Fuita i martiri de sant Andreu Milà

Enviat per Pep Verger

Miquel Àngel Riera
Fuita i martiri de sant Andreu Milà
Editorial Moll, 1973
176 pàgines

N’Andreu Milà, el protagonista principal d’aquesta novel·la, ens conta la seva vida, des del barranc on s’ha estimbat el cotxe en què viatjava amb dos facinerosos i una dona raptada, tot fugint de l’escena d’un crim execrable en el qual s’ha vist embolicat; en primera persona ens fa partícips d’una peripècia vital dolorosament marcada per la manca absoluta d’afecte que ha patit, i per la solitud, l’aridesa, la desolació, la brutor i el desgavell del Pedregar, la possessió mallorquina on ha crescut, on els escassos i escarransits ametllers, les figues afamegades, cada bri de civada o de blat que es dreçaven eren “una tremenda caparrudesa de mon pare.”

N’Andreu, delerós d’amor i de caliu humà –“una sola besada que m’hagués donat ma mare, que m’hagués donat mon pare, em seria prou per a tenir bon record del Pedregar i per a ara no ésser aquí, immobilitzat des de les cames i el penediment.”–acaba fugint de la llecor asfixiant del lloquet camperol i entra en un convent, on, de bell antuvi, troba un tracte afectuós, netedat, ordre, és a dir, tot el contrari del que visqué al Pedregar; tanmateix, n’acaba marxant, del convent, i pels tuguris i cafetutxos del barri xinès de Ciutat de Mallorca estableix relacions amb subjectes de mal viure, i es veu arrossegat a participar en el crim que he esmentat unes línies més amunt.

Un cop al barranc pateix dolor, set, fam, por, soledat, l’agressió horrible de la pudícia que escampa el cadàver d’un dels malfactors, i, alhora que va recordant i desgranant la seva vida, fa unes reflexions profundes i transcendentals que, al capdavall, fan que la seva vida esdevingui una entranyable hagiografia, ja que n’Andreu arriba a assolir el màxim grau d’estimació pel proïsme, actitud extraordinàriament admirable si tenim en compta que ell no ha estat estimat.

Aquesta obra de Miquel Àngel Riera narra una història d’allò més emotiva, commovedora, humaníssima, curulla de ressons bíblics; a més a més està escrita amb una prosa riquíssima que vessa de poesia –bellíssima poesia– pels quatre cantons. Tot plegat converteix el llibre en una lectura força recomanable.

Val a dir que n’existeixen dues edicions, una editada el 1973 per Moll, que és la que porta el títol que encapçala aquesta ressenya, i que compta amb un magnífic pròleg de Josep Maria Llompart –mestre, com el mateix Riera, de l’art de ben escriure– i un força bell, apassionat i poètic epíleg de Jaume Santandreu, i una altra, intitulada Andreu Milà i editada per Edicions 62 l’any 1981, sense pròleg ni epíleg. Aquesta darrera edició em sembla que és més assequible, mentre que la de Moll no resulta fàcil de trobar, tot i que val més la pena per gaudir, a banda de la prosa d’en Riera, de la bellesa dels dos textos que acompanyen la novel·la.

El tallador de canyes

El tallador de canyes

Junichirō Tanizaki

Trad.: Albert Nolla

Barcelona, Viena Edicions, 2015. 14,70 €

94 pàgines

 

En Tanizaki ja era un autor d’èxit quan, el 1932, va publicar aquesta novel·la curta —o relat llarg— on conflueixen gairebé tots els ingredients temàtics i estilístics de les seves obres; si més no, dels llibres que he llegit d’ell fins al present. Des d’un punt de vista narratiu, la història s’escindeix en dues parts: la primera se centra en la llarga excursió que un home fa per contemplar la lluna (tsukimi), activitat procedent de Xina i practicada pels japonesos des de fa molts segles. Aquest home reflexiona sobre els personatges i els esdeveniments històrics que van tenir lloc en els indrets per on va passant. A banda de grans coneixements històrics i geogràfics, l’autor posa de manifest la importància que la naturalesa i la geografia tenen per als japonesos. A Claves y textos de la literatura japonesa,[1] en Carlos Rubio ressalta la rellevància que el paisatge i el clima han tingut des de sempre en la vida i la cultura de Japó. Literàriament parlant, la primera part em recorda molt a una altra obra d’en Tanizaki titulada Yoshino kuzu (kuzu és el tubercle d’un vegetal tropical anomenat maranta), en la qual el protagonista s’endinsa per una zona muntanyosa i abrupta (com és gran part de l’orografia de Japó) amb la intenció de descobrir els enigmàtics orígens familiars de la seva mare, ja traspassada.

La segona part s’inicia amb l’aparició imprevista d’un desconegut en el lloc on l’home de la primera part espera una embarcació per prosseguir l’itinerari. La narració s’aparta dels elements històrics i geogràfics de l’entorn per endinsar-se en la singular història d’amor que el desconegut li relata després d’haver compartit uns quants glops de sake. Cal avisar als qui encara no ho sàpiguen que, en els llibres d’en Tanizaki, l’amor i l’erotisme no tenen un pam de net. Totes les històries són truculentes, com la relació lèsbica de Manji (Creu gamada invertida, símbol que es troba als temples budistes i de significat totalment distint al de l’esvàstica nazi, inèdita en català), algunes són retorçades fregant o superant el grotesc, com a Kagi (La clau, traduïda al català també per l’Albert Nolla) i a Fūten rōjin nikki (Diari d’un vell foll, inèdita en català), obres protagonitzades per sengles vells, o a Bushū Kō hiwa (en anglès titulada The Secret History of Lord Musashi, traduïda per l’Anthony H. Chambers, també inèdita en català), on es revela l’estrany erotisme sadomasoquista d’un samurai anomenat Hōshimaru. I per descomptat, les històries sentimentals de les germanes Makioka a Sasameyuki (potser podria traduir-se com a Neu suau), obra cabdal d’en Tanizaki, que tampoc no s’ha traduït encara al català.

En el cas d’El tallador de canyes, l’autor opta pel triangle amorós. Un home s’enamora d’una vídua encara prou jove (segons els criteris de l’època) la figura de la qual li evoca els cànons clàssics de la bellesa femenina. Com que les convencions socials impedeixen que la vídua, la senyora Oyū, pugui tornar-se a casar, l’home ho fa amb la seva germana petita per estar a prop d’ella. Ometré els embulls i tripijocs d’aquesta relació per no revelar-ne el desenvolupament als qui encara no hagin llegit el llibre i tinguin la intenció de fer-ho. Només afegiré que, no obstant el que s’afirma a la història, no em queda clar si l’home va aconseguir el que desitjava mitjançant aquest matrimoni de conveniència sui generis.

