Crimen sin castigo

Crimen sin castigo
Vitali Shentalinski
Trad.: Marta Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2009. 35 €
589 pàgines

El volum clou la trilogia resultat de les investigacions iniciades per l’autor durant la perestroika per difondre l’ominós silenci i il·luminar la foscor perpètua que sepultava els destins de milers d’escriptors, científics i intel·lectuals anorreats per un poder polític que, durant dècades, va prescindir dels escrúpols a l’hora de destrossar físicament, intel·lectualment i espiritualment milions de persones. El llibre se centra en els processos realitzats entre els anys 1937 i 1938, i que van suposar l’execució, o senzillament l’assassinat o l’extermini, de molts escriptors i intel·lectuals. També s’endinsa en les personalitats del poder i els seus servidors, molts sense una formació ni tan sols bàsica, sinó que senzillament s’havien ofert al poder i havien anat progressant en demostrar que no dubtaven a obeir les ordres dels superiors, fossin de la mena que fossin. El terror que s’encarreguen d’escampar, implacable amb les classes populars i els intel·lectuals, també afecta a aquests mateixos botxins, jutges, espies, delators i altres càrrecs amb competències sinistres, i que acaben essent devorats pels ullals que havien nodrit amb tanta diligència.

A més de denunciar la inabastable injustícia comesa i reivindicar la rehabilitació personal i artística dels processats, en Shentalinski sembla plantejar-se si totes aquestes atrocitats en realitat no es deriven o són una degeneració d’allò que podria anomenar-se l’ànima russa. El primer capítol pren el cas d’un dels represaliats, el teòleg Pavel Terentièvitx Aleksèiev, per retrocedir diversos segles i retrobar-se amb la intolerància, la ignorància, l’enveja (i en el fons la por) endèmiques que el poder sent vers les mentalitats crítiques, les ànimes lliures o els que viuen amb una espiritualitat que supera la capacitat de la majoria. Potser per això Crimen sin castigo (joc de paraules inspirat en el gran clàssic de la literatura russa) se centra en els poetes, segurament els qui millor representen la figura de l’ànima lliure i visionària que tants recels pot suscitar. L’aparell del poder, dominat per Stalin, sembla conscient d’aquesta posició ocupada pels poetes i s’hi acarnissa especialment. El poder va afanyar-se a esborrar-los del mapa entestant-se a identificar enemics fos com fos. I quan no existien, com va passar amb en Nikolai Gumiliov i el seu fill, Lev Gumiliov, que a més era historiador, i tants altres, se’ls inventaven mitjançant acusacions i pretextos de tota mena per encausar els detinguts i aplicar-los, en la immensa majoria dels casos, la pena capital.

Llegir un llibre per any ha m’ha deixat marge per intentar assimilar aquesta allau d’horrors i injustícies. Cada volum injecta una amarga sensació d’impotència, una tristor accentuada en veure les fotografies, la majoria tretes dels expedients. Gràcies a que algunes pertanyen als temps previs a l’horror, percebem la degradació causada pel patiment físic i moral. Suposo que malgrat aquest titànic esforç de l’autor i altres persones per rehabilitar els seus compatriotes, mai no se sabrà l’abast real de la catàstrofe i les seves conseqüències. Gairebé no queden testimonis vius de cap bàndol i molt pocs gosen parlar. És possible que aquest treball de recerca i documentació acabi aclaparant a qui no conegui bé la història, la cultura i la literatura contemporànies de Rússia, però cal tenir en compte que estem davant d’una tasca immensa sobre una tragèdia immensa. Abans de concloure la ressenya amb algunes cites, lamento haver d’esmentar les errades en les crides de les notes i les incoherències en el tipus i cos de lletra dels subapartats, incomprensibles per la seva notorietat i recurrència. Un llibre com aquest, amb una traducció tan increïble, no s’ho mereix.

Nikolai Gumiliov es una leyenda de la poesía rusa. El nombre del poeta más maldito para el poder soviético. Durante setenta años cualquiera que mencionara su nombre se consideraba un criminal de Estado. Durante casi todo ese tiempo se censuró tanto su obra como su memoria: no sólo estaba prohibido publicar a Gumiliov sino también mencionarlo por escrito. La escritura y posesión de sus poemas, e incluso de sus retratos, se penaba con la cárcel y el campo de concentración, la sentencia de muerte. Era peligroso incluso pronunciar su nombre en voz alta, so pena de adquirir una
reputación sospechosa. (p. 190)

Para mí el arte es… como el intestino ciego del intelectual y cuando éste haya desempeñado su papel propagandístico, imprescindible para nosotros, ras-ras, lo cortaremos. Por inútiles… (Lenin, p. 208)

