El cielo protector

Paul Bowles, El cielo protector
Barcelona, Austral, 2010
350 pàgs., 8,95 €
Trad. de N. d’Amonville Alegría

Durant anys, el pèssim record de l’adaptació cinematogràfica que en va fer Bernardo Bertolucci em va dissuadir d’acostar-me al llibre. Se’m presentaven de nou els tres protagonistes nordamericans, benestants i desvagats, que marxen al Sàhara per una temporada i que actuen de manera incomprensible. El llibre, afortunadament, és tota una altra història, ja que permet delectar-se en la interioritat tan complexa i contradictòria d’aquests personatges i, per tant, dotar-los d’una versemblança que a la pel·lícula els mancava.

D’entre les moltes coses que es van perdre amb la Segona Guerra Mundial, una de les més intangibles és el sentit. Kit i Port són un matrimoni de novaiorquesos que viatgen al Sàhara acompanyats del seu amic Tunner, escapant d’aquest absurd insuportable en què sembla sumit el món occidental i, per extensió, la seva pròpia existència. Confien, ni que sigui inconscientment, que una nova cultura, nova gent i nous paisatges els arrencaran de la mena d’enuig vital en què naufraguen (Port és dels que s’entesta a definir-se com a viatger, i no com a turista: “Viajando lograba a menudo pensar con mayor claridad y tomar decisiones de las que era incapaz cuando estaba quieto”). Aviat comencen a intuir, però, que el buit és una malaltia endèmica que els assatjarà allà on vagin.

La història transcorre majoritàriament en un paisatge desèrtic, amb una llum encegadora, temperatures extremes i una pols que s’infiltra per tot (“El polvo fino se acumula sobre toda superficie mínimamente horizontal, lo que incluye las arrugas de la piel, los párpados, el interior de las orejas y, alguna vez, incluso las zonas escondidas como el ombligo”). De fet, l’entorn va cobrant cada cop més protagonisme. Arriba un moment que és difícil no interpretar simbòlicament aquesta vastitud desèrtica que els devora, aquest immens buit silenciós que acaba convertint-se en un mirall d’ells mateixos. I, més enllà dels límits visibles, el que s’endevina és encara pitjor:

—Sabes –dijo Port, y su voz sonó irreal, como suelen sonar las voces tras una larga pausa en un lugar totalmente silencioso–, el cielo es aquí muy extraño. Cuando lo miro, a menudo tengo la sensación de que es algo sólido, allá arriba, que nos protege de lo que hay detrás.
Kit se estremeció ligeramente.
—¿De lo que hay detrás?
—Sí
—Pero, ¿qué hay detrás? –la voz de Kit era muy tenue.
—Nada, supongo. Sólo oscuridad. Noche absoluta.
—No hables de eso ahora, por favor –había agonía en su súplica–. Aquí arriba todo lo que dices me da miedo. Está oscureciendo y sopla el viento, y no puedo soportarlo.

A partir d’un cert moment –potser després de les 100 pàgines inicials–, el llibre ens atrapa com un miratge enmig del desert. Seguim llegint, hipnotitzats tant per la força del paisatge com per la soledat compartida en què viuen els seus personatges, que es relacionen entre si dificultosament, que callen tant com diuen, que es mouen per impulsos estranys i no sempre lògics. Però, és clar, a quina lògica caldria apel·lar? D’una banda, han deixat enrere un Occident arrasat per la gran guerra; de l’altra, tenen davant el món estrany i hostil del Sàhara, on sempre seran estrangers (en el sentit absolut de la paraula).

–¿Sabes qué? –dijo él con gran fervor–. Creo que los dos tenemos miedo de lo mismo. Y por la misma razón. Nunca hemos logrado, ninguno de los dos, entrar de lleno en la vida. Estamos agarrados a los márgenes con todas nuestras fuerzas, convencidos de que nos vamos a caer en el próximo bache. ¿No es cierto?