El 1951, en Kenji Mizoguchi va adaptar cinematogràficament la història a Oyū-sama (La senyora Oyū), interpretada per la meravellosa Kinuyo Tanaka. El cineasta excava una mica més en les implicacions socials i psicològiques de la relació, i ofereix la seva versió completant algunes el·lipsis narratives generades per la brevetat d’El tallador de canyes. Al·ludir al cineasta permet tancar el farcit cercle d’associacions traçat en aquesta ressenya, ja que el mateix Tanizaki, el 1923, havia escrit el guió de l’adaptació cinematogràfica d’un dels relats fantàstics i de terror d’Ugetsu monogatari (Contes de la lluna pàl·lida, de l’Ueda Akinari), que precisament va inspirar en Mizoguchi per fer una pel·lícula homònima el 1953. I com descobrireu, si encara no heu llegit El tallador de canyes, també hi ha elements fantàstics que, en certa manera, remeten a Ugetsu monogatari.

Per bé que en literatura, com gairebé en tots els àmbits, la brevetat pot ser un criteri molt relatiu i aparent, comparant aquesta obra amb altres de la seva producció, m’hagués agradat que fos més llarga. No ho dic per acusar l’autor de cap dèficit, sinó precisament per destacar l’habilitat molt subtil que té de fer-nos acabar la lectura amb gana no sadollada. Tampoc no he arribat a investigar prou si algun motiu o alguna restricció van condicionar-ne l’extensió. De tota manera, si alguna vegada heu intentat escriure una història de final obert o un conte, potser us haureu adonat que no hi ha prou amb ometre’n el final o començar a escapçar i retallar una història de certa longitud. El tallador de canyes se’m fa molt curta per la mestria narrativa de l’autor i l’excel·lent traducció que aporta aquesta edició.

 

[1] RUBIO, Carlos: Claves y textos de la literatura japonesa. Una introducción. Ediciones Cátedra, Madrid 2007.

Fanny Hill

Fanny Hill
John Cleland
Trad.: Xavier Pàmies
Martorell, Adesiara Editorial, 2012. 22 €
275 pàgines

La fama d’algunes obres es nodreix de la polèmica, voluntària i involuntària, que susciten. I entre els temes conflictius, el sexual, tractat des de l’òptica de l’erotisme o la pornografia, n’és un dels preeminents. Entre els nombrosos llibres censurats i prohibits pel contingut eròtic, el cas d’aquesta novel·la és prou significatiu. Publicada a Anglaterra a mitjan segle XVIII, no va trigar gaire a ser perseguida i prohibida. L’autor i els editors van ser acusats de corrompre els súbdits del rei, però no obstant el bandejament de les impremtes i el fet que l’autor fos obligat davant dels tribunals a renunciar a la seva obra, Fanny Hill es va continuar publicant en edicions pirates. Encara que sorprengui, la prohibició legal va perdurar fins als primers anys seixanta del segle passat, quan un tribunal de Nova York va sentenciar que el llibre no tenia contingut obscè.

La protagonista relata, en una sèrie de cartes llargues, part de la seva vida començant pels temps en què és una adolescent òrfena que viatja a Londres per mirar de tirar endavant. Ja des de les primeres hores a la metròpoli, la innocència de la noia es veu sacsejada per un món desconegut de vivències i sensacions. Tenint en compte l’època i el lloc, sorprèn com en Cleland escriu sobre les peripècies i l’aprenentatge sexual en la pell de la Fanny, una noia sense malícia ni coneixements, que a poc a poc s’endinsa pels viaranys del sexe amb clara voluntat d’aprendre’n i gaudir-ne sense poder-ho evitar ni voler-ho evitar. Apart de la gosadia d’aquesta temàtica en el seu temps, potser el mèrit més destacat del llibre és la qualitat literària. Els episodis eròtics es descriuen amb tota mena de detalls, sense estar-se’n dels aspectes més explícits, i tanmateix, l’autor els resol amb una elegància i solvència que fins i tot avui dia em semblen difícils d’aconseguir. Literàriament parlant, al marge del context sociohistòric, diria que és un producte de gènere que funciona d’allò més bé, encara que el meu bagatge com a lector en aquest àmbit m’impedeix pronunciar-ho amb rotunditat.

L’aurèola de conflicte que en ocasions envolta l’art no permet d’establir una diferenciació nítida entre el ressò social i la transcendència real. L’historial polèmic i clandestí d’aquest llibre segurament ha perjudicat una valoració justa. Avui dia, publicar una obra d’aquesta classe genera ben poc enrenou, llevat de certes campanyes de vendes ben orquestrades o de les típiques veus que hi protestarien com a perpetuació de determinades tradicions tan encarcarades com hipòcrites. En resum, és un llibre molt ben escrit on, una vegada més, se’ns ensenya que ja fa molts segles que en qüestions d’erotisme caminem en cercles. I si bé no hi trobem res d’original des d’una perspectiva contemporània, la història és prou entretinguda i refrescant, a banda de donar plaer a la lectura. I a altres sentits.

Una qüestió personal

Una qüestió personal
Kenzaburô Ôe
Trad.: Albert Nolla
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 18 €
251 pàgines

Sempre sorprèn, fins i tot es pot comentar amb una mica d’ironia malèvola, com canvien les nostres valoracions quan determinats temes ens toquen directament: l’aigua ja no es veu tan clara i les decisions ja no són tan senzilles, com si de cop i volta la lleugeresa dels pensaments emesos com a individus que vivim en societat hagués adquirit una pesantor peculiar, com un verí paralitzant que s’escampa de manera inexorable. Les obres de l’Ôe s’endinsen sempre en terrenys compromesos i aquest llibre no és una excepció, sinó una de les mostres més significatives de la seva trajectòria. Parla d’en Bird, un professor al qual tothom crida només per aquest sobrenom, que es troba davant d’un greu conflicte quan l’informen que el seu fill ha nascut amb una hèrnia cerebral. Els metges aconsellen d’operar-lo. A més, tant si l’intervenen com si no, l’avisen que la vida de l’infant corre perill. I en cas que hi sobrevisqui, patirà de discapacitat mental.

