Dersu Uzala

Vladímir Arséniev
Colección Gaceta Grandes Novelas, Random House Mondadori 2011, 351 pàgines

Trobar i llegir aquest llibre era un deute pendent amb mi mateix des que, essent adolescent, vaig veure la pel·lícula homònima de Kurosawa. No heu vist la pel·licula, potser? Doncs busqueu-la i disfruteu-la. I si l’heu vista, no us faci cap angúnia abordar el llibre, perquè aquest és un dels rars casos en què versió literària i cinematogràfica són dues joies que no es desmereixen gens mútuament.

En resum, el llibre narra tres viatges d’exploració que, per encàrrec del govern, el capità Arséniev va fer per la regió de l’Ussuri, a l’extrem est siberià. La regió, ferèstega i remota, té una població dispersa, barreja dels nòmades pobladors originals i de nouvinguts xinesos, coreans i “creients vells” (una escissió dels ortodoxos russos ancorats al passat, com els Amish). En la primera expedició, Arséniev troba un vell caçador d’ètnia goldi que l’acompanyarà la resta del viatge i que, amb gran alegria, retroba per a les altres dues expedicions. Bona part del llibre, i gairebé tota la pel·lícula, és la narració de les aventures que passen plegats i de com forgen una amistat entranyable i franca. En Dersu va perdre dóna i fills molts anys enrere, i des de llavors ha fet una vida solitària. Troba en el capità algú que, com ell, s’admira per la meravella de la natura i la vida. Arséniev, d’altra banda, s’admira dels infinits recursos i la profunda saviesa pràctica d’en Dersu, que li permeten sobreviure i ser feliç en un medi extremadament dur.

En Dersu llegeix la natura amb una facilitat asombrosa per als russos. Qualsevol fulla, qualsevol petja, qualsevol indicació del vent li diu on trobar menjar, on és el tigre a evitar, on trobarà aixopluc i llenya. S’enfada amb els seus companys de viatge perquè “sou com cecs! aneu pel món sense veure-hi ni sentir-hi res, com podeu ser ser així d’obtusos!” i acaba tractant-los com a nens a qui cal dur de la mà perquè no prenguin mal. El seu animisme (atribuir ànima i voluntat a animals, muntanyes, vents, etc.), que pot semblar-nos ingenu a nosaltres que som tan saberuts, a ell li fa el servei que cal, o sigui, entendre la natura i parlar-hi de tu a tu. El final d’en Dersu, igualment emotiu al llibre que a la pel·lícula, és molt explícitament el final d’una forma de vida en harmonia amb la natura que deixa pas a una civilització brutal, egòlatra i excloent [Anticipo: aquesta ressenya és la primera d’una trilogia de ressenyes sobre la tensió entre vida “civilitzada” i vida “caçadora-recolectora”. Ja entendreu per on vaig.]

Si en la pel·lícula de Kurosawa en Dersu pren tot el protagonisme, al llibre el comparteix amb la natura. N’Arséniev es recrea en detallades i amoroses descripcions de plantes, boscos, animals, valls i serralades, rius i torrents, vents i nevades, dies i nits d’una natura essencialment intacta, i de les subtils interaccions entre ella i els pobladors de l’Ussuri. Si un rus “cec, sord i obtús” va poder veure tot el que descriu, com de ric devia arribar a ser el món d’en Dersu!

Dersu Uzala, trailer.

Dersu Uzala, la primera trobada  (que dolç pot sonar el rus!).

Dersu Uzala, perduts a la tempesta de neu i com salvar-se’n.

Anuncis

“Un casament a Sudursveit” i “Quan vaig quedar-me embarassat”

Dos fragments de Thórbergur Thórdarson.
Traduccions de l’islandès a l’anglès de Julian Meldon d’Arcy i Kendra Wilson.
Ed. The Thorbergur Centre at Hali Farm, 32 pàgines, 2010.

