Diafragma

Coberta-Diafragma.inddDiafragma
Gemma Gorga i Joan Ramell
Girona, Curbet Edicions, 2012. 16 €
118 pàgines

N’hi ha prou amb el primer text i la primera imatge per sospitar que aquest llibre de versos acompanyats de fotografies —o fotografies acompanyades de versos— defuig el gastat catàleg d’apriorismes en què hem convertit l’art, l’experiència receptora i, per extensió, la vida. En les pàgines finals, la Gemma i el Joan inclouen part de la correspondència que van mantenir durant el procés creatiu. A banda d’un contingut el valor filològic del qual la posteritat s’encarregarà d’establir, aquesta part ens posa a l’abast l’itinerari de la gestació, l’intercanvi d’incerteses, els instants d’eufòria creativa, els intervals d’inactivitat… També els dubtes: els autors són conscients que afegir-hi aquesta correspondència pot condicionar-ne la lectura. Cada persona, doncs, en decideix l’accés: entrar directament en l’obra, o bé anar primer als fragments de la correspondència —hi ha qui no pot estar-se de començar els llibres pel final.

A mesura que ens hi endinsem en les pàgines, va consolidant-se la conclusió que les fronteres respectives del poema i la fotografia es dilueixen: al capdavall, no són les metàfores imatges en paraules i no es diu sovint, hi estiguem o no d’acord, que una imatge val més que mil paraules? Ara bé, aquest flux poeticovisual no acaba de donar-ne solucions ni claus definitives, sinó que tot ho deixa generosament obert a la reflexió: és la fotografia, la que instiga el naixement del poema, o són les paraules, les que impulsen el fotògraf a enquadrar la mirada i capturar un determinat lloc en un determinat moment? Potser caldria preguntar-se també si al final això té veritable importància, perquè al cap i a la fi, el vers i la fotografia comparteixen una missió gairebé comuna: copsar l’instant, que no és sinó l’essència, el testimoni del pas del temps, reflectit en la vida i la transformació contínua al llarg d’un camí amb un final de trajecte inexorable: “Si fos possible no llevar-se / no sortir al carrer, interrompre / el fil conductor de les hores / i despertar en algun demà passat, / evitar els noranta graus de dolor que amaga aquesta cantonada, […] tot això mentre camino i no camino / camí de la notícia que s’acosta”, declara el poema inicial.

Igual que a Instruments òptics, la Gemma projecta una visió macroscòpica de l’existència amb precisió microscòpica —i una agudesa molt més inquietant que al Llibre dels minuts— aplicant-hi un ritme que transcendeix les limitacions inherents a les estrofes o les proses poètiques: alguns versos —pocs—  s’allarguen com si pretenguessin entrar en contacte físic amb la fotografia del Joan, mentre que d’altres estan formats només per una paraula. Els poemes bateguen amb la intensa càrrega emocional que implica insinuar la malaltia, mort i absència del pare. Una intensitat que no es manifesta per acumulació, sinó precisament el contrari: la Gemma optimitza els recursos poètics a la seva manera tan genuïna, sense estridències ni sintagmes grandiloqüents, sinó amb l’aplicació justa, acurada, de la paraula i la retòrica. Amb delicadesa, habilitat evocadora i una sensibilitat orquestrada de silencis, imatges a mitja llum o únicament il·luminades per l’espelma d’una vida que s’apaga… Emotivitat, sí, però de cap manera sentimentalisme, perquè a Diafragma fins i tot els elements més fràgils i subtils deixen senyals indelebles:  “[…] Només al vidre, / després, / la fosforescència apagada / d’unes poques gotes falciformes, / cicatrius que deixa fins i tot / la més exquisida transparència”. Com a la vida.

Alguns poemes es rematen amb observacions múrries, d’una acidesa gairebé invisible —d’efectes que notem només un cop assimilades les paraules— i d’una ironia amb arriscades incursions al territori del sarcasme: “[…] perquè és de mala educació / plorar amb la boca plena”, o “[…] Tant de bo es podreixin / —pensava jo— / al fons de totes les neveres”. Tristor, ràbia, mal humor i fins i tot bon humor són reaccions lícites davant de records dolorosos. Els sentiments formen part de nosaltres, però no sempre ens complauen.

I és que Diafragma és una obra sense misericòrdia poètica, perquè la tristor, els sentiments, no en són la finalitat, sinó el vehicle de l’experiència creativa que comparteixen una poeta verbal i un poeta visual: a través de l’emoció dels versos i les imatges, la Gemma i el Joan semblen abocar-se a la cerca implacable del temps per intentar copsar-ne l’essència, el sentit. Una cerca en la qual consideren necessari desprendre’s de tot allò que no sigui estrictament imprescindible. “Venim del blau / i anem cap a un blanc / cada vegada més blanc”, comença el poema de la pàgina 36. La poesia de la Gemma, que sempre s’ha caracteritzat per evitar ornamentacions i jocs retòrics gratuïts, es mostra encara més austera, més exigent amb ella mateixa. Una actitud que no empobreix el resultat, sinó tot el contrari, es configura com una evolució que accentua la força dels versos, la fluïdesa dels missatges. Pel que fa a les fotografies, semblen haver estat fetes amb un sentit simfònic, és a dir, cada una manté la individualitat amb consciència artística de conjunt. Cap d’elles no manifesta una finalitat exclusiva de deixar bocabadat l’espectador amb paisatges espectaculars, escenes escabroses o resultats sorprenents que siguin conseqüència directa de l’atzar o de modificacions posteriors al laboratori o la pantalla, sinó que són la interpretació gràfica col·lectiva d’aquesta partitura metafísica sobre el temps que està escrita en els poemes.

