Antropología del budismo

Juan Arnau
Antropología del budismo
Barcelona, Kairós, 2007
246 pàgs.
14,25 €

Fa poques setmanes, vaig comentar un altre llibre d’aquest mateix autor (una anàlisi molt suggerent sobre el rerefons filosòfic de la traducció: Rendir el sentido, es titulava). En la mateixa línia de rigor i claredat tenim aquesta Antropología del budismo, una introducció més que recomanable per a qualsevol persona que estigui interessada en el tema. De llibres sobre budisme n’hi ha a cabassos, és veritat, però la majoria no passa de ser una concessió a la moda (qui ho havia de dir, que el budisme acabaria convertit –també– en objecte de consum?). Aquest llibre aporta la dosi necessària de precisió i profunditat.

Evidentment, no és de lectura fàcil. Gens ni mica. Però és que estem parlant d’una cosmovisió d’una complexitat extraordinària. Queda clar, des del començament, que no hi ha un únic budisme, sinó molts budismes, un fet desconcertant per als qui hem crescut en un sistema religiós fonamentat en l’ortodòxia, el dogma i la infal·libilitat de l’Església. Sembla ser que les religions de l’Índia, en canvi, toleren millor la pluralitat doctrinal.

Per introduir-nos de manera entenedora en el pensament budista, Juan Arnau divideix el llibre en una sèrie de capítols, cadascun dels quals explora un tema clau. Com que l’índex dóna una idea claríssima del contingut, el reprodueixo:

I. Existencia
II. Deseo
III. Ideas
IV. Vacuidad
V. Lenguaje
VI. Medios de liberación
VII. Meditación
VIII. Nirvana
IX. El ideal humano

I, a partir d’aquí, va revisant de manera crítica alguns dels conceptes fonamentals del budisme (de molts d’ells n’aclareix l’etimologia i el significat que tenia originalment en sànscrit. En aquest sentit, és molt interessant l’apartat que dedica a nirvana, una paraula d’aquelles que fem anar amb tanta alegria…).

El llibre pot tenir diferents nivells de lectura: pot ser tant una introducció sòlida (tot i que no és una obra de divulgació), com un llibre d’estudi i d’aprofundiment. Traça amb seguretat unes coordenades perquè puguem anar-hi situant tot aquest núvol de conceptes vagues que ens volten pel cap quan parlem de budisme: què és samsara?, quines són les quatre nobles veritats?, quins són els diferents destins en què podem renèixer?, com interpretar les tres característiques fonamentals de tot allò existent –dolor, impermanència i buit–?, com es pot escapar de la roda de l’existència?, quin és el pes del karma?, cal renunciar també als béns intel.lectuals, a banda dels materials? és més apropiat el silenci o la paraula?, etc. De tota manera, aquest grapat de preguntes dóna una idea molt pobra de la profunditat del llibre. Un llibre que fa pensar, que convida a revisar tòpics, que fa venir ganes de saber-ne més. I una de les millors coses que pot provocar un llibre: les immediates ganes de rellegir-lo just en girar l’última pàgina.

Rendir el sentido. Filosofía y traducción


Juan Arnau
Rendir el sentido. Filosofía y traducción

València, Pre-Textos, 2008
183 pàgs.
12€

Hi ha llibres que ofereixen molt menys del que prometien al títol. I n’hi ha d’altres, en canvi, que ofereixen molt més. És el cas d’aquest llibre de Juan Arnau, que va més enllà de l’àmbit estricte de la traducció per endinsar-se en problemes relacionats amb la filosofia del llenguatge. Segons informa la solapa, l’autor és astrofísic i doctor en filosofia sànscrita (una barreja prometedora que em va decidir –també– a comprar el llibre).

M’és impossible fer-ne un resum. Són molts els temes que va desplegant davant dels nostres ulls :

Per exemple, l’aspiració a una llengua universal. Fins a quin punt és possible una llengua de categories universals i transculturals que permeti la comunicació entre tots (a la manera, diu, de l’ars lul·liana o de la lògica formal)?

Per exemple, la inestabilitat de tot discurs: un text no té un significat tancat i definit d’una vegada per totes, sinó que s’actualitza en cada encontre amb un lector (això li serveix per parlar de l’estructura relacional de la realitat: les paraules, com les partícules, només existeixen en la interacció constant): “El texto, cualquier texto, no es agotable por la sencilla razón de que no siempre se lee de la misma manera. Encontrarlo en el momento adecuado (o inoportuno) puede ser un acontecimiento (o una ruina) para su lector”.

Per exemple, el recurs a les “paraules-proveta”: paraules que ajuden a construir una discussió, però que queden al marge de la discussió. Paraules que no es qüestionen i que acceptem tàcitament. Com ara democràcia, radical, terrorisme…: sempre les fem anar en dansa, però no sabem ben bé què signifiquen. “Cuando compartimos lo tácito es cuando nos entendemos. De modo que el sentido está siempre en suspenso, en un afuera, nunca completamente expuesto”.

Per exemple, ¿dominem el llenguate o estem dominats pel llenguatge?, ¿posseïm un llenguatge o som posseïts per ell?, ¿portem una conversa o la conversa ens porta a nosaltres? Respon citant Heidegger: “El hombre actúa como si fuera forjador y dueño del lenguaje, cuando de hecho es el lenguaje el que ha sido y es dueño del hombre”.

I mil coses més. No sóc experta en aquests temes, però el llibre m’ha semblat molt brillant. Rigorós, poètic (i polèmic) a estones. Un llibre d’aquells que convida a pensar, a tornar-hi, a assaborir-lo. I a recomanar-lo sense cap mena de dubte.