Objectes i subjectes

poridentidad.jpeg Enric Navarro i Pérez
Objectes i subjectes
Viena Edicions, 2016, Barcelona
112 pàgines, 15€

Seria complicat descriure aquest llibre sense reflexionar sobre el títol, Objectes i subjectes. Perquè podríem dir que es tracta d’un llibre de memòries peculiar o que està escrit a mig camí entre la prosa i la poesia, però si no tornem al títol no entendrem la seva peculiaritat. El llibre ens presenta una sèrie d’objectes que han format part de la vida de l’autor i que mereixen la seva atenció a l’hora de fer una retrospectiva. A partir d’aquí, cadascú pot fer les seves interpretacions; la meva m’agradaria estructurar-la al voltant del nombre d’objectes, que és 17. Em penso que el nombre ha estat en bona part casual, el resultat final d’un procés de prova i error. Però deixeu-me creure que el nombre 17 és un missatge ocult com aquells que s’obtenen ajuntant les primeres lletres de cada capítol i llegint-ne el resultat. El llibre conté un total de 17 petits capítols, cadascun dels quals està dedicat a un objecte, però amb una diferència important entre els 16 primers i l’últim. Els 16 primers tenen una estructura uniforme que inclou: 3 paràgrafs de prosa poètica, una fotografia de l’objecte amb les seves “coordenades” (proveïdor, destinatari, lloc i moment d’adquisició) i un colofó en forma d’aforisme. El 17è capítol, en canvi, trenca l’estructura; tot i que també està dedicat a un objecte, només conté una pàgina de text visualment trencat, seguida d’un avís que l’espai restant és un “espai en negre deixat intencionadament en blanc”. Cap foto, cap indici que l’objecte en qüestió fos un regal o que això fos rellevant. Finalment, l’epíleg ens aclarirà la intenció de l’autor a l’hora de centrar l’atenció en una sèrie d’objectes perquè, de fet, la sensació que un té quan llegeix el llibre és que el tema de fons, allò que es mou per darrere d’aquests objectes, té més a veure amb l’ànima o l’esperit dels subjectes que amb el que acostumem a anomenar món material.

Tornem als nombres i recordem que, exceptuant l’últim capítol, els 16 primers mantenen la mateixa estructura. El 16 és un nombre compost i una potència de 2, és a dir, 16 = 2*2*2*2 i, per tant, el resultat d’un creixement exponencial; també, si ara féssim de numeròlegs, podríem dir que és el resultat de la interacció amb l’altre perquè està completament basat en el nombre 2. I és ben bé d’això del que parlen aquests capítols, de creixement i d’interacció. S’hi parla del pas de la infantesa a l’adolescència i, després, del procés de fer-se home, del trànsit  d’una edat a la següent i de l’aprenentatge per trobar un lloc al món. En el capítol dedicat a l’estilogràfica Parker, per exemple, es destaquen “les setmanes d’incòlume tossuderia”, les “durícies als dits, pàgines i línies metrallades de tinta” quan decideix canviar el bolígraf per la ploma; tots ells sacrificis que, si més no, servirien perquè el protagonista pogués sentir-se diferent de la resta. En el capítol dedicat al giradiscs Vieta Uno, el protagonista aferma la seva singularitat quan s’adona que els companys de classe no comparteixen la seva afició per la música clàssica. Però tot el procés de creixement s’analitza des d’una perspectiva que molts adults no compartirien, perquè es fa amb plena consciència que quan deixa enrere la infantesa, es troba sol sense un manual d’instruccions de la vida, és a dir, sense cap veritat revelada. Segons ens diu al capítol de la maquineta d’afaitar Gillette G-II, “un cop t’has convertit en home, ningú no ve a avisar-te que és l’hora de posar-te dempeus, sinó que sovint et despertes sense saber si encara és de nit o ja s’ha fet prou clar per llevar-se”.

El llibre és un viatge en el temps a través d’una sèrie d’objectes però, com apuntava més amunt, el tema de fons són els subjectes. Davant del regal d’un talismà, el protagonista no pot evitar sospitar que la persona que li fa el regal s’amoïnava per la seva vida laboral. En un altre cas, quan comenta el seu desig, mig en broma, de tenir el bust d’Atenea que ha trobat en una botiga, l’acaba rebent com a regal inesperat, com en aquella dita que ens commina a vigilar què desitgem perquè hi ha el perill que es faci realitat. També hi ha regals que tenen una rebuda freda i que acaben retornant a qui el fa. Els objectes fan d’intermediaris entre els subjectes, mostren la relació entre ells o la modifiquen i ajuden a destacar-ne qualitats, anhels o trets del caràcter.

