Lo que sé de los vampiros

Lo que sé de los vampiros
Francisco Casavella
Barcelona, Ediciones Destino, col. Booklet, 2009
565 pàgines. 9,95 €

Mitjançant una singular barreja de novel·la picaresca i històrica, l’autor de El día del Watusi canvia de registre en un nou i coherent exercici de desmitificació. En aquest cas, d’una Europa on es barregen el racionalisme enciclopèdic i uns conflictes religiosos que porten segles dessagnant el continent i que no són sinó una lluita despietada per aconseguir el poder absolut i perpetuar-s’hi. En plena Il·lustració, es narren les peripècies d’en Martín de Viloalle, fill de la baixa noblesa gallega que, com que no és l’hereu, ha d’ingressar com a novici, en el seu cas dels jesuïtes. Poc després, el 1767, el rei expulsa d’Espanya aquest orde i comença el periple del Martín. Primer intenta seguir les passes del germà gran per Itàlia; a continuació, recorre el centre i el nord d’Europa amb en Welldone, figura que esdevé l’instrument amb què l’autor fa caure la màscara del despotisme il·lustrat, les idees, el domini de les masses mitjançant la política imperialista i la religió. La part final es desenvolupa en una França a punt de capgirar l’Antic Règim per després sotragar-lo amb les guerres napoleòniques.

Tots els personatges posen les seves vides, i potser les ànimes, al servei de l’ambició al preu que sigui. Tant si es tracta d’objectius intel·lectuals i artístics com polítics i econòmics. Se’ns mostra un immens fresc tragicòmic de la naturalesa humana en un període concret de la història. S’hi retraten persones que no dubten a prostituir pensaments, sentiments i cossos per aconseguir allò que es proposen. Amb ironia brutalment lúcida, qualsevol guspira d’altruisme o d’ingenuïtat és anorreada pel propi pes dels esdeveniments. No se’n salven ni reis ni plebeus, ni tan sols les societats secretes on van germinar les revolucions que van desembocar en el Romanticisme ideològic i els brutals conflictes bèl·lics del segle XIX. La narració traça magnífics clarobscurs per representar la vida de les persones que hi surten. Malgrat donar la impressió que, com se sol dir, no hi ha un pam de net, queden retratades amb una humanitat tan genuïna que descol·loca. No sé per què, però quan llegia em recordava d’una obra d’en Calvino, El baró rampant, i d’imatges de la fascinant Barry Lyndon, d’en Kubrick.

Després d’acabar El día del Watusi, havia arribat a la conclusió que en Casavella pertany als autors que cal deixar transcórrer cert temps entre obra i obra, cosa que no ha estat el cas. Admeto patir una certa addicció a la seva manera d’escriure, les frases al·lusives i elusives, els circumloquis carregats de dobles sentits que obliguen a fer-se còmplice del seu poder manipulador —en el bon sentit del terme, si és que el té—, un ritme que fluctua entre una poesia sense lirisme i una condensació de contingut que posa a prova la paciència. En aquest llibre res no és blanc o negre, ningú no és bo o dolent, si hi ha res que es dóna per suposat, poc després t’adones que no és així. M’agraden els autors genuïnament difícils. Honestament difícils.

El día del Watusi

El día del Watusi
Francisco Casavella
Barcelona, Ediciones Destino, 2009
1.184 pàgines. 28 €

Una nit d’agost del 1971, dos nois que pesquen als molls, en Fernando i el seu amic gitano Pepito el Yeyé, descobreixen surant les aigües el cadàver del Watusi, un delinqüent famós en l’entorn marginal de les xaboles de Montjuïc. El misteri d’aquella mort i les peripècies dels dos vailets endeguen un al·lucinant recorregut personal i social per la Barcelona dels temps previs a la transició fins als anys immediatament posteriors als Jocs Olímpics. Una història que parla dels barris marginals i els baixos fons, la vida nocturna, els draps bruts de les entitats financeres, la creació de partits polítics en plena transició, la xacra de les drogues, la lluita per sobreviure i prosperar, els baixos instints que governen els àmbits intel·lectuals, artístics i acadèmics…

En certa manera pot considerar-se una Bildungsroman o novel·la de formació del propi Fernando, però ben aviat es configura com una història de supervivència desesperada en un món implacable on la felicitat i la innocència són miratges o estels fugaços. Aquest llibre parla sobretot de la hipocresia i l’egoisme com a trets essencials de la societat i l’individu, instruments per tirar endavant com sigui, peti qui peti. L’autoengany individual i social per justificar determinades conductes i convèncer tothom, començant per un mateix, que allò que es fa té una raó fonamentada. El sexe, l’amor, la família, els diners, la droga, els bancs, els partits polítics, les forces de l’ordre, les organitzacions terroristes, els moviments socials, les pseudoreligions, el món de l’art, la literatura, la docència… res no se’n salva.

Així doncs, què fa suportable aquesta visió de la vida? La seva valentia descarada i lúcida, la dosi exacta entre la desmitificació d’uns temps edulcorats pels reportatges i les efemèrides i un sentit de l’humor crític que no acusa ningú si no es comença abans per un mateix. Els fets, transcorreguts sobretot a Barcelona, descobreixen uns baixos fons que abasten dels barris marginals a les zones altes per mostrar que tots compartim la mateixa naturalesa. Els diàlegs i la narració es veuen sovint afectats per un to al·legòric, amb un ritme poètic líricament despietat, brutal, que envesteix la nostra capacitat de resistència, associativa i de concentració.

El 2008, un atac de cor va acabar amb els quaranta-cinc anys de vida d’en Casavella. Des de la primera paraula d’aquest llibre no he deixat de preguntar-me com es pot escriure d’aquesta manera durant més de mil pàgines. Sovint he pensat que l’escriptura d’aquest llibre va contribuir a la mort del seu autor.