La costa sud-est d’Islàndia (el Sudursveit) deu ser un dels llocs més inaccessibles d’Europa. En aquesta estretíssima franja de terra fèrtil s’hi van establir colons víquings al segle desè, i els seus descendents hi han fet una vida molt aïllada i molt dura fins fa quatre dies: Al nord, una glacera extensa com tres mallorques i volcans que regularment recorden als locals que l’Infern existeix. A est i oest, deserts de sorra negra i riuades de lava coagulada, només habitables per trolls  i esperits malignes. I al sud, un Atlàntic verd solitud sense cap altra terra fins a l’Antàrtida. Tan formidables són els obstacles que fins al 1974 no hi va poder arribar la primera (i, encara, única) carretera, que cal apedaçar després de cada desgel i cada erupció.

Imagineu-nos resseguint aquesta carretera solitària un vespre d’estiu, preguntant-nos si podríem passar la nit a cobert. Imagineu-nos contents en trobar l’únic allotjament en un tram de 50 km., una vella granja i un annex modern amb habitacions per als escassos turistes despistats.

Hali, i al fons la glacera

Hali i la glacera al fons

Imagineu la nostra sopresa al matí següent en descobrir que en aquesta granja, Hali, hi va nèixer i crèixer un dels escriptors més estimats pels islandesos, que a primers de segle passat va revolucionar la literatura en islandès i va seguir sacsejant les consciències de la illa durant dècades. I que els escolars islandesos aprenen de les seves obres els noms de cadascun dels turons, les penyes, les illes, els masos i les glaceres que teníem a la vista, així com una forma de vida que gairebé ha desaparegut. Tot això ho vam saber per l’encantador centre sobre la vida i obra l’escriptor, obert fa no gaire allà mateix i que curiosament no apareix a les guies.

Thórbergur Thórdarson (1888-1974) — seguiu l’enllaç per veure-ho en grafia islandesa — s’escapa del seu destí embarcant-se amb divuit anys en un dels rars pesquers francesos que ocasionalment recalen en aquella costa. Després d’uns anys de voltar món, torna a Reykjavík, estudia filosofia a la universitat sense arribar a graduar-se, fa mil oficis i publica algun poema ocasional, passant molta gana i misèria. El 1924 publica la seva primera novel·la, Bréf til Láru (Cartes a Lara), que descriu amb realisme la vida a Rejkyavík en aquells temps i és encara considerada la primera obra contemporània en islandès. Obté un èxit fulgurant que el fa famós en un dia. Des de llavors, compagina la seva producció literària amb la difusió del ioga (ja el practicava el 1918, poca broma!) i de l’esperanto (deixa inacabat un diccionari islandès-esperanto) i també la defensa dels més humils.

Rodamón incurable i socialista convençut, a mitjans dels 30 destaca per la seva ferotge condemna de l’ascendent nazisme, rara entre la intel·lectualitat islandesa que, en el millor dels casos, fa veure que mira cap a un altre costat. Arriba a ser condemnat als tribunals a una multa important per “libel contra un cap d’estat estranger” (Hitler, és clar). Segueix, fins la seva mort, treballant per una Islàndia més igualitària. La seva darrera obra, “L’himne sobre la flor”, són reflexions que fa a la seva néta sobre la igualtat, la pau, com viure una vida plena i d’acord amb valors veritables. En recordo una frase gravada a les finestres del centre:

Quan els homes hagin tingut el seu empatx de progrés, se n’avorriran. Llavors tornaran a parlar amb el vent,les flors i les pedres, i a escoltar la cançó de les estrelles.

La seva obra tracta de temes molt diferents. Només n’he llegit dos capítols de dos llibres, pel senzill motiu que són els dos únics fragments de la seva obra traduits a res que no sigui l’islandès. Ja veieu que fins i tot l’entrada en anglès a la Wikipedia és força raquítica. El curador del museu em va dir que aquesta manca de visibilitat pot ser deguda al seu estil peculiar, que ell s’imagina difícil de traduir. No m’ho ha semblat així en el què he llegit, que he trobat força directe en forma, encara que subtil.

