Paraíso inhabitado

Enviat per Vicenç Nieto

Paraíso Inhabitado
D’Ana María Matute
Barcelona 2008. Editorial Destino
350 pags. 21.—Euros

La senyora Matute a “Paraíso inhabitado” ens narra el curt període de la vida de l’ Adri, que va des del moment en que hi és a punt de deixar de ser una nana, fins al moment en que hi és a punt de convertir-se una noia. A tot estirar parlem d’un any, poc més. L’Adri és la darrera dels quatre fills d’una parella benestant amb problemes de convivència..

Nací cuando mis padres ya no se querían, Cristina mi hermana mayor, era por aquel entonces una jovencita displicente, cuya sola mirada me hacia culpable de alguna misteriosa ofensa hacia su persona, que nunca conseguí descifrar. En cuanto a mis hermanos Jerónimo y Fabián, gemelos y llenos d’acne, no me hacían el menor caso. De modo que los primeros años de mi vida fueron bastante solitarios.

L’Adri és una noia solitària que viu al seu món de gnoms, fades i unicorns. No és que la nana sigui autista, ni retraida, ni esquerpa, rés d’això; només succeeix que ella es troba molt més a gust al seu món imaginari o a la part innoble de la casa amb el servei, per que la casa és una casa bona amb abundant servei: la cuinera, la tata, el xofer, que amb els seus germans, ja molt grans per ella, o amb la seva mare.

Como era tan menuda, tan pequeñita, a veces me creía de la familia de mis amados gnomos, aquellos a quien preparaba meriendas debajo de algún radiador, en una caja vacía de fichas de dominó, con migajas de pan y chocolate.

Al pare, prestigiós advocat, el veu poc però l’estima amb bogeria.La petita no entén un borrall de la vida d’aquests “Gegants” i per ella el col•legi és una tortura, del que tampoc no n’entén gaire cosa. No és que sigui tonta, és que la seva lògica està molt per damunt d’un col•legi amb un ensenyament i una disciplina molt absurds. Principalment l’Adri vol ser a un lloc on ningú la destorbi, on la deixin tranquila.

Apenas se cerró la puerta, del cuarto oscuro, tras mi espalda, una oscuridad amable, podria decirse que protectora, me rodeó. Allí nadie me reprocharía nada, allí estaba sola, deliciosamente sola. Y fue allí donde intuí las dos vertientes de la soledad: la Mala y la Buena. La Mala era la ausencia de calor, de alguna caricia, de un beso volátil sobre mi flequillo; la Buena era la ausencia de intromisiones, exigencias y preguntas que estaban mas allá de mi comprensión.

L’aparició d’en Gavrila, un noi veí de la seva edat i fill d’una ballarina russa, trasbalsarà completament el seu món, la seva desaparició encara més.

Ya no temblaba, no sentía. Todo huía de mí como los pájaros de Andersen, hacia las Tierras Calientes. No podía llorar, y me tendí suavemente en el suelo mientras oía, o creía oír, el despacioso vaivén de la puerta del pasillo, perdiendo fuerza. Y un campanilleo medio sofocado por el silencio, el silencio que iba repitiendo una voz sin sonido:”Ven, ven, ven…”
Fue la primera vez que morí.

Paraíso inhabitado és una novel•la tendra i senzilla escrita amb molt d’amor on no hem de confondre senzillesa amb simplicitat. La senyora Matute ens fa una demostració de com escriure una novel•la tranquila, fàcil de llegir però on ens parla dels grans temes de la humanitat. El relat transcorre pels vols de la 2ª República, poc temps abans de la Guerra Civil, i d’aquells temps, tal com d’ara mateix es pot parlar de bulling, de divorcis, de fracàs escolar, de problemes educatius, de la vida i de la mort, de l’amor… No, aquesta novel•la no es tan senzilla com sembla.
Amb molta estimació i molta tendresa, és la pròpia Adri qui molts anys després ens explica la seva relació amb la mare, freda i distant; amb el pare, gairebé un desconegut però molt estimat; amb la germana gran i els bessons, molt allunyats en edat, idees i interessos; amb el servei, gairebé la seva família, i sobretot amb el veí del pis sota el terrat, el seu primer amor, en Gavrila.