L’últim capítol, però, fa que el nombre d’objectes sigui finalment 17. I 17 és, per exemple, el nombre de síl·labes que té un haikú, una forma poètica tradicional del Japó. Tot i que el text de l’Enric no en té, de haikús, sí que sembla haver-ne heretat la sobrietat i el toc de sorpresa en els enigmàtics aforismes finals, que en alguns casos fan pensar en la lucidesa de les imatges de Pessoa, com ara quan l’Enric ens parla de la memòria:

La memòria és un riu
on flueixen els records.
Les seves aigües estancades
són la nostàlgia.

En altres passatges, la força de les imatges va acompanyada d’una saviesa serena, quotidiana, d’algú que ha sabut retenir algunes veritats de l’experiència viscuda. Com ara quan diu “fer-se adult no és un pas endavant ni un salt al buit, sinó la rutinària trobada matinal davant del mirall després d’abandonar la terra fosca dels somnis”.

Les reflexions a l’entorn del pas del temps, per cert, són abundants i, per moments, remeten a la saviesa taoista sobre la utilitat d’allò inútil. Xuang Tsé parlava de l’arbre que sobreviu durant segles perquè la seva fusta no té cap utilitat i, per tant, a ningú li ha interessat mai talar-lo. L’Enric ho exemplifica amb un jersei de llana, però és fàcil comprovar que l’esperit del text següent és molt semblant al de l’arbre de Xuang Tsé:

Mentre el gruix de la llana complia la funció protectora, el gris predominant era l’aliat ideal per passar desapercebut. Potser la grisor va ajudar-te a sobreviure als tediosos canvis d’armari, a superar els judicis sumaríssims que bandegen les peces de roba […]

Però el nombre 17 també era una mena de nombre maleït per als pitagòrics. Segons explica Plutarc, el motiu seria que el 17 “separa” el 16 i el 18, que són els únics nombres que poden ser a la vegada l’àrea i el perímetre d’un rectangle.

i1.jpg

Aquest motiu seria suficient perquè l’escola pitagòrica, que, recordem, era mig matemàtica, mig mística, li tingués aversió. El cas és que, malgrat la saviesa, o juntament amb la saviesa, el llibre dibuixa un personatge amb tendències destructives o autodestructives. Quan parla de la maquineta de fer punta en forma de globus terraqüi, diu:

Qui sap si segueixo somiant que una nova acumulació de restes rebentarà la petita esfera de la vida —un deliri depravat de la infantesa que, de moment, no s’ha complert.

I això ja ho pensava sent petit! En qualsevol cas, però, es tracta d’una fantasia de destrucció que, tal com està redactada, s’entén més aviat com a autodestructiva. De fet, el llibre és una llarga reflexió sobre el pas del temps, amb clares pinzellades autocrítiques —i algunes dosis d’humor i de sarcasme—. Això queda recollit en alguns dels aforismes que tanquen magníficament els capítols. Com ara aquest que, sense ser un haikú, consta exactament de 17 síl·labes:

Poder lliurar totes les batalles.
Saber perdre la guerra.

La relació del nombre 17 amb la matèria queda evidenciada com a mínim per dos fets, un de físic i un altre de matemàtic. El físic és el fet que el Model Estàndard de la física de partícules consta exactament de 17 partícules subatòmiques; el nombre 17, en aquest cas, és producte de l’observació i la reflexió sobre la realitat.

i2.jpgPerò també hi ha un fet matemàtic, que ja no depèn de la forma que pugui prendre aquest univers en particular: que el nombre de simetries en el pla és exactament 17; per exemple, només hi pot haver 17 trames de paper pintat pel que fa a la simetria. Com en aquestes pintures d’Escher, unes tindran simetries horitzontals i verticals i d’altres no, però fent el recompte de totes les possibles, la teoria de grups ens dóna 17 possibilitats, ni una més ni una menys.

