Aigua viva

Clarice Lispector
Aigua viva
Lleida, Pagès editors, 2006,
trad. de J. Domènech Ponsatí

Hi ha cites que serveixen per fer bonic, i n’hi ha d’altres que són com la clau musical que de bon començament indica el to en què ha de transcórrer la lectura. Clarice Lispector encapçala el seu llibre amb aquesta cita del pintor Michel Seuphor:

Havia d’existir una pintura totalment lliure de la dependència de la figura –l’objecte— que, com la música, no il·lustra res de res, no explica una història i no llença un mite

Això és exactament aquest llibre, però traslladat al món del llenguatge, amb tots els riscos imaginables: perquè, és possible escriure a la manera d’un pintor no figuratiu? És a dir, sense referents externs? Prescindint d’història, anècdota, personatges? Renunciant fins i tot a la voluntat de crear un sentit? O, per dir-ho amb un altre símil, escriure com si es tractés de música? Perquè “la música no es comprèn: s’escolta”.

El resultat és un llibre estrany i fascinant, una mena de novel·la mancada de fets, construïda a partir de reflexions disperses, mirades, percepcions i una auscultació gairebé malaltissa de les modulacions del llenguatge. Tot volàtil, escàpol, a punt de dissoldre’s. Aquest llibre se’ns ofereix com un tempteig on els lectors tenim la sensació d’estar assistint a la pròpia construcció del discurs, a base d’una escriptura deslligada i fragmentada, feta de retalls. No se’ns dóna l’obra feta, sinó el mateix procés de fer-se. En aquest sentit, el llibre m’ha recordat aquelles estàtues de Miquel Àngel que s’exhibeixen a la Galleria dell’Accadèmia de Florència i que estan inacabades, amb la forma lluitant per sortir de la matèria. També en aquest llibre la narradora exclama “vull l’inacabat […]. Vull l’experiència d’una falta de construcció”.

Constantment se’ns convida a anar més enllà de la comprensió. O, millor, se’ns convida a comprendre no només amb la lògica, sinó amb tot el nostre ésser, acceptant que entenem moltes més coses que no ens pensem… La narradora diu: “no vull tenir la terrible limitació de qui viu només d’allò que és susceptible de fer sentit”. I més endavant: “renuncio a tenir un significat”, perquè “de la manca de sentit naixerà un sentit”. Qui busqui un relat coherent i lligat, millor que ni s’acosti a aquest llibre. Aquí tot és una interrogació:

T’escric perquè no m’entenc

Sóc una pregunta

Jo no sóc promíscua. Sóc calidoscòpica

No em puc resumir, perquè no es pot sumar una cadira i dues pomes

Aigua viva és posterior a La passió segons G. H.. Més radical en el seu despullament anecdòtic -tot i que no tan genial- és una reflexió dura, lúcida i valenta sobre el llenguatge, especialment sobre les zones ombrejades que no es deixen dir, perquè “el millor es troba a les interlínies”.

Per si en voleu saber més: Elena Losada, “Clarice Lispector, la palabra rigurosa”

La passió segons G. H.

G.H,

Clarice Lispector
La passió segons G. H.
Barcelona, Empúries, 2006, 158 pàgs.

El primer que ens ofereix aquest llibre és un desconcert, peces trencades: la narradora –una dona sola, de l’alta burgesia, que es defineix a si mateixa com a ‘persona realitzada’, lliberal i moderna, que habita un apartament de luxe d’una gran ciutat i que s’amaga sota les sigles de G. H.– viu una experiència radicalment pertorbadora, després de la qual la vida ja no tornarà a ser, mai més, la d’abans: “el meu cor es va tornar blanc com els cabells es tornen blancs”.

L’anècdota és aparentment senzilla: endreçant una habitació de la casa, un escarabat gros apareix per l’escletxa de la porta de l’armari. La narradora, presa de l’horror que li produeixen els escarabats (“fa tres-cents cinquanta milions d’anys que els escarabats es repeteixen sense transformar-se”), empeny la porta amb brusquedat i aixafa el cos de la bèstia: “va ser llavors que a poc a poc va anar sortint com d’un tub la lenta matèria de l’escarabat esclafat. La matèria de l’escarabat, que era el seu interior, la matèria densa, blanquinosa, lenta, creixia cap enfora com si sortís d’un tub de pasta de dents”. Narrativament parlant, a penes passa res més: és a l’interior de la narradora-espectadora, paralitzada per la visió, on passa tot i s’esdevé una metamorfosis inaudita (una “metamorfosi”, exactament com en la narració de Kafka, que s’inicia, també, amb un escarabat).

Per efecte d’una por extrema, G. H. es transforma. Hi ha una mort (l’antiga identitat de G. H. cau feta miques, com un cos inútil, pura desestructuració) i una resurrecció a una nova visió, a un nou món aterridorament real i autèntic, il·limitat i total, que s’escapa a qualsevol formulació o enteniment (“el que he vist no és organitzable”). Nosaltres, lectors, ens endinsem en aquesta nova visió en onades successives, en un desvetllament cíclic i circular, que avança i retrocedeix, que mostra i oculta alhora. És com si acompanyéssim la protagonista en aquest tempteig a través de la seva particular noche oscura del alma. Tot lentament, no fos que la paraula prematura ofegués l’esclat de la vivència: “encara no vull parlar, parlar ara seria precipitar un sentit”.

Per bé que en cap moment no es diu explícitament, som davant d’una experiència mística: “el que vaig veure era la vida mirant-me”. Però una experiència mística (i això sorprendrà certs pseudo-místics) exempta de sentimentalisme, sense ni un gram d’edulcoració moral. És la matèria, en si mateixa i en brut, allò que trasbalsa (“tremolo de por i adoració pel que existeix”). Viure en la celebració de la matèria, sense afegitons que la distorsionin (sense explicacions, ni sentiments, ni valoracions). La vida: ni més ni menys. Quedar-se, per exemple, en el sabor terrós de la patata, i no en el condiment que ens en distreu:

Ah, amor meu, les coses són molt delicades. Hi passem per sobre trepitjant-les amb un peu massa humà, amb massa sentiments. Únicament la delicadesa de la innocència o únicament la delicadesa dels iniciats és el que permet sentir el gust quasi nul de les coses. Abans, jo necessitava condimentar-ho tot, i era així que passava per sobre de la cosa i sentia el gust del condiment. No podia sentir el gust de la patata, perquè la patata és quasi la matèria de la terra; la patata és tan delicada que –per la meva incapacitat de viure en el delicat terreny del gust únicament terrós de la patata– hi posava damunt el meu peu humà i trencava la seva delicadesa de cosa viva. Perquè el material viu és molt innocent

Aquesta és una novel·la escrita en estat de gràcia (segons he llegit, Lispector la va escriure en uns pocs mesos). Les frases se succeeixen amb una fluïdesa extrema, com si estiguessin imantades i s’anessin trobant i encaixant. El ritme és hipnòtic. Cada frase ens convida a una parada. Hi ha novel·les de tota mena. Fins i tot n’hi ha de bones i d’excel·lents. Però aquest llibre de Clarice Lispector és una altra cosa. Pertorbador, sublim, intel·ligentíssim, lúcid, desvetllador de zones insospitades:

¿De què tenia por?, ¿de quedar immunda de què?
De quedar immunda d’alegria”