A fecha de hoy sólo se puede decir que durante los años del poder soviético se represaliaron a más de tres mil escritores y otros dos mil fueron fusilados o murieron en las cárceles y en los campos, sin esperanza para la libertad. No sólo rusos. (…) exterminaron a casi todos los escritores armenios, a toda la intelectualidad del pequeño pueblo de los cheremíes, a todos los escritores udmurtos, altaicos, bashkirios, komis… No hubo pueblo ni lengua en el territorio del Imperio soviético que se librara de esta tragedia. (p. 539)

Denuncia contra Sócrates

Denuncia contra Sócrates
Vitali Shentalinski
Traducció: Marta-Íngrid Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2006
516 pàgines. 29,90 €

Un any i mig després de llegir Esclavos de la libertad, he reunit l’empenta per escometre el segon volum de les investigacions d’en Shentalinski i assimilar una nova allau d’acusacions falses, delacions per enveja o venjança, hipocresia, manipulacions, tortures físiques i psíquiques, patiments sense sentit, afusellaments, condemnes a camps de concentració, suïcidis, la separació física i emocional dels éssers estimats, la desfeta de trajectòries prometedores o enlluernadores d’escriptors, filòsofs, científics, humoristes; en definitiva, de qualsevol que destaqués amb llum pròpia, que mostrés una mínima voluntat individual o el coratge de qüestionar la ideologia i els procediments amb què la dictadura soviètica controlava el sistema.

El llibre es divideix en sis blocs. El primer, a tall de pròleg, narra un episodi inversemblant on el mateix Lenin va enfrontar-se a uns poderosos delinqüents al Moscou post-revolucionari i que hagués pogut acabar malament per a ell. En el segon es narren els problemes que l’Aleksandra Tolstoi, filla d’en Lev Tolstoi, va patir contra el sistema. El tercer és l’esfereïdor procés contra en Borís Savinkov, perillós terrorista contrarevolucionari, admirat i odiat a parts iguals, que també va destacar com a escriptor amb el pseudònim de Rophsin. En el quart s’expliquen els destins diversos de destacades figures intel·lectuals i científiques: bàsicament execucions, camps de concentració i exilis forçosos. El cinquè bloc narra la contínua lluita d’en Mikhail Bulgakov, un dels autors russos cabdals del segle passat, contra la censura i la prohibició de les seves obres teatrals, per seguir essent escriptor malgrat les enveges d’altres autors i els tentacles dels buròcrates al servei del poder. La cinquena part conta la dolorosa separació de la poetessa Marina Cvetaeva del seu marit, Sergej Èfron, i la filla dels dos, Ariadna, processats per contraespionatge. El darrer bloc clou amb una sèrie de figures del periodisme, l’espectacle i altres camps que van ésser devorades per la insadollable maquinària del poder.

Com en el primer volum, el resultat de les indagacions s’exposa ajudat de proves documentals i gràfiques. És una visió prou àmplia del metòdic acarnissament amb què els fils del poder pretenien dominar la individualitat i el talent. Trobo que en aquesta segona obra la narració flueix amb més dinamisme. La intercalació de les proves escrites resulta menys feixuga no pel contingut, sempre interessantíssim, sinó per la manera com s’interposa. Quant als documents gràfics, a diferència del que passava a Esclavos de la libertad, pocs casos mostren la degradació física que van patir els processats: n’hi ha prou per entrellucar l’infern que degueren passar amb les cartes i els fragments de diaris personals. A més, la investigació ha permès recuperar obres literàries que es creien perdudes i les quals, per causes misterioses o per la paradoxa d’haver-les adjuntat als expedients dels acusats, han romàs il·leses durant dècades als immensos i sinistres arxius de la Lubianka.

En definitiva, una nova invitació a submergir-se en l’horror d’una veritat oculta però consentida. En Shentalinski contribueix al just procés de rehabilitació de milers de condemnats i obre al lector les portes a un ventall d’autors i obres d’incalculable valor des del punt de vista intel·lectual, artístic i, per damunt de tot, humà.

