Epístolas morales a Lucilio

Séneca
Epístolas morales a Lucilio (libros I-IX)
Madrid
Planeta-DeAgostini
1995
402 pàgs.

M’ha vingut la idea de comentar aquest llibre de Sèneca mentre mirava els dos vídeos protagonitzats per Randy Pausch (l’autor de The last lecture, del qual l’Albert va penjar la ressenya fa uns dies). Mentre els mirava, intentava -sense èxit- emocionar-me, persuadir-me que estava davant d’un testimoni dramàtic: un home que sap que li queden mesos de vida i ho explica a les càmeres. Però m’ha estat impossible abandonar el meu rol d’espectadora i participar del seu dolor.

Em falla, d’entrada, la forma. Primer, el macro-xou davant un auditori ple d’estudiants (fins a cert punt, puc entendre-ho: és el costum americà de fer “The last lecture”). Després, l’intent de repetir-ho per a la televisió (això sí, sensiblement abreujat: “time is money”, i ja se sap que el format televisiu no tolera una hora de monòleg, i encara menys en boca d’un moribund). Cal no perdre de vista que en Randy Pausch apareix en un dels magazins televisius que mou més audiència i calés del món, el conegut “The Oprah Winfrey Show”. I com a xou que és, reuneix tots els elements de rigor (és molt simptomàtica la manera com la presentadora dóna pas al convidat: “Randy, l’escenari és teu”). Exactament: l’escenari. Amb un públic entregat, la reacció del qual guiarà (i condicionarà) la nostra pròpia reacció (no són casuals aquests moviments de la càmera buscant el gest compassiu d’algunes dones del públic: aquesta somriu solidàriament, l’altra fa que amb el cap, la de més enllà s’eixuga una llagrimeta que amenaça d’espatllar-li el rímel).

El sociòleg Gilles Lipovetsky identifica aquesta “passió per la revelació íntima del jo”, aquesta “obscenitat de la intimitat” com un dels trets característics de la posmodernitat (de “l’era del buit”, segons el títol del seu llibre). D’alguna manera, ens han fet creure que aquest striptease emocional ens fa més autèntics (només cal veure alguns programes televisius –Operación triunfo, per exemple–, on els concursants no paren d’abraçar-se, plorar i declarar el seu amor per tot i tothom). Com hem arribat fins aquí ?

“Bé –em deia– deixa estar la forma i fixa’t en el contingut”. I aleshores és quan m’he sentit encara més perplexa. Quin és el missatge que aquest home vol transmetre a l’audiència? Allò que li fa pensar que val la pena difondre el seu discurs arreu del món? (que consti que no dubto de la seva sinceritat, ni de la dimensió del seu drama personal). Els tres o quatre principis ètics que proclama són (literalment): “acompleix els teus somnis d’infantesa”, “diverteix-te tot el temps”, “digues la veritat”, “disculpa’t” i “no et queixis”. Tot això, acotxat per un context megaconservador : una mare increïble, un pare que va lluitar contra els alemanys, una dona guapíssima, tres fills encantadors i una casa espaterrant. Una persona que viu a la business class del planeta, que es pot pagar els millors metges i tractaments pal.liatius del mercat, que sap que als seus fills no els faltarà de res, que té a la seva disposició mitja hora de glòria en un dels programes de més audiència del món… què és el que ens ve a descobrir (amb tot el respecte)? un carpe diem de pa sucat amb oli? D’altra banda, fins a quin punt el seu missatge té un valor universal? Em pregunto si serà exportable al Sudan, a Haití, a Cuidad Juárez, a Albània, a Iraq: “Have fun all the time”. Sona tristament irònic.

L’any 1952, Akira Kurosawa va dirigir una pel.lícula titulada Viure (“Ikiru”). El protagonista és un pobre home, un buròcrata avorrit que cada dia ha de revisar piles i piles de paperots. Fins que un dia, a tocar de la jubilació, li diagnostiquen un càncer d’estòmac i li diuen que li queden mesos. La pel.lícula narra l’intent d’aquest home de dotar de sentit el temps que li resta (i, de pas, dotar de sentit tota la vida). Però no és tan fàcil. Què fer? Sortir cada nit? Emborratxar-se? Perseguir jovenetes? Divertir-se a qualsevol preu? (novament, com un ritornello, “have fun all the time”). L’elecció final (i, sobretot, la humilitat amb què s’explica i s’investiga) és per treure’s el barret.

I ara Lucius Annaeus Seneca, un dels filòsofs que amb més profunditat ha reflexionat sobre la mort (i no des de la distància de la torre de vori: l’emperador Neró el va “convidar” a suïcidar-se, cosa que –diuen– ell va acceptar amb serenitat). L’any 62 havia començat a escriure una sèrie de cartes adreçades a Lucili, un jove amb pretensions de “fer carrera” política. I Sèneca, gat vell i savi, va esgranant consells vitals d’una profunditat i d’una bellesa que no han caducat. I que reconforten, perquè ens reconcilien amb la “naturalitat” del procés, del cicle vital de néixer i morir:

“Nadie se preocupa de vivir bien, sino de vivir mucho tiempo, cuando en poder de todos está vivir bien, vivir largo tiempo en poder de ninguno”

“La mayoría fluctúa miserablemente entre el miedo a la muerte y las penas de la vida, y no quiere vivir, pero no sabe morir […]. Así lo afirmo: desde que naciste eres llevado a la muerte. Estos y otros pensamientos similares deben ser ponderados en nuestro espíritu, si deseamos aguardar serenos aquella última hora cuyo temor provoca la inquietud en todas las demás”

“La muerte es el no ser. En qué consiste esto bien que lo sé. Será después de mí lo que fue antes de mi existencia. Si tal situación conlleva algún sufrimiento, es necesario haberlo experimentado también antes de surgir a la vida; ahora bien, entonces no sufrimos vejación alguna. Te lo pregunto: ¿acaso no calificarías de muy necio a quien juzgase que la lámpara, una vez apagada, se halla en un estado peor al que tenía antes de encenderse? También nosotros nos encendemos y nos apagamos; en la fase intermedia experimentamos algún sufrimiento, mas en uno y otro extremo reina plena seguridad. Éste es, amado Lucilio, si no me engaño, nuestro error: pensamos que la muerte viene a continuación, siendo así que nos ha precedido y nos seguirá. Cuanto existió antes de nosotros es muerte. ¿Qué importa, realmente, que no empieces o acabes, cuando el resultado de lo uno y de lo otro se traduce en no ser?”

“Lo superfluo nos hace sudar; ello es lo que nos desgasta la toga, lo que nos obliga a envejecer en la tienda de campaña, lo que nos empuja hacia regiones extranjeras: lo suficiente está al alcance de la mano”

Sèneca, a vint segles de distància, encara emociona i conforta.

Anuncis