Bé, i ja que hi som…

Paul Bowles, Days. A Tangier Diary
New York, Harper, 1992
108 pàgs. 13,95 $

És per insistència d’un amic editor que Paul Bowles, amb gairebé 80 anys i fama mundial, s’embarca a escriure una mena de diari de la seva vida a Tànger, on s’havia traslladat el 1947 amb la seva esposa Jane. Al pròleg, ell mateix exposa les reticències que fins aleshores l’han dissuadit d’endinsar-se en aquest gènere: és que hi passa res d’interessant, en la seva quotidianitat, com per merèixer traspassar les pàgines d’un llibre?

Precisament, però, la gràcia d’aquest text rau en el registre de les aparents minúcies que conformen el dia a dia, en un to volgudament menor i exempt de tota retòrica. És un llibre fet de pinzellades: els nens que juguen a la platja, la visita al mercat, l’aranya de potes llargues que viu a casa seva, l’avorriment, les malalties inoportunes, els amics i coneguts que es deixen “caure” per Tànger i, sobretot, el formigueig constant de periodistes, càmeres i reporters de tota mena que vénen a trobar-lo. L’autor va registrant aquests fets amb aparent distanciament, amb una certa desgana i escepticisme, com si la cosa no anés amb ell, encara que es tracti de la pròpia vida… Crec que aquest és un dels encerts del llibre: haver trobat el to adequat –aquest to despullat, bàsic, gairebé esquelètic–, evitant el perill de l’automitificació o la projecció èpica.

Anuncis

Els quaderns de Malte

Els quaderns de Malte
Rainer Maria Rilke
Trad.: Jordi Llovet
Barcelona, Viena Edicions, 2010
226 pàgines. 19 €

En Malte Laurids Brigge, un jove danès de llinatge noble que arriba a París a principis del segle XX per fer-se un nom com a poeta, és la figura amb què Rilke canalitza en aquests quaderns la seva estada a la capital francesa, aleshores centre intel·lectual i artístic del món. No és el típic diari personal a on s’apliquen exercicis o experiments literaris, sinó que està confegit a base d’evocacions i pensaments sense indicació cronològica ni estructura. Són els propis temes i la veu narrativa els qui donen la clau per saber, o per intuir, si parlen del passat, d’un present a vegades indeterminat o d’un futur abstracte. Cada secció aborda un tema nou (o diversos alhora), o derivat de l’anterior, o reprèn un fil interromput. Més que les vivències d’un jove amb aspiracions artístiques, diria que expressen la consciència de la vida i la mort a partir dels records d’infantesa, les experiències actuals, la formació artística i les expectatives.

La veu narradora ens posa en contacte directe amb un jo poètic contrari a concessions líriques gratuïtes i que apel·la a les forces primordials de la poesia. És a dir, l’afany intrínsec de cercar l’essència de la vida, el sentit de l’art, dotant a les frases o paràgrafs de significats propis als quals només cada lector pot arribar pel seu compte. Considero que aquest llibre és, malgrat estar escrit en prosa, poesia en estat pur per la increïble, sovint insuportable, lucidesa de pensament i una sensibilitat elevada a l’infinit. El que més m’ha sobtat és aquesta consciència poètica que comparteix amb el lector la incomprensió de l’adult davant la vida i la mort amb ulls de nen; i a l’inrevés, com a infant capaç d’assumir amb maduresa les contradiccions que descobreix en el món dels grans.

No es tracta d’un llibre fàcil; cal trobar el camí per passar d’un tema a un altre. O obrir aquest camí. Una lectura que requereix molta atenció i màxima renúncia als prejudicis. Hem d’estar disposats a acceptar que alguna cosa s’escapoleix a la cobdícia que ben aviat s’apodera de nosaltres, és a dir, les ganes de copsar tot allò que creiem percebre rere les frases. No parlo pas de textos hermètics o simbolistes, sinó d’aquesta immaterialitat de què estan dotats els bons poemes i que fan que sempre ens vinguin ganes de mirar més enllà, de comprovar si som nosaltres qui ens reconeixem en la nostra imatge projectada en un mirall, o si som en realitat un reflex que intenta enganyar aquesta figura que es mira a si mateixa.

