Chesil Beach

Ian McEwan, Chesil Beach
Barcelona, Anagrama, 2008
184 pàgs.
16 €
La millor manera de presentar aquesta novel·la és citant-ne l’inici: “Eran jóvenes, instruídos y vírgenes aquella noche, la de su boda, y vivían en un tiempo en que la conversación sobre dificultades sexuales era claramente imposible”. Els protagonistes són una parella anglesa que s’acosta als vint anys: Edward –estudiant d’història d’extracció social modesta– i Florence –talentosa intèrpret de música clàssica pertanyent a una família de classe alta d’Oxford. L’acció ens transporta a l’any 1962, en un hotelet solitari de la costa juràssica de Dorset, on la parella ha decidit anar a passar la nit de noces.

I, des d’un punt de vista argumental, poca cosa més de rellevància es podria afegir. La novel·la es concentra en aquestes poques hores en què, després de sopar, la parella es disposa a fer l’amor per primera vegada. Però allò que sembla senzill no sempre ho és: inexperts i excessivament educats com són, no saben què ve a continuació, quin és el pas següent, què cal fer després de sopar… anar al llit immediatament?, sortir a passejar prop del mar?, despullar-se del tot?, comportar-se de manera respectuosa o procaç? A més, cadascú té els seus fantasmes: el d’ell és la por a precipitar-se; el d’ella, el fàstic que li produeixen les secrecions i l’anatomia oculta. Ell es debat entre la urgència i l’amor. Ella, entre la repulsió i l’amor.

I així, a través d’aquesta parella –enamorada, maldestra, ansiosa, desconcertada, terroritzada–, ens adonem fins a quin punt els éssers humans som permeables al context ideològic i social que ens embolcalla, amb tota la càrrega implícita de prejudicis, prohibicions, pors i traumes. Aquest llibre ens aboca, amb molta delicadesa, a la cara no sempre confessada d’aquella dècada prodigiosa: potser, en molts casos, l’alliberament sexual va ser més una proclama que no pas una pràctica.

“¿Y qué se interponía entre ellos? Su personalidad y su pasado respectivos, su ignorancia y temor, su timidez, su aprensión, la falta de un derecho o de experiencia o desenvoltura, la parte final de una prohibición religiosa, su condición de ingleses y su clase social, y la historia misma. Poca cosa en definitiva” (109)

Amb aquest material entre mans, el resultat podria haver estat una novel·la escabrosa. Avorrida. Trivial. O l’anàlisi clínica d’una patologia. I no és res de tot això, sinó una meravella d’elegància, sobrietat i savoir faire. Cal destacar l’atenció poètica al detall, al matís anímic. L’estil líric, precís i àgil. La força amb què enganxa el lector des de la primera ratlla (sembla increïble com pot mantenir tanta tensió amb una anècdota aparentment minúscula). En definitiva, una petita joia.

Anuncis