Pandora’s seed


La llavor de Pandora – o per què el caçador-recolector té la clau per a la nostra supervivència
Spencer Wells
Penguin, 2011, 230 pàgines

Segona ressenya del caçador-recol·lector. Spencer Wells, genetista, explorador i geògraf, es fa una pregunta molt bàsica: les societats occidentals tenim un nivell de vida sense cap precedent en el passat. Com és que això no ens fa més feliços? o fins i tot, més sans?

Segons ell, la resposta està en la tremenda diferència entre l’estil de vida que ens correspondria pels nostres orígens (som fets per dur una vida de caçadors-recol·lectors a la natura) i l’estil de vida que portem (sedentària, urbanitzada, aglomerada). L’argumentació es basa la darrera recerca paleontològica, genètica i antropològica però cal dir que usada de manera molt menys científica del que l’autor voldria admetre. Tot i això, reconec que bona part del llibre m’ha convençut força (progressivament menys a mesura que avança). Com a mínim, m’ha creat el reflex ocasional, quan veig determinades conductes humanes, de pensar “això és un residu de la nostra herència de caçadors-recol·lectors”.

Diu en Wells: L’homo sàpiens, des que apareix com a tal fa uns 150.000 anys, i els homínids que el van precedir durant més d’un milió d’anys, vivien del terreny: collint plantes, fruita, ous, mel i insectes, caçant bèsties més o menys grosses segons les necessitats i la tecnologia del moment, i desplaçant-se a mesura que convenia. La cosa canvia fa uns 10.000 anys per motius que comencen a ser ben establerts arqueològicament, relacionats amb l’escassetat  de menjar i l’extinció de la megafauna després de la darrera gran glaciació. Un determinat grup (la cultura “Natufian”, al creixent fèrtil) va decidir adoptar una estranya forma de vida: en comptes d’anar a caçar animals i recol·lectar plantes allà on fossin, va decidir quedar-se en un sol lloc i fer créixer allà mateix els animals i les plantes. Amb el temps, a quatre o cinc llocs del món (Xina, Àfrica subsahariana, Amèrica Central i del Sud, Nova Guinea) altres grups van tenir de manera independent la mateixa estranya idea. Segons com es mira, no els ha anat malament, perquè han imposat, de grat o per força, aquesta forma de vida i altres encara més estranyes que se n’han derivat al 99.999% de la humanitat, que de fet ja no és un milió de persones sinó uns 7.000 milions. Només uns pocs pobles, insignificants numèricament, de l’Amazònia, Àfrica del sud, i Nova Guinea mantenen un estil de vida caçador-recol·lector més o menys intacte.

Però en altres aspectes, sí que els ha anat força malament. De fet, el pas a la vida agrícola i ramadera va obrir una autèntica caixa de Pandora de problemes:

1. La nostra alimentació s’ha fet extremadament pobra i monòtona. De les 120 espècies d’animals i plantes que menja regularment un caçador-recolector, un de nosaltres no en menja gaire més de 20, i no necessàriament les més nutritives sinó les més fàcils de criar. Que cada cop són menys nutritives a mesura que els camps s’esgoten.  Malalties com les càries, l’osteoporosi, la diabetis, l’obesitat, l’ateroesclerosi i molts càncers apareixen gairebé per primer cop en el registre arqueològic i històric coincidint amb l’inici de l’agricultura.

2.També amb la revolució agrícola, la humanitat perd 10 centímetres d’estatura mitjana, molta força i capacitat atlètica. I, atenció que aquí ens toquen el que ens fa mal a l’orgull!, més d’un 10% de volum cerebral, probablement per la reducció en la ingesta de greixos essencials que obteníem com a caçadors i que, amb tota seguretat, van ser els que ens van permetre desenvolupar l’extraordinari cervell que tenim. I no sols això, sinó que l’esperança de vida es va reduir fàcilment en 20 anys: entre els caçadors-recol·lectors, sembla que si sobrevius a la infància no és (ni era) estrany arribar en bon estat als 50 o 60 anys. En les primeres poblacions agrícoles, l’esperança de vida arribava amb prou feines als 20 anys. De fet, encara estava per sota dels 30 anys a l’Europa del segle XVIII, i només va superar la mitjana del Paleolític amb la revolució higiènica, les vacunes i els antibiòtics als segles XIX i XX.