Tot i el marcat referent autobiogràfic —el fill de l’autor, en Hikari, va nàixer amb hidrocefàlia i autisme—, no és cap novel·la confessional escrita amb la finalitat de commoure gratuïtament, sinó que planteja de manera directa, amb una brutalitat equivalent a la de la situació del nen, el dilema entre la indiferència, la por i l’egoisme. En Bird s’enfronta al dubte de responsabilitzar-se’n o fugir: si el fill sobreviu a l’operació, haurà d’ocupar-se d’un ésser que necessitarà atenció constant, amb la qual cosa s’esvairà per sempre més el seu somni de viatjar a Àfrica; i si decideix de fugir, es pregunta si serà prou capaç de dominar la mala consciència. El que no pot evitar és haver de prendre la decisió tot sol, perquè la dona encara és hospitalitzada i ignora la situació real. Per estalviar-li un trauma immediat, els metges li han comunicat que el fill es troba en un altre centre hospitalari degut a complicacions cardíaques. L’únic suport amb què compta en Bird és la Himiko, antiga companya d’estudis que viu una vida estrafolària i amb la que havia tingut una relació igualment estrafolària.

No puc estar-me d’opinar que aquests dos personatges tan peculiars, d’accentuat tarannà autodestructiu, són els únics que actuen amb coherència i honestedat. Per als metges, el nen és un cas d’estudi i anàlisi; pel que fa als parents més propers i als amics d’en Bird, manifesten una compassió falsa o una acarnissada indiferència a l’interior de la qual bateguen els tabús, les pors de les malalties i discapacitats. En aquest llibre conviuen aquestes pors, les contradiccions, la malaltia, en un ambient sufocant tant per l’estiu a Tòquio com per les situacions autodestructives d’en Bird i la Himiko, i la insensible actitud social. Publicat el 1966, segueix tenint una vigència punyent. Una obra sense concessions que fa pensar sobre un mateix i les relacions amb els altres. Que despulla sense contemplacions la hipocresia individual a través de la col·lectiva.

Llop entre llops i Sol a Berlín

Llop entre llops
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2012. 25 €
1.208 pàgines

Sol a Berlín
Hans Fallada
Trad.: Ramón Monton
Barcelona, Edicions de 1984, 2011. 22,50 €
695 pàgines

Comparat amb altres autors cabdals de la literatura germànica del segle passat —Döblin, Kafka, Musil, els germans Mann, Zweig o Werfel, per citar-ne uns quants dels més famosos—, en Hans Fallada, pseudònim de Rudolf Ditzen, és gairebé desconegut a casa nostra. Per sort, en els darrers anys, Edicions de 1984 va posant al nostre abast l’obra d’una figura que durant dècades ha romàs universalment oblidada. No sabria dir si és just o injust que un escriptor pateixi aquesta mena d’ostracisme, però de vegades sembla que hi intervé una mena d’influx invisible en el qual la quota de l’atzar és difícil de calcular. I tanmateix, tenint en compte la vida i circumstàncies d’en Fallada, aquesta marginació no sembla casual, sinó conseqüència d’un cercle subversiu traçat per la seva vida, l’obra, els fets històrics i la posteritat.

Nascut a finals del segle XIX en una família benestant —el pare era magistrat del tribunal suprem— i molt favorable a la literatura i l’art en general, als setze anys va patir un accident greu en ser envestit per un cotxe de cavalls; pocs mesos després, va contraure la febre tifoide. Les seqüeles d’aquests dos esdeveniments van derivar en addicció a la morfina i l’alcohol, entre altres substàncies. Quan tenia 19 anys, va simular un duel amb un amic d’estudis per suïcidar-se plegats, després d’haver arribat a la conclusió tan comuna entre alguns adolescents que la vida no tenia sentit i que calia acabar d’una vegada. L’amic va errar el tret, mentre que en Rudolf va matar-lo. Desesperat, tot seguit va intentar suïcidar-se amb la pistola, però només es va ferir. Jutjat per aquests fets, va ser declarat innocent per causa de bogeria.

Durant la república de Weimar, va començar a obrir-se pas com a autor, però la seva vida no participava en aquesta trajectòria ascendent: seguia encadenat a la morfina, la relació amb la seva dona era tempestuosa i va ser empresonat per malversació de diners. El 1937, data de publicació de Llop entre llops, ja era un escriptor d’èxit. Malauradament, va atraure l’atenció d’un personatge tan poc recomanable com en Goebbels, el qual va considerar aquesta obra una colossal crítica als anys de la república de Weimar. En l’apogeu del nacionalsocialisme, en Goebbels va voler encarregar-li l’escriptura d’un tractat antisemita, cosa que va deixar en Fallada en una situació ben delicada. El 1938 va tenir l’ocasió d’emigrar, però va renunciar-hi en el darrer moment: com altres artistes i intel·lectuals, se sentia incapaç de viure i crear fora d’Alemanya. Si això us causa estranyesa o rebuig, penso que el documental Shadows in Paradise de Peter Rosen us permetrà, com a mínim, entendre aquest conflicte interior.

A les acaballes de la II Guerra Mundial, ja divorciat, va casar-se amb una vídua també addicta a la morfina i van traslladar-se a Feldberg. Quan els soviètics van ocupar aquesta població, van designar-lo alcalde perquè se’l considerava una celebritat —un intel·lectual que no s’havia deixat assimilar pel nazisme. Les dificultats del càrrec en una època tan dura i la destructiva addició a les drogues van endegar un període d’entrades i sortides d’institucions psiquiàtriques i hospitals, fins que un atac de cor va posar fi a la seva existència.

Aquestes i altres dades biogràfiques poden consultar-se sense problemes a Internet i a fonts impreses, però he considerat oportú fer-ne un resum no solament perquè encara és un escriptor desconegut, sinó també perquè a mesura que les anava llegint no podia evitar associacions paral·leles amb autors de vides desafortunades, encapçalats per en Cervantes. Defugint qualsevol comparació impossible, aquests creadors reflecteixen en els escrits una lucidesa i una bondat que sobten si tenim en compte com van passar-les, de magres, i que els hagués estat molt fàcil adoptar una actitud desenganyada i misantròpica vers l’espècie humana. I és que les dues obres d’aquesta ressenya són, precisament, tot el contrari no obstant la seva temàtica.