Malgrat la seva vocació internacional, Thórbegur va reconèixer els immensos recursos que li oferia la peculiar cultura islandesa. No en va la seva primera educació van ser les majestuoses sagues medievals, llegides o recitades a la vora del foc en les llarguíssimes nits d’hivern a Hali. En algunes de les seves obres va voler enregistrar històries i estil de vida del sud-est de la seva infantesa, a fi que no desapareguessin del tot. En el fragment Un casament a Sudursveit, de Steinarnir tala (“Les pedres parlen”), recrea el banquet de noces dels seus pares, precedit per l’embarrancament allà a prop d’un vaixell francès com el que uns anys després se l’enduria lluny. Un “bon” embarrancament, segons els locals, no sols perquè van salvar-se tots els mariners, sinó perquè el vaixell va quedar pràcticament intacte. Per llei de mar, el poble tenia el dret de quedar-se’l amb tot el seu carregament: fusta, ferro, eines, cordes, carbó, porc, sal, vi, pa blanc i altres valuosíssims materials i menges altrament impossibles d’aconseguir. Són molt emotius els paràgrafs finals, en què tres homes del poble parlen de trivialitats mentre miren el mar i, sense dir-s’ho en veu alta, somien en aquell llunyà món d’abundància que mai a la vida no veuran.

L’altre fragment, “Quan vaig quedar-me embarassat”, és de  les “Cartes a Lara”. Explica una temporada dels seus darrers anys a Sudursveit en què va ficar-se-li al cap que estava embarassat; sí, devia ser una personalitat particular. En to de farsa grotesca (“Com ha pogut passar-me això? I qui dimonis deu ser el pare?”), l’anècdota li serveix a Thórbergur per fer una sàtira dels papers de gènere, valors i actituds de la societat islandesa del 1900, i acaba explicant com en aquesta imaginació desfermada hi veu la llavor de la seva futura carrera creativa.

El tast m’ha deixat amb gana per a més. Algú coneix un traductor islandès-català? Si s’hi anima, tindrà un lector segur.

El centre Thórbergur Thórdarson, a Hali. Com a façana, els lloms d'alguns dels seus llibres.


Born to Run

Born to Run
Christopher McDougall
Profile Books, 2010, 287 pàgines

Fascinant, fascinant, fascinant llibre, fins i tot si no et creus del tot les seves tesis. Narració, en teoria poc novel·lada, de fets reals entre dues ultramaratons. Situem-nos: quan a partir dels anys 70 va començar a guanyar popularitat córrer per diversió i per salut, era qüestió de temps que aparegués qui volia anar més i més lluny, fins als límits del cos humà.

A les ultramaratons, curses equivalents a dues, tres i fins quatre maratons, tendeixen a trobar-s’hi personatges, homes i dones, que van d’excèntrics a guillats.  Entre la comunitat ultra van començar a circular-hi aviat llegendes  sobre una tribu d’indis mexicans que corrien ultramaratons simplement per gust. Fins que algú va tenir la idea d’anar a buscar alguns dels millors corredors tarahumares (més propiament anomenats rarámuris) i dur-los a competir a ultramaratons dels Estats Units. I… caram si corrien! De fet, el principal folklore dels tarahumares és córrer. Però córrer molt. Diguem, córrer 200 kilòmetres en 48 hores pels indrets més inhòspits i escabrosos de Sierra Madre. Homes, dones, nens i ancians, corrent feliços tots junts, amb una salut física, mental i social que ja voldríem als nostres civilitzats països. El llibre és la cerca d’una resposta a la pregunta: Com pot ser que aquests indiets escanyolits, analfabets, pràcticament descalços i que no mengen gaire res més que blat de moro, les facin passar ben magres als millors superatatletes ianquis (anava a dir “americans”, però justament no toca), amb tota la seva ciència de l’esport, entrenadors personals, les bambes més super-high-tech i una dieta supervisada al mil·ligram?

