Carrer Ordener, carrer Labat


Sarah Kofman
Carrer Ordener, carrer Labat
Palma, Lleonard Muntaner, 2005
120 pàgs. 12 €

Obrim el llibre i llegim el primer capítol (el transcric íntegre):

D’ell, només me’n queda l’estilogràfica. Un dia la vaig agafar de la bossa de la mare; la hi guardava entre d’altres records del pare. Una estilogràfica de les que ja no se’n fan, i que s’havia de carregar amb tinta. La vaig fer servir durant tots els meus anys d’escola. Em va ‘deixar’ abans que em pogués decidir a abandonar-la. Encara la tinc, adobada amb cel·lo, la tinc davant dels ulls, damunt de l’escriptori, i m’empeny a escriure, escriure. Potser els meus nombrosos llibres han estat trencalls necessaris per poder contar allò.

Aquest és l’últim llibre que va escriure Sarah Kofman, nascuda a París el 1934 en el si d’una família judeopolonesa i coneguda sobretot per la seva activitat com a professora i escriptora en l’àmbit de la filosofia, on va publicar més d’una vintena d’estudis. Però aquest no és l’últim llibre per una casualitat del destí, sinó per una decisió de l’autora: Sarah Kofman, malalta de càncer, escriu aquest breu relat autobiogràfic i poc després se suïcida, a finals de l’any 1994.

És un relat despullat, punyent i cru dels seus primers anys de vida, marcats de manera indeleble per la “desaparició” del pare, un rabí d’una petita sinagoga parisenca a qui la policia alemanya deté un 16 de juliol de 1942. L’escena és esfereïdora:

Les quatre de la tarda. Truquen. La mare obre. Un poli, amb un somriure tibat, pregunta:
– El senyor rabí Bereck Kofman?
– No hi és –diu la mare. És a la sinagoga.
El poli no insisteix. Comença a anar-se’n. Aleshores el pare surt d’una habitació on s’havia estirat i diu:
– Sí que hi sóc. Agafeu-me!

Els sis fills surten al carrer. Ploren mentre veuen com se l’enduen: “No vam tornar a veure el pare mai més. Després de la guerra, arriba el certificat de defunció d’Auschwitz” (on, per cert, el pare no mor en mans d’un nazi, sinó d’un carnisser jueu). Aquest és el punt d’arrancada del llibre. A partir d’aquí, ve tot un enfilall de dificultats, d’ocultacions, de canvis de nom i de separacions familiars: la nena ho somatitza tot (vòmits, anorèxia), com si amb el cos volgués expressar tot allò que per força ha de callar. A més, traspua una honestedat que posa la pell de gallina, sobretot quan relata l’allunyament (primer imposat, després desitjat) respecte de la seva mare, a qui acaba odiant i substituint per una altra “mare” que l’acull a casa –per bé que, paradoxalment, aquesta dona odia els jueus. Kofman presenta els fets, no els justifica, no els jutja: va passar això i allò. Ja està, sense un gram d’edulcoració. Sense ni tan sols el patetisme i la demanda de compassió que podríem esperar d’un relat amb aquest contingut.

Al final del primer capítol, l’autora diu que tots els llibres anteriors han estat “trencalls necessaris” per contar “allò”. Com si en la seva existència hi hagués una mena d’excedent vital, un romanent que no trobés cabuda en el discurs acadèmic i erudit. Kofman, autora de tants assajos sobre filosofia, sent que “allò” encara no ha estat dit, com si el camí de la reflexió especulativa se li quedés estret. I decideix escriure aquestes cent pàgines descarnades.

El llibre transmet una sensació de dispersió i de fragmentarisme, com si renunciés volgudament a organitzar un relat que, per la seva pròpia essència, no pot ser-ho, d’organitzat: una narració sobre aquestes qüestions a la força ha de ser trencada, escairada, sincopada. Ella mateixa havia dit: “sobre Auschwitz i després d’Auschwitz, no hi ha relat possible, si per relat entenem explicar una història d’esdeveniments amb sentit”.

El llibre es completa amb un parell d’annexos brillantíssims de Fina Birulés i de Françoise Collin que projecten llum sobre el text i donen algunes claus interpretatives molt útils i molt a to.