Llop entre llops s’ubica en els primers anys vint del segle passat, en l’Alemanya vençuda, humiliada i paralitzada pel tractat de Versalles, amb una ciutadania sotragada per una inflació insadollable que fa de la supervivència un joc d’atzar mortal on tot és relatiu, fins i tot valors que poc abans es consideraven inviolables. Les més de mil pàgines transcorren principalment a Berlín i a una població rural anomenada Neulohe. En Fallada retrata les misèries socials d’un temps amb el qual el nostre comença a assemblar-se massa: asfíxia de la classe mitjana; diferències abismals entre riquesa i pobresa; absència de perspectives de millora ni tan sols a llarg termini, i una existència sacsejada per la degradació continua de les esperances. L’autor retrata un farcit ventall de tipologies i perfils que van d’ex-militars a ludòpates, passant per vídues, joves embarassades, terratinents avars, velles missaires, guardaboscos pusil·lànimes, noies de sang un xic massa escalfada, delinqüents, presidiaris i un llarg etcètera amb un sentit profund d’humanitat i una bondat desconcertant, malgrat que alguns d’ells cometen accions reprovables degudes a motius igualment reprovables. Persones per les quals podem notar una immediata simpatia, fins i tot una identificació, però amb les que cal parar compte, perquè els fets i les decisions que prenen poden fer-nos baixar del núvol d’empatia.

La impressió que desprèn aquesta galeria de personatges no és cap novetat: en diferents graus i matisos, l’egoisme és el motor del seu comportament; un egoisme que ultrapassa l’instint de supervivència en una època molt i molt dura. Amb diàlegs brillants i un ritme narratiu deutor de les tècniques del fulletó, en Fallada condueix les diverses històries aplicant-hi els mecanismes de la intriga i una certa introspecció. Entre molts aspectes, sorprèn la manera aparentment lleugera, fins i tot disbauxada, de relatar successos d’una brutalitat anorreadora i que, no obstant, acaben essent alhora tan absurds i versemblants, que sovint traspassen els límits del que és grotesc, com si tinguéssim entre les mans una estranya novel·la picaresca. Hi ha escenes memorables des del punt de vista narratiu i dels diàlegs. No n’esmento cap perquè val la pena de descobrir-les sense avisos previs. La longitud d’aquest llibre pot resultar dissuasiva, però us asseguro que no trigareu gaire a quedar-hi atrapats i no podreu deixar de llegir-lo.

Igual que a Llop entre llops, l’acció de Sol a Berlín es desenvolupa a la capital alemanya, però entre els anys 1940 i 1942, en plena expansió bèl·lica d’en Hitler. El partit i la ideologia nacionalsocialistes imposen el seu mandat sense pal·liatius a una població que els dóna suport amb un convenciment que, a mesura que passa el temps, es transforma en por: tothom sap el que pot passar si no s’hi col·labora, encara que no es gosi dir-ho. Els protagonistes principals, l’Otto i l’Anna Quangel, són persones de classe humil, però viuen amb dignitat i compleixen amb diligència les seves obligacions com a ciutadans del III Reich, sense posar res en dubte fins que reben la notícia de la mort del seu únic fill en el front de batalla. Arran d’aquest esdeveniment i d’altres, el matrimoni Quangel decideix de treure’s la bena dels ulls i lluitar contra una situació social i vital que cada dia que passa es torna més i més insostenible. La seva oposició al règim totalitari es concreta en redactar postals anònimes amb textos contra en Hitler i el poder establert, i repartir-les clandestinament en edificis públics perquè qualsevol que hi passi se les trobi i pugui llegir-les. Conscients del risc que corren, desconeixen les repercussions reals que tindrà aquesta lluita tan desigual contra un adversari tan poderós. Tot i així, tiren pel dret, però com era de preveure, acaben descobrint-los. El que passa a continuació només ens ho podríem imaginar —i faríem curt— si no tinguéssim la narració d’en Fallada, que va poder consultar les actes del procés contra Otto i Elise Hampel, les persones de carn i os que van escriure aquesta mena de postals, i que van ser enxampades i executades després d’un arbitrari procés judicial, i de vexacions físiques i psicològiques.

La resistència dels Quangel-Hampel no va tenir cap conseqüència real contra el nazisme i els va suposar un veritable calvari; no obstant, precisament aquesta lluita tan desigual és la que confegeix un elevat valor moral i simbòlic a la seva resistència. Representants genuïns de l’anti-heroi, són persones de condició social baixa i formació molt justa; tanmateix, la seva coherència i determinació il·luminen les tenebres tan profundes que la humanitat va projectar en aquell període convuls i ple d’atrocitats.

Si Llop entre llops va causar alguns problemes a en Fallada a banda de donar-li fama, les circumstàncies de Sol a Berlín no van ser gaire favorables. En primer lloc, perquè l’autor no va veure publicades en vida les 866 pàgines de l’original, que havia mecanografiat en només quatre setmanes. En segon, perquè el llibre va patir una censura severa deguda als criteris de desnazificació establerts pels aliats: al final del llibre, s’explica que els antecedents d’aquesta novel·la provenen d’una iniciativa politicocultural de l’Alemanya soviètica consistent a revelar casos de la resistència interna contra en Hitler. Tot i la mutilació de l’original, la publicació va tenir una notable acollida. El contingut íntegre de Sol a Berlín, però, no es va publicar fins el 2011. Segons els criteris de l’època, la història podia considerar-se una mena d’exaltació del nazisme, sobretot per l’honestedat d’en Fallada en presentar els dos protagonistes amb tots els clarobscurs: basats en persones que van existir i oposar-se a en Hitler, no eren herois monolítics, sinó gent que va quedar fascinada pel totalitarisme i que hi havia contribuït en la mesura de les seves possibilitats. Passa el mateix amb la resta dels personatges: per molt dolents que puguin i arribin a ser —en aquest sentit la novel·la no estalvia recursos ni sembla reprimir-se—, alguns actuen de manera coherent i honesta segons uns principis que transcendeixen la ideologia irracional del nazisme, cosa que actua en contra del maniqueisme habitual dels sistemes polítics, que presenten els adversaris com a encarnacions absolutes del mal. I és que en Fallada no parla d’abstraccions, sinó d’individus plens de contradiccions i contrapesos existencials. En definitiva, la humanitat amb tota la seva esplendor i misèria, capaç tant de les accions més commovedores com de les atrocitats més execrables. Sol a Berlín és una obra descomunal i reveladora que s’endinsa amb aquella lucidesa esmentada al principi de la ressenya i que, no obstant mostrar una de les cares més fosques de la condició humana, constitueix tot un manifest de la dignitat i un al·legat contra els totalitarismes.

