Otoño alemán

Otoño alemán

Stig Dagerman
Otoño alemán
Editorial Sexto Piso, 2003, México D.F.
98 pàgs.

Otoño alemán, amb una portada molt sinistra en aquesta edició, és un intent reeixit per transportar el lector a l’Alemanya en ruïnes del Tercer Reich, la tardor del 1946. Després de conèixer l’estat de les víctimes dels bombardejos i dels presoners dels camps de concentració en la seva visita a algunes ciutats alemanyes, l’autor es va compadir de les penúries que passaven homes, dones, vells i nens. La seva empatia és  gairebé immediata i un element clau per la percepció d’aquell moment històric. La crònica esdevé una denúncia de la falsedat en adonar-se de quin va ser el comportament dels aliats, i s’afanya a contestar sobretot una pregunta molt punyent aleshores: “el nazisme sobreviu a Alemanya?”. I llavors, la humanitat de l’escriptor fa que no estigui d’acord a voler donar una lliçó d’escarni a tot el poble alemany pel sofriment provocat pels nazis, tot i estar d’acord en que es faci justícia. El que ens vol subratllar, sobretot, és la misèria més absoluta que patia la població, un cop acabada la guerra.

Cuando se vive al borde de la muerte por inanición no se lucha en primer lugar por la democracia, sino para alejarse lo máximo posible de ese borde. La cuestión es si las elecciones libres no llegaron demasiado temprano.

Ens aclareix que una de les consignes preferides era que després de la derrota, les classes socials a Alemanya estaven abolides, i ell ens fa veure amb els seus raonaments com els més pobres continuaven vivint en condicions molt pitjors que, per exemple, advocats o escriptors de cert prestigi, demostrant, per tant, que era fals. Ens parla dels ferrocarrils, dels soldats dels camps de concentració russos, dels partits i sindicats, de les generacions perdudes a Alemanya, “una juventud que había conquistado el mundo a los 18 años y a los 22 ya lo había perdido todo”.

Per exemple, sobre les condemnes més comunes en els judicis de desnazificació ens escriu:

Consiste en que el reo, si ha sido activista, pierda su vivienda, la cual se otorga a alguien que ha sido perseguido políticamente. El gesto es hermoso, pero por desgracia casi siempre sin sentido, ya que los perseguidos políticos se hallan económicamente entre los medianamente pobres y los más pobres y no pueden pagar el alquiler del gran apartamento del activista nazi, el cual acaba en manos de gente acaudalada, es decir en manos de aquellos que ganaron dinero durante el nazismo y gracias a él.

No és casual doncs, que un home com Dagerman volgués recollir amb honestedat el sofriment d’un poble, com també va ser capaç de fer amb el seu propi sofriment individual. Aconsegueix que ens fixem en els detalls, que ens posem a la pell dels perdedors. No sé com s’ho fa per expressar un dolor callat, despullat de sentimentalismes, però ho fa, i això és gran.

A l’últim capítol ”Literatura y sufrimiento” i com a recapitulació del llibre —no exempt d’una inquietant i estranya bellesa que ens trasbalsa— ens diu amb tota lucidesa:

La distancia es demasiado corta entre la obra literaria y este sufrimiento extremo; solo cuando haya sido purificado por el tiempo será la hora de hablar de él.

Avui, després de seixanta-set anys, llegeixo al diari Ara: “Grècia desenterra el deute alemany de l’ocupació nazi” i, vés per on, als catalans, per portar banderes i per voler tirar endavant un procés sobiranista se’ns acusa de nazis. Les ferides potser estan més tancades però l’impacte i les conseqüències encara perduren.

Tot i que Dagerman és encara poc conegut entre nosaltres —va ser censurat a l’Espanya franquista—, a Suècia, el seu país natal, existeix The Stig Dagerman Society, l’objectiu de la qual és donar a conèixer tot el treball de l’autor i premiar escriptors que promoguin l’empatia intercultural. El premi de l’any 2012 va ser per l’activista i escriptor egipci Nawal El Saadawi.

Stig Dagerman

Anuncis

Nuestra necesidad de consuelo es insaciable…

nuestra-necesidad-de-consuelo-es-insaciable-xl

Stig Dagerman
Nuestra necesidad de
consuelo es insaciable…
Pepitas de calabaza ed., 2007, Logroño
Traducció: José M. Caba
57 pàg.

Una manera d’apropar-me a l’Stig Dagerman ha sigut llegint un llibre molt menut que es titula Nuestra necesidad de consuelo es insaciable… Aquesta petita obra seva va ser una mena de testament abans del seu suïcidi. Va posar fi a la seva vida als trenta-un anys. Havia publicat molt, quatre novel·les, quatre obres de teatre, un volum de novel·les curtes, contes,  assajos, poemes. Considerat un nen prodigi de les lletres escandinaves, tal i com indica la solapa del llibre.

La sensació de desequilibri, de no trepitjar terra ferma i amable és perpètua només en la lectura de les seves primeres pàgines. Un paisatge intern massa fred i escarpat, perillós. Com si fos el dels fiords, massa lluny del sol del mediterrani, pel qual tant sospirava. Es fa molt palès l’esforç de voler dotar de contingut la seva vida d’escriptor i té la certesa que amb allò que ell és capaç d’escriure no en tindrà mai prou, serà en tot cas efímer, i no el podrà salvar de l’abstracció de la vida. Qui fuig com de la pesta del materialisme té el perill també de perdre’s al no poder emparar-se amb res prou sòlid, al meu parer. La seva ideologia era l’anarquisme. Era un nen gran esperant miracles de justícia i equitat, i això el feia molt atractiu.

El que més voldria no coincideix amb el que obté del món.

Solo me importa aquello que nunca consigo: la confirmación de que mis palabras conmueven el corazón del mundo.

Monòlegs interiors turmentats. Sap posar nom a les seves tensions internes i les fa dolorosament conscients als seus lectors. En sap treure profit, però això mateix el destrossa. Tenia una dèria amb la llibertat, la dualitat entre la llibertat personal i l’esclavatge està molt ben explicada en aquestes paraules seves:

A mí, por ejemplo, me esclaviza mi talento hasta el punto de no atreverme a utilizarlo por miedo a perderlo. Además, soy de tal modo esclavo de mi nombre que apenas me atrevo a escribir por miedo a dañarlo. Y cuando al fin llega la depresión soy tambén su esclavo. Mi mayor aspiración es retenerla, mi mayor placer es sentir que todo lo que yo valía residía en lo que creo haber perdido: la capacidad de crear belleza a partir de mi desesperación, de mi hastío y de mis debilitades.

L’obra conté dos annexos molt curiosos i interessants del mateix autor: El anarquismo y yo i el poema: ¡Cuidado con el perro!,  de denúncia social, que va ser l’última entrega d’Stig Dagerman al diari Arbetaren, datat el 5 de novembre de 1954.  També podem gaudir de dos assajos dels seus amics Federica Montseny i Marc Tomsin, que lamenten la seva pèrdua i recorden afirmacions seves com ara: “…el peor de todos los males: tener miedo de los hombres y escribir por dinero”.