El soterrani

20090528-el soterrani

Thomas Bernhard
El soterrani. Un retir
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2009
120 pàgs., 14€

Si L’origen feia èmfasi en l’horror de la guerra i de l’educació primària, El soterrani critica de ple el sistema educatiu en si mateix. Aquest segon volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard se centra en els seus anys d’institut i insisteix en el pas decisiu que va fer per allunyar-se no només de l’ensenyament sinó de la societat establerta. Davant una operària incrèdula de l’oficina d’ocupació, el jove Bernhard demana una feina que estigui en la direcció oposada. En la direcció oposada voldrà dir, literalment, en direcció oposada a la que feia cada dia per anar a l’institut, però també en direcció oposada al que es considera correcte, i això -davant els ulls atònits de l’operària- volia dir cap a la barriada de Sherzhauserfeld, el lloc més temut i menyspreat pels ciutadans de Salzburg. Sherzhauserfeld és, justament, una de les paraules més repetides en tot el llibre, això quan no l’anomena infern o avantsala de l’infern.

Per transmetre el seu missatge desesperat, l’autor repeteix certes paraules, frases o idees de manera obsessiva i, en algun moment, es distancia passant de la primera a la tercera persona, per tornar un altre cop a la primera. O interromp el fil dels esdeveniments per valorar algun fet, per rumiar sobre la pobresa o la vilesa o la banalitat de la condició humana, com quan parla dels dies de la setmana:

En el fons el dissabte és un dia temut, molt més temut que el diumenge, perquè tothom sap que encara resta el diumenge, i el diumenge és el dia més horrible, però després del diumenge ve el dilluns, i aquest és un dia laborable i això fa el dimenge soportable. El dissabte és terrible, el diumenge horrorós, el dilluns porta l’alleugeriment.

O quan explica el per què de l’horror al temps lliure:

L’home no estima la llibertat, tota la resta és mentida, no sap què fer-ne de la llibertat, així que és lliure es dedica a obrir calaixeres de vestits i roba interior, a ordenar papers vells, busca fotografies, documents, cartes, va al jardí i remou la terra o camina completament sense sentit ni objectiu en qualsevol direcció, faci el temps que faci, i en diu passeig.

Finalment, el jove Bernhard aconsegueix una feina com a dependent en una botiga de queviures, en un soterrani on hi van les dones “que havien fugit de les seves cases horroroses per assossegar-se, per tenir una possibilitat de viure”. I justament això, el fet de ser conscient que estava fent una feina útil, va ser el que va allunyar definitivament els pensaments de suicidi que havia tingut a l’institut.

No sabria dir per què (potser perquè el vaig llegir el primer?), però aquest volum m’ha semblat de lectura encara més hipnòtica que L’origen. D’alguna manera, no tan dur i, per algun motiu, de més qualitat, tot i que es fa molt difícil de dir. La meva recomanació és entusiasta, però com que també s’han donat casos d’al·lèrgia a les obres d’en Bernhard, seria bo que l’hipotètic lector aprofités l’oportunitat que proporciona l’editorial i en llegís les primeres pàgines abans d’anar a la llibreria.

L’origen

20081219-origen Valeria

Thomas Bernhard
L’origen. Una indicació
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2008
110 pàgs., 14€

Primer llibre d’una pentalogia autobiogràfica on Bernhard relata tant el seu origen com la causa de la seva rebel·lia (el títol en alemany, Die Ursache, vol dir tant origen com causa). Thomas Bernhard hi apareix com a víctima d’una societat profundament inhumana, però hi apareix al costat de moltes altres víctimes al final de l’ocupació nazi d’Àustria, i en una ciutat, Salzburg, de la qual diu que “és en realitat una malaltia mortal”.

Però si en Bernhard, al llarg del llibre, descarrega la seva fúria, qui més en rep és el sistema educatiu, el nacionalsocialista durant l’ocupació alemanya, i el catòlic quan el catolicisme reneix de les seves cendres amb la fi de la guerra. El que sorprèn és que tots dos reben a parts iguals, i aquesta culpa compartida dóna lloc a la divisió del llibre en dues parts: Grünkranz (el terrible director de l’escola sota la llei nazi) i L’oncle Franz (el capellà que va prendre el relleu com a director). Les diferències entre l’abans i el després serien més aviat cosmètiques: “a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara penjava una gran creu”. Encara més:

Vam créixer intel·lectualment escanyats entre el catolicisme i el nacionalsocialisme i vam ser finalment esclafats entre Hitler i Jesucrist com unes calcomanies per tornar el poble estúpid.

Segons diu, influït pel seu avi, va aconseguir no arribar a identificar-se amb cap de les dues ideologies. I segurament això explica també la dosi extra de patiment en un temps ja prou difícil.

Jo diria que no havia llegit mai cap escriptor realment nihilista fins que vaig trobar el segon volum de la pentalogia de Bernhard, El soterrani (recomanat per La Central), i pocs dies després -enlluernat per la seva prosa- vaig haver d’anar a buscar el primer, L’origen (els altres tres encara no han aparegut en català). Però tot i així, i malgrat la seva misantropia, el seu moralisme, el pessimisme i la ira contra tot i contra tothom -molt sovint justificada, i quan no ho està, sembla estar-ho com a efecte de la seva escriptura hipnòtica-, malgrat tot això, hi ha, en el fons, alguns signes d’esperança al llarg del llibre: el seu instint de supervivència, i jo crec que també una fe inconfessada en la humanitat. El llibre comença amb una cita que parla de l’elevat índex de suïcidi present a Àustria, i continua amb les idees recurrents de suïcidi que l’envaïen cada cop que baixava al soterrani de l’escola per tocar el violí. En una existència atroç com la que descriu, si el suïcidi no es realitza és que també hi ha una extraordinària voluntat de viure. Per això, en un relat dur i fosc com aquest, tant si l’autor volia fer-ho evident com si no, cada desgràcia relatada realça la compassió de l’autor, cada maltractament, la seva humanitat, i el nihilisme i la ràbia s’arriben a entendre.

Es diu que llegir els textos de Bernhard provoca una gran admiració o un gran rebuig, però que el punt mig és molt difícil. I que per als primers, entre els quals, de moment, m’hi compto, hi ha un abans i un després d’haver-lo descobert.