Diez mujeres

Marcela Serrano
Diez Mujeres
Editorial Punto de Lectura, Madrid, 2012

Abans d’obrir el llibre em trobo amb la bonica il·lustració d’en Gianluca Foli i observo com deixo volar la meva imaginació: penjo la meva pròpia roba d’abric junt amb la de les altres convidades per assistir a un despullament col·lectiu d’ànimes femenines, sense cap pudor i amb tota honestedat. Natasha, terapeuta d’origen rus, ha volgut reunir a nou de les seves pacients als afores de Santiago de Xile perquè s’expliquin les seves històries personals, perquè es coneguin i s’adonin de tot el que han sentit i del significant de certes vivències que només elles han viscut i que les han transformat en el que són ara.

Y están todas tan lindas, se dice Natasha.
Cómo me conmueven las mujeres. Cuánto me apenan. ¿Por qué una mitad de la humanidad se llevó un peso tan grande y dejó descansar a la otra?

Ummmm, anem bé ! Aquesta sap de què parla… Només una dona en pot tenir ple coneixement. Ho sento, però és així, no hi ha volta de full. Així com tampoc podem obviar el poema escollit per la Marcela Serrano, que encapçala la seva novel·la. Els seus versos resulten una síntesi depurada del que vindrà a les següents pàgines.

La vida en la tierra sale bastante barata.
Por los sueños, por ejemplo, no se paga ni un
céntimo.
Por las ilusiones, solo cuando se pierden.
Por poseer un cuerpo, se paga con el cuerpo.

Wislawa Szymborska, Aquí

Aprofitem per recórrer la geografia de Xile al llarg de tot l’entramat, així com anem coneixent les particularitats de les seves protagonistes. Engruna per engruna. La Mané, per exemple, ens diu: “Extraño país éste, según las estadísticas todos se deprimen, ni que viviéramos en Islandia. Pero los que tienen plata se curan de la depresión, los otros no”. No hi falta una sensibilitat per les desigualtats socials ni un esment de la crisi. Crec que tothom que hagi seguit alguna teràpia en algun moment de la seva vida compendrà les paraules de la Layla: “¿Que me ayude a qué?, le pregunté. Que te ayude, me repitió, tímidamente. No me apetecía una terapia. Nunca me convenció la idea de pagar por un espacio de intimidad. ¿No es eso lo que hacen los hombres con el sexo? No digo que Natasha cumpla las labores de una puta. Pero pagar para que te escuchen. Pagar para que te quieran. Pagar para que se pongan de tu parte. No, no me gustaba la idea”.

Ha sigut un gust llegir aquest llibre. Et quedes tan descansada com s’haurien pogut quedar cadascuna d’elles després de relatar-nos les seves vides. Són tan creïbles que penses que han existit de debò i no poden ser només inventades. Cada una t’arriba d’una manera molt especial i les estimes. De tota manera, i si he de fer alguna crítica, trobo que són les pacients ideals per la seva sinceritat. T’adones que no cal tenir estudis per adquirir una capacitat d’anàlisi que et serveixi per aconseguir curar ferides.

The Thousand Autumns Of Jacob de Zoet

The Thousand Autumns Of Jacob de Zoet
David Mitchell
Nova York, Random House, 2009, 2011. 8 €
510 pàgines

El bloc Espai de llibres va obrir-me el camí cap aquest autor, del qual no coneixia ni el nom. La ressenya va interessar-me de seguida en assabentar-me que l’acció se centrava a la minúscula illa de Dejima, a Nagasaki. Des de les primeries del segle XVII fins ben entrat el XIX, Dejima va ser l’única porta que els successius governants de Japó van deixar oberta al món. Com que la companyia d’índies holandesa hi tenia el monopoli del comerç, amb el transcurs dels anys s’hi va fomentar el frau, la corrupció i el suborn.

Enmig d’aquest context es narra la vida d’en Jacob de Zoet, un jove holandès que desembarca a Dejima amb el propòsit de fer fortuna i guanyar-se el favor del pare de la dona amb qui vol casar-se, ja que el matrimoni només es consentirà si és capaç de tornar enriquit. A Dejima viuen holandesos i altres ciutadans d’arreu d’Europa, així com esclaus i servidors procedents de les colònies, a banda de relacionar-se amb més o menys freqüència amb els intèrprets japonesos d’holandès i les autoritats locals. L’accés dels europeus a la ciutat és molt restringit i està molt controlat; el contacte entre les dues civilitzacions, dos mons que per un costat senten una fascinació mútua i per un altre una repulsa racial, és ple d’entrebancs i malentesos.

Un dels encerts del llibre és la recreació de l’atmosfera arran de la dialèctica entre aquests dos mons, amb els condicionants racials —o racistes—, religiosos, econòmics, socials i polítics que contínuament s’interposen en els desigs dels personatges. Un altre encert, segons el meu parer, és l’afany de l’autor per presentar els personatges des de tots els vessants, sense que puguem establir una identificació incondicional amb cap d’ells —tot i que el Jacob o el doctor Marinus resulten molt atractius en aquest sentit— gràcies a un cert tarannà contradictori, gairebé amoral, en les seves conductes.

Per damunt de tot, però, diria que destaca el tema de la incomunicació, l’aïllament tant des del punt de vista psicològic com purament físic. En certa manera, el claustrofòbic entorn de Dejima simbolitza aquest aïllament, ja sigui involuntari o voluntari. La màxima preocupació dels holandesos és l’arribada del vaixell que els portarà no solament les mercaderies que comercialitzaran amb els japonesos, sinó també notícies del seu món, aleshores sotragat per les conseqüències de la revolució francesa, les revoltes de les colònies angleses a Amèrica i, posteriorment, l’infern de les guerres napoleòniques —fets que desconeixen del tot. Com en qualsevol novel·la històrica de mena, l’autor desplega una curosa exposició de les dades històriques, els ambients, els estris quotidians, la roba, i sap aplicar-hi els ingredients d’intriga i aventures que fan d’aquest gènere un dels més reeixits quant a vendes. És precisament l’ús d’alguns d’aquests mecanismes el que perjudica, al meu entendre, la qualitat global. Potser si n’hagués prescindit d’alguns o hagués mirat d’aplicar-los d’una altra manera, hauria aportat una visió encara més singular gràcies a la poderosa narració i una preciosa melancolia que impregna molts dels seus passatges, sobretot cap al final.