i3.jpg

i4.jpg

I efectivament, casualitat o no, ens trobem davant d’un text que parla del món material, però no cometem l’error de subestimar la matèria! Matèria són els objectes però també els subjectes com nosaltres, i no perdem importància pel fet de ser-ho. La complexitat del cervell humà (amb 100 mil milions de neurones) no es pot comparar amb la d’una càmera Pentax ME Super, un altre dels objectes del llibre, però saber que el xip d’un iPhone 6 conté 2 mil milions de transistors ens hauria de provocar, si més no, una reflexió. El discurs clàssic que menysté la matèria davant la “superioritat” de l’esperit podria esdevenir tan fals i antiquat com fer venir el bruixot quan algú té febre alta. En qualsevol cas, el llibre de l’Enric dibuixa una interrelació molt rica entre els objectes i els subjectes i n’insinua una certa unitat, si més no poètica. Els objectes triats es dignifiquen, actuen com a fil conductor i fins i tot són apreciats encara que siguin vells o estiguin estripats; un detall, per cert, molt propi de la cultura japonesa, que l’Enric coneix prou bé.

Voldria acabar citant un element que apareix tímidament a Objectes i subjectes, i que té molt a veure amb el món tal com el coneixem i, per tant, amb els objectes i els subjectes del títol. Aquest element és l’atzar i la seva interpretació. Hi apareix, de manera evident, en un talismà que el protagonista perd i es retroba repetidament, però també en relació a la vida i al temps quan el protagonista es pregunta “de quina manera aplicarà l’atzar la seva lògica incomprensible”. L’atzar, si bé és un ingredient imprescindible del funcionament de l’univers, psicològicament, en canvi, és un element incòmode i una porta a la nostra naturalesa supersticiosa. L’autor admet que hi ha “màgies” que costen d’acceptar. No ens en diu res més i resulta misteriós no saber en més detall què en pensa l’autor sobre unes “màgies” que podrien ser excepcions al normal funcionament del món. Deixeu-me que aquí afegeixi una anècdota personal sobre aquest punt. Quan tenia uns 10 anys, els meus pares van decidir comprar mobles nous per a l’habitació que jo compartia amb el meu germà petit. Dubtaven entre un dormitori de color marró i un altre de color verd, més alegre, però van triar el marró. A mi em va entusiasmar i em vaig posar de seguida a dibuixar a l’escriptori nou amb moltes ganes. Tantes ganes, de fet, que a causa de guixar ben fort amb el bolígraf, quan vaig aixecar el paper vaig comprovar que el meu preciós escriptori estava ple de marques que no marxaven. Ja era de nit, i vaig anar a dormir demanat a Déu que, si existia, l’endemà eliminés les ratlles, que m’horroritzava que poguessin veure els meus pares. A canvi, vaig prometre a aquest Déu hipotètic que, si es complia el meu desig, creuria en ell. L’endemà, en aixecar-me, les marques encara hi eren. Vaig esmorzar, vaig anar a col·legi i vaig tornar a casa pensant que Déu definitivament no existia, però amb curiositat per saber si hi havia hagut un últim miracle. En arribar a casa, vaig comprovar que no és que haguessin marxat les marques sinó que havien desaparegut tots els mobles nous. Els pares, segons ens van explicar, van decidir que el dormitori marró era massa trist per nosaltres i el van canviar pel verd. Ningú va dir res sobre les marques. Com a resultat, vaig passar uns anys que vaig voler creure en Déu, però ara ja ho he deixat d’intentar.

Diria que la raó que hi ha al darrere del meu capteniment a no creure en divinitats té molt a veure amb la visió que traspua el llibre de l’Enric. La unitat profunda de tot el que existeix, visible o invisible, la matèria i l’energia com a base de la realitat, la necessitat de disposar d’una explicació racional del món. Tot això s’entreveu en el llibre. Ara, pel que fa a la màgia, certament trobarem la que sempre té una obra ben escrita que sap arribar al lector. Per saber si l’autor accepta o no altres formes de màgia, li haurem de preguntar personalment.

Anuncis

Llibre dels comiats

Enric Navarro i Pérez
Llibre dels comiats

Barcelona, Viena Edicions, 80 pàg.
10,50 €

Si el primer llibre de l’Enric Navarro, El somni de la realitat. Nippònia 2006, tenia a veure sobretot amb la vivència de l’espai, el Llibre dels comiats té a veure sobretot amb la vivència del temps. Encara que aparentment siguin dos llibres força diferents, la reflexió de fons que hi batega és comuna i compartida: una reflexió lúcida, emocionada i continguda alhora, sobre l’existir. Amb la particularitat que, en el Llibre dels comiats, l’autor n’enfoca la cara més fosca, perquè l’existència, com la lluna, té una cara ombrejada i oculta: el no existir o, més exactament, el deixar d’existir, allò incomprensible que hem convingut a anomenar mort.

