País de Neu

País de neu

Yasunari Kawabata

Trad.: Albert Nolla

Barcelona, Viena Edicions, 2009

144 pàgines. 15 €

Un home que té la vida solucionada econòmicament i familiar s’encamina al País de Neu, indret on va la gent de ciutat per contemplar els colors de la tardor i gaudir de la neu, allotjats en el balneari i en diverses cases en companyia de geishes rurals. Aquest home té l’esperança de retrobar-se amb una geisha de la qual gairebé no es recorda però de la que, paradoxalment, guarda una impressió molt profunda.

Un cop més, en Kawabata exposa amb enlluernadora subtilesa el llast social i vital de la seva època, i com els estereotips d’homes i dones condicionen els respectius sentiments. Amb brutal delicadesa, l’autor ens apropa primer al retrobament d’en Shimamura amb la Komako; després, a la seva relació al llarg d’un temps que més aviat sembla un ornament gairebé prescindible si no fos per uns canvis d’estació que són reflex i contrapunt de la història i, sobretot, de l’interior personal. Els dos personatges canvien, es mouen en direccions oposades a la recerca d’un ideal que podria ser la submissió o el domini absolut d’un amor que cap dels dos no és capaç de comprendre i que, no obstant, persegueixen en una cursa per l’impossible, perduda abans de començar.

Els diàlegs entre la Komako i el Shimamura arriben a desconcertar. No es tracta de comprendre o no el que diuen i fan, sinó més aviat d’acceptar que cadascú circula per móns paral·lels amb determinats punts de contacte. La neu, la llum hivernal, dominen l’entorn amb imatges bellíssimes com els ukiyo-e o estampes del món flotant. La puresa glacial del món nevat envolta el foc interior dels personatges. La neu, símbol de la puresa i el foc, de la passió? Potser sí o potser no. Més que una novel·la, aquesta història brolla com un poema sense delimitacions formals.

Hi ha autors que t’atrapen amb la primera frase, la primera paraula, i no afluixen el dogal fins el darrer signe de puntuació. I a més, t’engresquen perquè juguis a ser caçador en comptes de víctima tot i saber que perdràs. Pretendre dominar les històries d’en Kawabata és com voler abraçar un núvol. D’una manera o altra, s’escapoleixen amb una gràcia i una destresa que descol·loquen i fascinen a parts iguals. Capitular davant d’aquest llibre —i la qualitat de la seva traducció— resulta ben fàcil i gratificant. I tota una invitació, o un repte, a rellegir-lo.

La casa de les belles adormides

La casa de les belles adormides
Kawabata Yasunari
Trad.: Sandra Ruiz i Albert Mas-Griera
Barcelona, Viena Edicions, 2007. 119 pàgines, 14,50 €

“No havia de fer res de mal gust, va avisar al vell Eguchi la dona de la fonda. No havia de ficar els dits a la boca de la noia adormida ni provar res de semblant”. Així comença aquesta novel·la curta o relat llarg.

L’acció física transcorre en un espai molt reduït: un hostal de províncies on els vells paguen per passar la nit amb noies que dormen sota la influència d’un potent narcòtic. Un local clandestí on s’hi accedeix per recomanació i els clients han de complir una única regla: no fer mal ni degradar les acompanyants.

Cada cop que hi va, l’Eguchi passa la nit amb una noia diferent. Noies en plena joventut que gairebé no es mouen, no parlen, no transmeten emocions directament. L’Eguchi emprèn un pertorbador recorregut per la naturalesa humana més fosca i contradictòria. L’estrany ritual nocturn del vell amb cada una de les noies el duu a evocar el passat, les relacions amb les seves filles, les aventures prematrimonials i extraconjugals. S’endega d’aquesta manera una singular reflexió moguda per l’acarament de contraris, l’esplendent joventut de les noies amb la decrepitud d’homes que paguen per la seva companyia, la dignitat i la indignitat de les accions humanes, la honestedat i l’egoisme dels sentiments, els desigs més secrets ofegats per la pressió familiar i la hipocresia social.

En Kawabata crea una atmosfera al·lucinògena. Empra els sentits de l’Eguchi per descriure les noies. El lector pot percebre les olors que desprenen o que susciten, tastar-les, sentir la seva respiració, veure-les amb tots els matisos de la il·luminació interior, notar si tenen fred o calor, escoltar les paraules inconnexes dels somnis… Aquesta exploració tan minuciosa del món sensorial desferma una lúcida reflexió sobre el sentit de la vida, les ambicions i els anhels de les persones, l’essència de l’amor i el desig, els canvis de perspectiva inherents a les edats.

He llegit aquest llibre dues vegades. Si el llegís una tercera, continuaré tenint la impressió que se m’escapa alguna cosa, que aquesta història i tot el que es desprèn d’ella canvia o m’arriba d’una manera diferent. El llibre té quelcom d’inaprehensible que convida a rellegir-lo tot sabent que, per molt que s’intenti, no s’acabarà de copsar mai del tot. En definitiva, una de les obres més inquietants i alhora fascinadores que he llegit.