Cadaqués


Josep Pla
Cadaqués
Barcelona, Joventut, 2007
200 pàgs., 9 €

Tinc la sensació que, quan llegim Josep Pla, l’elecció del llibre en qüestió no té massa importància. Tant li fa si és un llibre de cuina, un recull d’articles periodístics o un assaig sobre un indret de la Costa Brava. Perquè, en realitat, el que enlluerna i atrapa és la seva meravellosa capacitat lingüística, la seva màgia verbal, aquest detallisme i aquesta minuciositat que, en lloc de cansar, il·luminen.

Per això, aquest llibre sobre Cadaqués és moltíssim més que una guia curiosa sobre la història, els costums i els paisatges d’aquest poble. Per bé que també ho és. La primera meitat del llibre està dedicada a traçar un panorama de la història del poble: parla dels primers assentaments de pescadors, de l’arribada dels benedictins al monestir de sant Pere de Rodes i, sobretot, de la vida quotidiana… tants segles vivint amb l’ai al cor, sempre sota l’amenaça del turc, sempre amb la sorpresa de descobrir “moros a la costa” (l’any 1444, concretament, arribà una flota de galeres turques i cremaren tot Cadaqués, amb l’arxiu històric de la vila inclòs). Després, als segles XIX i XX, comença el gran negoci del contraban de tabac i d’altres mercaderies.

Però les millors pàgines són les dedicades a l’evocació de l’entorn natural: defineix la seva geologia com un “cataclisme mineral”, un paisatge àrid, muntanyenc, dominat per la pissarra, els pedruscalls, les parets seques, les atzavares, els garrofers, les figueres de moro… Què devia dur, fa tants segles, a un grapat d’homes i dones a habitar precisament aquesta terra? “Cadaqués, com totes les coses que duren i tenen una bellesa, és un fet gratuït, irracional, antieconòmic, capriciós, inexplicable, incomprensible”. Salvador Dalí deia que aquest era un dels llocs més “planetaris” de la terra.

La sensibilitat que demostra l’autor davant els colors és extraordinària. Explica, per exemple, que originàriament les portes i els marcs de les cases no eren ni blaus ni verds (això va venir després, “per la cursileria dels estiuejants”, diu), sinó de color vermell. Però no qualsevol vermell, sinó “de color de sang de bou calenta”. Després es recrea parlant dels tons canviants que pren la vinya segons el ritme estacional (“la vinya és d’un color canviant, és del color del temps”), els matisos de la fulla de l’olivera (“un frenesí blanc i fosforescent, un formigueig frenètic”), les metamorfosis de la llum segons el moment del dia (descriu la llum matinal com “d’un verd aspre, esgarrifada i viva”), etc.

No recordo quin escriptor deia que l’adjectiu, “si no dóna vida, mata”. Però en mans de Josep Pla, l’adjectiu no és un ornament gratuït, sinó el resultat d’una inalienable necessitat expressiva. Tot i que podria fer l’efecte que els acumula, ben mirat no en sobra ni un: “les roques de pissarra de la costa agafen un color fos, oliós, dens”.

Mai no hauria dit que llegiria a cremadent pàgines i pàgines dedicades a descriure l’anatomia i els costums de diversos crustacis de la costa: les garotes, els musclos, les llagostes. O la vegetació mediterrània de la zona. O l’activitat humana, bàsicament pesquera.

Una vegada vaig llegir un consell que donava en Josep Pla als aspirants a escriptor: cal passar-se hores –deia– contemplant l’escorça d’un arbre abans d’arriscar el primer adjectiu. Primer mirar, fins a impregnar-se de la cosa mirada. Aquest llibre sobre Cadaqués és el llibre d’una persona que s’ha passat hores passejant, mirant, parlant, contemplant i, sobretot, vivint una terra. I al final, inevitablement, aquesta terra se li ha fet paraula.

Anuncis