El zen

Raquel Bouso
El zen
Bercelona, Fragmenta, 2008
173 pàgs., 12 €

Aquest llibre és una introducció clara, rigorosa i agradable a l’univers del zen. Després d’un preàmbul on es pregunta quines raons podrien explicar la fascinació que des de fa unes dècades exerceix aquesta tradició espiritual a Occident, l’autora va esgranant i explicant-ne els conceptes bàsics.

Donat que el zen es construeix bàsicament al voltant d’una experiència –i no d’una especulació teòrica–, el primer capítol està dedicat a aclarir alguns conceptes bàsics relacionats amb aquesta pràctica: descripció acurada de la postura anomenada zazen, la disposició interior amb què un s’hi asseu, el sentit del treball comunitari o samu, la funció dels koan en el procés del despertar, la importància del mestre com a indicador del camí, la relació del zen amb el ioga, la finalitat del procés meditatiu, etc. L’exposició és breu, però molt clarificadora, amb apunts sobre l’etimologia d’algunes paraules centrals i amb comparacions encertades: “¿qui no ha experimentat una pèrdua total de consciència, profundament abstret en l’escolta d’una peça de música?, ¿o a través de la contemplació de la immensitat del mar, la vista des del cim d’una muntanya o d’un cel estelat? La pràctica del zazen persegueix un estat mental semblant però no ocasional”.

El segon capítol, força més extens, rastreja els orígens del zen, remontant-se a Buddha i recorrent després el camí que el duu de l’Índia a la Xina, més tard a Corea i al Japó i, per últim, a Occident. L’autora explica de manera entenedora les transformacions que va experimentant aquesta tradició espiritual en el seu pelegrinatge per diferents cultures. En realitat, lluny de deformar-lo, l’han anat afaiçonant (“el zen no s’entén sinó com un producte de contacte, fèrtil i creatiu, entre la doctrina de marcada tendència especulativa buddhista índia i la mentalitat pragmàtica xinesa”). El final del capítol és especialment interessant, perquè exposa la profunda relació del zen amb algunes arts: l’ikebana, la via del te, la cal·ligrafia, el haiku, el teatre No, l’arquitectura i la via marcial. Totes aquestes arts inspirades en el zen comparteixen un fons comú que aspira a transmetre la realitat tal com és (per tant, irregular, fragmentada, asimètrica, efímera).
El tercer capítol s’endinsa en la visió zen del món, des d’una perspectiva més teòrica i filosòfica. S’atura especialment a analitzar quina és la funció del llenguatge i els conceptes, centrals en el budisme, de desig, forma i vacuïtat.
Per últim, l’autora ressegueix l’eco del zen en el món contemporani occidental, sobretot l’èxit que va tenir als anys 50 en el context de l’anomenada contracultura o cultura beat (Jack Kerouac, Allen Ginsberg, Alan Watts and company). Però el zen va impregnar igualment certes manifestacions de la música (amb John Cage, per exemple), de la ciència (Fritjof Capra) o de la psicoteràpia (Erich Fromm va organitzar un seminari amb el títol “Budisme zen i psicoanàlisi”).
I el llibre no acaba aquí: encara hi trobem un quadre cronològic, un glossari utilíssim, una bibliografia comentada i tres “contrapunts”, és a dir, tres breus aproximacions d’entesos en la matèria que donen la seva particular visió del zen.
Anuncis