3. I ara que parlem de malalties, sabeu que la major part de malalties infeccioses que ens han torturat fins ara fa no res (verola, tifus, còlera, grip, tuberculosi, i tantes altres) són heretades del bestiar? Vivint en grups petits i dispersos, les malalties no tenen massa crítica per fer-se epidèmies. Apareixen els pobles i ciutats, i a més passem a conviure íntimament amb vaques, porcs, cavalls i gallines que tenen els seus microbis als quals no estem adaptats: recepta segura per a les mutacions i les epidèmies. A més, per tal de cultivar cereals i poder-los regar, haviem d’establir-nos prop d’insalubres pantans, i des de llavors la malària ha estat la tenebrosa companya de la humanitat. La majestuosa Angkor Wat, a Cambòdia, va haver de ser abandonada perquè la malària originada en els camps d’arròs que l’envoltàven va fer-hi insuportable l’existència.

4. Psicològicament, hem evolucionat per conviure en grups molt compactes de 10-20 persones, i en grups ampliats (aquells dels quals saps el nom de tothom) d’unes 120-150 persones. Ara ens trobem en cercles en els quals, d’una banda, coneixem molt superficialment centenars o milers de persones i d’altra banda, realment convivim amb dues o tres persones… o una… o cap. Tenint en compte que som essers essencialment (fins i tot: compulsivament) sociables, no és estrany que depressió i angoixa campin per les seves. Endevinalla: quants “amics” té un usuari de facebook en mitjana? 135. Casualitat o no? Endevinalla 2: Quantes hores diàries passa un caçador-recol·lector (dels pocs que queden) “treballant” (busar menjar, preparar-lo i menjar, arreglar les eines i l’aixopluc)? entre 4 i 5. La resta, posem 8 hores per dormir i 10 hores d’oci, dedicades a socialitzar, explicar i escoltar històries, cantar, ballar o jugar, fer l’amor i visitar els parents de l’altra banda del riu.  Quants podem dir el mateix?

5. A més, la vida “civilitzada” s’ha fet extremadament pobra quant a vivències. De ser essers humans complets i autònoms, obligats a superar reptes nous cada dia (menjar i que no et mengin, poca broma!), hem passat a ser peces d’una gran maquinària,on tenim una missió diminuta: plantar i recollir arròs; collar cargols en una cinta de producció; ordenar papers sense sentit en una oficina; 10 hores al dia, cada dia, cada any. No som fets per això. Ningú ho expressa millor que Robert Heinlein, conegut com a escriptor de ciència ficció, però també pensador original i incòmode:

Un ésser humà hauria de ser capaç de canviar un bolquer, planejar una invasió, esquarterar un senglar, pilotar un vaixell, dissenyar un edifici, escriure un sonet, quadrar un balanç, aixecar una paret, arreglar un os trencat, confortar un moribund, obeir ordres, donar ordres, cooperar, actuar en solitari, resoldre equacions, analitzar un nou problema, adobar un camp amb fems, programar un ordinador, cuinar un plat saborós, lluitar amb eficàcia i morir amb gallardia. L’especialització és per als insectes.

El llibre segueix, argumentant, força creïblement, que propietat privada, egoisme, classes socials, dominació de la dona per l’home, militarisme, etc. i molts altres mals neixen inevitablement amb la revolució agrícola. Menys convincentment, intenta explicar que religió, integrisme, i fins i tot terrorisme també tenen la mateixa causa. I, en la meva opinió, descarrila francament quan intenta justificar al final el subtítol del llibre, “per què el caçador-recolector té la clau per a la nostra supervivència”, dient que hauríem d’anar i aprendre de les poques tribus que encara viuen d’acord amb la nostra herència, abans que desapareguin del tot. Descarrila, si més no, perquè això no passarà, fins i tot si amb el ritme de vida enfollit que duem acabem carregant-nos el planeta i la civilització tal com la coneixem. En aquest sentit, el llibre acaba “malament” perquè diagnostica el problema crec que amb part de raó, però no ofereix cap solució viable. Per a nosaltres queda anar-la trobant en el nostre dia a dia. Potser sí que mirar cara a cara al caçador-recol·lector que som ens ajudi.

Dersu Uzala

Vladímir Arséniev
Colección Gaceta Grandes Novelas, Random House Mondadori 2011, 351 pàgines

Trobar i llegir aquest llibre era un deute pendent amb mi mateix des que, essent adolescent, vaig veure la pel·lícula homònima de Kurosawa. No heu vist la pel·licula, potser? Doncs busqueu-la i disfruteu-la. I si l’heu vista, no us faci cap angúnia abordar el llibre, perquè aquest és un dels rars casos en què versió literària i cinematogràfica són dues joies que no es desmereixen gens mútuament.

