What I Talk About When I Talk About Running

9780099526155

Haruki Murakami
What I Talk About
When I Talk About Running.

A Memoir
Traduït per Philip Gabriel
Londres, Vintage Books, 2009
180 pàgs.

Quan Haruki Murakami va visitar Barcelona el mes de març, vaig descartar anar a escoltar-lo perquè no hi havia reserva d’entrades i es preveien unes cues monumentals. I ben mirat, no sé si el meu entusiasme per ell -o per ningú, posat el cas- és prou gran perquè tingui la santa paciència de fer hores de cua per escoltar-lo (a peu dret, s’entén). L’endemà sí que vaig poder llegir algun reportatge de la xerrada al diari, i em va sobtar saber que no només és aficionat a córrer sinó que, en concret, va anar a fer el meu recorregut habitual per la platja de la Barceloneta. Però si això me’l va fer sentir més proper, en aquest llibre es descobreix que en Murakami no és exactament un corredor més (i com jo, de cap manera!). És un corredor que participa un cop l’any en una marató, que fa triatlons, que ha arribat a fer una ultramarató (la distància de dues maratons al llarg d’un sol dia), i que manté una disciplina física gairebé militar que, segons ell, l’ajuda a mantenir-se en forma per poder exercir com cal l’ofici d’escriptor. Encara que, curiosament, no es considera a si mateix un gran corredor.

El títol del llibre està manllevat del títol d’un recull de relats d’en Raymond Carver -un dels seus escriptors preferits-: What We Talk About When We Talk About Love. Però llavors, de què parla en Murakami quan parla de córrer? Doncs parla de la seva motivació per córrer i de les condicions necessàries per fer-ho que, segons ell, també són crucials per escriure. Com a condicions per escriure esmenta el talent, la concentració i la resistència. Ser capaç de concentrar-se durant quatre hores seguides, si es vol ser capaç d’avançar en el complex entrellat d’una novel·la. Ser capaç de resistir això durant una setmana rere l’altra al llarg dels sis mesos, de l’any o dels dos anys que es pot trigar a acabar-la. Concentració i resistència són qualitats que la pràctica de córrer afavoreix, com el fet de marcar-se metes o d’exigir-se el màxim.

Exerting yourself to the fullest within your individual limits: that’s the essence of running, and a metaphor for life -and for me, for writing as well.

En Murakami afirma que el seu llibre és una memòria, i com a tal transmet sinceritat, i fins i tot una certa ingenuïtat (no serà això el que agrada d’ell?). De fet, ell mateix confessa que escriure honestament sobre el fet de córrer va ser l’única manera de poder tirar endavant aquest projecte. Així, parla dels moments màgics en què decideix escriure la primera novel·la o començar a córrer, i parla d’experiències límit que li provoquen canvis subtils que operen a llarg termini. Aquest és, per cert, un dels aspectes del llibre que m’han fet preguntar-me si és ell el que és d’un altre planeta o sóc jo. Com pot ser capaç d’identificar un moment en el temps a partir del qual perd l’interès per córrer durant anys (parla de runner’s blues), per guanyar-lo després de mica en mica? Potser gràcies al seu diari de corredor, l’únic que, segons diu, ha escrit amb constància.

No sé si les lliçons que es poden extreure són o no són molt profundes, i probablement el llibre no sigui una meravella d’estil, com molt bé s’encarrega de fer-nos-ho notar (s’ha de dir que amb gràcia) el crític de The New York Times sense tenir en compte que es tracta d’una traducció. Això sí, a mi m’ha agradat llegir-lo i el cert és que m’ha fet venir moltes ganes de tornar a córrer.

Anuncis

After Dark

Enviat per Vicenç Nieto
Haruki Murakami
After dark
Traducció de l’Albert Nolla
Barcelona 2008. Editorial Empúries. Col. Narrativa 334
175 pags., 17 €
Per què m’agraden tant les obres del senyor Murakami? Com és possible que jo connecti tant amb un home que prové d’una cultura tan i tan llunyana a la meva com la japonesa, un home amb gusts totalment oposats als meus —a mi no m’agrada ni el jazz ni el cinema— i que aconsegueix que m’empassi d’una tirada la seva darrera novel·la traduïda al català: After dark. Doncs no ho sé, no en tinc ni idea.A After dark, en Murakami ens torna a parlar dels seus temes favorits, que pel que sembla són tan vius a l’Extrem Orient com a la Mediterrània: la solitud, la incomunicació, la mort, el “no futur”. La novel·la transcorre al Tòquio d’avui dia i dura una sola nit d’insomni. Sembla que estigui plantejada com si fos un guió cinematogràfic; al començament de cada capítol ens indica l’hora que és i ens dóna una breu descripció del lloc, de la disposició dels personatges i de la música que sona (una experiència força interessant és llegir el llibre escoltant la música que proposa l’autor) i fins i tot, el narrador ens parla d’una càmera que enfoca on és més adient en cada moment.

