Un petit inconvenient

Enviat per Vicenç Nieto

Un petit inconvenient
Del Mark Haddon
Traducció de na Montse Pratsobrerroca
Barcelona 2007 RBA Libros. Col·lecció Ales Esteses nº221
431 pags. 21.50.– €

Mark Haddon famós per El curiós incident del gos a mitjanit ens fa a l’enèsim retrat d’una família cent per cent britànica contemporània. Retrat de família britànica ja dóna per fet unes característiques com poden ésser: humor, ironia, sarcasme, mordacitat, situacions rocambolesques…
L’argument d’Un petit inconvenient es pot resumir amb quatre frases:
Un jubilat en plena forma, en George, descobreix casualment que la seva dona, la Jean, l’enganya amb un ex-company de feina, el David, dies abans del casament en segones núpcies de la seva filla, la Kate, amb un troç de pà, en Ryan. L’altre fill, en Jamie, està a punt d’ésser abandonat pel seu nuvi, en Tony. La suma de tot això provoca en George un estat d’ansietat terrible que el porta a creure que té un càncer terminal. Aquesta idea fa que s’autolesioni, que es deprimeixi i acabi barallant-se amb els que l’envolten. A punt està de carregar-se el casament de la filla. Malgrat tot, al final s’imposa el sentit comú a la família i el final és feliç.
La novel·la és molt lleugera, de fàcil digestió, ja que l’autor escriu de forma molt àgil, amb capítols molt curts i a més gosa escriure les mateixes situacions o d’altres de consecutives des de diferents punts de vista. Fer això té perills; un és la possibilitat de confondre al lector: que ens fem un embolic amb el fil narratiu i l’altre és la possibilitat d’alentir molt el ritme de la novel·la, de fer-la feixuga i repetitiva; ans al contrari, el senyor Haddon ho resol de forma prou encertada, aconseguint no trencar en cap moment aquest ritme, alhora que enriqueix la narració, incrementant les dosis d’ironia al mostrar-nos com els humans som capaços de veure la mateixa situació de formes radicalment oposades, sense que en cap moment es perdi aquest fil. També cal remarcar que la pàtina de lleugeresa i bon humor que impregna la novel•la no ens ha de sostreure de l’acida i corrosiva crítica a la societat anglesa, a la seva hipocresia i falsedat, que fa el nostre Mark Haddon.

L’autor ens regala també un bon nombre de perles, alguna de les quals no em costaria gaire afegir-la a la meva antologia de frases.

Al final t’adones que els problemes dels altres són problemes dels altres

Les dones s’enfaden per coses que els homes ni tan sols sospiten de la seva existència

De totes maneres, molts detalls, situacions i elements de la novel•la són un xic massa britànics, el que fa que algun detall o alguna ironia no l’ensopeguem com caldria No sé si la traducció hauria d’ésser una mica menys fidel i adaptar-se una mica més al nostre context; tots coneixem la dita de “traduttore, tradittore”. Sens dubte aquest és un debat que s’escapa a un pobre “ressenyista” com un servidor.
En resum, “Un petit inconvenient” no es convertirà mai en el nostre llibre capçalera. Jo el recomano per fer un descans actiu, fora bo llegir-lo, per exemple, entre Crim i càstig i El llibre del desassossec. Serveix per relaxar el cervell, passar una estona agradable llegint un llibre que et farà treure un somriure i deixar-te llest per endinsar-te de nou a la literatura de pes amb les forces descansades i renovades.

Anuncis

El curiós incident del gos a mitjanit

curious20incident

The curious incident of the dog in the night-time
Mark Haddon, 2003

Trad. català: “El curios incident del gos a mitjanit”, Ed. la Magrana
Trad. castellà: “El curioso incidente del perro a medianoche”, Ed. Salamandra

El narrador d'”El curiós incident” és en Christopher, un adolescent que adora les matemàtiques, els trencaclosques, les rutines i la veritat. No suporta els canvis, que el toquin, el color groc i les novel·les, perquè les novel·les parlen dels sentiments de la gent i perquè a més són ficció, i per tant mentida. Bé, sí que li agraden les novel·les d’en Sherlock Holmes, perquè en Sherlock fa servir la lògica i busca la veritat. En Christopher vol imitar en Sherlock i descobrir qui és el culpable d’haver mort el gos del títol. El que descobreix seria traumàtic per a qualsevol noi de la seva edat; molt més ho serà per a ell, incapaç d’entendre els motius de les accions humanes.

En Christopher pateix el síndrome d’Asperger, una de les formes del mal anomenat “autisme”. Els Asperger solen ser força o molt intel·ligents en el sentit d’IQ, però discapacitats emocionalment i socialment. Són incapaços d’expressar i d’entendre les seves pròpies emocions, ja no diguem les dels altres; de seguir les convencions socials bàsiques, que la majoria de nosaltres tenim com a reflexos; i de reconèixer les emocions en les cares o el llenguatge corporal. Per exemple, per saber si algú altre és enfadat, o content, o trist, s’han de fixar amb molta atenció en la forma de la boca i les celles, el volum de la veu, si cauen llàgrimes, etc. i rumiar, rumiar, rumiar.

L’autor, Mark Haddon, va treballar un temps amb gent afectada d’Asperger i va voler recollir en aquesta novel·la com de diferent és el seu món. I a fe que ho aconsegueix. Deu haver estat molt difícil escriure amb la veu d’una altra persona amb una ment tan diferent, sense jutjar-la ni voler afegir explicacions de “per què”. La segona meitat del llibre potser decau un xic a mesura que desapareix la novetat, però cadascuna de les 100 primeres pàgines és memorable.

De fet, és curiosa la barreja de sentiments que produeix la seva lectura. Pena, perquè les persones que considerem inadaptades ens provoquen pena. Sorpresa, per veure com qualsevol situació pot veure’s amb una òptica tan diferent de l’habitual. I comicitat perquè les situacions socialment incòmodes les resolem rient.

No en sabia res del síndrome d’Asperger, si és que és correcte anomenar-lo síndrome. Perquè buscant per Internet, he descobert que hi ha un cert moviment entre els Aspergers perquè deixem de considerar-los “malalts” i pensar que haurien de ser “guarits”, i que s’accepti que simplement pensen diferent. De fet, tenen un nom per a la gent “normal”, els “neurotípics” o NT, i ens tenen certa llàstima: els neurotípics ens passem el dia patint per la impressió que farem als altres i capficats per comportar-nos correctament en societat.

Tot el meu respecte per a ells!