Una qüestió personal

Una qüestió personal

Una qüestió personal
Kenzaburô Ôe
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 18 €
251 pàgines

Sempre sorprèn, fins i tot es pot comentar amb una mica d’ironia malèvola, com canvien les nostres valoracions quan determinats temes ens toquen directament: l’aigua ja no es veu tan clara i les decisions ja no són tan senzilles, com si de cop i volta la lleugeresa dels pensaments emesos com a individus que vivim en societat hagués adquirit una pesantor peculiar, com un verí paralitzant que s’escampa de manera inexorable. Les obres de l’Ôe s’endinsen sempre en terrenys compromesos i aquest llibre no és una excepció, sinó una de les mostres més significatives de la seva trajectòria. Parla d’en Bird, un professor al qual tothom crida només per aquest sobrenom, que es troba davant d’un greu conflicte quan l’informen que el seu fill ha nascut amb una hèrnia cerebral. Els metges aconsellen d’operar-lo. A més, tant si l’intervenen com si no, l’avisen que la vida de l’infant corre perill. I en cas que hi sobrevisqui, patirà de discapacitat mental.

Tot i el marcat referent autobiogràfic —el fill de l’autor, en Hikari, va nàixer amb hidrocefàlia i autisme—, no és cap novel·la confessional escrita amb la finalitat de commoure gratuïtament, sinó que planteja de manera directa, amb una brutalitat equivalent a la de la situació del nen, el dilema entre la indiferència, la por i l’egoisme. En Bird s’enfronta al dubte de responsabilitzar-se’n o fugir: si el fill sobreviu a l’operació, haurà d’ocupar-se d’un ésser que necessitarà atenció constant, amb la qual cosa s’esvairà per sempre més el seu somni de viatjar a Àfrica; i si decideix de fugir, es pregunta si serà prou capaç de dominar la mala consciència. El que no pot evitar és haver de prendre la decisió tot sol, perquè la dona encara és hospitalitzada i ignora la situació real. Per estalviar-li un trauma immediat, els metges li han comunicat que el fill es troba en un altre centre hospitalari degut a complicacions cardíaques. L’únic suport amb què compta en Bird és la Himiko, antiga companya d’estudis que viu una vida estrafolària i amb la que havia tingut una relació igualment estrafolària.

No puc estar-me d’opinar que aquests dos personatges tan peculiars, d’accentuat tarannà autodestructiu, són els únics que actuen amb coherència i honestedat. Per als metges, el nen és un cas d’estudi i anàlisi; pel que fa als parents més propers i als amics d’en Bird, manifesten una compassió falsa o una acarnissada indiferència a l’interior de la qual bateguen els tabús, les pors de les malalties i discapacitats. En aquest llibre conviuen aquestes pors, les contradiccions, la malaltia, en un ambient sufocant tant per l’estiu a Tòquio com per les situacions autodestructives d’en Bird i la Himiko, i la insensible actitud social. Publicat el 1966, segueix tenint una vigència punyent. Una obra sense concessions que fa pensar sobre un mateix i les relacions amb els altres. Que despulla sense contemplacions la hipocresia individual a través de la col·lectiva.

Anuncis

Renacimiento

Renacimiento
Kenzaburo Oé
Trad.: Kayoko Takagi
Barcelona, Austral, 2011. 8,55 €
314 pàgines

En Kogito és un escriptor prestigiós. Arran del suïcidi del Goro, el seu cunyat i millor amic, que era un cineasta d’èxit, comença un doble viatge temporal: cap al passat, escoltant una sèrie de cintes enregistrades pel Goro expressament per al Kogito on parla de la seva vida i l’amistat amb ell, i cap al present, a la cerca dels motius que van desencadenar el fatal desenllaç. Amb la reproducció de les cintes, l’escriptor endega un diàleg amb el difunt que el fa reviure els propis records i l’incita a cercar la causa de la mort del cunyat, ja que troba indicis que la màfia s’hi troba al darrere. Val a dir que la història es basa en fets reals: segons l’opinió generalitzada, la yakuza, la màfia japonesa, va ser la instigadora del suïcidi del Juzo Itami, director de cinema i cunyat del Kenzaburo Oé.

Amb aquest autor japonès t’exposes a un fenomen ben estrany —si més no, l’he experimentat en les tres obres que he llegit d’ell fins al present, Salto Mortal, M/T y la historia de las maravillas del bosque i Renacimiento— i que no he trobat en cap altre escriptor: la seva narrativa t’introdueix en un munt de situacions amb una intensa càrrega psicològica i emocional i, al mateix temps, exerceix un control tan absolut sobre la manera de relatar els fets, que sembla exposar-los amb esfereïdora objectivitat.