Esclavos de la libertad

Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB
Vitali Shentalinski
Trad. Ricard Altès Molina
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, Barcelona 2006
555 pàgines. 29,90 €

El siberià Shentalinski deixa l’estació polar on va treballar —va participar
en cinc expedicions àrtiques— i l’etapa com a editor de diversos mitjans de
comunicació soviètics per endinsar-se, en la perestroika de 1988, en les
ignotes tenebres de la Lubianka, cau del totpoderós KGB. L’objectiu és
accedir a un dels llocs més enigmàtics del segle XX i potser de l’actual: els
arxius del KGB. La finalitat és cercar vestigis documentals del centenars
d’escriptors que van patir l’empresonament, els interrogatoris i les
condemnes —unes fulminants, altres d’un sadisme inconcebible— d’un
organisme al servei d’un Estat conduït amb mà ferrenya pels successius
dictadors comunistes i, en especial, pels milers de lacais que s’esmerçaven
no solament a complir els designis de l’amo, sinó també a ultrapassar-los
amb escreix. L’autor vol encendre la llum de la veritat, revelar el veritable destí dels condemnats i, per últim, restaurar la dignitat de les seves figures, després  de tants anys de mort i silenci, perquè no solament els russos, sinó també la resta del món, siguem conscients de la immensitat de la pèrdua, tan
intel·lectual com humana, que aquests milers de processos van suposar.

A mesura que t’endinses en les pàgines, el primer que se m’acut és especular què hauria succeït amb Kafka si s’haguera publicat abans que les seves obres,
en especial El procés. El llibre avança per dos fronts simultanis. Per un
costat, en Shentalinski narra el llarg i exasperant procés previ a l’autorització per formar una comissió investigadora, les seves experiències i sensacions, com a rus, de capbussar-se en un passat infestat d’espectres implacables, d’ànimes en pena i d’injustícies. Per l’altre, amb un mètode que barreja periodisme d’investigació i recerca filològica, analitza la documentació dels expedients judicials. Si no hi intercalés les impressions i experiències pròpies, en certs moments la lectura podria esdevenir insuportablement malaltissa.

En Shentalinski interpreta les declaracions que els processats van ser obligats a redactar pels seus botxins, confrontant la documentació dels processos amb altres fonts, com els testimonis escrits dels familiars i amics, referències trobades en altres expedients, etcètera, per esbrinar què els passava realment allí dins. La resolució amb què en Shentalinski s’enfronta als obscurs entrebancs burocràtics i xantatgistes del KGB, l’esforç per trencar el silenci i obrir aquesta immensa necròpolis literària per fer justícia, disculpa amb escreix els possibles errors i la subjectivitat inherent a les interpretacions. Al final del llibre, encara que per altres motius, sembla ésser-ne conscient:

Consternados por el abismo de maldad que se abre a nuestros pies, aún no estamos en condiciones de comprender completamente nuestro pasado reciente ni de extraer una lección histórica. Todavía estamos sobrecogidos, como si nos halláramos en una fosa común. Con todo, es necesario compensar al pueblo de este saqueo espiritual y reagrupar los fragmentos esparcidos de nuestra literatura, como si se tratara del espejo roto de la verdad.  (p. 549).

Isaak Bàbel, Mihail Bulgàkov, Nina Gaguen-Torn, Pàvel Florenski, Boris
Pilniak, Òssip Mandelstam, Nikolai Kliúiev, Andrei Platónov, la
insospitada cloenda amb Màxim Gorki, són alguns dels noms i les vides
que en Shentalinski exposa davant les nostres consciències. Magnífica
finestra a la història recent de Rússia, l’autor va continuar la seva tasca,
reflectida en dos obres més, Denuncia contra Sócrates i Crimen sin
castigo. Potser dintre d’un temps em veuré amb cor d’aplicar l’excepció de renunciar a llegir seqüeles i seguir circulant per aquest laberint infernal que l’home ha sabut crear amb tanta perfecció.

Acabo amb alguns extractes per il·lustrar aquest comentari i mostrar part
del tarannà de l’obra.

En esto el caso de Bábel tiene ciertas concomitancias con el de otro recluso de Stalin, el filósofo Pável Florenski, quien, al saber que sus manuscritos habían sido confiscados por el OGPU, exclamó desconsoladamente: ‘Se ha esfumado el trabajo de toda mi vida… es peor que la muerte física’. (p. 100)

(…) Gracias a Dios, no tocó los manuscritos, aunque en caso de que lo hubiera hecho, el semianalfabeto jefe de operación, que cometía graves faltas cuando escribía, apenas hubiera entendido nada. Le parecieron mucho más sediciosas una medalla de la Cruz Roja y una fotografía del zar, de las que se incautó como pruebas incriminatorias. A las diez de la mañana se informó a Moscú de que la ‘captura’ de Florenski había sido un éxito. (p. 208)

Los escritores soviéticos se dividen en tres categorías: los que golpean las máquinas de escribir, los que se comunican golpeando los muros de sus celdas y los que simplemente golpean con sus delaciones… Esto podría tener su gracia, si no fuera la pura verdad. (p. 304)