En resum, el llibre narra tres viatges d’exploració que, per encàrrec del govern, el capità Arséniev va fer per la regió de l’Ussuri, a l’extrem est siberià. La regió, ferèstega i remota, té una població dispersa, barreja dels nòmades pobladors originals i de nouvinguts xinesos, coreans i “creients vells” (una escissió dels ortodoxos russos ancorats al passat, com els Amish). En la primera expedició, Arséniev troba un vell caçador d’ètnia goldi que l’acompanyarà la resta del viatge i que, amb gran alegria, retroba per a les altres dues expedicions. Bona part del llibre, i gairebé tota la pel·lícula, és la narració de les aventures que passen plegats i de com forgen una amistat entranyable i franca. En Dersu va perdre dóna i fills molts anys enrere, i des de llavors ha fet una vida solitària. Troba en el capità algú que, com ell, s’admira per la meravella de la natura i la vida. Arséniev, d’altra banda, s’admira dels infinits recursos i la profunda saviesa pràctica d’en Dersu, que li permeten sobreviure i ser feliç en un medi extremadament dur.

En Dersu llegeix la natura amb una facilitat asombrosa per als russos. Qualsevol fulla, qualsevol petja, qualsevol indicació del vent li diu on trobar menjar, on és el tigre a evitar, on trobarà aixopluc i llenya. S’enfada amb els seus companys de viatge perquè “sou com cecs! aneu pel món sense veure-hi ni sentir-hi res, com podeu ser ser així d’obtusos!” i acaba tractant-los com a nens a qui cal dur de la mà perquè no prenguin mal. El seu animisme (atribuir ànima i voluntat a animals, muntanyes, vents, etc.), que pot semblar-nos ingenu a nosaltres que som tan saberuts, a ell li fa el servei que cal, o sigui, entendre la natura i parlar-hi de tu a tu. El final d’en Dersu, igualment emotiu al llibre que a la pel·lícula, és molt explícitament el final d’una forma de vida en harmonia amb la natura que deixa pas a una civilització brutal, egòlatra i excloent [Anticipo: aquesta ressenya és la primera d’una trilogia de ressenyes sobre la tensió entre vida “civilitzada” i vida “caçadora-recolectora”. Ja entendreu per on vaig.]

Si en la pel·lícula de Kurosawa en Dersu pren tot el protagonisme, al llibre el comparteix amb la natura. N’Arséniev es recrea en detallades i amoroses descripcions de plantes, boscos, animals, valls i serralades, rius i torrents, vents i nevades, dies i nits d’una natura essencialment intacta, i de les subtils interaccions entre ella i els pobladors de l’Ussuri. Si un rus “cec, sord i obtús” va poder veure tot el que descriu, com de ric devia arribar a ser el món d’en Dersu!

Dersu Uzala, trailer.

Dersu Uzala, la primera trobada  (que dolç pot sonar el rus!).

Dersu Uzala, perduts a la tempesta de neu i com salvar-se’n.

Warren Buffett y los secretos del management

Mary Buffett i David Clark
Editorial Alienta, 2011. 154 pàgines

No acostumo a comprar llibres de “management” ni d’empresa. Però necessitava lectura per a un viatge en tren i en veure el títol al quiosc de l’estació vaig recordar que:

  • Warren Buffett passa per una de les persones més riques del món.
  • Recentment va animar al president Obama a apujar els impostos dels més rics, ell el primer, per sortir de la crisi.

Vaig pensar que potser seria interessant saber com s’ha fet ric algú que té aquesta mena d’idees. El llibre no és escrit directament per ell, sinó per la seva jove i per un advocat amic de la família, que escriuen sobre en W. Buffett amb to d’adoració i que ja han escrit tres o quatre llibres més sobre els seus mètodes.

El resultat: esgarrifós.

Esgarrifós no tant per què es descriguin pràctiques financeres o empresarials esgarrifoses. Segur que es fan coses molt pitjors. És esgarrifós perquè l’ètica dels autors ve a ser la següent: una acció és bona, o lloable, o celebrable estrictament en la mesura en què fa guanyar diners. Cap altra consideració de si alguna pràctica “està bé”, fins al punt que la sensació és que estàs llegint l’escrit d’un alienígena.