Ja des del primer poema, el temps fa acte de presència amb uns versos que ens conviden a pensar l’impensable: “Ser precoç és despertar-se abans d’hora per arribar tard a tot arreu”. I encara més: “Quan ens fem grans el temps no va més de pressa, nosaltres anem més a poc a poc”. De fet, el llibre està concebut com una seqüència temporal que avança de manera inexorable i irreversible, així com la vida, així com l’aigua d’un riu (la metàfora fluvial recorre subterràniament tot el llibre, li dóna coherència i l’emparenta amb la gran tradició elegíaca): 2008, 2009, 2010 i 2011. Vet aquí les quatre grans parts en què es divideix el llibre, cadascuna de les quals se subdivideix, alhora, en una sèrie de petits afluents (cada poema) marcats també per l’empremta temporal: “dilluns, 2 de març”, “diumenge, 8 de març”, “dimecres, 18 de març”, etc. De vegades, i com a resultat del diàleg creatiu que l’Enric Navarro manté amb la tradició, el riu es metamorfosa en una imatge de gran eficàcia poètica, una veritable troballa: el riu se superposa amb la línia de metro, aquesta Línia 1 que acaba a Bellvitge. Malauradament, el final del trajecte és l’Hospital de Bellvitge, el mar de ciment on desemboquen els dies i les pors, com les deixalles que s’acumulen a les desembocadures dels rius.

L’autor fa aquí una cosa molt difícil: perquè el discurs sobre el dolor no resulti monocrom i ens acabi anestesiant, introdueix petites dosis contrastives que ressalten encara més aquest dolor. Diu en un poema: “guanya l’evidència de saber que calen totes les vides dels gats, a part d’una vida de gos, per llegir el que voldríem”. I en un altre: “La calor ens deixa sense paraules. Teníem tanta set que ens les hem begudes totes. Poc abans ja ens havíem begut l’enteniment”. Petites pinzellades d’humor trist que confereixen relleu al patiment i, sobretot, el fan versemblant. Al capdavall, així és la vida: un garbuix on la tragèdia i la comèdia es barregen sense miraments. L’alegria sembla tan tossuda com el dolor, mentre que la valoració dels fets no és més que un residu humà: “però els finals no són tristos ni feliços sinó simplement finals”. Un altre element que contribueix a atorgar versemblança al dolor és la mateixa construcció formal dels poemes: de manera majoritària, no hi trobem versos escandits, sinó poemes en prosa que recorden les entrades d’un diari personal, la qual cosa reforça encara més aquesta sensació d’estar assistint al propi fer-se, al procés de verbalització del dol.

Aquest és un llibre amarat de mirades: el poeta contempla el mont Fuji, que s’amaga sota la boira; el poeta mira el mar des de la finestreta bruta del tren; el poeta escruta els rostres dels altres passatgers reflectits als vidres del metro; el poeta, fins i tot, diu que el telèfon “obliga a veure’ns la veu”. La mirada té tal presència que arriba a constituir gairebé una metafísica, una manera d’habitar el món i de relacionar-s’hi: contràriament als discursos depredadors que voldrien apropiar-s’ho tot, aquí el poeta mira, observa, reflexiona, intervé el mínim en la realitat que l’envolta. I d’acord amb el protagonisme que adquireix la mirada, la mort s’esdevé quan els ulls ja no volen mirar més:

Dimarts, 21 de desembre.

Tortosa, Hospital Verge de la Cinta. Urgències

Els teus ulls no han volgut mirar més. Has deixat les mans obertes com el nen que somia amb l’escuma de les onades. L’hivern ha començat a les onze del matí.

Però quan uns ulls es tanquen, en queden uns altres de ben oberts que, no només no es rendeixen, sinó que malden per donar-ne testimoni. Això és el que fa l’Enric en aquest llibre: salva el pare que ja no hi és prestant-li els somnis, els pensaments, la matèria més íntima de les paraules. I així, gràcies a l’art de la poesia, aconsegueix transcendir l’àmbit privat o autobiogràfic per llegar-nos un llibre universal que ens afecta i emociona a tots.