El que veiem és una imatge d’una ciutat.
Observem el paisatge des del cel, a través del cel, a través de l’ull d’un ocell nocturn que vola molt amunt. En aquest camp de visió tan ampli, la ciutat sembla un enorme ésser viu. O potser un ens col·lectiu format de diversos organismes autònoms.
../..
La nostra mirada tria un racó on s’hi concentra molta llum i l’enfoca. Comença a baixar lentament cap a aquest punt. És un mar de llums de neó de tots colors.
../..
Ens convertim en un sol punt de vista i l’observem. O potser s’haurien de dir que l’espiem. El nostre punt de vista adopta la forma d’una càmera que sura en l’aire i que es pot moure lliurement per l’habitació”
../..
L’interior del mateix Denny’s d’abans. De fons “More” de Martin Denny. Hi ha menys clients que fa mitja hora. No se senten veus. És evident que la nit s’ha fet més fonda.

Com d’habitud els dos protagonistes són dos nois joves, aquest cop universitaris, la Mari i en Takahashi, que es retroben per casualitat en un bar dels que obre tota la nit. El seu punt de contacte és la germana d’ella, l’Eri; una preciositat de noia que porta més de dos mesos dormint sense parar per decisió pròpia, en una mena d’estat de coma sense ser-ho i que té desconcertada a tota la seva família. Amb l’Eri, en Murakami ens introdueix un dels seus elements fantàstics que no poden faltar a les seves obres. Si he de ser sincer, vaig trobar aquests tipus d’elements molt més interessants i molt més imaginatius a Kafka a la platja que a After dark; potser la llargada de l’obra o la necessitat de fer-la més realista fan que els nostres dos protagonistes aprofitin la nit de vetlla per explicar-se les seves vides, els seus problemes existencials i les seves pors, retratant-nos d’aquesta manera les vides, els problemes i les pors de la joventut japonesa i penso que l’occidental en el seu conjunt i deixant molt poc espai a aquesta mena d’elements fantàstics que ens permeten fer volar la imaginació i continuar pensant que la cultura del Japó és d’altra manera.

D’altra banda, cal prestar atenció als jocs de paraules que fa servir en Murakami per anomenar als personatges d’AfterDark. D’una banda tenim a la protagonista i la seva germana: la Mari i l’Eri. D’altra banda tenim a les treballadores d’un “Love Hotel” on succeïrà bona part de l’acció. Són tres bones noies, maltractades per la vida com qualsevol proletari del primer món i que s’han vist abocades a treballs poc edificants i força mal vists per la societat hipòcrita on estem tots ficats:

KOMUGI: Jo no
KOROGI: Jo tampoc
KAURO: Això vol dir que l’últim número és el que ha marcat la noia xinesa, oi?
KOMUGI: Nosaltres no l’hem tocat.
KOROGI: Ni un dit.

Els altres dos personatges, dos homes amb noms que no lliguen amb les noies són l’altre protagonista, en Takahashi i un ésser vil i menyspreable, admirable treballador i pare de família que no dubta en anar de putes i estomacar-les de valent quan no s’avenen a les seves condicions: un personatge que representa la part més vil, menyspreable i hipòcrita de la nostra societat i que s’enfronta i fa de contrapès als dos idíl·lics nois que porten el pes de la narració: la Mari i en Takahashi.

En Murakami té la virtut d’aconseguir en no gaires pàgines i amb quatre trets característics caracteritzar els seus personatges, fer-los ben vius, representar la societat moderna i fer-nos creure que aquesta gent conviu amb nosaltres des de sempre. I amb aquest text en concret, ple de diàlegs, amb les mínimes descripcions imprescindibles, n’Haruki ens regala una novel·la molt interessant, moderna i àgil que llegirem en un no res, però que ni la madurem i fem una mínima introspecció amb el seu missatge, en durarà i ens deixarà un molt bon gust de boca durant força temps.

Després de tot, em veig en l’obligació de confessar que aquesta ressenya m’ha sortit massa ensucrada i sabonosa, però és veritat que trobo força complicat fer una ressenya objectiva d’aquest autor. M’agrada molt, trobo que les seves històries connecten, i de quina manera, amb la meva manera de pensar i d’estructurar el nostre món, el meu món i els dels altres, i ara mateix estic desitjant que tradueixen al català la darrera obra que ha publicat fa molt poc.

Llarga vida al senyor Murakami i a les seves obres, gràcies per escriure novel·les tan interessants i que dóna tant plaer de llegir-les.

