Los detectives salvajes


Los detectives salvajes

Roberto Bolaño

Compactos Anagrama, Barcelona 1998
609 pàgines. 14,50 €

Començar llegint Bolaño per la monumental 2666 m’havia predisposat a una previsible decepció perquè Los detectives salvajes era una obra anterior i, tal vegada, no tan reeixida sabent ja el que assoleix l’autor amb 2666. El resultat: equivocar-se en les previsions ha estat tot un encert equivalent a sentir-se membre d’aquest —enorme— grup d’afortunats que encara no han llegit per primer cop una determinada obra mestra.

I com a tal, és inclassificable. El seu argument dibuixa una línia prima i difusa en un horitzó permanentment embafat per una enigmàtica calitja: Arturo Belano i Andrés Lima, líders d’un moviment poètic anomenat real visceralisme i que en el seu moment pretenien segrestar l’Octavio Paz, investiguen la misteriosa desaparició de Cesárea Tinajero, poetessa mexicana del temps de la Revolució i fundadora d’aquest moviment. La recerca abasta vint anys (1976-1996) i mostra la inquietant ambivalència d’aquests dos personatges arran de la seva relació amb els seguidors del real visceralisme primer, i després amb un ample reguitzell de persones escampades no solament per Mèxic DF, sinó gairebé arreu del món.

El llibre s’estructura en tres blocs. El primer (“Mexicanos perdidos en México”) i el tercer (“Los desiertos de Sonora”) emulen un diari personal. El central (“Los detectives salvajes”), el més extens, sembla un monumental dossier d’investigació amb les declaracions de les persones que, directament o indirecta, es creuen per les vides d’en Lima i Belano —o potser sigui a l’inrevés. Algunes són prou breus, d’altres abasten un bon nombre de pàgines. Belano i Lima mai no parlen en primera persona, són els altres els qui escriuen la seva història, intenten comprendre la seva intangible essència, els motius que els menen cap a una via autodestructiva amb el propòsit subliminal de viure la vida al màxim, sigui com sigui, peti qui peti. En aquest increïble calidoscopi humà i literari destaca un bon nombre d’històries suficientment vàlides com per convertir-se en excel·lents novel·les per elles mateixes.

Resulta sorprenent la proximitat amb què Bolaño atansa el lector a tots els llocs on es desenvolupen els fets. Gairebé no descriu indrets físics, sinó que en parla com si tant ell com nosaltres ja els coneguéssim o hi haguéssim estat. I no sé com s’ho fa, però ho aconsegueix. També hi ha nombrosíssimes referències literàries. No he tingut la pretensió d’apuntar tots i cadascun dels autors als quals al·ludeix per comprovar-los, però potser alguns d’ells, o les seves obres, seran ficticis, com solia fer en Borges.

Sobretot impera un humor despietat, irreverent, vers l’homosexualitat, l’escatologia i tots els temes que la hipocresia social i política intenten anestesiar amb eufemismes i paràfrasis. En determinats moments, el sexe i la violència adquireixen proporcions tan desmesurades que, si no fos per la destresa de l’autor, traspassarien la frontera de la inversemblança.

Aquest llibre sembla una descomunal paràbola vers la cerca de l’ideal poètic. Lima i Belano, els seus paladins, potser ignoren en què consisteix aquest ideal i converteixen Cesárea Tinajero en el seu símbol. Tal vegada no els importa tant trobar aquest ideal com el camí que s’ha de recórrer. Però aquest darrer paràgraf només es tracta d’una intuïció perquè, en definitiva, Los detectives salvajes permeten i admeten lectures i interpretacions molt diverses. Sortosament.

Estrella distante



Roberto Bolaño
Estrella distante
Barcelona, Anagrama, 2007 (5a. ed.)
157 pàgs., 6,50€ (Rústica)

La novel·la s’inicia l’any 1971, quan Salvador Allende encara era president de Xi·le. Un grup de persones es reuneix regularment per participar en un taller de poesia. D’entre tots, el narrador es fixa de manera especial en un tal Alberto Ruiz-Tagle, un personatge elegant, culte i misteriós. Poc després, el cop militar de Pinochet canvia radicalment la vida dels integrants del grup, que es dissol d’immediat. Comença la clandestinitat i el terror. Passen els mesos i Alberto Ruiz-Tagle reapareix, però amb un altre nom, una altra ocupació, unes altres idees… Qui és, realment, aquest personatge?

La novel·la, entre policíaca i històrica, es deixa llegir molt bé. En general, manté un bon ritme narratiu i el suspens fins el final. D’altra banda, hi ha detalls genials, com la història secundària d’un tal Lorenzo que està traçada amb mà de mestre. Aquest microrelat incrustat en la novel.la comença així:

Érase una vez un niño pobre de Chile… El niño se llamaba Lorenzo […] y le gustaba jugar y subirse a los árboles y a los postes de alta tensión. Un día se subió a uno de estos postes y recibió una descarga tan fuerte que perdió los dos brazos, lo que de por sí hacía su situación bastante desventajosa, pero encima creció en el Chile de Pinochet, lo que convertía cualquier situación desventajosa en desesperada, pero esto no era todo, pues pronto descubrió que era homosexual, lo que convertía la situación desesperada en inconcebible e inenarrable.
Con todos esos condicionantes no fue raro que Lorenzo se hiciera artista. (¿Qué otra cosa podía ser?) Pero es difícil ser artista en el Tercer Mundo si uno es pobre, no tiene brazos y encima es marica. Así que Lorenzo se dedicó por un tiempo a hacer otras cosas. Estudiaba y aprendía. Cantaba en las calles. Y se enamoraba […]. Sus desilusiones (para no hablar de humillaciones, desprecios, ninguneos) fueron terribles y un día –día marcado con piedra blanca– decidió suicidarse. Una tarde de verano particularmente triste, cuando el sol se ocultaba en el océano Pacífico, Lorenzo saltó al mar desde una roca usada exclusivamente por suicidas (y que no falta en cada trozo de litoral chileno que se precie).