A escala més petita, si es compara amb la immensa —físicament i literària— Salto mortal, l’Oé desenvolupa aquesta història com si dibuixés sempre la mateixa aquarel·la i, al mateix temps, cada versió n’aportés elements nous que no solament el lector havia passat per alt, sinó que sobretot enriqueixen la versió primigènia amb detalls que acaben esdevenint elements insubstituïbles. Malgrat tot, domina la impressió que s’escapoleix alguna cosa, hi ha quelcom que no se’ns explica —o que més aviat som incapaços de copsar—: els personatges apareixen ben definits, amb totes les complexitats i contradiccions, però quan et penses que ja els tens, que ja són teus i pots identificar-te amb algun d’ells, s’escapoleixen d’una forma que mai no t’hauries esperat. Cal reconèixer que aquesta manera d’escriure pot acabar exasperant alguns lectors o determinades maneres de llegir; tanmateix, la mestria de la seva execució fascina i dilueix la temptació de deixar-ho córrer.

Deia l’Stephen King —no recordo si en un pròleg o una entrevista que vaig llegir fa temps— que, després de tants anys com a escriptor i lector, considerava que, per damunt de tot, la literatura, i l’art en general, ha de ser un gaudi. És a dir, que primerament cal deixar-se sorprendre, emocionar, enfadar, fins i tot decebre; després ja vindrà l’hora de les anàlisis, les crítiques. Amb el Kenzaburo Oé de vegades sembla possible gaudir i analitzar al mateix temps. O potser és una il·lusió creada per l’autor.

M/T y la historia de las maravillas del bosque

M/T y la historia de las maravillas del bosque
Kenzaburo Oé
Trad.: Ricardo Ogata
Barcelona, Seix Barral, 2007
363 pàgines. 20 €

Zas, ésta es la historia. Verdadera o falsa, cualquiera sabe. Pero como es una vieja historia, debes escucharla creyéndola verdadera, aunque sea falsa. ¿De acuerdo?

¡Sí!

Així és com una àvia comença a contar sempre al seu nét històries que conformen el material llegendari d’una població ubicada en una fondalada, al bell mig dels boscos verges de l’illa de Shikoku, a Japó. Un llogarret fundat per un ésser mític anomenat “Destructor” al voltant del qual, al llarg dels segles i les èpoques, es teixeix una nodrida teranyina de successos ambigus, contradictoris, on es barregen elements tel·lúrics i sobrenaturals que cisellen el tarannà del poble i els seus habitants. En morir l’àvia, els altres ancians del poble continuen la tasca de transmetre el llegat al vailet, que amb el transcurs del temps passa de receptor a transmissor, entre altres coses que ometo per no revelar l’entrellat —si més no un dels possibles— de la novel·la.

Amb minuciosa perseverança, l’Oé se serveix d’un passat que aplega mites, llegendes i fets històrics per exposar un punt de vista molt particular vers les societats patriarcals i matriarcals, els sistemes autàrquics, les relacions amb el món interior i l’exterior, la influència mútua dels homes i la natura, els lligams familiars que tots tenim i que són molt més profunds del que no ens pensem pas, la nostàlgia, els paradisos perduts… A partir de les enigmàtiques sigles del títol, amb mestria arquitectònica, agudíssima ironia i refinat sentit de l’humor, es desenvolupa una trama narrativa amb un desenllaç intens i emotiu.

M’agraden les obres que, per poder entrar-hi i fascinar-se, calgui trobar prèviament una porta d’accés, una mena de clau o codi. En aquest llibre no sabria dir ben bé on es troba, però de la mateixa manera que amb Salto mortal vaig haver de perseverar —fins i tot amb un punt de tossuderia— durant un bon nombre de pàgines, aquí me n’he sortit més fàcilment aplicant la mateixa actitud. És a dir, no claudicar de seguida a les dificultats inicials, donar marge a unes quantes pàgines. I de sobte, sense que t’adonis, ja hi has entrat, tot sembla fer-se entenedor d’una forma gairebé irracional, intuïtiva. Et desplaces per les línies de la història com si en realitat en formessis part. Una estranya inquietud augmenta a mesura que hi avances: no per causa de la lectura, sinó per la progressiva certesa que un dia o altre hauràs acabat el llibre. I no vols.