Diario de damas de la corte Heian


Diario de damas de la corte Heian

Izumi Shikibu
Murasaki Shikibu
Diario de Sarashina

Versió, notes i apèndix: Xavier Roca-Ferrer
Barcelona, Ediciones Destino, 2007. 240 pàgines. 19 €

Les tres obres que aplega aquest títol són nikki o diaris, els quals comprenen cronològicament la primera meitat del segle XI, és a dir, el final del prolongat i esplendorós període Heian. Aleshores el xinès era la llengua de cultura i les dones, malgrat ser tant o més cultes que els homes, no l’escrivien per considerar-se impropi. Va ser en el diari i la novel·la on el japonès va emprar-se per primer cop com a llengua literària, i van ser les dones qui iniciaren el camí i l’elevaren a cotes meravelloses.

Cal avisar que els nikki tenen poc a veure amb els dietaris occidentals. D’aquests tres, el de la Shikibu Izumi és potser el més heterodox. Narra la història (inacabada) d’amor entre l’autora i el príncep Atsumichi, els quals intercanvien constantment poemes (tanka), tot seguint el costum de l’època. Hi ha força controvèrsia, alguns estudiosos consideren que es tracta d’una història fictícia.

El diari de la Shikibu Murasaki, també incomplet, se centra en episodis de la cort imperial a Heian-kyo (Kyoto). Amb aclaparadora minuciositat, en descriu la vida: cerimònies, rituals, vestits, comentaris, escenes quotidianes, personatges. Hi manté un cert distanciament en el qual, no obstant, s’entrelluca un cert esperit crític vers el proïsme (entre altres, la Shoganon Sei i la Shikibu Izumi, que considera rivals) i, potser, ella mateixa.

El diari de Sarashina pertany a una autora anònima la qual, tanmateix, se sap que era filla d’en Fujiwara Takasué, governador de províncies. Els seus viatges acompanyant la família, la naturalesa, els somnis de joventut, la passió per la poesia i la novel·la, els desencisos de la vida, una forta espiritualitat, fan d’aquest el més emotiu i íntim dels tres diaris. Des d’un punt de vista totalment subjectiu, és el que més m’ha agradat.

Si ja heu llegit el Genji, possiblement trobareu aquest llibre massa fluix. Si no hagués aparegut el 1920, semblaria una operació de màrqueting que vol aprofitar l’interès actual per la literatura japonesa. La introducció i els apèndixs són molt encertats, així com la majoria de les notes, tot i que algunes resulten massa òbvies: potser no cal recalcar el que resulta obvi i permetre que els lectors pensin una mica. Per cert, en les notes hi ha una errada prou grossa: l’estàtua del Gran Buda al Todaiji de Nara no fa seixanta metres, sinó al voltant de setze.

Sigui com sigui, és una magnífica finestra al Japó clàssic més esplendent, una manera de preparar-se per llegir el Genji o, simplement, gaudir de l’ingeni, la saviesa, la sensibilitat, la tendresa i el món interior de tres dames extraordinàries. I de la bona literatura.

La novela de Genji

Murasaki Shikibu

La novela de Genji

I.- Esplendor. Barcelona, Ed. Destino, 2005. 873 pàgines. 30 €
II.-
Catástrofe. Barcelona, Ed. Destino, 2006. 813 pàgines. 30 €

Versió, comentaris i notes de Xavier Roca-Ferrer

Com a gran clàssic de la literatura universal, aquesta obra compta amb abundants estudis i anàlisis de prestigi. La intenció d’aquest comentari és, senzillament, animar a llegir una obra que imposa molt de respecte per la seva monumentalitat. Monumental en molts sentits: la longitud, la quantitat de personatges (més de quatre-cents cinquanta), de poemes (uns set-cents cinquanta), el temps que abasta (de la segona meitat del segle X al primer quart de l’XI)…

De la Shikibu Murasaki se sap ben poc, no obstant haver-nos llegat un diari. Parenta de grau mig dels totpoderosos Fujiwara, els autèntics governants de Japó rere la figura de l’emperador, va viure cap al tram final d’una llarga i plàcida època de decadència cultural, el període Heian, que va abastar quatre segles (794-1185). Aquest llibre extraordinari narra la història d’en Genji el Resplendent, home summament bell i dotat per a les arts, incloses les amatòries, que malda per recuperar uns drets de naixement que, en la infantesa, li varen negar, ja que era fill d’un emperador.

Les traduccions a idiomes occidentals (cap directa a l’espanyol ni al català) ens atansen a un món molt aliè al nostre: fins i tot els japonesos d’avui dia han de llegir-ne versions adaptades (per motius d’escriptura). No ho amagaré pas: es requereix un esforç, sobretot inicial. Però els comentaris i les notes d’en Roca-Ferrer il·luminen bé una lectura que obre les portes de Heian-kyo (Kyoto), on una reduïda minoria privilegiada es passa el dia gaudint de la música, la poesia, la cal·ligrafia, els plaers del sexe, el menjar i la natura. Un món on la poligàmia i l’adulteri estan gairebé institucionalitzats per una aristocràcia hedonista, molt i molt supersticiosa, que té la vida solucionada. L’autora mostra un entorn summament subtil, refinat, on tot se subordina a la complaença dels sentits, fins i tot l’esperit. Ho fa amb maduresa narrativa, intel·ligent ironia, deliciosa sensibilitat i sàvia dosificació de l’erotisme. I una profunditat psicològica que esparvera.

L’edició presenta dos punts no tan favorables. El primer és que a la traducció s’empren expressions i mots francesos (boudoir, joie de vivre, etc.). Potser perquè, a la introducció, marcant les distàncies, s’equipara el període Heian amb el Versalles de Lluís XIV. Em pregunto si això és versemblant, igual que l’aparició de mots com “surreal”, “depresión”, “romántico” i “cuento de hadas”. El segon és la increïble quantitat d’errades tipogràfiques en el volum Catástrofe. Si s’ha trigat tant a editar per primer cop aquest clàssic, potser ja no venia d’aquí i s’hagués pogut passar, com a mínim, el corrector ortogràfic i retardar-ne una mica l’aparició. Algunes pàgines fan realment mal a la vista. Fins i tot hi ha errades en els noms del personatges. Tal vegada l’edició d’Atalanta, a cura d’en Jordi Fibla, és més afortunada en aquest sentit.

No obstant això, val la pena. En acabar la lectura, tenia la sensació d’haver passat unes setmanes formant part de la vida d’uns personatges i un lloc inoblidables.