Amrita

Enviat per Vicenç Nieto

Amrita
De Banana Yoshimoto
Traducció de Mercedes Corral
Barcelona 2002, Tusquets Editores Col. Andanzas
352 pags., 8.95€

Després de llegir en Murakami o la Yoshimoto, la nostra concepció del Japó i dels japonesos variarà profundament. Ja no veurem en ells aquells éssers petitets que s’amunteguen a les andanes del metro, que treballen sense descans i que de tant en tant viatgen pel món darrera d’una càmera de fotos. Resulta que els japos son uns éssers humans força complicats, amb relacions personals complexes, una sensibilitat a flor de pell, que creuen en esperits, en el més enllà… Vaig descobrir la literatura japonesa amb en Murakami, en Katayama, he llegit Botxan… Però la Banana Yoshimoto i la seva novel·la Amrita m’han tocat el cor.

Amrita vol dir beguda de déus o si volem quelcom més poètic: nèctar diví. Aquesta obra és talment això, un nèctar diví pel nostre esperit; Amrita ens narra la vida d’una família desestructurada de nipons: en la mateixa llar viuen la mare vídua, casada i separada, una amiga d’aquesta, també separada, una neboda que estudia a la universitat de Tòquio, la filla, la Sakumi, protagonista de la novel·la i el germà d’aquesta, en Yoshio. No sé si a l’Extrem Orient això és una família tipus o una família novel·lesca, d’antropologia oriental vaig una mica perdut. Per sobre de tots plana el record de la Mayu, la germana mitjana, estrella adolescent de la tele japonesa, que va entrar en una espiral d’alcohol i drogues i que quan semblava a punt de desenganxar-se es suïcida estavellant-se amb el seu cotxe. Altres trets destacats d’aquesta curiosa família son: la Sakumi, poc després de la mort de la seva germana, perd la memòria en una absurda caiguda per les escales del carrer i el germà petit que és capaç de veure el futur i de comunicar-se amb els esperits, proeses que gairebé el porten a l’autisme, la darrera peculiaritat que es pot destacar de la família és que la Sakumi hereta de la germana morta el nuvi, en Ryuichiro, noi escriptor i viatger també amb certa sensibilitat pel més enllà.

D’aquest garbuix de personatges, amb l’afegit d’alguns més que també tenen certes característiques sensitives especials , surt una novel·la suau, gentil i bella de llegir . La història per sí mateixa no té gaires al·licients ni grans daltabaixos, simplement ens parla de com la vida llisca lleument al voltant de la Sakumi, de les seves relacions amb els que li envolten: els ”companys” de pis, especialment amb el germà, amb l’omnipresent germana morta, amb el seu nuvi heretat, amb la feina, amb els amics nous que va fent i amb la seva amnèsia. La història ens mostra les fluides relacions d’uns quants d’aquests personatges amb el món dels esperits, del més enllà i dels somnis premonitoris amb una naturalitat i una sensibilitat molt especial. L’autora no ens vol convèncer de l’existència d’aquests mons, no parla d’ells de manera grandiloqüent, ni afectada, ni s’inventa fets impressionants ni focs d’artifici per corroborar el fet que hi ha més mons, més vides que la nostra i més temps que aquí i ara. La seva gran sensibilitat i la seva prosa poètica, felicitats a la traductora, ens envolten de tal manera que veiem aquest inexplicable món dels esperits a tocar nostre, com si nosaltres mateixos formessim part d’ell, sense por, amb alegria i tranquil·litat, perquè els esperits som nosaltres i nosaltres som esperits.

– ¿Qué habrá pasado?- pregunté.
-Me juras que no te reirás? Replicó Yoshio.
– Te lo juro, habla- dije.
– Mientras Saseko cantaba se han congregado un montón de espíritus. Tantos que ni se podían contar -explicó- . Cuando ha habido esa gran luz, se ha visto una gran grieta y, más allá de esa grieta…, eh…
– ¿Ánimo!
– Se ha visto la eternidad –concluyó mi hermano.
– Ah –murmuré.

Anuncis