Mortal y rosa

Francisco Umbral
Mortal y rosa
Barcelona, Planeta, 2008
251 pàgs.
6.95€

Em fa l’efecte que el personatge públic que va construir-se durant anys Francisco Umbral ha dissuadit moltes persones –entre les quals m’hi compto– d’acostar-se als seus llibres. La imatge d’un tipus tot estufat, pedantesc, misogin i ranci matava ja d’entrada qualsevol indici de curiositat cap allò que pogués escriure. En aquest sentit, Mortal y rosa ha estat una sorpresa majúscula, una bufetada d’humilitat i un nou recordatori de l’absurd de jutjar les persones a la lleugera.

Mortal y rosa (publicat per primera vegada el 1975) és un llibre híbrid que es mou en la frontera d’uns quants gèneres: el diari íntim, l’assaig i la poesia. L’ “anècdota” de fons que l’articula és la malaltia i la mort del seu fill, per culpa d’una leucèmia, quan tenia sis anys. Però en lloc de recrear-se morbosament en el detall del drama personal, aquest li serveix per enfilar tot un seguit de reflexions hiperlúcides i bellíssimes sobre l’existència contemplada des de la interioritat de l’ésser.

El llibre és una elegia sobre el pas del temps, perceptible no només en la realitat contundent de la mort o de la vellesa, sinó també en detalls quotidians (per exemple, dedica no sé quantes pàgines del començament a parlar dels canvis que va experimentant amb els anys la seva cabellera: això, que dit així pot semblar banal, li serveix de trampolí per a consideracions que posen la pell de gallina).

Si hi ha llibres escrits en estat de gràcia, sens dubte aquest ho és. Estat de gràcia, sobretot, verbal. És un llibre per als amants del llenguatge, per a aquells lectors que es queden bocabadats contemplant el bon ofici d’un escriptor. En aquest cas, l’exuberància, la precisió, la riquesa lèxica, el lirisme… i una cadència que hipnotitza el lector de començament a final. Aquest llibre és, sobretot, una atmosfera.

I si això fos tot –i ja seria molt— encara faltaria alguna cosa. Però dóna la casualitat que aquí la meravella lingüística és molt més que una demostració pirotècnica (“mireu que bé que escric”): serveix per anar a fons, per pensar, per decantar l’experiència i investigar l’existència. Un luxe, senzillament.

“Mirar a otros ojos da miedo. Los ojos queman los ojos. Los ojos se refrescan mirando el mundo y se queman mirando otros ojos. Nada nos abrasa como una mirada. La mirada del odio, la mirada del amor, la mirada de la pregunta. Sé que mis ojos pueden incendiar el mundo. Sé que otros ojos pueden incendiarme […]. Aprender a mirar a los ojos, a mirar lentamente, profundamente, aprender a escuchar con los ojos. Los ojos nos descubren y nos encubren. Cuánto tiempo tarda un hombre en ser dueño de sus ojos, cuánto tiempo he tardado yo en habitar mis ojos, vivir en ellos, poblarlos. Porque generalmente huimos la región de los ojos, demasiado clara, y nos agazapamos en los sótanos del cuerpo. Hay que irse a vivir a los ojos como a lo alto de la claraboya, a las claras buhardillas de la casa, a los cielos del cuerpo” (69)

“La inspiración es la comunicatividad, la transparencia, el acertar a desaparecer entre la escritura y el mundo. Hay días en que se levanta uno transparente, y entonces conviene aprovecharlos para escribir. Si no hay transparencia no hay escritura. Puede haber un trabajo de amanuense, pero nada más. Casi todos los escritores estorban a su obra, están delante de ella […]. El estilo es la modulación que toma el lenguaje al pasar por nosotros, como la curva que adopta el agua en una jarra […]. Escribo por el placer de desaparecer. Escribir es ausentarse. Escribir es perder peso. Un adelgazamiento súbito” (87)

“Hay que beber a morro del dolor, como se bebe en las férreas fuentes. Hay que agotar el mal, el sufrimiento, no en pequeños sorbos, no en tragos cobardes, sino seguido y hasta lo hondo. La alegría es una camino más corto. El dolor es un laberinto con angustia de perderse […]. No quiero cucharaditas de plata para sufrir. A morro, directamente” (196)

“El frío es más que el frío. Noto cómo el frío me va sustituyendo el alma, cómo voy teniendo una conciencia de frío y sólo frío […]. El frío va siendo mi manera de experimentar el tiempo, mi vivencia más metafísica” (240)