Dimarts, 21 de juny

La gota que vessa del setrill, la tetera, la gerra. T’asseguren que han dissenyat la boca que no la deixa vessar. Sospites que el disseny és insuficient, només han inventat la il·lusió òptica per fer-te creure que no cau. Si t’hi fixes bé, acabes trobant la gota esclafada a la taula, el platet, la safata. I malgrat saber en el fons que això acabaria passant, fas com si no te’n poguessis avenir. Com els sis mesos de la teva mort.

El somni de la realitat. Nippònia 2006

Enric Navarro i Pérez
El somni de la realitat. Nippònia 2006
Barcelona, Omicron, 2008
125 pàgs.

(NOTA. Aquesta és una versió reduïda del text llegit amb motiu de la presentació del llibre a l’espai Cincómonos de Barcelona, el 22 de juliol de 2008)

Un dels principis bàsics del budisme és la interdependència que uneix totes les coses i fenòmens. Res en l’univers no existeix d’una manera aïllada o autosuficient, sinó en constant relació. Això significa que l’estructura de la realitat no està formada per punts autònoms, sinó per xarxes constel·lades de connexions. De fet, aquesta idea tampoc no és exclusiva del budisme. El filòsof George Berkeley es preguntava on es troba exactament el gust de la poma: és una propietat inherent a la poma o és una propietat inherent a la boca que la mossega? Ni una cosa ni l’altra. El gust neix de l’encontre de la poma amb la boca, de la trobada feliç de totes dues.

Això és precisament aquest llibre: una trobada feliç entre dues entitats -l’autor i el Japó- que entren en colissió fructífera. Aquest no és un llibre que parli del Japó (no és el relat cronístic d’un viatge a un país exòtic amb un grapat d’anècdotes sucoses). Tampoc no és un diari personal, una confessió dels diversos estats d’ànims pels quals va passant tot viatger mínimament sensible. És una tercera cosa, una entitat nova que sorgeix de la interfecundació d’aquestes dues forces.

Què és Nippònia?, qui sóc jo que recorro Nippònia?, qui són els nipponians, les nipponianes amb qui comparteixo en un punt atzarós de l’espai-temps? són radicalment diferents o radicalment semblants a nosaltres? O, per citar directament l’autor, “una reflexió instintiva m’indueix a preguntar-me què se m’ha perdut a Osaka. A Japó. A la vida” (44).

Milers d’interrogacions recorren el llibre com un corrent d’aigües subterrànies. L’autor, però, adopta una actitud interrogativa molt peculiar, ja que en cap moment no força una resposta. L’Enric Navarro sap respirar amb normalitat en la intempèrie de la incertesa i la paradoxa. En el seu cas, la interrogació no precipita cap resposta. Té el valor de no projectar cap imatge idíl.lica ni compacte d’allò que està vivint. No, Nippònia és plena d’esquerdes, el propi jo és ple d’esquerdes. També George Steiner, a les seves memòries, reivindica el dret a la perplexitat. A no tenir sempre una certesa a la punta de la llengua.

Que sigui un llibre profund no impedeix que sigui llegidor, llaminer, àgil, irònic. Hi ha algunes escenes fragmentàries, que l’Enric sap esbossar deliciosament, que queden gravades a la memòria del lector. Per exemple, l’episodi de l’Umeda Sky Biru, un gratacels amb un mirador per contemplar la ciutat on sona… música ambiental cubana.

Tot el llibre traspua una “afinació perceptiva” (56) esmoladíssima, una mena d’hiperestèssia que permet d’enregistrar els mínims moviments de la realitat, tant exterior com interior. De vegades, l’autor ens situa al bell mig de “batalles sensorials” (44). Al nostre voltant s’arremolinen les percepcions dels diversos sentits: l’olor de l’encens, dels mercats, de les botigues de roba, de la farmàcia de barri. També l’oïda, el tacte, el gust del te i les tallarines.

Però si hi ha un sentit que sobresurt en aquesta simfonia és la mirada. Amb una particularitat: gairebé sempre són mirades esbiaixades, tamisades, ocultes rere portes mínimament entrobertes. Tenim la sensació que milers de japonesos anònims ens observen emboscats entre les pàgines del llibre, però mai d’una manera oberta. Com diu l’autor, “miren sense mirar” (97). Fins i tot els ocells japonesos han après l’art de la contemplació prudent: la “grua que voreja l’estany del brollador […] em mira de reüll” (84).

El llibre és riquíssim en matisos i registres. Conjuga narració i poesia, humor i malhumor, anècdotes i reflexions. Tot, amb una subtilesa meravellosa.