Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes

84_Història parcial de la meva estupidesa.jpeg

Història parcial de la meva estupidesa i altres poemes

Edward Hirsch

Trad.: Ernest Farrés i Gemma Gorga

Barcelona, Ed. 1984, 2017, 16,80 €

184 pàgines

Els primers poemes ja m’anticipen la impressió que tindré, en concloure aquest llibre, d’haver-me endinsat en un fenomen poètic poc comú; si més no, per a un lector de poesia tan erràtic i infidel com jo. I és que som davant d’una obra exemplar per motius diversos: per ser un recull de poemes que, alhora, es basa en The Living Fire, l’antologia que l’Edward Hirsch va elaborar de poemaris seus publicats entre el 1981 i el 2008; també per la manera com la traducció transmet, a qui no llegeixi en anglès, una de les veus poètiques nord-americanes més singulars dels darrers trenta-cinc o quaranta anys, i que encara no s’havia sentit en català. Per últim, exemplar perquè és una edició bilingüe, requisit que hauria de formar part del decàleg de les edicions de poesia traduïda.

Els traductors, que també són poetes, ofereixen unes versions que denoten l’admiració, el respecte i el rigor amb els quals han tractat els textos originals. La tria de l’Ernest Farrés i la Gemma Gorga, heterogènia i alhora coherent, exposa amb cura, equilibri i delicadesa els registres d’aquest autor. Hi trobarem un ventall mètric variat: des de sèries llargues de tercets encadenats (“Llum terrenal”) i de quartets (“Al marge del dogma”) fins a composicions compactes, sense estrofes (“Cançó”, “Malgrat tot, les estrelles” o “Passeig a l’alba”, entre d’altres), passant per “Coi de viatge”, agrupació de trenta-tres poemes inscrits en el paradigma del haiku.

Encapçalats per un nom de ciutat més o menys famosa de tot arreu, aquests poemes curts insinuen l’existència d’un desplaçament físic del poeta a tots els llocs que es pot deduir de la relació entre la veu i el material poètics; tanmateix, tampoc no sembla que això sigui cap requisit ni condicionant perquè s’hagin seleccionat aquestes ciutats en comptes d’unes altres. Al capdavall, per resoldre el dubte s’hauria de preguntar a l’autor, i sospito que ens respondria que el fet d’haver-les visitat o no podria ser perfectament irrellevant.

En un bon nombre de haikus, de bell antuvi destaca el joc de paraules derivat del nom. De vegades, es basa en els tòpics amb què el cinema comercial i el turisme han adulterat els llocs; en altres casos, el joc és menys evident, i en alguns no existeix o he estat incapaç de descobrir-lo. No obstant, per sota d’aquest esmalt de frivolitat forçada i d’obvietat humorística, circulen ràfegues subliminals de lucidesa gairebé invisible disfressada d’un to aparentment despreocupat, d’una ironia de la qual ni tan sols el jo poètic no està estalvi.

La traducció de poesia és una de les modalitats més difícils. Justament, les composicions breus i condensades de “Coi de viatge” en palesen algunes singularitats. Tot i el risc d’allargar massa la ressenya, i de posar en evidència les meves limitacions analítiques, potser val la pena examinar-ne alguns exemples amb una mica més de detall. El poema següent va ser un dels que de seguida va cridar-me l’atenció:

“10. Rome

In a Roman bath,

old aroma therapy.

Time for a new age.

 

10. Roma

En uns banys romans,

aromateràpia antiga.

Moment d’una nova era.”

El mot “aroma”, al bell mig del haiku, domina el joc lèxic. Aquí, els traductors i els lectors tenim sort: no solament s’escriu igual en anglès i en català, sinó que a més crea una tercera associació amb l’idioma autòcton, ja que si separem “aroma”, obtenim el sintagma adverbial de lloc en italià (i en català) “a Roma”: per exemple, “sono a Roma”, “sóc a Roma”. La contraposició dels adjectius “antiga” i “nova”, a final de vers, aporta una simetria de contraris que sembla al·ludir a la dita de “renovar-se o morir”. El “moment d’una nova era” pot referir-se a un estat personal que ja s’ha assolit o a un propòsit que algú s’ha plantejat sense revelar en què consisteix, com si l’enunciat pertanyés a un fragment anònim de dietari. Jocs semblants de paraules directament derivats del nom es troben també a poemes com “7. Budapest” o “9. Pompeia”.

Ara bé, altres haikus plantegen un procés més elaborat que implica el coneixement d’idiomes i d’etimologies. En aquest sentit, destaca la composició següent:

“4. Stockholm

Epic domestic:

our stock was down and our home

was always mortgaged.

 

10. Estocolm

Èpica domèstica:

baixaven les nostres accions i casa nostra

estava sempre hipotecada.”