Tòquio Blues


Haruki Murakami
Tòquio Blues. Norwegian Wood
Empúries (la butxaca), Barcelona, 2008
428 pàgs., 9,95 euros

En Toru Watanabe, als 37 anys, està assegut en un Boeing 747, enlairat als núvols, i escoltant una versió de Norwegian Wood dels Beatles. La connexió és ràpida ja que era una de les cançons favorites de la Naoko durant els anys de joventut a Tòquio. Justament ara, que el record de la noia comença a perdre consistència i a esdevenir més borrós, de cop i volta l’assalten una sèrie de sentiments molt trasbalsadors que no pot controlar. A partir d’aquest succés fortuït s’adona que és el moment oportú per escriure sobre ella i, així, aconseguir un coneixement més profund sobre qui era la Naoko i què els va passar més o menys des dels 17 als 21 anys. Sobretot ho fa perquè tal i com va recordar el dia del trajecte en avió cap a Hamburg, li va prometre que no l’oblidaria mai.

És un llibre sobretot de converses, per cert, molt sucoses. En Toru té una memòria d’elefant —ho recorda tot fil per randa—, ens portarà cap al final dels anys seixanta i ens voldrà explicar què sentia el jovent en el Japó, i com s’ en sortien del tràngol cap a l’edat adulta, concretament uns quants amics seus i ell mateix. La coreografia de personatges femenins és un bombó. Veurem què li passa quan s’enamora i ens alerta de la nostra pròpia fragilitat i de com se’ns pot “girar el cervell” en certes circumstàncies, de com s’han de cuidar les relacions interpersonals si no volem fer a miques la confiança guanyada. I de com és d’important lluitar quan no volem deixar escapar algú que ens alegra la vida i que creiem que val molt la pena.

A dintre meu hi havia un espai reservat únicament pel llibre, un lloc molt íntim on compartia tots els esdeveniments, patiments i alegries d’uns quants personatges que em semblaven de carn i ós i que m’hagués agradat conèixer de debò. M’he arribat a sentir una mica com cada un d’ells: aquesta és la màgia. I això és un regal. En Murakami diu misteriosament a la dedicatòria “Per moltes festes”, i jo dic per “moltes bones estones de lectura” i afegiria que és una novel·la per anar fent xarrups i anar escoltant la seva música. Per cert, que el cogombre trossejat amb salsa de soja em recordarà per sempre més Tòquio Blues. Potser en aquests moments de la meva vida és més important el menjar que la música, què hi farem!

El salze cec i la dona adormida


Haruki Murakami
El salze cec i la dona adormida

Barcelona, Ed. Empúries, 2008
Traducció: Albert Nolla
352 pàgs., 20 euros

Abans de dir-vos res sobre el llibre, us he de fer un parell d’advertiments: quan va caure a les meves mans, encara no tenia el gust de conèixer en Murakami i, a més, tampoc no vaig començar a llegir-lo amb la millor de les disposicions. Això últim es deu a raons estrictament personals: les històries curtes em fan una certa mandra, cal entrar un cop i un altre en trames diferents i adaptar-se constantment a escenaris i personatges nous. Però els relats d’en Murakami, primer, em van sorprendre; després, es van convertir en una addicció; i els últims ja els llegia assaborint-los bé, sabent que el llibre se m’acabava.

Als que ja heu llegit alguna de les seves novel·les, segurament no us dirà res de nou la descripció que pugui fer-vos dels seus relats. Personatges actuals i urbans. Situacions quotidianes. Descripcions poètiques. Inquietud occidental barrejada amb sensibilitat oriental. Conflictes de parella i música de jazz. Però sobretot, sobretot, una molt bona comprensió dels sentiments humans. Jo diria que els seus relats es mouen en la frontera entre el conscient i l’inconscient; d’aquí que es digui sovint que es mou en un “món oníric”. Molts dels seus relats contenen algun “fet estrany” que flota en l’ambient o que està clarament apuntat. Una noia que, de tant en tant, no recorda el seu nom. Un jove que cada dia rep una trucada anònima i, acte seguit, vomita. Una dona que es casa amb un “home de gel”. O una pedra que, cada dia, apareix a un lloc diferent del despatx del protagonista sense que ningú l’hagi pogut moure. De vegades, els misteris es resolen, de vegades no, però sempre tenen a veure amb la psicologia dels personatges.

Tots els elements anteriors, per sí sols, segurament no provocarien addicció. Però si a això hi afegim la capacitat extraordinària que Haruki Murakami té d’enganyar el lector, segurament ja estarem més a prop de resoldre aquest altre misteri particular. I dic enganyar en el mateix i bon sentit amb què Oscar Wilde lamentava the decay of lying en l’assaig del mateix nom: “la revelació final és que Mentir, relatar coses belles i falses, és la finalitat pròpia de l’Art”. I en Murakam ho fa i, a sobre, ens fa creure que són certes amb tota impunitat. El relat El viatger casual, per exemple, comença dient “El jo d’aquest relat es refereix a mi, Haruki Murakami, l’autor d’aquestes línies”. Com no ens l’hauríem de creure?