Señales del cuerpo

Maram al-Masri, Señales del cuerpo
Granada, Comares, 2009, 97 pàgs., 12 €
Trad. de Pilar Garrido i Pablo Beneito
Edició bilingüe

Una de les màgies de Maram al-Masri (nascuda a Lataka, Síria) és haver mantingut la paraula poètica en una mena d’estat primigeni d’innocència i senzillesa, com si posseís l’habilitat de dir uns instants abans que comencés a embolicar-se la troca del discurs, com si volgués conservar una certa netedat en el llenguatge, lluny de les trampes retòriques que es paren, per exemple, aquells amants que “negocian el amor / se hacen uno al otro / preguntas intrincadas / como quien ha perdido / el alma”. La seva paraula, en canvi, intenta no cedir a complicacions innecessàries i oferir-se’ns tan nua com sigui possible:

delante de vosotros
me desnudo
dedo a dedo
uña a uña
piel
luego hueso
luego poema
me quedo como me hizo la tierra

L’autora descobreix el vincle secret que uneix paraula i erotisme. I en el centre de la intersecció d’aquests dos mons, de manera privilegiada, s’alça la boca: la boca entesa com a seu privilegiada de la sensualitat, i la boca entesa també com a seu privilegiada de la parla, el cant i la poesia. Així, la boca esdevé un doble i únic símbol de la creació.

mojo mi cama
con un líquido blanco
con líquido negro
o azul
y a veces
con un flujo de sangre
mojo mi cama con un líquido
salado
con sudor
con una boca entreabierta
de la que cae
saliva
duermen en la cama
un cuaderno y un bolígrafo
y cuando me despierto
recojo mis pensamientos mojados
y mis sueños huidizos
avergonzados
por unas manchas
que delatan
la soledad

De pura necessitat, l’erotisme que canta al-Masri pren unes dimensions còsmiques que desborden el recipient limitat del meu cos, el teu cos o el seu cos: aquesta sexualitat fluent que tot ho amara esborra els límits entre les persones i les identitats (també les identitats de gènere, com suggereix el poema transcrit, on el mateix subjecte és alhora masculí i femení, capaç de secretar líquids associats a l’un i a l’altre). Un erotisme, en fi, que traspassa la matèria i ateny “el alma que habita / el templo de mis huesos”. Tot es barreja, confon i harmonitza, com en una dansa sagrada. Res no queda exclòs de la festa de la vida, ni tan sols la lletjor: “sin temor a la belleza y la fealdad”. I el llibre creix, perquè l’erotisme, sense deixar en cap moment de ser fruïció, esdevé també pensament. L’autora segueix aquella línia magnífica que traçava a Cereza roja sobre losas blancas i que la Rosa va ressenyar ara fa poc menys d’un any.

Cereza roja sobre losas blancas

portadamasram

Maram al-Masri
Cereza roja sobre losas blancas
Traducció de Rafael Ortega
Granada, Ed. Comares, 2002, 229 pàgs.

Em parla de la intimitat compartida i solitària, amb tot luxe de detalls, però on només apareix el que és essencial. Allò que més li interessa fer-nos notar amb les puntes dels dits i, així, delectar-nos.  Les seves paraules ens toquen la fibra, no hi ha dubte. I gairebé són un reclam perquè ens escoltem millor a nosaltres mateixos.

Els seus versos destil·len un peculiar licor de saviesa que sembla brollar de l’aprenentatge de la vida tant viscuda com intuïda. Quan acabes de llegir un dels seus poemes, permeteu-me que us ho digui, t’impregna com una mena de “sentiment exprés”, és com una monodosi d’un sentiment que pot enlairar-te o abatre’t.  Molt capaç de fer-te canviar l’estat d’ànim que portaves a sobre teu en un tres i no res.  I zas, canvies de rumb i de continent. Obres els ulls i els tanques, respires i continues llegint.

Hi ha un reguitzell d’imatges molt explícites, però tanmateix molt poètiques. Jo m’he imaginat com si homes i, sobretot, dones de diferents races, edats, condicions i èpoques es passegessin nus d’ànima per cada pàgina i, així, he pogut entrellucar uns episodis tan íntims i especials que només ells em podien explicar. Possiblement tots nosaltres siguem una mica cadascun d’aquests personatges.

El missatge que jo he recollit durant i després és que et pots perdre en un laberint d’encontres a vegades desafortunats, però tanmateix aprendre. La gràcia està en que cadascú pot escollir un fruit distint del gran cabàs de vímet que, per a mi, és aquest llibre.

I mira per on, han caigut dues cireres del cabàs:

No debiste
coger mis manos,
para dejarlas
soñando con tocarte.

No debiste
rozar mis labios,
para dejarlos ardiendo
con tu leve beso.

No debiste
guardar silencio
para que no dejara
de esperar.

(poema 57)

Él le enseñó
a abrirse
como la roja flor del granado,
a dar oídos
a los susurros de su cuerpo,
a gritar,
en lugar de
enterrar vivos a sus gemidos,
mientras
ella cae
como una hoja temblorosa.

(poema 53)