Anuncis

Primera memoria

Enviat per Vicenç Nieto


Ana María Matute
Primera Memoria
Barcelona. Destino Ediciones 1998
244 pags, 10.98 €

A Primera Memoria, l’Ana María Matute ens presenta un parell de nanos, la Matia i el Borja, al llindar de l’adolescència vivint en una illa, suposem que Mallorca, en plena Guerra Civil espanyola. Tots dos viuen al Mas de l’àvia, donya Pràxedes, la rica del poble. La mare de la noia és morta i el seu pare és roig i lluita amb els republicans, la mare d’ell viu al Mas i el pare és oficial al bàndol dels nacionals. Malgrat les diferències familiars, la Matia i el Borja pertanyen a la classe alta de la contrada; enllà juguen, es barallen i conviuen amb uns quants nois més: els rics, fills de l’administrador de la finca, fills de l’alcalde… Davant seu tenen la colla de la classe baixa, el fill del ferrer, del fuster… Per damunt de tots, petits i grans, plana la figura d’en Jorge de Son Major, parent llunyà de l’àvia i que és el tió estrany del poble: senyor de la comarca; ric de mena, que malbaratà la seva fortuna en viatges i aventures darrera de riqueses i dones exòtiques i llunyanes; una mena d’ombra que taca el poble de maledicències, enveges i lluites per la seva herència.

Mostrant-nos aquesta petita societat, enclotada, sense gaires influències externes, amb els seus rics i pobres, senyors, menestrals i dissidents; la senyora Matute pretén mostrar-nos com era la societat espanyola durant la Guerra Civil des del punt de vista d’una xicoteta a punt de la pubertat fortament influenciada pel seu cosí pijo i hereu de la fortuna de l’àvia i del senyor del poble.

La noia, desorientada per la falta d’una mare i amb un pare lluitant amb “els altres“, comença a despertar-se a la pubertat amb la companya del cosí, un noi que representa a tot els hereus de la societat espanyola que van saber surar en els temps de la república i que van sortir com bolets al setembre després de la victòria dels franquistes, salvadors de la pàtria. La noia ens representa la gent normal de la societat espanyola d’aquell difícil període, per una banda enlluernada per les fatxenderies dels amos del poder, representat ací pel cosí pijo, i per l’altra, atrets i atemorits irremeiablement per les idees revolucionàries que s’enfronten al poder, que no volen agenollar-se davant d’aquest i de la seva fortalesa desmesurada; poble representat ací pel Manuel, fill de l’única família dissident del poble, la qual els fatxes van deixar sense el pare i que poc a poc van ofegant qualsevol manera de subsistència d’aquesta família.

Aquesta novel·la va guanyar el Premi Nadal de l’any 59, no entenc com va poder superar la censura franquista ja que, sense cap mena de dubtes, és una crítica ferotge a l’opressió, als silencis imposats, a la por a parlar i a denunciar injustícies, a la força bruta, als tripijocs de la classe benestant i moltes coses més, totes en contra de l’status quo instaurat a Espanya una vegada va finalitzar la Guerra Civil l’any 39. Això sí, tot matitzat i filtrat degudament per l’autora, al tenir com a protagonista i narradora de la història una noia innocent que té la desgràcia d’ésser filla d’un dels altres.

En resum, bona novel·la, que a pesar del temps que ha passat i de les circumstàncies tan concretes que ens narra, resisteix força bé el pas del temps i que es deixa llegir d’una manera força agradable, gairebé com si fos un conte, vull remarcar la meravellosa adjectivació que caracteritza a la senyora Matute, però que darrera d’aquesta semblança de banalitat descriu la crueltat d’aquella societat fàcilment traspassable a la societat que ens ha tocat viure.