Durant aquesta cerca, aprenem coses curioses. Per exemple, si mai heu estat una mica en el món del footing, us hauran dit que la bona manera de córrer distàncies llargues és aterrant a cada pas amb el taló, no amb la punta del peu. Aquesta teoria se la va inventar cap al 1983 en Bill Bowerman, un autodesignat i autodidacte  “entrenador”,  i quan va començar a difondre-la, va fer posar els pèls de punta a tots els entrenadors respectables del moment. En Bill va admetre que perquè el peu no patís calia crear una bamba ben encoixinada per esmorteir el cop, va fabricar-ne un prototipus al garatge de casa seva i… va fundar NIKE!!! Curiós, no? Doncs més curiós encara és que la teoria Nike s’hagi imposat, malgrat que cap estudi independent hagi mai demostrat que córrer amb bambes ben encoixinades tingui avantatges. Ben al contrari, es veu que com més encoixinada la bamba, més lesions de peu i de genoll! Xocant, però al llibre se’n dóna una explicació força plausible.

Per un altre fil de la cerca, aprenem que cada cop hi ha més evidència seriosa de la biologia evolutiva i la paleontologia que els humans vam evolucionar cap al bipedisme i la intel·ligència per caçar a les planes d’Àfrica.  Però si els bípedes som per força molt més lents corrent que els quadrúpedes! Com és que per caçar ens vam fer bípedes, i no quadrúpedes, quan vam baixar de l’arbre? Com cacem un antílop, pobrets de nosaltres, si cada cop que intentem acostar-nos-hi, en un tres i no res ha accelerat a 50km/hora? Resposta: doncs seguim empaitant-lo, i seguim, i seguim i seguim. L’antílop esprinta un cop, i un altre, i un altre i un altre, durant hores, sota un sol de justícia… fins que cau esgotat i mort d’un cop de calor. Nosaltres, que correm drets, rebem molta menys radiació solar, hem perdut el pèl i per tant suant ens refrigerem molt més, i la nostra manera de córrer és increïblement eficient en termes d’energia. Voilà. Especulació? Doncs els tarahumares més veterans expliquen que els seus avis encara caçaven cérvols exactament així. I un atleta sud-africà va decidir un dia plantar-ho tot i anar-se’n a aprendre els secrets del, possiblement, darrer grupuscle del planeta que caçava per esgotament. Durant quatre anys, va aprendre aquest art oblidat de sis vells bosquimans, i va comprovar que sobreviure d’aquesta manera no és només qüestió de bones cames, sinó d’intel·ligència i camaraderia extraordinàries. La seva iniciació és un dels moments més emotius del llibre.

Històries com aquestes són episodis dins la història principal del llibre, que es desenvolupa entre dues ultramaratons en què participen tarahumares i ianquis (i en particular, a la segona de les curses, també l’autor del llibre). La narració és un crescendo extraordinàriament ben planificat cap a la segona cursa. Es van descobrint els motius, de vegades lleugers, de vegades tortuosos i tràgics, d’alguns dels (i de les) participants. No us diré qui guanya les curses, ni com. Per si llegiu el llibre. Però també perquè el que aprenem dels tarahumares és que no és l’important. Només us diré que per als ianquis la cursa acaba sent un llarg camí físic i mental, alguns de vosaltres en diríeu espiritual, per acabar allà mateix on els tarahumares i els bosquimans sempre han estat. I, segons sembla, allà mateix on eren els nostres rerererebesavis africans.

P.S. Al llibre no hi ha fotos, però en aquest bloc n’he trobat unes quantes de la cursa final: http://www.allwedoisrun.com/tarahumara.htm?8f25bd00

A Internet ja es troba força informació de la teoria que caçar per esgotament va ser el que ens va fer humans. Bé, homínids, que això passava fa 2 milions d’anys.

El soterrani

20090528-el soterrani

Thomas Bernhard
El soterrani. Un retir
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2009
120 pàgs., 14€

Si L’origen feia èmfasi en l’horror de la guerra i de l’educació primària, El soterrani critica de ple el sistema educatiu en si mateix. Aquest segon volum de la pentalogia autobiogràfica de Bernhard se centra en els seus anys d’institut i insisteix en el pas decisiu que va fer per allunyar-se no només de l’ensenyament sinó de la societat establerta. Davant una operària incrèdula de l’oficina d’ocupació, el jove Bernhard demana una feina que estigui en la direcció oposada. En la direcció oposada voldrà dir, literalment, en direcció oposada a la que feia cada dia per anar a l’institut, però també en direcció oposada al que es considera correcte, i això -davant els ulls atònits de l’operària- volia dir cap a la barriada de Sherzhauserfeld, el lloc més temut i menyspreat pels ciutadans de Salzburg. Sherzhauserfeld és, justament, una de les paraules més repetides en tot el llibre, això quan no l’anomena infern o avantsala de l’infern.