Sigui com sigui, em penso que ens trobem davant d’una obra més que remarcable i molt entretinguda en el sentit més favorable d’aquest terme. Si us interessa l’edició traduïda (al castellà), a l’esmentat Espai de llibres trobareu, a més de la ressenya, una excel·lent introducció a la trajectòria literària d’aquest autor. Segurament us vindran ganes de llegir més obres seves.

Renacimiento

Renacimiento
Kenzaburo Oé
Trad.: Kayoko Takagi
Barcelona, Austral, 2011. 8,55 €
314 pàgines

En Kogito és un escriptor prestigiós. Arran del suïcidi del Goro, el seu cunyat i millor amic, que era un cineasta d’èxit, comença un doble viatge temporal: cap al passat, escoltant una sèrie de cintes enregistrades pel Goro expressament per al Kogito on parla de la seva vida i l’amistat amb ell, i cap al present, a la cerca dels motius que van desencadenar el fatal desenllaç. Amb la reproducció de les cintes, l’escriptor endega un diàleg amb el difunt que el fa reviure els propis records i l’incita a cercar la causa de la mort del cunyat, ja que troba indicis que la màfia s’hi troba al darrere. Val a dir que la història es basa en fets reals: segons l’opinió generalitzada, la yakuza, la màfia japonesa, va ser la instigadora del suïcidi del Juzo Itami, director de cinema i cunyat del Kenzaburo Oé.

Amb aquest autor japonès t’exposes a un fenomen ben estrany —si més no, l’he experimentat en les tres obres que he llegit d’ell fins al present, Salto Mortal, M/T y la historia de las maravillas del bosque i Renacimiento— i que no he trobat en cap altre escriptor: la seva narrativa t’introdueix en un munt de situacions amb una intensa càrrega psicològica i emocional i, al mateix temps, exerceix un control tan absolut sobre la manera de relatar els fets, que sembla exposar-los amb esfereïdora objectivitat.

A escala més petita, si es compara amb la immensa —físicament i literària— Salto mortal, l’Oé desenvolupa aquesta història com si dibuixés sempre la mateixa aquarel·la i, al mateix temps, cada versió n’aportés elements nous que no solament el lector havia passat per alt, sinó que sobretot enriqueixen la versió primigènia amb detalls que acaben esdevenint elements insubstituïbles. Malgrat tot, domina la impressió que s’escapoleix alguna cosa, hi ha quelcom que no se’ns explica —o que més aviat som incapaços de copsar—: els personatges apareixen ben definits, amb totes les complexitats i contradiccions, però quan et penses que ja els tens, que ja són teus i pots identificar-te amb algun d’ells, s’escapoleixen d’una forma que mai no t’hauries esperat. Cal reconèixer que aquesta manera d’escriure pot acabar exasperant alguns lectors o determinades maneres de llegir; tanmateix, la mestria de la seva execució fascina i dilueix la temptació de deixar-ho córrer.

Deia l’Stephen King —no recordo si en un pròleg o una entrevista que vaig llegir fa temps— que, després de tants anys com a escriptor i lector, considerava que, per damunt de tot, la literatura, i l’art en general, ha de ser un gaudi. És a dir, que primerament cal deixar-se sorprendre, emocionar, enfadar, fins i tot decebre; després ja vindrà l’hora de les anàlisis, les crítiques. Amb el Kenzaburo Oé de vegades sembla possible gaudir i analitzar al mateix temps. O potser és una il·lusió creada per l’autor.

La isla del segundo rostro

Albert Vigoleis Thelen
La isla del segundo rostro
Trad.: Joaquín Adsuar Ortega
Barcelona, Anagrama, 2006. 15 €
925 pàgines

En Vigoleis centra aquestes memòries en els anys previs a la guerra civil espanyola. Acompanyat de la seva dona Beatrice, arriben en vaixell a Mallorca després d’haver rebut un telegrama que informava del greu estat de salut del germà de la Beatrice, resident a l’illa. Un cop desembarcats i posats al corrent de la situació, comença per a ells una increïble etapa en un món desconegut en el que viuen un reguitzell d’experiències al límit que posen a prova la capacitat de resistència i superació.

El que sorprèn de seguida és la generositat verbal d’aquesta obra, portentosa
exposició d’una interminable sèrie d’anècdotes, episodis i successos entre els quals s’intercalen reflexions, divagacions i interrupcions que, lluny de molestar, no fan sinó intensificar l’admiració del lector. Sobretot, destaquen el sentit de l’humor i la vigoritzant ironia amb què s’expliquen situacions que, des d’una òptica prosaica, resulten més aviat esfereïdores. Durant més de nou-centes pàgines, amb una intensitat infatigable, el llibre és ple de situacions còmiques i grotesques. Sense cap mena de complexos, aquest Vigoleis que en molts moments podríem considerar un babau manifesta una lucidesa increïble, una coherència ideològica que transcendeix el seu tarannà aparentment covard i indecís. Sobretot al final del llibre, quan es desferma la barbàrie de la guerra civil, tothom va revelant la seva veritable naturalesa i es va posant al lloc que realment li pertoca.

En determinats moments, Mallorca sembla la destinació de tota la comunitat
internacional. La parella es relaciona tant amb els pobladors locals com amb un
ventall impagable de ciutadans d’arreu del món. En Vigoleis es mostra especialment implacable amb la conducta de determinats compatriotes, tant pel que fa al seu paper de precursors de la voràgine turística que dècades més tard es va apropiar de l’illa, com per la irrupció del nazisme i les seves nefastes repercussions. Les figures artístiques i intel·lectuals que viuen a Mallorca, com ara els germans Vilallonga, en Graves o el Keyserling, també queden reflectides amb més o menys fortuna per a ells segons les circumstàncies.

