Elisa Kiseljak

Lolita Bosch
Elisa Kiseljak
Ed. La Campana, Barcelona, 2005
93 pàgines

Elisa Kiseljak és el títol i el personatge que descriu fins a fer-lo miques la Lolita Bosch. Kiseljak, indret prop de Sarajevo, que malauradament va tenir molt de protagonisme a les guerres de l’ex-Iugoslàvia, ara només és, però, un cognom inventat.

És una història que ens explica la memòria íntima d’una noia a la qual, cap als onze anys, li van ocòrrer uns fets que la van trasbalsar molt. Tot i així, va ser capaç d’amagar-ho a tothom, fins i tot a ella mateixa.

Catorze anys més tard, un dia qualsevol d’aparent normalitat, no pot aturar que uns records aflorin a la superfície, inundant amb una fúria incontrolable la seva ordenada vida, i que recordi, sense voler-ho. Només passant pel dolor més descarnat podrà curar-se.

No queda cap dubte, la infantesa hauria de ser un lloc segur. La memòria i la identitat van agafades de la mà i tenen l’estranya qualitat de reforçar-se mútuament.

El llibre té el sabor de la llimona aspra i el tacte del paper d’estrassa, encara que se’ns digui que “aquesta novel·la està escrita sense odi”. Per cert, a mi també m’ho ha semblat. I també, s’ha de dir que està escrita amb una delicadesa impagable.

I per acabar, un bocí preciós del text inèdit escrit per la pròpia Elisa Kiseljak, i que trobareu en l’epíleg de la novel·la. Diu així:

Asseguda, reposa i espera, amb els seus ulls de punyal clavats a terra, ansiosa, atenta. Buscant qualsevol núvol que l’estimi, l’amagui, la protegeixi. I sospira, cansada i ja adormida, davant d’imatges que comença a fer de pedra. Somiant un petó, un sol petó, una gruta sencera de bellesa.

Qui vam ser

Lolita Bosch
Barcelona, Ed. Empúries, 2006,
94 pàgines (i lletra grossa), 11,30 euros

Relat difícil de classificar. Al llarg de les seves pàgines, va fent cercles al dibuix de la seva relació amb un tal G, amb records, impressions, fotografies i poemes. Mèxic hi és present de diferents maneres –en els poemes, en l’escenari, en les cites literàries–, i això fa pensar encara més que ha de ser un relat autobiogràfic. Però llavors mirem la tapa del llibre i hi diu “narrativa”…

Tot i llegir-se en una estona, el llibre aconsegueix immergir el lector en un món que conté la màgia de la infantesa, una història d’amor atípica i la melangia de la pèrdua, i acaba sent un poti-poti on la tendresa conviu amb una atenció infinita pels petits detalls. On tots els petits detalls porten a G, com en la història d’un gos de nom impronunciable, que no se sap què tindrà a veure amb res i que acaba amb: “I sempre, sempre que penso en aquesta història que a mi m’agrada tant, em sembla estrany que G no la sàpiga i que ni tan sols no hagi tingut l’oportunitat de conèixer el meu gos.”

Per acabar, us copio el fragment que em va fer decidir comprar el llibre, sense mirar res més. I la decisió va ser encertada.

“A vegades necessito recordar els motius pels quals G i jo hem decidit separar-nos. No perquè dubti de les coses que ens hem dit, sinó perquè n’oblido les conclusions. Aleshores li truco, perquè G recorda els pensaments fixats en el temps i jo en recordo els processos.
[poema de Lorca]
Jo els processos, ell els pensaments fixats en el temps. Sempre ens hem dividit la memòria d’aquesta manera. Jo recordo com hem arribat a alguna cosa i ell què n’hem conclòs. I en això tots dos som com pedres. Per això ara puc trucar-li i preguntar-li coses com escolta, recorda-m’ho, per què no estem junts. I ell m’ho aclareix.”

En podeu trobar dos comentaris més a:
Llegit
Diari d’un llibre vell