Com que el llibre és una enumeració de “bones pràctiques” d’en W. Buffett, deixeu-me’n posar un example (inventat, caricaturitzat) per explicar-ho:

  • En W. Buffett creu que és molt important saber transformar els inconvenients en oportunitats. Per exemple, quan va posar al Sr. X al davant de l’empresa Y, el Sr. X es va trobar que per la fàbrica hi circulaven tot de gossos sense amo. Això era un inconvenient. El Sr. X va fer atrapar tots els gossos i se’ls va vendre a una fàbrica d’hamburgueses que hi havia allà a prop. Fixeu-vos: amb això va fer desaparèixer l’inconvenient i de pas va fer guanyar diners a en W. Buffett!

Altres exemples, aquests reals i trets del llibre:

  • Una cosa que fa molt bé en W. Buffett és triar quines empreses compra i quines no entra a comprar. El que fa és fixar-se amb molta cura en [paràmetres financers de l’empresa que bàsicament volen dir… que guanya diners!]. D’aquesta manera, W. Buffett s’assegura de guanyar diners.
  • Per a en W. Buffett, és molt important que les seves empreses treballin en sectors que poden produir beneficis. Per exemple, va comprar la fàbrica tèxtil Z. Es va adonar sagaçment que l’empresa portava anys amb pèrdues i maldava per sobreviure, però que el tèxtil és un sector amb poc futur perquè ja ve tot de la Xina. El que va fer va ser reconvertir Z en una empresa d’assegurances. D’aquesta manera W. Buffett va passar a guanyar diners amb Z. [Nota: Cap esment de què devia passar amb els empleats del tèxtil].
  • En W. Buffett és un gran defensor de donar autonomia total als seus directius en l’empresa que gestionen. Creu que és la única manera de que se la facin seva i se sentin motivats per fer-la funcionar (i que donin diners). [Unes quantes pàgines amb exemples]. Això sí, si no li donen resultat no té problemes a canviar-los. A l’empresa X va canviar fins a cinc vegades de director fins que va trobar-ne un que li va fer guanyar diners.
  • Si alguna cosa caracteritza en W. Buffett és que sap motivar els seus directius. Per exemple, quan va contractar la Sra. Y per dirigir una de les seves empreses de diamants, va anar-la a recollir personalment a l’aeroport amb el seu flamant Cadillac, va passejar-la pels llocs més bonics de la ciutat i la va convidar a un bon sopar. “Des del primer dia em va fer sentir que era part de la gran família Buffett”, diu Y. Segur que si li hagués dit  “agafi un taxi a l’aeroport i vingui de pet a l’empresa”, Y no s’hagués pres la feina igual. D’aquesta manera, en W. Buffett s’assegura que els directius estan motivats i contents, i per tant que li fan guanyar diners.

I l’exemple més esgarrifós de tots:

  • En W. Buffett insisteix en què tots els seus directius siguin d’una integritat i honestedat personals immaculades. Creu que integritat i honestedat són virtuts insubstituibles en un directiu, Sovint ho recorda en tots els seus discursos. De fet, parla d’aquest principi d’honestedat i integritat com un dels més claus per al seu èxit. Perquè, és clar, un executiu que no sigui íntegre i honest acabarà manipulant les finances de l’empresa i quedant-se diners que altrament serien d’en W. Buffett.

Dit això, el llibre és força força buit. Els “secretos del management” del títol són, del primer al darrer, obvietats monumentals. Malaguanyats els 13 euros que em va costar el llibre, que així guanya diners en W. Buffett… i jo no.

“Un casament a Sudursveit” i “Quan vaig quedar-me embarassat”

Dos fragments de Thórbergur Thórdarson.
Traduccions de l’islandès a l’anglès de Julian Meldon d’Arcy i Kendra Wilson.
Ed. The Thorbergur Centre at Hali Farm, 32 pàgines, 2010.

La costa sud-est d’Islàndia (el Sudursveit) deu ser un dels llocs més inaccessibles d’Europa. En aquesta estretíssima franja de terra fèrtil s’hi van establir colons víquings al segle desè, i els seus descendents hi han fet una vida molt aïllada i molt dura fins fa quatre dies: Al nord, una glacera extensa com tres mallorques i volcans que regularment recorden als locals que l’Infern existeix. A est i oest, deserts de sorra negra i riuades de lava coagulada, només habitables per trolls  i esperits malignes. I al sud, un Atlàntic verd solitud sense cap altra terra fins a l’Antàrtida. Tan formidables són els obstacles que fins al 1974 no hi va poder arribar la primera (i, encara, única) carretera, que cal apedaçar després de cada desgel i cada erupció.

