El enigma de la luz

Cees Nooteboom

El enigma de la luz. Un viaje en el arte

Madrid, Siruela, 2007

143 pàgs., 15,90 €

L’enigma de la llum: un títol preciós que va reclamar la meva atenció immediata a la llibreria. De manera asistemàtica i desordenada, l’autor ens acompanya en l’observació d’una sèrie de quadres i pintors que, pel motiu que sigui, li resulten fonamentals. És com si poguéssim fer una passejada per un museu selecte, a les parets del qual pengen les pintures més impressionants de l’art occidental, acompanyats per un guia d’excepció…. d’excepció perquè no ens atabala amb detalls erudits, sinó que ens convida a entrar en la pintura des de la passió i la curiositat (es defineix a si mateix com “un amante de la observación”. I sense vergonya n’assenyala els avantatges: “esto es estupendo, pues la escasez de conocimientos desata la imaginación y permite ver las cosas más peregrinas”).

Així, ens fa parar esment en l’autoretrat inquietant del vell Rembrandt, en els interiors matisats de Johannes Vermeer, en la genialitat de Leonardo, en l’obsessió matemàtica de Piero della Francesca i en la llum inhòspita d’Edward Hopper (de qui diu: “algunos pintores inventan su propia luz, una luz inexistente en la naturaleza”). L’enfocament de cada capítol és diferent, per ajustar-se millor a l’especificitat del pintor, però tots estan esquitxats de petites anècdotes personals que fan la passejada més real i entretinguda, com quan es lamenta dels horaris capriciosos d’alguns museus (especialment italians) o les colles desfermades de turistes que s’amunteguen sense ni saber què miren (“pocas veces he contemplado tantos cogotes juntos. Cuando salí del museo estaba borracho sin haber bebido ni una gota”).

La seva curiositat amorosa l’empeny a travessar Europa per anar a veure amb els seus propis ulls un determinat quadre, perquè vol mirar-lo de prop, respirar-lo, sentir-lo i, si fos possible, tocar-lo (“Si no supieras que la alarma iba a saltar en el acto, acariciarías suavemente la superficie de esos lienzos con las yemas de los dedos y lo notarías tú mismo: elevaciones, rayas y, en medio de estas, pequeñas superficies lisas, movimiento cuajado”). És un llibre fet de retalls, d’impressions subjectives, de diàlegs amb ell mateix, de dubtes sobre la meravella de l’art (al llarg de tot el llibre plana un constant per què?, és a dir, què fa que un quadre sigui únic, on és el secret que separa un bon pintor d’un pintor genial).

De tant en tant, però, la meva atenció com a lectora es dissipava, perdia interès en el llibre. I crec que és perquè només d’alguns dels quadres comentats se n’ofereix reproducció fotogràfica (i, damunt, en blanc i negre, mida petita i qualitat baixa). Això dispersa l’interès del lector i dificulta el seguiment de les explicacions. Limitacions de pressupost editorial, cal suposar… Llàstima.

Anuncis

Tumbas de poetas y pensadores

Tumbas de poetas y pensadores

Tumbas de poetas y pensadores
Cees Nooteboom
Fotografies: Simone Sassen
Trad.: María Condor
Barcelona, Ediciones Siruela (De bolsillo), 2009
373 pàgines. 10,95 €

Hi ha llibres, com aquest, que només es poden escriure després d’haver llegit, escrit, viatjat, estudiat i viscut molt. Amb distanciament, un relativisme gens gratuït, una defensa altruista de devocions literàries i inquietuds filosòfiques, l’autor duu a terme un singular viatge per les tombes on reposen les despulles de persones —poetes i pensadors diu el títol— que han marcat el seu tarannà personal, creatiu i intel·lectual.

En Nooteboom ens posa davant dels ulls una sàvia, sensible i respectuosa anàlisi de material, tan físic com interior, recopilat al llarg de dècades. El resultat de tota una vida. Sense idolatries ni necrofílies de pa sucat amb oli. Sense interessos editorials ni academicistes —si més no, no n’he estat capaç de detectar-los.

Els autors estan ordenats alfabèticament, cosa que dóna peu a curioses —i
entranyables— casualitats, com el fet que en Bioy Casares i en Borges surtin seguits. O que hi hagi dos Machado: l’Antonio i el Joaquim Maria Machado de Assis. N’hi ha de totes les èpoques com en Virgili o en Dante, de qualsevol lloc, com la Murasaki Shikibu —quina aproximació més meravellosa al Genji— o en Neruda, i de tots els gèneres, perquè els autors són molt més que poetes i pensadors, de la mateixa manera que com a persones som individualitats amb moltes facetes. La presència visible d’autors neerlandesos obre portes i finestres a una literatura prou desconeguda aquí. Hi ha autors que va conèixer en vida i amb qui va mantenir una relació de deixeble i amic, com la Mary McCarthy; hi ha filòsofs com en Sartre, l’Spinoza i en Wittgenstein, o intel·lectuals tan inclassificables com en Walter Benjamin.

Com si volgués reflectir que cada persona mor d’una manera i per unes circumstàncies determinades, l’apropament a cada figura no segueix cap patró fix. Si s’escau, esmenta les dificultats per trobar una làpida, descriu l’estat en què es troba la tomba, com un quadre impressionista o una instantània oral. De vegades evoca una anècdota, un record, o esmenta una lectura en concret. O es limita a reproduir un fragment escrit pel difunt o per una persona propera o que l’admirés, amb el gran encert d’incloure la versió original en les notes al final. A voltes n’hi ha prou amb un poema. En altres ocasions hi dedica més pàgines, depenent de les afinitats, la relació que hi pogués tenir, la influència que exercís en ell. Les fotos de la Simone Sassen complementen gràficament el contingut verbal. Lamento dir que, ja sigui per la qualitat de la impressió o de l’edició, les imatges en blanc i negre semblen aportar poc més que una mena de certificat gràfic de la visita als cementiris.

En definitiva, un llibre molt interessant, sense cap pretensió macabra ni morbosa i que suscita un engrescador joc literari i filosòfic. Agreixo a la persona de l’Espai de Llibres que, arran d’un comentari a la meva ressenya de La novela de Genji, me’l va donar a conèixer.