Si en els primers centenars de pàgines de tant en tant no apareguessin automòbils o altres objectes més o menys contemporanis, hom tindria la sensació que els fets transcorren als segles XVII o XVIII: és el reflex del retard social i econòmic d’Espanya en una època que ja era prou complicada. Fet i fet, sovint et sents transportat a les millors obres picaresques dels segles d’or espanyol. En aquest sentit, cal subratllar el tractament que en Vigoleis s’atorga com a personatge dintre de les seves memòries, sabent-se riure d’ell mateix o, més ben dit, sense cap intenció de dissimular els seus defectes o limitacions. El segon rostre d’en Vigoleis revela un món on la justícia i la coherència semblen haver-se extingit, i a on la condició humana insinua amb prou claredat les fites denigrants i execrables per les quals és prou conegut el segle XX. Al l’autor, o al personatge que encarna, li hauria resultat molt fàcil carregar contra tot això, transformar la ironia en sarcasme i ressentiment a causa de les privacions i els problemes continus que pateix. Tanmateix, el seu amor per l’home, la diversitat lingüística, els llibres (passa gana i sacrificis per ells) i la tolerància vers el proïsme fan que arribem a sentir per ell i la seva dona un afecte semblants als que podem sentir pel cavaller que va perdre el seny llegint llibres de cavalleries i que volia recórrer el món socorrent els dèbils i els necessitats. En Vigoleis i la Beatrice traspuen una bondat i honestedat sorprenents davant de situacions en què seria molt fàcil cedir a la desesperació o l’ànsia de venjança.

L’experiència lectora que s’acumula al llarg de tota una vida ve determinada per
aquelles obres que deixen una empremta molt especial. Després de llegir-les, queda la sensació d’haver viscut, o llegit, un abans i que a partir d’ara comença un després. A mesura que passen els anys, però, la sensació es relativitza i el nombre de títols als quals s’atorga aquesta singularitat es va ajustant a la baixa. Malgrat el risc evident d’equivocar-me en fer una afirmació d’aquest tipus, em penso que La isla del segundo rostro formarà part d’aquesta llista d’obres selectes fins al darrer dia de la meva existència.

Die Insel des zweiten Gesichts

Die (angewandten) Erinnerungen des Vigoleis erstrecken sich in der Hauptsache über die Jahre vor Ausbruch des spanischen Bürgerkriegs. Vigoleis und seine Frau, Beatrice, kommen mit dem Schiff auf Mallorca an, nachdem sie in einem Telegramm vom ernsten Gesundheitszustand des auf der Insel residierenden Bruders von Beatrice unterrichtet worden waren. Kaum haben sie den Fuß auf Mallorca gesetzt und sich einen ersten Überblick über die Lage verschafft, sind sie schon in eine völlig neuartige Lebenssituation in einer unbekannten Welt eingetaucht, in der sie sich Erlebnissen und Herausforderungen gegenüber sehen, die ihre Widerstands- und Leidensfähigkeit immer wieder auf die Probe stellen.

Sogleich überrascht dieses Werk durch seine überaus reiche Wortfülle, die sich in der Darlegung einer nicht enden wollenden Aneinanderreihung von Anekdoten, Begebenheiten und Vorkommnissen äußert. Diese werden ihrerseits von Reflexionen, Exkursen und Einschüben unterbrochen, die vom Leser nicht im Geringsten als störend empfunden werden, sondern, ganz im Gegenteil, seine Bewunderung angesichts dieses Werks noch steigern. Besonders sind der Humor und die vitale Ironie bei der Schilderung von Situationen hervorzuheben, die nüchtern betrachtet als entsetzlich zu bezeichnen wären. Mit seinen mehr als 900 Seiten höchster Intensität ist das Buch voll von komischen und grotesken Situationen. Vigoleis, der in vielen Momenten beinahe tölpelhaft wirkt, zeigt andererseits eine unglaubliche Klarsichtigkeit und ideologische Kohärenz, die seine scheinbare Feigheit und Unschlüssigkeit weit überstrahlen. Besonders gegen Ende des Werks, in der Zeit des Ausbruchs des spanischen Bürgerkriegs, zeigen die auftretenden Personen ihr wahres Gesicht und erhalten den ihnen tatsächlich zustehenden Platz.

In manchen Passagen scheint Mallorca das Reiseziel der gesamten internationalen Gemeinschaft zu sein. Vigoleis und Beatrice treten sowohl mit Einheimischen als auch mit einer unbezahlbaren Ansammlung an Persönlichkeiten aus aller Welt in Beziehung. Vigoleis zeigt sich dabei unerbittlich, wenn es um die Darstellung mancher seiner deutschen Landsleute geht, sei es in ihrer Rolle als Vorreiter der Tourismuswelle, die Mallorca Jahrzehnte später erfassen sollte, sei es vor dem Hintergrund des hereinbrechenden Nationalsozialismus und seinen unheilvollen Auswirkungen. Die auf Mallorca lebenden Künstler und Intellektuellen, wie etwa die Brüder Vilallonga, Graves oder Keyserling werden den Umständen entsprechend mehr oder weniger vorteilhaft dargestellt.

Wenn auf den ersten paar Hundert Seiten des Werks nicht Automobile und andere Gegenstände der Moderne in Erscheinung träten, könnte man meinen, dass sich die beschriebenen Begebenheiten im 17. oder 18. Jahrhundert ereigneten. Dies ist Ausdruck der tatsächlich zu Vigoleis’ Zeit herrschenden sozialen und wirtschaftlichen Rückständig Spaniens. An vielen Stellen fühlt man sich in die pikaresken Romane des goldenen Zeitalters Spaniens (16. und 17. Jahrhundert) versetzt. In diesem Sinne muss die Art und Weise, wie Vigoleis seine eigene Person in seinen Erinnerungen darstellt, hervorgehoben werden, seine Fähigkeit, über sich selbst zu lachen, oder besser gesagt, die Freimütigkeit, mit der er eigene Schwächen und Unzulänglichkeiten zugibt. Das zweite Gesicht von Vigoleis gibt den Blick frei auf eine Welt, in der Gerechtigkeit und Geradlinigkeit verschüttet zu sein scheinen und die Menschheit bereits spürbar auf die unwürdigen und schrecklichen Ereignisse zusteuert, für die das 20. Jahrhundert traurigen Ruhm erworben hat. Für den Autor bzw. den von ihm verkörperten literarischen Vigoleis wäre es ein leichtes gewesen, aufgrund der eigenen fortwährenden Entbehrungen und Schwierigkeiten seine Zeitgenossen zu verurteilen und statt zur Ironie zu Sarkasmus und Ressentiment zu greifen. Das Gegenteil ist jedoch der Fall: Vigoleis’ Menschenliebe, sein Enthusiasmus für die ihn umgebende sprachliche Vielfalt, seine Bücherleidenschaft (für seine Bücher hungert er sogar) und seine Großherzigkeit gegenüber seinen Mitmenschen führen dazu, dass man für ihn und seine Frau eine ähnliche Zuneigung entwickelt wie für den “Ritter von der traurigen Gestalt”, der durch die Lektüre von Ritterromanen den Verstand verlor und in die Welt hinausritt, um für die Schwachen und Benachteiligten zu kämpfen. Vigoleis und Beatrice verströmen eine unsagbare Güte und Aufrichtigkeit in Situationen, in denen Verzweiflung oder Rachegelüste leicht die Oberhand gewinnen könnten.