Imagineu-nos resseguint aquesta carretera solitària un vespre d’estiu, preguntant-nos si podríem passar la nit a cobert. Imagineu-nos contents en trobar l’únic allotjament en un tram de 50 km., una vella granja i un annex modern amb habitacions per als escassos turistes despistats.

Hali, i al fons la glacera

Hali i la glacera al fons

Imagineu la nostra sopresa al matí següent en descobrir que en aquesta granja, Hali, hi va nèixer i crèixer un dels escriptors més estimats pels islandesos, que a primers de segle passat va revolucionar la literatura en islandès i va seguir sacsejant les consciències de la illa durant dècades. I que els escolars islandesos aprenen de les seves obres els noms de cadascun dels turons, les penyes, les illes, els masos i les glaceres que teníem a la vista, així com una forma de vida que gairebé ha desaparegut. Tot això ho vam saber per l’encantador centre sobre la vida i obra l’escriptor, obert fa no gaire allà mateix i que curiosament no apareix a les guies.

Thórbergur Thórdarson (1888-1974) — seguiu l’enllaç per veure-ho en grafia islandesa — s’escapa del seu destí embarcant-se amb divuit anys en un dels rars pesquers francesos que ocasionalment recalen en aquella costa. Després d’uns anys de voltar món, torna a Reykjavík, estudia filosofia a la universitat sense arribar a graduar-se, fa mil oficis i publica algun poema ocasional, passant molta gana i misèria. El 1924 publica la seva primera novel·la, Bréf til Láru (Cartes a Lara), que descriu amb realisme la vida a Rejkyavík en aquells temps i és encara considerada la primera obra contemporània en islandès. Obté un èxit fulgurant que el fa famós en un dia. Des de llavors, compagina la seva producció literària amb la difusió del ioga (ja el practicava el 1918, poca broma!) i de l’esperanto (deixa inacabat un diccionari islandès-esperanto) i també la defensa dels més humils.

Rodamón incurable i socialista convençut, a mitjans dels 30 destaca per la seva ferotge condemna de l’ascendent nazisme, rara entre la intel·lectualitat islandesa que, en el millor dels casos, fa veure que mira cap a un altre costat. Arriba a ser condemnat als tribunals a una multa important per “libel contra un cap d’estat estranger” (Hitler, és clar). Segueix, fins la seva mort, treballant per una Islàndia més igualitària. La seva darrera obra, “L’himne sobre la flor”, són reflexions que fa a la seva néta sobre la igualtat, la pau, com viure una vida plena i d’acord amb valors veritables. En recordo una frase gravada a les finestres del centre:

Quan els homes hagin tingut el seu empatx de progrés, se n’avorriran. Llavors tornaran a parlar amb el vent,les flors i les pedres, i a escoltar la cançó de les estrelles.

La seva obra tracta de temes molt diferents. Només n’he llegit dos capítols de dos llibres, pel senzill motiu que són els dos únics fragments de la seva obra traduits a res que no sigui l’islandès. Ja veieu que fins i tot l’entrada en anglès a la Wikipedia és força raquítica. El curador del museu em va dir que aquesta manca de visibilitat pot ser deguda al seu estil peculiar, que ell s’imagina difícil de traduir. No m’ho ha semblat així en el què he llegit, que he trobat força directe en forma, encara que subtil.

Malgrat la seva vocació internacional, Thórbegur va reconèixer els immensos recursos que li oferia la peculiar cultura islandesa. No en va la seva primera educació van ser les majestuoses sagues medievals, llegides o recitades a la vora del foc en les llarguíssimes nits d’hivern a Hali. En algunes de les seves obres va voler enregistrar històries i estil de vida del sud-est de la seva infantesa, a fi que no desapareguessin del tot. En el fragment Un casament a Sudursveit, de Steinarnir tala (“Les pedres parlen”), recrea el banquet de noces dels seus pares, precedit per l’embarrancament allà a prop d’un vaixell francès com el que uns anys després se l’enduria lluny. Un “bon” embarrancament, segons els locals, no sols perquè van salvar-se tots els mariners, sinó perquè el vaixell va quedar pràcticament intacte. Per llei de mar, el poble tenia el dret de quedar-se’l amb tot el seu carregament: fusta, ferro, eines, cordes, carbó, porc, sal, vi, pa blanc i altres valuosíssims materials i menges altrament impossibles d’aconseguir. Són molt emotius els paràgrafs finals, en què tres homes del poble parlen de trivialitats mentre miren el mar i, sense dir-s’ho en veu alta, somien en aquell llunyà món d’abundància que mai a la vida no veuran.

