Els llibres que no he escrit



Els llibres que no he escrit
George Steiner
Barcelona, Ed. Arcàdia, 2008
Traducció de Marc Rubió
277 pàgs, 24 euros

Segons Steiner, un llibre no escrit “acompanya la teva feina com una ombra activa, irònica i alhora pesarosa”. Aleshores, per què un llibre de llibres no escrits? Doncs potser per exorcitzar les ombres de cadascun d’ells i, així, evitar que el persegueixin eternament. Però potser també per donar-nos a conèixer una sèrie de personatges, entre els quals hi ha el personatge anomenat George Steiner. Al llarg dels set capítols que conté, ens parla del científic i sinòleg Joseph Needham, de la relació entre l’erotisme i el llenguatge, de la condició jueva, de l’estreta relació entre l’home i el gos o de la qüestió de Déu.

Com a pinzellada, el segon capítol, Invidia, el dedica a fer un repàs del “fenomen” de l’enveja al llarg de la història. Ens parla de Cecco d’Ascoli, contemporani de Dante, que passaria la vida a la seva ombra i que no només no aconseguiria l’èxit amb L’Acerba (la seva gran obra) sinó que seria acusat d’heretgia i –coses de l’època que li va tocar viure– acabaria cremat a la foguera. És aquí on Steiner se situa del cantó de Cecco: com a crític literari, ha de dedicar la seva vida a estudiar les obres dels altres. Clou el capítol dient: “No vaig escriure l’estudi de Cecco d’Ascoli. Podria haver tingut cert interès. Però em tocava massa de prop”.

A risc que aquesta ressenya sembli un article de revista del cor, desvetllo unes poques confessions més:

He tingut el privilegi de parlar i fer l’amor en quatre llengües
(capítol 3, Les llengües d’Eros)

El que he acabat sentint amb una intensitat poderosa és l’absència de Déu
(capítol 7, Fer la pregunta)

Hi ha persones, possiblement són moltes, que s’estimen més els animals que els éssers humans. D’aquesta veritat gairebé mai no se’n parla.
(capítol 6, De l’home i la bèstia; la “confessió” ve després…)

Jo també he de confessar que quan començava la lectura –i encara em trobava valorant si valia o no la pena– em va semblar d’una erudició excessiva que feia honor als trets que ell mateix diu que formen part de l’essència jueva: la devoció pel llibre i la cita obsessiva. Però el cas és que o es va fent més accessible a mesura que avança, o un simplement s’hi acaba acostumant. El capítol sobre el sionisme, per exemple, és magnífic. I el que és evident al llarg de tot el text és la intel·ligència diàfana de l’autor, la seva humanitat i el seu coratge quan admet reaccions i sentiments que ens acostumem a amagar a nosaltres mateixos. Ell, en canvi, no només no els amaga, sinó que els comparteix. Potser l’edat –79 anys– hi té alguna cosa a veure, i així, tot el llibre té un cert caràcter autobiogràfic.

Anuncis