural. El premi de l’any 2012 va ser per l’activista i escriptor egipci Nawal El Saadawi.

Stig Dagerman

Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

nuestra-necesidad-de-consuelo-es-insaciable-xl

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.

Poemes sobre ciència i fe

Poemes sobre ciència i fe

David Jou
Poemes sobre ciència i fe
Viena Edicions, 2013, Barcelona
93 pàgs, 11 €

Aquest recull de poemes del físic i poeta David Jou es pot considerar com una aportació personal de l’autor al diàleg, sovint conflictiu, entre ciència i religió. El mateix autor reconeix al pròleg que un dels motius que el van impulsar a publicar aquest poemari va ser el seu distanciament de les extrapolacions metafísiques que fa Stephen Hawking al llibre El gran disseny, del qual David Jou va ser-ne el traductor. Si la física ja havia arraconat la hipòtesi de Déu en l’instant de l’inici de l’Univers, Hawking ha anat encara més enllà i, dins d’una tradició que comença com a mínim amb Laplace, ha arribat a dir que Déu seria una hipòtesi innecessària. La resposta de Jou prové, d’alguna manera, de l’altra banda de la ciència, d’allà on impera el sentit i el sentiment:

Si no pregunto prou, no et necessito.
Si no vull necessitar-te,
nego sentit a les preguntes que m’obren cap a Tu,
i tanco al meu voltant un cercle que em fa suficient
i em protegeix de Tu com a pregunta.

(Déu, una hipòtesi innecessària?, pàg. 53)

Però Jou no només reacciona al cientifisme més autosuficient. En molts casos, s’endevina un lament per la percepció esbiaixada que es té de la religió, ja sigui des de la ciència o, en general, des de la societat (veure el poema Allò que diuen que ha acabat). Respon, per exemple, a un dels qüestionaments més populars a l’existència de Déu, l’habitual “com que hi ha mal, no hi ha Déu”, i s’ha de dir que tant si s’està d’acord amb les seves tesis com si no, els poemes sempre aporten reflexions subtils, molta sensibilitat i una certa joia que l’autor sap transmetre.

En l’estil dels poemes s’aprecien pinzellades de tradició quan, per exemple, s’hi troben absoluts com Amor, Raó, Lògica o Vida. I si a estones semblen haver-hi ecos lul·lians (de fet, un dels poemes és un homenatge a Llull), molts versos estan impregnats d’un naturalisme que recorda més a Alberto Caeiro, l’heterònim de Pessoa més antimetafísic:

Canto per cantar.
Reso perquè vull.
Calculo perquè em fascina.
M’atreu la glòria de tanta lleugeresa.

(M’atreu la glòria de tanta lleugeresa, pàg. 74)

Al llarg dels poemes del recull, l’autor evita confrontar ciència i fe i prefereix, més aviat, unir-les. Déu no seria una alternativa a la raó ni aniria en cap cas en contra de la ciència; seria, contràriament, “Raó infinita”, “Raó profunda i invisible”, “la Raó inicial”, “una Raó capaç de crear encara més raó”. Però també s’hi parla de l’amor “com a primera i darrera causa”. I s’hi parla, sobretot, i en múltiples formes, del sentit. Possiblement es pugui resumir el llibre amb el poema El món com una carta d’amor que permet a l’autor, davant d’una carta d’amor, mostrar la diferència d’enfocament entre la ciència i la fe. La primera sabria analitzar “l’energia consumida en fer la tinta i el paper”; la segona, però, faria el pas sense el qual la carta no s’acaba d’entendre:

Fins que un dia, per fi, vas decidir-te a llegir pel teu compte,
i vas veure que allò que havies estat engrunant,
esmicolant, menystenint,
era una carta d’amor.
Quant de temps perdut!
Quanta felicitat desaprofitada!

(El món com una carta d’amor, pàg. 35)

D’alguna manera, aquest llibre de David Jou també és una carta d’amor que pot gaudir qualsevol lector que s’interessi pel món físic i per la possibilitat de trobar-hi un sentit més enllà de la matèria i l’energia.

Fanny Hill

Fanny Hill

Fanny Hill
John Cleland
Trad.: Xavier Pàmies
Martorell, Adesiara Editorial, 2012. 22 €
275 pàgines

La fama d’algunes obres es nodreix de la polèmica, voluntària i involuntària, que susciten. I entre els temes conflictius, el sexual, tractat des de l’òptica de l’erotisme o la pornografia, n’és un dels preeminents. Entre els nombrosos llibres censurats i prohibits pel contingut eròtic, el cas d’aquesta novel·la és prou significatiu. Publicada a Anglaterra a mitjan segle XVIII, no va trigar gaire a ser perseguida i prohibida. L’autor i els editors van ser acusats de corrompre els súbdits del rei, però no obstant el bandejament de les impremtes i el fet que l’autor fos obligat davant dels tribunals a renunciar a la seva obra, Fanny Hill es va continuar publicant en edicions pirates. Encara que sorprengui, la prohibició legal va perdurar fins als primers anys seixanta del segle passat, quan un tribunal de Nova York va sentenciar que el llibre no tenia contingut obscè.

La protagonista relata, en una sèrie de cartes llargues, part de la seva vida començant pels temps en què és una adolescent òrfena que viatja a Londres per mirar de tirar endavant. Ja des de les primeres hores a la metròpoli, la innocència de la noia es veu sacsejada per un món desconegut de vivències i sensacions. Tenint en compte l’època i el lloc, sorprèn com en Cleland escriu sobre les peripècies i l’aprenentatge sexual en la pell de la Fanny, una noia sense malícia ni coneixements, que a poc a poc s’endinsa pels viaranys del sexe amb clara voluntat d’aprendre’n i gaudir-ne sense poder-ho evitar ni voler-ho evitar. Apart de la gosadia d’aquesta temàtica en el seu temps, potser el mèrit més destacat del llibre és la qualitat literària. Els episodis eròtics es descriuen amb tota mena de detalls, sense estar-se’n dels aspectes més explícits, i tanmateix, l’autor els resol amb una elegància i solvència que fins i tot avui dia em semblen difícils d’aconseguir. Literàriament parlant, al marge del context sociohistòric, diria que és un producte de gènere que funciona d’allò més bé, encara que el meu bagatge com a lector en aquest àmbit m’impedeix pronunciar-ho amb rotunditat.

L’aurèola de conflicte que en ocasions envolta l’art no permet d’establir una diferenciació nítida entre el ressò social i la transcendència real. L’historial polèmic i clandestí d’aquest llibre segurament ha perjudicat una valoració justa. Avui dia, publicar una obra d’aquesta classe genera ben poc enrenou, llevat de certes campanyes de vendes ben orquestrades o de les típiques veus que hi protestarien com a perpetuació de determinades tradicions tan encarcarades com hipòcrites. En resum, és un llibre molt ben escrit on, una vegada més, se’ns ensenya que ja fa molts segles que en qüestions d’erotisme caminem en cercles. I si bé no hi trobem res d’original des d’una perspectiva contemporània, la història és prou entretinguda i refrescant, a banda de donar plaer a la lectura. I a altres sentits.