El llibre del Dao i la Virtut. Daodejing


Laozi, El llibre del Dao i la Virtut. Daodejing

Traduït de la versió anglesa de J. Legge per Joan Gelabert

El Gall Editor
131 pàgines

Es diu que Laozi va emigrar muntat sobre un bou negre en un moment en què la situació política a Xina havia empitjorat tant que ja no hi havia esperança de poder restablir l’ordre. Això passava cap al segle VI a.C. En arribar al pas fronterer de la muntanya de Han Gu, el guarda de frontera va reconèixer el vell mestre i li va demanar que deixés alguna cosa per escrit abans de marxar. Laozi va escriure llavors els més de 5000 ideogrames que formen el Daodejing, i va marxar.

Fins aquí, la llegenda. Però encara que es posi en dubte si la persona anomenada Laozi realment va existir o no, podem estar segurs que el text anomenat Daodejing o Tao Te King (antigament, també Laozi) sí que existeix, i això és el que comentaré ara. El Daodejing (en transcripció actual), o llibre del camí i la virtut, és el més breu dels textos clàssics de saviesa, ha estat font d’inspiració des que va ser escrit i es considera com a punt d’inici del taoisme. És, en part, poesia i, en part, un recull de lleis universals; però, per damunt de tot, és un dels intents més reeixits d’expressió de l’inefable.

El text del Daodejing no avança en línia recta, sinó que gira al voltant d’una sèrie de principis que, a primera vista, poden semblar paradoxals però que, desenvolupats al llarg de tot el text, es van perfilant plens de sentit: la interrelació dels contraris, la força d’allò que és tou, la utilitat de l’inútil, l’acció de la inacció. Entre tots, el wu-wei els podria resumir tots. Wu-wei vol dir “no actuar”, però en el context d’aquest llibre seria més adequat traduir-ho per “no forçar”. El seu principi es pot exemplificar amb la paràbola del pi i del salze que es veuen sotmesos a una gran nevada. La branca del pi, que és rígida, es trenca sota el pes de la neu; la del salze, en canvi, es doblega i la neu cau. Wu-wei és seguir el camí de menys resistència, és la flexibilitat de la branca, és el fluir dels peixos en el corrent de l’aigua, és l’adaptació intel·ligent a les circumstàncies, sempre canviants. Més que “no actuar”, wu-wei és saber quan cal esperar i quan cal actuar. Segons el propi Daodejing:

“El mestre s’anticipa a la dificultat
quan les coses encara són fàcils,
i fa les coses que esdevindran grans
quan encara són petites.
En el món, és ben segur que la dificultat
prové d’un estat anterior on tot era fàcil;
i qualsevol cosa gran prové
d’un estat anterior on tot era petit.
Per això, el savi, que no actua quan les coses
són grans, és capaç d’acomplir grans coses.”

Hi ha punts de contacte entre el confucianisme i el taoisme —amb llegendes delicioses sobre les trobades de Confuci amb Laozi—, però també hi ha importants punts de divergència. Un dels més importants és la diferent consideració del Li (les regles de conducta social). Mentre per a Confuci eren fonamentals per a una bona convivència, el Daodejing va més enllà: “Si renunciéssim a la nostra benvolença i ens desféssim de la nostra justícia, la gent tornaria a ser amable i bondadosa”. Aquest és, justament, l’esperit del llibre: defugir l’artifici, tornar a la pròpia naturalesa eliminant el que és superflu. Anar a l’arrel de les coses i mantenir-se radicalment coherent. El taoisme defuig les convencions i interroga l’individu, situant-se més a prop de la natura que de la cultura. Uns segles més tard, el zen faria seva aquesta visió. Però el que és encara més estrany és que, en certs moments, el Daodejing sembla que ens interpel·li directament, que ens guiï dins del laberint de la societat del segle XXI. L’explicació es troba, possiblement, en el fet que la naturalesa humana no ha canviat pas gaire en els vint-i-set segles que ens separen del “vell mestre”, i que el progrés i tot el que comporta ja es trobaven en la societat de Laozi.

Les traduccions del Daodejing poden ser tan diferents entre sí que de vegades sorprèn que es tracti del mateix llibre. Però això és el que té traduir del xinès. Com a exemple espectacular, aquest és el començament del capítol 71 en la versió d’en Joan Gelabert:

Saber i, malgrat tot,
pensar que no sabem,
és la fita més elevada;
no saber i, malgrat tot,
pensar que sabem,
és estar malalt.

La traducció del mateix text, en la versió castellana d’Anne-Hélène Suárez, és “Saber no saber es excelencia/No saber saber es dolencia”. Per comparar-les, pot ser útil conèixer l’original

zhi bu zhi shang bu zhi zhi bing

que ara podem entendre paraula per paraula, tot i que la polisèmia de “zhi” (que vol dir “saber”, però també “considerar que se sap”) pot fer preferible la traducció catalana. El que sí sembla clar és que la versió d’en Joan Gelabert, basada en la d’en James Legge del 1890, s’allunya del sincretisme de l’original però, a canvi, sona millor a l’oïda occidental. També, com en la versió de Legge, està rimada a trossos. Però rimes i algun petit error apart, m’ha semblat una bona traducció amb una musicalitat molt agradable que deu tenir a veure amb l’origen mallorquí del traductor. Està dividida, com és costum, en dues parts —el llibre del Dao i el del De—, i conté una petita introducció sobre taoisme.

Anuncis