L’altre fragment, “Quan vaig quedar-me embarassat”, és de  les “Cartes a Lara”. Explica una temporada dels seus darrers anys a Sudursveit en què va ficar-se-li al cap que estava embarassat; sí, devia ser una personalitat particular. En to de farsa grotesca (“Com ha pogut passar-me això? I qui dimonis deu ser el pare?”), l’anècdota li serveix a Thórbergur per fer una sàtira dels papers de gènere, valors i actituds de la societat islandesa del 1900, i acaba explicant com en aquesta imaginació desfermada hi veu la llavor de la seva futura carrera creativa.

El tast m’ha deixat amb gana per a més. Algú coneix un traductor islandès-català? Si s’hi anima, tindrà un lector segur.

El centre Thórbergur Thórdarson, a Hali. Com a façana, els lloms d'alguns dels seus llibres.


Prisonniers du paradis

Arto Paasilinna, Prisonniers du paradis

Gallimard (Folio), 1998, 202 pàgines

Traducció del finès al francès d’Antoine Chalvin

D’Arto Paasilinna se’n pot dir allò que mereix ser protagonista d’una de les seves novel·les. Ex guardaboscs, ex periodista, ex poeta, és l’autor finès de més èxit al seu país i a fora gràcies a les seves novel·les còmico-satírico-picaresques, gairebé una per any des de 1972. Els finesos saluden “el Paasilinna d’enguany” amb la mateixa alegria que les primeres fulles als arbres.

A en Paasilinna li agrada burxar-nos, amb humor però sense contemplacions, en les inconsistències del nostre estil de vida. En les altres dues o tres novel·les seves que he llegit, molts personatges són semi-marginals, semi-delinqüents i (sense semi-) amorals i bestiotes, però divertits i, a la seva estranya manera, humans i coherents. Malgrat que hi ha molt d’alcohol i una micona de violència, res a veure amb la banalització à la Tarantino, que tants admiradors té i que, personalment, no puc sofrir.

A Prisonniers du paradis, en canvi, els protagonistes ho són tot menys semi-marginals, semi-delinqüents, etc. Els membres d’una expedició humanitària volen cap a un país del tercer món no especificat per fer-hi tasques de formació en higiene i planificació familiar. Gairebé tots els passatgers són educadíssims finesos i suecs, metges, infermeres i comadrones; bé, sí, i un petit grup de llenyataires (coses d’en Paasilinna!). L’avió cau en una illa deshabitada del Pacífic. I ja tenim tots els ingredients de la trama: un grup de cinquanta persones, homes i dones en nombre més o menys igual; una illa amb aigua i menjar abundants; medicaments i material mèdic per equipar un petit hospital; una tona d’anticonceptius assortits; i bocins d’un avió, què un enginyer eixerit sap reciclar en alambí per destil·lar aiguardent. Rellegiu el títol del llibre, i ara l’entendreu.

Al principi, els pobres nàufrags només esperen ser rescatats per tornar a casa. A casa, amb els marits i mullers; amb els nens; amb els veïns i coneguts; amb la feina; amb la responsabilitat, l’autocontrol, la monogàmia, els diners, el saber estar, els vestits, els prejudicis, els rellotges i la bona educació. Com és que, amb el temps, la idea del rescat se’ls fa menys i menys atraïent? Totes les crostes de civilització que duen enganxades a la pell van caient, d’una en una, en episodis absurds o còmics, però que en Paasilinna aprofita per fer-nos reflexionar.

Si heu llegit El senyor de les mosques, de William Golding, les dues novel·les vénen a ser com creu i cara. Si Golding és tot judici moral, Paasilinna és tot comprensió. Els adolescents anglesos d’aquella, i els sanitaris nòrdics d’aquesta  són, permeteu-me la paraula, descivilitzats.  Però si en Golding això vol dir degradació, els descivilitzats de Paasilinna són com devien ser Adam i Eva abans de l’incident amb la poma, la serp i el senyor de la barba blanca.