Per transmetre el seu missatge desesperat, l’autor repeteix certes paraules, frases o idees de manera obsessiva i, en algun moment, es distancia passant de la primera a la tercera persona, per tornar un altre cop a la primera. O interromp el fil dels esdeveniments per valorar algun fet, per rumiar sobre la pobresa o la vilesa o la banalitat de la condició humana, com quan parla dels dies de la setmana:

En el fons el dissabte és un dia temut, molt més temut que el diumenge, perquè tothom sap que encara resta el diumenge, i el diumenge és el dia més horrible, però després del diumenge ve el dilluns, i aquest és un dia laborable i això fa el dimenge soportable. El dissabte és terrible, el diumenge horrorós, el dilluns porta l’alleugeriment.

O quan explica el per què de l’horror al temps lliure:

L’home no estima la llibertat, tota la resta és mentida, no sap què fer-ne de la llibertat, així que és lliure es dedica a obrir calaixeres de vestits i roba interior, a ordenar papers vells, busca fotografies, documents, cartes, va al jardí i remou la terra o camina completament sense sentit ni objectiu en qualsevol direcció, faci el temps que faci, i en diu passeig.

Finalment, el jove Bernhard aconsegueix una feina com a dependent en una botiga de queviures, en un soterrani on hi van les dones “que havien fugit de les seves cases horroroses per assossegar-se, per tenir una possibilitat de viure”. I justament això, el fet de ser conscient que estava fent una feina útil, va ser el que va allunyar definitivament els pensaments de suicidi que havia tingut a l’institut.

No sabria dir per què (potser perquè el vaig llegir el primer?), però aquest volum m’ha semblat de lectura encara més hipnòtica que L’origen. D’alguna manera, no tan dur i, per algun motiu, de més qualitat, tot i que es fa molt difícil de dir. La meva recomanació és entusiasta, però com que també s’han donat casos d’al·lèrgia a les obres d’en Bernhard, seria bo que l’hipotètic lector aprofités l’oportunitat que proporciona l’editorial i en llegís les primeres pàgines abans d’anar a la llibreria.

L’origen

20081219-origen Valeria

Thomas Bernhard
L’origen. Una indicació
Traducció de Clara Formosa Plans
Mallorca, Edicions del Salobre, 2008
110 pàgs., 14€

Primer llibre d’una pentalogia autobiogràfica on Bernhard relata tant el seu origen com la causa de la seva rebel·lia (el títol en alemany, Die Ursache, vol dir tant origen com causa). Thomas Bernhard hi apareix com a víctima d’una societat profundament inhumana, però hi apareix al costat de moltes altres víctimes al final de l’ocupació nazi d’Àustria, i en una ciutat, Salzburg, de la qual diu que “és en realitat una malaltia mortal”.

Però si en Bernhard, al llarg del llibre, descarrega la seva fúria, qui més en rep és el sistema educatiu, el nacionalsocialista durant l’ocupació alemanya, i el catòlic quan el catolicisme reneix de les seves cendres amb la fi de la guerra. El que sorprèn és que tots dos reben a parts iguals, i aquesta culpa compartida dóna lloc a la divisió del llibre en dues parts: Grünkranz (el terrible director de l’escola sota la llei nazi) i L’oncle Franz (el capellà que va prendre el relleu com a director). Les diferències entre l’abans i el després serien més aviat cosmètiques: “a la paret on hi havia hagut el retrat de Hitler, ara penjava una gran creu”. Encara més:

Vam créixer intel·lectualment escanyats entre el catolicisme i el nacionalsocialisme i vam ser finalment esclafats entre Hitler i Jesucrist com unes calcomanies per tornar el poble estúpid.

Segons diu, influït pel seu avi, va aconseguir no arribar a identificar-se amb cap de les dues ideologies. I segurament això explica també la dosi extra de patiment en un temps ja prou difícil.