M’han agradat especialment les evocacions de la infantesa del Malte, fill d’aristòcrates en un món ben allunyat d’aquest París, terra promesa la realitat de la qual contrasta amb les aspiracions del poeta, o podríem dir de tots nosaltres. També la relació tan singular del Malte nen amb la seva mare. No sé per què, però de vegades em suscitava imatges cinematogràfiques de Bergman o passatges simfònics de Mahler. Les notes de l’edició il·luminen molt correctament fragments i frases. Frases plenes d’una harmònica —i aclapadora— combinació d’intensitat i subtilesa.

Acabo amb tres dels nombrosos exemples que es podrien citar.

He pregat per tornar a la infantesa, i ha tornat a mi; i sento que continua essent tan dura com llavors i que no ha servit de res fer-se gran (p. 58)

Perquè llavors no coneixia la fama: aquest enderrocament públic d’algú que s’està fent, d’algú que viu en una casa en construcció, i la gentada se li fica a la casa i li remou pedres i maons (p. 71)

He vist ulls de tota mena, t’ho asseguro; però com aquells, mai més. Per a aquells ulls no hauria calgut que existís res al món: ho portaven tot a dintre. ¿Has sentit a parlar de Venècia? Doncs bé, jo et dic que aquells ulls s’haurien tret Venècia de la mirada, aquí, dins de l’habitació, i Venècia hauria estat tan present com aquesta taula (p. 132)

Diario de damas de la corte Heian


Diario de damas de la corte Heian

Izumi Shikibu
Murasaki Shikibu
Diario de Sarashina

Versió, notes i apèndix: Xavier Roca-Ferrer
Barcelona, Ediciones Destino, 2007. 240 pàgines. 19 €

Les tres obres que aplega aquest títol són nikki o diaris, els quals comprenen cronològicament la primera meitat del segle XI, és a dir, el final del prolongat i esplendorós període Heian. Aleshores el xinès era la llengua de cultura i les dones, malgrat ser tant o més cultes que els homes, no l’escrivien per considerar-se impropi. Va ser en el diari i la novel·la on el japonès va emprar-se per primer cop com a llengua literària, i van ser les dones qui iniciaren el camí i l’elevaren a cotes meravelloses.

Cal avisar que els nikki tenen poc a veure amb els dietaris occidentals. D’aquests tres, el de la Shikibu Izumi és potser el més heterodox. Narra la història (inacabada) d’amor entre l’autora i el príncep Atsumichi, els quals intercanvien constantment poemes (tanka), tot seguint el costum de l’època. Hi ha força controvèrsia, alguns estudiosos consideren que es tracta d’una història fictícia.

El diari de la Shikibu Murasaki, també incomplet, se centra en episodis de la cort imperial a Heian-kyo (Kyoto). Amb aclaparadora minuciositat, en descriu la vida: cerimònies, rituals, vestits, comentaris, escenes quotidianes, personatges. Hi manté un cert distanciament en el qual, no obstant, s’entrelluca un cert esperit crític vers el proïsme (entre altres, la Shoganon Sei i la Shikibu Izumi, que considera rivals) i, potser, ella mateixa.

El diari de Sarashina pertany a una autora anònima la qual, tanmateix, se sap que era filla d’en Fujiwara Takasué, governador de províncies. Els seus viatges acompanyant la família, la naturalesa, els somnis de joventut, la passió per la poesia i la novel·la, els desencisos de la vida, una forta espiritualitat, fan d’aquest el més emotiu i íntim dels tres diaris. Des d’un punt de vista totalment subjectiu, és el que més m’ha agradat.

Si ja heu llegit el Genji, possiblement trobareu aquest llibre massa fluix. Si no hagués aparegut el 1920, semblaria una operació de màrqueting que vol aprofitar l’interès actual per la literatura japonesa. La introducció i els apèndixs són molt encertats, així com la majoria de les notes, tot i que algunes resulten massa òbvies: potser no cal recalcar el que resulta obvi i permetre que els lectors pensin una mica. Per cert, en les notes hi ha una errada prou grossa: l’estàtua del Gran Buda al Todaiji de Nara no fa seixanta metres, sinó al voltant de setze.

Sigui com sigui, és una magnífica finestra al Japó clàssic més esplendent, una manera de preparar-se per llegir el Genji o, simplement, gaudir de l’ingeni, la saviesa, la sensibilitat, la tendresa i el món interior de tres dames extraordinàries. I de la bona literatura.