Nota: L’he llegida en francès perquè me la va regalar un amic del Québec. Anagrama i Edicions 62 han publicat diverses novel·les de Paasilinna en castellà i català, respectivament. “El bosc de les guineus” és un bon punt d’entrada.

Born to Run

Born to Run
Christopher McDougall
Profile Books, 2010, 287 pàgines

Fascinant, fascinant, fascinant llibre, fins i tot si no et creus del tot les seves tesis. Narració, en teoria poc novel·lada, de fets reals entre dues ultramaratons. Situem-nos: quan a partir dels anys 70 va començar a guanyar popularitat córrer per diversió i per salut, era qüestió de temps que aparegués qui volia anar més i més lluny, fins als límits del cos humà.

A les ultramaratons, curses equivalents a dues, tres i fins quatre maratons, tendeixen a trobar-s’hi personatges, homes i dones, que van d’excèntrics a guillats.  Entre la comunitat ultra van començar a circular-hi aviat llegendes  sobre una tribu d’indis mexicans que corrien ultramaratons simplement per gust. Fins que algú va tenir la idea d’anar a buscar alguns dels millors corredors tarahumares (més propiament anomenats rarámuris) i dur-los a competir a ultramaratons dels Estats Units. I… caram si corrien! De fet, el principal folklore dels tarahumares és córrer. Però córrer molt. Diguem, córrer 200 kilòmetres en 48 hores pels indrets més inhòspits i escabrosos de Sierra Madre. Homes, dones, nens i ancians, corrent feliços tots junts, amb una salut física, mental i social que ja voldríem als nostres civilitzats països. El llibre és la cerca d’una resposta a la pregunta: Com pot ser que aquests indiets escanyolits, analfabets, pràcticament descalços i que no mengen gaire res més que blat de moro, les facin passar ben magres als millors superatatletes ianquis (anava a dir “americans”, però justament no toca), amb tota la seva ciència de l’esport, entrenadors personals, les bambes més super-high-tech i una dieta supervisada al mil·ligram?

Durant aquesta cerca, aprenem coses curioses. Per exemple, si mai heu estat una mica en el món del footing, us hauran dit que la bona manera de córrer distàncies llargues és aterrant a cada pas amb el taló, no amb la punta del peu. Aquesta teoria se la va inventar cap al 1983 en Bill Bowerman, un autodesignat i autodidacte  “entrenador”,  i quan va començar a difondre-la, va fer posar els pèls de punta a tots els entrenadors respectables del moment. En Bill va admetre que perquè el peu no patís calia crear una bamba ben encoixinada per esmorteir el cop, va fabricar-ne un prototipus al garatge de casa seva i… va fundar NIKE!!! Curiós, no? Doncs més curiós encara és que la teoria Nike s’hagi imposat, malgrat que cap estudi independent hagi mai demostrat que córrer amb bambes ben encoixinades tingui avantatges. Ben al contrari, es veu que com més encoixinada la bamba, més lesions de peu i de genoll! Xocant, però al llibre se’n dóna una explicació força plausible.

Per un altre fil de la cerca, aprenem que cada cop hi ha més evidència seriosa de la biologia evolutiva i la paleontologia que els humans vam evolucionar cap al bipedisme i la intel·ligència per caçar a les planes d’Àfrica.  Però si els bípedes som per força molt més lents corrent que els quadrúpedes! Com és que per caçar ens vam fer bípedes, i no quadrúpedes, quan vam baixar de l’arbre? Com cacem un antílop, pobrets de nosaltres, si cada cop que intentem acostar-nos-hi, en un tres i no res ha accelerat a 50km/hora? Resposta: doncs seguim empaitant-lo, i seguim, i seguim i seguim. L’antílop esprinta un cop, i un altre, i un altre i un altre, durant hores, sota un sol de justícia… fins que cau esgotat i mort d’un cop de calor. Nosaltres, que correm drets, rebem molta menys radiació solar, hem perdut el pèl i per tant suant ens refrigerem molt més, i la nostra manera de córrer és increïblement eficient en termes d’energia. Voilà. Especulació? Doncs els tarahumares més veterans expliquen que els seus avis encara caçaven cérvols exactament així. I un atleta sud-africà va decidir un dia plantar-ho tot i anar-se’n a aprendre els secrets del, possiblement, darrer grupuscle del planeta que caçava per esgotament. Durant quatre anys, va aprendre aquest art oblidat de sis vells bosquimans, i va comprovar que sobreviure d’aquesta manera no és només qüestió de bones cames, sinó d’intel·ligència i camaraderia extraordinàries. La seva iniciació és un dels moments més emotius del llibre.