Les fotos revelen l’empatia del Joan amb la Gemma vers la manera de percebre el món a escala macroscòpica amb precisió microscòpica: abans de la correspondència, trobem una llista amb els títols de les fotos i els llocs on es van fer. Gràcies a això, sabem que la galeria d’imatges abasta tant indrets i paisatges remots, com llocs i objectes propers i d’ús quotidià. Crida l’atenció que gairebé els únics éssers de carn i os que hi apareixen siguin un gat negre i unes mans. La resta el conformen objectes inanimats, la matèria i la natura en diferents moments de l’any. Els poemes i les fotografies ofereixen referències constants al temps i la seva brevetat, a les estacions, als canvis meteorològics, als estats de la matèria: gotes d’aigua, peles de taronja, flors, arbres, glaç, núvols, naturalesa en constant transformació… Aquest llibre és un diafragma vital que s’obre per captar instants que per un moment creiem nostres perquè els cacem amb una imatge o els recreem amb una metàfora, quan la realitat potser és ben diferent. En definitiva, Diafragma és una obra que commou i il·lumina en el millor dels sentits. Una constant invitació a rellegir-la i mirar-la.

Aquelles taronges que menjàvem per Nadal,
grans com el planeta més gran,
giraven en una rotació cerimonial
de dits i desitjos de dolçor
en fuga,

fins que la pela queia sencera
damunt el plat,
amb el pes que té l’abandó
quan és definitiu.

Aquelles taronges que menj+ávem per Nadal

A l’hivern
s’estrenyen els colors
i l’aire és una mitja negra
per on ascendeixen
espesses
les últimes flors
que encara
vas ser a temps
de pronunciar.

Elles,
amb el seu calendari atapeït
de núvies i difunts.

A l'hivern...

Ortigues i aranyes
creixen de reüll,
perquè no pugui veure-les
la mà que passeja incauta.

La consciència del dolor
arriba sempre
unes mil·lèsimes tard,

com si caminés
distreta collint flors
unes poques passes
per darrere.

Ortigues i aranyes...

Llibre dels minuts


Gemma Gorga, Llibre dels minuts
Columna, Premi Miquel de Palol 2006
68 pàgines, 14 €

Tenim un enfilall de seixanta perles a les mans. A mi, l’autora m’insta a obrir els ulls, a jugar amb les paraules, a redescobrir objectes quotidians, a establir-hi un diàleg intern. Et du de la mà per un univers personal i no et solta fins que acabes el llibre, a voltes et sembla que qui t’ha acompanyat és una velleta, d’altres una dona, d’altres una nena. Però la passejada ha estat molt gratificant, acolorida, plena de fragàncies, saborosa. Sap establir un diàleg amb tu, perquè ella, elles, el tenen amb si mateixes. M’ho he passat molt bé i m’hi he reconegut. Hi ha moments per tot, de tendresa, d’absències, de trobades. Diferents estats d’ànim, alegria, dolor. Preguntes i respostes. Hi trobem capturat el minut aquell que serveix per reflexionar, per donar un toc d’atenció, de serenor, de consol i que fa que els ulls ens brillin d’una manera especial, perquè reconeixem una màgia i la necessitat de mirar d’entendre per seguir existint.

Trio un parell de poemes, sense títol però amb número, que seran el 33 i el 48.

33

DESPARO taula, plego les tovalles de cotó amb
brodats de punt de creu, deso les llesques de pa
a la coixinera, la melmelada de móres a l’arma-
ri. Llenço per la pica un ditet de cafè i escuro els
minuts que has oblidat al fons del plat, humits
encara com pinyols de síndria. Després, aboco
unes gotes de detergent a l’aigua, i l’aigua creix
com una esponja calenta sota les mans que en-
cara tremolen. I aleshores frego els plats, i els
minuts, i el vestit olorós de les violetes, com
aquell qui de cor recités paraules d’antics sortil-
egis. Fins que desapareixes dels detalls i és pos-
sible respirar de nou sense ferir-se inadvertida-
ment amb l’aire.

48

EL mirall de casa guarda la memòria de totes les
ànimes que s’hi han mirat. Com un lar bonda-
dós, manté viu l’arbre genealògic de la nostra
transparència. Cada tarda hi passem per davant,
passadís amunt, passadís avall, com si només
sabéssim caminar sobre un eix espacial, un rail
invisible que anés de nord a sud de la vida. Algun
dia, farem un gir de noranta graus i franque-
jarem el mirall en direcció a l’est.