Jo diria que no havia llegit mai cap escriptor realment nihilista fins que vaig trobar el segon volum de la pentalogia de Bernhard, El soterrani (recomanat per La Central), i pocs dies després -enlluernat per la seva prosa- vaig haver d’anar a buscar el primer, L’origen (els altres tres encara no han aparegut en català). Però tot i així, i malgrat la seva misantropia, el seu moralisme, el pessimisme i la ira contra tot i contra tothom -molt sovint justificada, i quan no ho està, sembla estar-ho com a efecte de la seva escriptura hipnòtica-, malgrat tot això, hi ha, en el fons, alguns signes d’esperança al llarg del llibre: el seu instint de supervivència, i jo crec que també una fe inconfessada en la humanitat. El llibre comença amb una cita que parla de l’elevat índex de suïcidi present a Àustria, i continua amb les idees recurrents de suïcidi que l’envaïen cada cop que baixava al soterrani de l’escola per tocar el violí. En una existència atroç com la que descriu, si el suïcidi no es realitza és que també hi ha una extraordinària voluntat de viure. Per això, en un relat dur i fosc com aquest, tant si l’autor volia fer-ho evident com si no, cada desgràcia relatada realça la compassió de l’autor, cada maltractament, la seva humanitat, i el nihilisme i la ràbia s’arriben a entendre.

Es diu que llegir els textos de Bernhard provoca una gran admiració o un gran rebuig, però que el punt mig és molt difícil. I que per als primers, entre els quals, de moment, m’hi compto, hi ha un abans i un després d’haver-lo descobert.

Carrer Ordener, carrer Labat


Sarah Kofman
Carrer Ordener, carrer Labat
Palma, Lleonard Muntaner, 2005
120 pàgs. 12 €

Obrim el llibre i llegim el primer capítol (el transcric íntegre):

D’ell, només me’n queda l’estilogràfica. Un dia la vaig agafar de la bossa de la mare; la hi guardava entre d’altres records del pare. Una estilogràfica de les que ja no se’n fan, i que s’havia de carregar amb tinta. La vaig fer servir durant tots els meus anys d’escola. Em va ‘deixar’ abans que em pogués decidir a abandonar-la. Encara la tinc, adobada amb cel·lo, la tinc davant dels ulls, damunt de l’escriptori, i m’empeny a escriure, escriure. Potser els meus nombrosos llibres han estat trencalls necessaris per poder contar allò.

Aquest és l’últim llibre que va escriure Sarah Kofman, nascuda a París el 1934 en el si d’una família judeopolonesa i coneguda sobretot per la seva activitat com a professora i escriptora en l’àmbit de la filosofia, on va publicar més d’una vintena d’estudis. Però aquest no és l’últim llibre per una casualitat del destí, sinó per una decisió de l’autora: Sarah Kofman, malalta de càncer, escriu aquest breu relat autobiogràfic i poc després se suïcida, a finals de l’any 1994.

És un relat despullat, punyent i cru dels seus primers anys de vida, marcats de manera indeleble per la “desaparició” del pare, un rabí d’una petita sinagoga parisenca a qui la policia alemanya deté un 16 de juliol de 1942. L’escena és esfereïdora:

Les quatre de la tarda. Truquen. La mare obre. Un poli, amb un somriure tibat, pregunta:
– El senyor rabí Bereck Kofman?
– No hi és –diu la mare. És a la sinagoga.
El poli no insisteix. Comença a anar-se’n. Aleshores el pare surt d’una habitació on s’havia estirat i diu:
– Sí que hi sóc. Agafeu-me!