Històries com aquestes són episodis dins la història principal del llibre, que es desenvolupa entre dues ultramaratons en què participen tarahumares i ianquis (i en particular, a la segona de les curses, també l’autor del llibre). La narració és un crescendo extraordinàriament ben planificat cap a la segona cursa. Es van descobrint els motius, de vegades lleugers, de vegades tortuosos i tràgics, d’alguns dels (i de les) participants. No us diré qui guanya les curses, ni com. Per si llegiu el llibre. Però també perquè el que aprenem dels tarahumares és que no és l’important. Només us diré que per als ianquis la cursa acaba sent un llarg camí físic i mental, alguns de vosaltres en diríeu espiritual, per acabar allà mateix on els tarahumares i els bosquimans sempre han estat. I, segons sembla, allà mateix on eren els nostres rerererebesavis africans.

P.S. Al llibre no hi ha fotos, però en aquest bloc n’he trobat unes quantes de la cursa final: http://www.allwedoisrun.com/tarahumara.htm?8f25bd00

A Internet ja es troba força informació de la teoria que caçar per esgotament va ser el que ens va fer humans. Bé, homínids, que això passava fa 2 milions d’anys.

El curiós incident del gos a mitjanit

curious20incident

The curious incident of the dog in the night-time
Mark Haddon, 2003

Trad. català: “El curios incident del gos a mitjanit”, Ed. la Magrana
Trad. castellà: “El curioso incidente del perro a medianoche”, Ed. Salamandra

El narrador d'”El curiós incident” és en Christopher, un adolescent que adora les matemàtiques, els trencaclosques, les rutines i la veritat. No suporta els canvis, que el toquin, el color groc i les novel·les, perquè les novel·les parlen dels sentiments de la gent i perquè a més són ficció, i per tant mentida. Bé, sí que li agraden les novel·les d’en Sherlock Holmes, perquè en Sherlock fa servir la lògica i busca la veritat. En Christopher vol imitar en Sherlock i descobrir qui és el culpable d’haver mort el gos del títol. El que descobreix seria traumàtic per a qualsevol noi de la seva edat; molt més ho serà per a ell, incapaç d’entendre els motius de les accions humanes.

En Christopher pateix el síndrome d’Asperger, una de les formes del mal anomenat “autisme”. Els Asperger solen ser força o molt intel·ligents en el sentit d’IQ, però discapacitats emocionalment i socialment. Són incapaços d’expressar i d’entendre les seves pròpies emocions, ja no diguem les dels altres; de seguir les convencions socials bàsiques, que la majoria de nosaltres tenim com a reflexos; i de reconèixer les emocions en les cares o el llenguatge corporal. Per exemple, per saber si algú altre és enfadat, o content, o trist, s’han de fixar amb molta atenció en la forma de la boca i les celles, el volum de la veu, si cauen llàgrimes, etc. i rumiar, rumiar, rumiar.

L’autor, Mark Haddon, va treballar un temps amb gent afectada d’Asperger i va voler recollir en aquesta novel·la com de diferent és el seu món. I a fe que ho aconsegueix. Deu haver estat molt difícil escriure amb la veu d’una altra persona amb una ment tan diferent, sense jutjar-la ni voler afegir explicacions de “per què”. La segona meitat del llibre potser decau un xic a mesura que desapareix la novetat, però cadascuna de les 100 primeres pàgines és memorable.

De fet, és curiosa la barreja de sentiments que produeix la seva lectura. Pena, perquè les persones que considerem inadaptades ens provoquen pena. Sorpresa, per veure com qualsevol situació pot veure’s amb una òptica tan diferent de l’habitual. I comicitat perquè les situacions socialment incòmodes les resolem rient.

No en sabia res del síndrome d’Asperger, si és que és correcte anomenar-lo síndrome. Perquè buscant per Internet, he descobert que hi ha un cert moviment entre els Aspergers perquè deixem de considerar-los “malalts” i pensar que haurien de ser “guarits”, i que s’accepti que simplement pensen diferent. De fet, tenen un nom per a la gent “normal”, els “neurotípics” o NT, i ens tenen certa llàstima: els neurotípics ens passem el dia patint per la impressió que farem als altres i capficats per comportar-nos correctament en societat.

Tot el meu respecte per a ells!