El mecanisme del joc lèxic l’accionen les dues paraules en què pot dividir-se el títol: en anglès, “stock” vol dir, entre altres significats, “accions” (de la borsa), i “holm” (en anglès i en nòrdic antic) és “illa” o porció de terra seca en un riu; al mateix temps, “holm” es pronuncia de manera semblant a “home” (“casa”). La combinació de les accions borsàries i la variada simbologia del concepte “casa” es complementa amb el sentit figuratiu del verb “hipotecar-se”: sovint diem que tal decisió o tal situació ens hipotequen la vida, els sentiments… En definitiva, el haiku dóna peu a interpretacions molt diverses que es poden allargar i bifurcar tant com es vulgui.

Hi ha ocasions, però, en què les diferències lingüístiques entre la llengua original i la de traducció impossibiliten el desenvolupament del joc. Aquest haiku n’és una de les mostres més evidents:

“15. Split

Once upon  a time,

children, there was a kingdom:

Yugoslavia.

 

15. Split

Nens, hi havia

una vegada un regne:

Iugoslàvia.”

Gairebé pot dir-se que el poema comença pel final: en anglès, el nom de la segona ciutat més important de Croàcia significa “esquerda”, “escissió”; també és la forma de passat i participi de verbs com ara “repartir”, “dividir” o “esberlar”. D’aquesta manera, amb el topònim s’evoca l’escissió haguda a la federació d’estats balcànics després d’un terrible conflicte bèl·lic i ètnic que encara no s’ha resolt. Malgrat el to lúdic de rondalla, sorprèn la força imprevisible d’aquests tres versos, com si la intenció del haiku fos recordar-nos el poder que arriba a acumular una sola paraula en un moment determinat. La naturalesa breu del poema, però, fa que els versos renunciïn a sacsejar explícitament les connotacions sociopolítiques del conflicte i, de manera voluntària o involuntària, transfereixen la missió a cada lector que es vegi amb cor d’acceptar-la.

En el pròleg de Joana, en Joan Margarit revela el següent: “El món sense la Joana s’assembla al que vam viure junts, però no és el mateix. Unes mínimes diferències em posen de manifest que les persones, els llocs, les coses, no són les familiars”. Molts poemes d’en Hirsch traspuen desconcert davant d’una realitat que en part es reconeix com a pròpia i que, no obstant, resulta estranya. Una perplexitat que no s’expressa amb hermetismes ni amb l’autor com a figura turmentada, sinó amb una proximitat i senzillesa que creen una empatia immediata. Com a exemple, el poema “Commuters” (‘Passatgers’), el fragment següent del qual només reprodueixo traduït per evitar prolongar encara més l’extensió de la ressenya:

“És aquesta vaga sensació de pànic

que s’apodera de tu

quan baixes del tren núm. 7

al vespre, i penses aquest no sóc jo

mentre creues l’andana amb els altres

passatgers en la penombra neguitosa

de l’horabaixa, ha de ser

 

algú altre amb un diari

doblegat fermament sota el braç

creuant les rígides vies fèrries

després de marxar el tren (…)”

La quotidianitat del registre, per descomptat de senzillesa aparent, reflecteix la capacitat que la poesia en llengua anglesa té d’aprofundir fent servir un to informal. Una proximitat que en Hirsch aprofita al màxim —ara se’n diu maximitza— per crear en el lector un sòlid lligam d’identificació. Perquè encara que ens parli d’experiències i de situacions ben diferents, la seva manera de fer-ho permet identificar-nos amb elles fins a extrems insospitadament directes.

I és que l’autor mostra el jo fora del jo: es considera un estrany i, alhora, accepta el que és i el que no és. La seva destresa d’aproximar la realitat poètica amb la de cadascú és, potser, l’element que més m’ha trasbalsat. La veu del poeta no només es distancia d’ella mateixa amb la facilitat inconscient d’un reflex condicionat o d’una acció tan rutinària com esmorzar o rentar-se les mans, sinó que també, com al meravellós poema “Song” (‘Cançó’), s’hi aproxima a través dels elements contraris, dels objectes descartats, dels éssers que rebutgem com a societat:

“Aquesta és una cançó per als callats,

els sòmines, els muts i els estrafolaris,

els no plorats! Aquesta és una cançó per a cada

porc que estava massa prim per ser degollat

anit, però que va ser degollat

igualment (…)

(…) cada sofà que algun cop ha patit l’assalt

de la canalla o del gos, i ha acabat

a les escombraries, cada llençol

que s’ha perdut a la bugaderia, cada

cotxe que han desballestat

i abandonat, massa carraca per remolcar-lo,

massa poca cosa per protestar. (…)”

Qui no s’ha sentit mai una andròmina inútil, un subjecte marginal enmig del proïsme, una entitat en la qual no es fixa ningú? Aquest poema commou pel seu enginy de fer-nos veure el que freqüentment considerem invisible: un entorn del qual formem part més sovint del que podríem arribar a sospitar. I el que encara commou més és que prescindeix de l’autocompassió en la qual seria tan fàcil caure; rebutja sentir-se marginat, complaure’s en qualitat de víctima. El poema conclou amb tota una declaració de principis d’acceptació i tolerància davant d’allò i d’aquells que formen part del bàndol dels incomprensibles, com si tot i tothom tinguessin cabuda al món de la poesia, a la vida:

“(…) Aquesta cançó és

per a tothom que aquesta nit no escolta

i es nega a cantar. No cantar

és també un acte de devoció; aquells

que no tenen veu tenen una llengua.”

