Dos llibres de Billy Collins

Billy Collins, Lo malo de la poesía y otros poemas
Madrid
Bartleby Editores
2007
113 pàgs.
(ed. bilingüe anglès-castellà)

Billy Collins, Navegando a solas por la habitación
Barcelona
DVD Ediciones
2008
350 pàgs.
(ed. bilingüe anglès-castellà)

Billy Collins (Nova York, 1941) és un fenomen: ven tants llibres com vol, omple auditoris, acumula els guardons més prestigiosos del seu país… ah! se m’oblidava: estem parlant d’un poeta. Un poeta convertit en best-seller? Sí, i a més, bo.

Alguns dels ingredients actius de la seva fórmula: intel.ligència, lucidesa, humilitat, humor i atenció a la quotidianitat (poca èpica, per entendre’ns). Tot això combinat en les dosis adequades fins a obtenir un ‘artefacte’ poètic que captiva des del primer instant i que acaba emocionant. Ell mateix diu, en una entrevista, que els poemes han de començar d’una manera senzilla per tal d’atrapar el lector; després, ja poden guanyar en complexitat: “Tots els cantants ho saben: comença suau, acaba fort”.

D’entrada, els poemes ens proposen escenes, instantànies, moments que ens resulten familiars: el gos del veí que no para de bordar, casa nostra de nit, un títol que no recordem, la miqueta de sal vessada a taula, les ulleres de sol… acostumen a començar ‘com si res’, com si fóssim amb l’autor xerrant tranquil.lament i ens fes parar atenció en algun detall intrascendent. Per, imperceptiblement, transcendir-lo. Però sense forçar res, amb suavitat i amb sentit de l’humor (tan infreqüent i difícil en poesia, d’altra banda).

Ha col.laborat amb artistes plàstics, que han fet animacions dels seus poemes. Algunes són precioses: les podeu veure a Youtube. Com que no me’n puc estar, aquí en teniu dues:

(1) “The dead”:

The dead are always looking down on us, they say,
while we are putting on our shoes or making a sandwich,
they are looking down through the glass-bottom boats of heaven
as they row themselves slowly through eternity.

They watch the tops of our heads moving below on earth,
and when we lie down in a field or on a couch,
drugged perhaps by the hum of a warm afternoon,
they think we are looking back at them,

which makes them lift their oars and fall silent
and wait, like parents, for us to close our eyes.

Els morts ens miren sempre des de dalt –diuen—
mentre ens calcem les sabates o ens preparem un sandvitx,
ens miren a través del fons de vidre dels vaixells del cel
mentre remen lentament per l’eternitat.

Contemplen els nostres caps movent-se allà baix, a la Terra,
i quan estem ajaguts en un camp o en un sofà,
sedats potser pel zumzeig d’un càlid capvespre,
creuen que els estem mirant,
per això alcen els rems i resten silenciosos,
i esperen, com pares, fins que tanquem els ulls

(2) “Man in space”:

All you have to do is listen to the way a man
sometimes talks to his wife at a table of people
and notice how intent he is on making his point
even though her lower lip is beginning to quiver,

and you will know why the women in science
fiction movies who inhabit a planet of their own
are not pictured making a salad or reading a magazine
when the men from earth arrive in their rocket,

why they are always standing in a semicircle
with their arms folded, their bare legs set apart,
their breasts protected by hard metal disks.

Només has d’escoltar la manera com un home, de vegades,
li parla a la seva dona, quan són a taula amb altre gent,
i fixar-te com s’entesta a tenir la raó,
per molt que el llavi inferior d’ella comenci a tremolar,

i entendràs per què les dones de les pel.lícules
de ciència ficció que habiten el seu propi planeta
no apareixen preparant una amanida o llegint una revista
quan els terrícoles arriben a bord dels seus coets,

per què sempre estan dempeus en un semicercle,
els braços plegats, les cames nues separades,
els pits protegits per discos durs de metall.

*

I dos enllaços més a Youtube: “Forgetfulness” / “Some days”

Anuncis