Die Leseerfahrung, die sich im Laufe eines Lebens ansammelt, ist von ausgewählten Werken geprägt, die einen besonders tiefen Eindruck hinterlassen. Nach der Lektüre solcher Werke hat man das Gefühl, man hätte in einem Vorher gelebt – und gelesen, und nun begänne das Nachher. Mit den Jahren relativiert sich dieses Gefühl jedoch meist, und die Liste der Werke, denen man eine solche Einzigartigkeit zugesteht, wird kürzer. Auch auf die Gefahr hin, dass ich einen Fehler begehe, wenn ich Folgendes sage: Die Insel des zweiten Gesichts wird wahrscheinlich bis zum Ende meiner Tage nicht aus dieser Liste wegzudenken sein.

Übersetzung: Annette Maurer

Los años dulces i El cel és blau, la terra blanca

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 1, 200 pàgines. 18 €

Jiro Taniguchi i Hiromi Kawakami
Los años dulces
Trad.: Víctor Illera Kanaya
Tarragona, Ponent Mon, 2011
Volum 2, 238 pàgines. 18 €

Hiromi Kawakami
El cel és blau, la terra blanca
Trad.: Marina Bornas Montaña
Barcelona, Quaderns Crema, 2009. 18 €
213 pàgines

Un dia, en creuar la secció de còmics d’una llibreria per accedir a una altra àrea, la portada d’un volum va cridar-me fugaçment l’atenció. Tan fugaçment, que ni tan sols no em vaig aturar a fullejar-ne el contingut. Dos dies després, sense comprendre’n el motiu, vaig sortir a comprar-lo de forma compulsiva. D’aquesta manera no solament vaig acabar un llarguíssim període en què havia marginat els còmics de les lectures, sinó que sobretot vaig descobrir un autor que m’ha encadenat ben bé a tota la seva obra.

En assabentar-me poc després que aquest còmic —no sóc partidari de la denominació novel·la gràfica, sona a intent acomplexat de justificar la validesa del còmic com a manifestació artística de ple dret, cosa que trobo innecessària— era l’adaptació d’una novel·la i que la seva autora hi havia participat em va permetre superar els seriosos dubtes de ressenyar aquesta obra, donat que els meus coneixements sobre còmics són encara més limitats que els literaris.

Després d’una bona pila d’anys dibuixant tot el que se li encarregués per fer-se un nom i sobreviure treballant com a autor de manga, en Taniguchi adquireix prestigi i solvència suficients per dedicar-se a crear les obres que l’interessen. Comença així una etapa molt més intimista i elaborada de la qual diria que Los años dulces és una mena de culminació. El ritme narratiu, la composició visual i expressiva dels personatges, el detall dels objectes per petits i anònims que siguin, tot ocupa el seu lloc natural com si miréssim per una finestra oculta o fóssim una presència invisible als esdeveniments… No sé si m’explico com cal, segurament és un reflex empobrit d’aquesta sensació intangible la intensitat de la qual augmenta a mesura que t’endinses en la història i els personatges, un professor d’escola i la Tsukiko, una dona de mitjana edat que havia estat alumna seva, retrobats per casualitat en una taverna on acostumen a sopar. Discrepo del títol atorgat a la traducció del còmic i de la novel·la: la singular i commovedora història d’amor que s’hi narra és més agredolça —sàviament i subtilment agredolça— que no pas dolça. I malgrat que el títol de la novel·la traduïda sigui més escaient, després d’haver llegit el còmic i la novel·la penso que hauria estat més encertat optar pel títol original japonès de les dues versions: Sensei no kaban, El maletí del professor.

La Tsukiko porta el pes narratiu. Les pàgines del còmic s’endinsen en el seu món interior, infestat de dubtes i incomprensió, però també mogut per un imperiós desig d’existir i d’estimar que ella mateixa no identifica perquè se l’amaga de manera conscient o inconscient. Les trobades amb el professor, algunes fortuïtes, altres arranjades, s’alternen amb temporades més o menys llargues de separació. Les successives el·lipsis temporals marcades per aquestes separacions no semblen sinó estrènyer els lligams entre tots dos, cadascun a la seva manera degut a les diferències generacionals i de sensibilitat. Dos móns oposats que s’atrauen amb molta precaució i esfereïdora honestedat. En Taniguchi ofereix la seva visió de la història amb una delicadesa extraordinària. Cada vinyeta és una invitació a contemplar-la fins que ja no queda cap detall per copsar. I tot i així, tens la sensació que sempre acabaràs per descobrir algun element nou i sorprenent.

No em veig capacitat per indicar si seria més recomanable començar per la novel·la i després el còmic o bé a l’inrevés, com m’ha passat de forma involuntària. En el meu cas, el còmic ha condicionat totalment la lectura de la novel·la. Ha estat inevitable imaginar els personatges, els fets i les situacions de la manera com les plantegen les vinyetes. En altres casos, per exemple si abans es veu una pel·lícula que és l’adaptació o està basada en una obra escrita, pot resultar molest o fins i tot perjudicial, però no ha estat així. Si bé es nota que la autora ha intervingut en l’adaptació al còmic, en la novel·la descobreixes la veritable font de la que procedeix l’obra gràfica. Per un costat, gaudeixes d’una narració extraordinària —com es pot contar una història tan singular, caracteritzar unes vides i un entorn de manera tan succinta sense donar la impressió de mancança ni superficialitat—; per un altre, les diferències entre l’obra literària i la gràfica enriqueixen meravellosament el món del professor i la Tsukiko. Una simbiosi tan magistral, que de vegades no tens clar quina és la font i quina és l’adaptació. En definitiva, una experiència inoblidable i tota una troballa en el meu cas.