Els poemes de l’Edward Hirsch són una incursió constant en àmbits de la condició humana que els mateixos humans contemplem amb inquietud o malfiança. I com en el cas de “Cançó”, en comptes d’assenyalar i accentuar diferències, ens en parla com si pertanyessin a allò que es considera normal i que, precisament per això, resulta tan difícil de definir. En el poema “For the Sleepwalkers” (‘Als somnàmbuls’), el trastorn de la son esdevé una experiència gairebé mística:

“M’admira l’anhel dels somnàmbuls

per sortir del cos i endinsar-se en la nit,

per alçar els braços i abraçar la foscor, (…)

 

(…) Per això voldria dir-los alguna cosa colpidora

com ara: Els nostres cors deixen els nostres cossos.”

Com ja passava a “Cançó”, en comptes d’estigmatitzar o ridiculitzar les persones que pateixen aquest trastorn, els mostra la seva admiració amb una pàtina irònica d’allò més subtil que situa als qui no són somnàmbuls en la mateixa esfera:

“Aquesta nit voldria dir-los alguna cosa fantàstica,

als somnàmbuls, tanta fe como tenen

en les seves cames, en la fletxa

 

invisible retallada a la catifa, en el camí fressat

que duu a les escales i no a la finestra,

a la porta oberta i no al mirall il·lusori. (…)”

Ignoro si entre els coneixements de l’Edward Hirsch sobre poesia i poetes, molt superiors a la mitjana, s’inclouen en Joan Perucho i la seva obsessió pels miralls, la fascinació entre l’objecte i la seva projecció simètrica, per tot allò que hi pogués haver a l’altre costat, més enllà de la imatge. Sigui com sigui, en Hirsch no es limita a reflectir l’estranyesa del món i del temps, a contemplar-los amb embadaliment immobilista, sinó que s’hi submergeix directament a l’altre costat sense revelar del tot si la decisió és conscient, voluntària, o bé és el resultat de les circumstàncies determinades del moment, del lloc, de l’estat interior. No es queixa ni es lamenta de la impossibilitat confessant el dolor o la frustració mitjançant una poesia terapèutica o de catarsi interior, sinó que en un exercici de lucidesa, fins i tot d’audàcia, se serveix dels versos per parlar, des d’una no-realitat i d’un no-temps, d’una realitat i d’un temps propis que costen d’entendre, i que desplega en nombrosos poemes, especialment en les hores nocturnes o de foscor, o quan dormir es converteix en una activitat impracticable: l’horabaixa (“Dusk”, ‘Crepuscle’), els instants previs al dia (“Dawn Walk”, ‘Passeig a l’alba’), l’insomni (“Four A.M.”, ‘Les quatre de la matinada’, i “After a Long Insomniac Night”, ‘Després d’una llarga nit d’insomni’)…

M’ha semblat, i disculpeu la bajanada que llegireu a continuació, que els poemes d’en Hirsch són una demostració de poesia quàntica, perquè parla de nosaltres des d’universos d’espai i de temps paral·lels. Un poema com “Still Life: An Argument” (‘Natura morta: un argument’) n’és una prova pràcticament fefaent. S’hi va més enllà de descriure un quadre: els versos se submergeixen en un univers d’espai i de temps paral·lels a les dimensions de la imatge. Amb una consciència agudíssima, el poeta destria les accions, els moments que discorren a banda de la imatge. Com si l’autèntica vida bategués dintre del quadre i la natura morta fos el que es troba a l’altra banda del quadre, el lloc des d’on es contempla:

“(…) A la taula, la llet està sempre

a punt de vessar-se, podríem embolicar

la carn amb paper encerat per

protegir-la de les mosques, però

 

no ho fem, no cal, les mosques

amenacen de llançar-se sobre la

carn desprotegida, però no poden, ja no són

mosques, sinó la pintura d’unes mosques,

 

la sang acumulada a la plàtera

de carn no s’evapora mai, no pot;

mira, encara hi és; i si jo

no et toco mai, doncs no morirem mai.

 

Mira, els amants també semblen natures mortes,

passen mesos sencer units

com arnes sobre una bombeta

apagada, esperant que s’encengui, (…)”

Altres composicions inclinen la balança cap al costat autobiogràfic amb les figures dels avis i els pares, la impossibilitat de tenir descendència biològica, la falta de fe, que contrasta amb una espiritualitat intensíssima, l’atracció per la mística, la tradició de les religions monoteistes… Entrar més en profunditat en aquests i molts altres temes implicaria haver d’anar poema a poema, cosa que no és l’objectiu de la ressenya; com tampoc no ha estat establir cap interpretació canònica de l’antologia presentada per l’Ernest i la Gemma, sinó només una invitació a mirar per una de les nombroses finestres que la poesia de l’Edward Hirsch ens obre a un món i a un temps d’una manera que fa que també siguin els nostres.

Advertisements

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s