Els sis fills surten al carrer. Ploren mentre veuen com se l’enduen: “No vam tornar a veure el pare mai més. Després de la guerra, arriba el certificat de defunció d’Auschwitz” (on, per cert, el pare no mor en mans d’un nazi, sinó d’un carnisser jueu). Aquest és el punt d’arrancada del llibre. A partir d’aquí, ve tot un enfilall de dificultats, d’ocultacions, de canvis de nom i de separacions familiars: la nena ho somatitza tot (vòmits, anorèxia), com si amb el cos volgués expressar tot allò que per força ha de callar. A més, traspua una honestedat que posa la pell de gallina, sobretot quan relata l’allunyament (primer imposat, després desitjat) respecte de la seva mare, a qui acaba odiant i substituint per una altra “mare” que l’acull a casa –per bé que, paradoxalment, aquesta dona odia els jueus. Kofman presenta els fets, no els justifica, no els jutja: va passar això i allò. Ja està, sense un gram d’edulcoració. Sense ni tan sols el patetisme i la demanda de compassió que podríem esperar d’un relat amb aquest contingut.

Al final del primer capítol, l’autora diu que tots els llibres anteriors han estat “trencalls necessaris” per contar “allò”. Com si en la seva existència hi hagués una mena d’excedent vital, un romanent que no trobés cabuda en el discurs acadèmic i erudit. Kofman, autora de tants assajos sobre filosofia, sent que “allò” encara no ha estat dit, com si el camí de la reflexió especulativa se li quedés estret. I decideix escriure aquestes cent pàgines descarnades.

El llibre transmet una sensació de dispersió i de fragmentarisme, com si renunciés volgudament a organitzar un relat que, per la seva pròpia essència, no pot ser-ho, d’organitzat: una narració sobre aquestes qüestions a la força ha de ser trencada, escairada, sincopada. Ella mateixa havia dit: “sobre Auschwitz i després d’Auschwitz, no hi ha relat possible, si per relat entenem explicar una història d’esdeveniments amb sentit”.

El llibre es completa amb un parell d’annexos brillantíssims de Fina Birulés i de Françoise Collin que projecten llum sobre el text i donen algunes claus interpretatives molt útils i molt a to.

L’analfabeta


Agota Kristof
L’analfabeta
Ed. Laertes, Barcelona 2005
Traducció de Montserrat Solé Serra
52 pàgs., 9 euros

Es llegeix en un tres i no res. Em sembla bonic que l’Agota Kristof ens vulgui donar a conèixer les seves ganes de llegir, primer, i després d’escriure, i que tingui la intenció d’explicar-nos com es va tornant una escriptora dins el teixit de la seva pròpia existència al llarg dels anys.

La narració autobiogràfica comença en primera persona i amb la paraula “llegeixo”:

Llegeixo. De manera gairebé malaltissa. Llegeixo tot el que em cau a les mans, tot el que tinc a la vista: diaris, llibres escolars, cartells, trossos de paper que trobo pel carrer, receptes de cuina, llibres infantils. Qualsevol cosa impresa.

Tinc quatre anys. La guerra acaba de començar…

Tot seguit ens posa en situació, on vivia en aquells moments, qui era el seu pare, quina olor feia la gran cuina de la seva mare i quins eren els estralls que causaven el seu germà i ella perquè acabessin despertant al seu germanet, que era un nadó, aleshores.

De ben petita és ella qui explica històries a la seva àvia i no al revés i a l’època de l’internat forçós surt la seva necessitat per escriure, fent poemes, escrivint un dietari, i esquetxos per una representació a l’escola.

Sobre el seu exili, la fugida cap a Àustria i l’arribada a Lausanne, ens dirà de forma totalment colpidora, “però sobretot, aquell dia, aquell dia de les acaballes de novembre de 1956, vaig perdre definitivament el sentiment de pertinença a un poble”.

Resulta molt curiós que l’autora es declari analfabeta ja de gran però, és clar, ella s’hi considera fins que no aconsegueix tornar a aprendre a llegir i a escriure, però aquest cop en francès. La relació amb la desconeguda llengua la defineix com “una lluita llarga i acarnissada que durarà tota la meva vida”. El seu esforç la durà però, fins i tot, a publicar novel·les en francès tot i que la seva llengua materna fos l’hongarès. Aquest em sembla que és un bon exemple d’assimilació. La narració és molt viva, amb frases curtes i incisives. Ens fa reflexionar sobre quines han estat les conseqüències de la imposició ideològica de l’antiga Unió Soviètica cap a països com ara Hongria, Romania i d’altres de l’Europa de l’est.