Historias de cronopios y de famas

Historias de cronopios y de famas
Julio Cortázar
Madrid, Punto de lectura, 2000
165 pàgines. 7,95 €

La ressenya de Salvo el crepúsculo de la Gemma va resoldre el dilema de comentar o no una de les obres més conegudes —n’hi ha cap que no ho sigui— d’en Cortázar. Dubtava si valia la pena perquè possiblement ja se n’hagi dit el que calia, però recuperar de tant en tant un clàssic potser vagi bé per posar en el seu lloc el bombardeig de novetats i obres plenes de transcendència literària que pateix el lector.

Amb Kafka i Borges, Cortázar és possiblement un dels autors més vampiritzadors. Ja la primera línia de qualsevol de les seves obres t’atrapa en el parany del ritme, la cadència narrativa, com si només existís allò que estàs llegint. I quan penses que ja ets a punt de triomfar sobre el text, que el podràs dominar, s’esmuny de la teva estratègia i et porta a on li sembla. Aquí, d’una manera deliciosa i inquietant que ja s’anuncia en els títols de les narracions, per exemple “Instrucciones para llorar”, “Instucciones-ejemplos para tener miedo”, “Aplastamiento de las gotas” —vegeu el vídeo aportat per la ressenya de la Gemma— o “Los posatigres”. I si els títols ja prometen, la lectura mai no decep.

Són narracions breus i intenses, lliçons magistrals de microrelat, reflexió, anècdota… veritablement inclassificables, literatura en estat pur. Els paràmetres de l’absurd amb què es construeixen estan tan ben combinats, que semblen perfectament lògics i coherents dintre del seu sistema. Tant se val el tema, sovint originat en el motiu o l’acció més banal (“Instrucciones para subir una escalera”, “Instrucciones para dar cuerda a un reloj”). Un absurd on la societat absurda és retratada amb costumisme surrealista i una ironia pertorbadorament àcida (“Conducta en los velorios”), i a on el paroxisme arriba a la part dedicada als cronopios i als famas, les seves maneres respectives de veure i viure el món en un antagonisme surrealista. Aquesta part, que dóna nom al llibre, és la que menys m’agrada, tal vegada perquè és la més radical i la que millor resisteix qualsevol propòsit de dominació.

Quatre anys enrere havia començat a llegir Historias de cronopios y de famas. Passades unes poques pàgines, sense comprendre’n el motiu, vaig deixar-ho córrer perquè se’m feia insuportable. El motiu segueix essent un enigma, com si l’autor m’haguera escrit en un dels seus relats.

Salvo el crepúsculo


Julio Cortázar, Salvo el crepúsculo
Madrid, Alfaguara, 2009, 330 pàgs., 18.50 €

Aquest volum reuneix la poesia completa de Julio Cortázar. Per fer-nos una idea del seu caràcter heterogeni, vivent, múltiple i joiosament desendreçat, el millor és cedir-li la paraula a l’autor:

Nunca quise mariposas clavadas en un cartón […]. No aceptar otro orden que el de las afinidades, otra cronología que la del corazón, otro horario que el de los encuentros a deshora, lo verdaderos

Amb tanta radicalitat assumeix Cortázar aquesta llibertat creativa, que ens ofereix una obra intensa i autèntica com poques, però també irregular i arrítmica com poques. I es dóna així una estranya paradoxa: malgrat no ser un llibre rodó, no puc deixar de recomanar-lo. D’acord: potser no hi trobarem aquell poema que funciona amb el mecanisme perfecte d’un rellotge suís, però a canvi ens regalarà l’emoció, el tempteig, la passió per l’escriptura, la vida que esclata per totes bandes, la troballa feliç, la tendresa irrenunciable. I ens passarà allò que ell mateix imagina, “… una ráfaga de alegría cuando por ahí un poema se deja acariciar por la nueva lectura como un gato cargado de electricidad”.

I el llibre va creixent com un cos informe, teixint-se a la manera sorprenent d’un patchwork, alimentat amb els records (i les ràbies) que el poeta arrossega del seu Buenos Aires querido, les passejades per París, les infinites lectures que queden metabolitzades en forma de cita, les dones, el jazz i el tango que ressonen per tot el llibre, els somnis i la psicoanàlisi, el cafè de cada matí, la memòria (“esa comida recalentada: la memoria”), la identitat (“los espejos son gratis / pero qué caro mirarse de verdad”). És a dir, la vida feta paraula.

Happy New Year

Mira, no pido mucho,

solamente tu mano, tenerla

como un sapito que duerme así contento.

Necesito esa puerta que me dabas

para entrar a tu mundo, ese trocito

de azúcar verde, de redondo alegre.

¿No me prestas tu mano en esta noche

de fin de año de lechuzas roncas?

No puedes, por razones técnicas. Entonces

la tramo en el aire, urdiendo cada dedo,

el durazno sedoso de la palma

y el dorso, ese país de azules árboles.

Así la tomo y la sostengo, como

si de ello dependiera

muchísimo del mundo,

la sucesión de las cuatro estaciones,

el canto de los gallos, el amor de los hombres

En definitiva, un llibre savi, intel·ligent i molt arriscat, escrit per algú que prefereix sacrificar la perfecció en favor de la recerca incansable (i qui busca d’aquesta manera, ja se sap, de tant en tant ensopega: llei de vida). Potser per subratllar encara més aquesta voluntat de trencar motlles –no de cara a la galeria, sinó de cara a la pròpia honestedat poètica–, Cortázar no parla de poemas, sinó de pameos, meopas i prosemas. Com diu ell mateix, “todo es aquí tan libre, tan posible, tan gato”.