Ruan Ling-Yu: The Goddess of Shanghai

Ruan Ling-Yu: The Goddess of Shanghai
Richard J. Meyer
Hong Kong, Hong Kong University Press, 2005. 200 元
94 pàgines

Camines per un dels infinits carrers inacabables de Xangai, aclaparat pels edificis immensos, el brogit del trànsit, la incansable activitat de les multituds… De sobte, malgrat el cansament i la saturació dels sentits, perceps l’aparador d’una llibreria. El primer que fas, cedint a una mena d’ordre instintiu, és obrir la porta i accedir-hi sense cap intenció preconcebuda de mirar o comprar res. A l’interior, a pocs metres de l’entrada, et fixes inevitablement en la foto de portada d’un llibre que, a més, es titula La deessa de Xangai, recolzat de manera destacada damunt del que semblen les darreres novetats. També de manera instintiva, l’agafes i el compres sense plantejar-te cap dubte…

En un volum més aviat breu però exhaustiu, l’investigador Richard Meyer ofereix el resultat de la seva recerca sobre la Ruan Ling-Yu, l’actriu més famosa del cinema mut xinès de finals dels anys vint fins a mitjans dels trenta. Una dona que, com tantes altres persones, venia d’un entorn extremadament pobre i que va trobar en el cinema una via per sobreviure i, potser, enlairar-se per damunt de la resta. Però la fama, ja se sap, és tan capriciosa com implacable. A punt de fer vint-i-cinc anys, la Ruan Ling-Yu va llevar-se la vida, desbordada per la pròpia popularitat i un llast vital que li impedien sentir-se en pau amb ella mateixa.

En Meyer transmet la seva devoció per l’actriu presentant-la encertadament dintre del convuls context sociocultural de l’època. Altrament, resultaria molt difícil que un profà en la matèria arribés a comprendre la rellevància de la Ruan Ling-Yu i les circumstàncies del seu temps: una Xangai que, aleshores, era un dels centres industrials i comercials més pròspers —i conflictius— d’Àsia, sotmesa a les bandes mafioses xineses, instrumentalitzades pel mateix Guomindang i el general Chiang Kai-shek, el sorgiment del partit comunista xinès i l’hegemonia japonesa al continent asiàtic. Després de la introducció, en diversos capítols es desplega la vida de l’actriu i les vint-i-nou pel·lícules que va rodar en només vuit anys. Al final, trobem la filmografia completa amb les corresponents fitxes tècniques. Com a bon treball d’investigació mínimament rigorós, hi ha una gran quantitat d’informació que, en determinats moments, arriba a superar la capacitat assimilativa. Tanmateix, en comptes de ser un obstacle, aquesta generositat informativa és una invitació a rellegir o, fins i tot, entrar-hi més a fons. Hi ha gairebé una cinquantena de fotos d’època, tant del multitudinari funeral de la Ruan Ling-Yu, com fotogrames de les seves pel·lícules i d’altres on apareixen companys de professió o persones que van formar part de la seva existència.

El DVD de la pel·lícula 女神 (La deessa), protagonitzada per la Ruan Ling-Yu, és un dels títols més significatius de la seva trajectòria artística. Editada amb una qualitat més que digna, amb l’opció de triar entre el xinès i l’anglès per al text  dels cartrons —no oblidem que és una pel·lícula muda—, durant l’hora i mitja del llargmetratge interpreta una dona que no té més remei que exercir la prostitució per criar el seu fill i proporcionar-li una bona educació. Malgrat intentar-ho, ni les circumstàncies ni la societat no li permeten dedicar-se a una altre professió. Sense embulls, de manera sorprenent per l’època i el lloc, la pel·lícula presenta la màfia, el proxenetisme, la hipocresia de la societat, els contrastos implacables d’una ciutat plena de llums i ombres. La Ruan Ling-Yu interpreta moments i circumstàncies semblants als que va viure en la realitat, cosa que també va succeir en altres cintes que va protagonitzar. Circumstàncies que van ser les de molts milers de persones.

Intentar establir una prudent aproximació al cinema clàssic xinès, del qual sóc un ignorant absolut, era una de les humils intencions d’aquest viatge a un país tan complex i inabastable. En aquest sentit, no hi havia cap propòsit concret ni cap obsessió desfermada, sinó més aviat l’esperança de trobar quelcom d’inesperat que obrís les portes a un altre món inconegut. Val a dir que aquesta feliç troballa no es va donar fins que faltaven molt pocs dies per tornar a casa, quan ja hi havia renunciat. Una vegada més, he trobat quan he deixat de cercar.

Crimen sin castigo

Crimen sin castigo
Vitali Shentalinski
Trad.: Marta Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2009. 35 €
589 pàgines

El volum clou la trilogia resultat de les investigacions iniciades per l’autor durant la perestroika per difondre l’ominós silenci i il·luminar la foscor perpètua que sepultava els destins de milers d’escriptors, científics i intel·lectuals anorreats per un poder polític que, durant dècades, va prescindir dels escrúpols a l’hora de destrossar físicament, intel·lectualment i espiritualment milions de persones. El llibre se centra en els processos realitzats entre els anys 1937 i 1938, i que van suposar l’execució, o senzillament l’assassinat o l’extermini, de molts escriptors i intel·lectuals. També s’endinsa en les personalitats del poder i els seus servidors, molts sense una formació ni tan sols bàsica, sinó que senzillament s’havien ofert al poder i havien anat progressant en demostrar que no dubtaven a obeir les ordres dels superiors, fossin de la mena que fossin. El terror que s’encarreguen d’escampar, implacable amb les classes populars i els intel·lectuals, també afecta a aquests mateixos botxins, jutges, espies, delators i altres càrrecs amb competències sinistres, i que acaben essent devorats pels ullals que havien nodrit amb tanta diligència.

A més de denunciar la inabastable injustícia comesa i reivindicar la rehabilitació personal i artística dels processats, en Shentalinski sembla plantejar-se si totes aquestes atrocitats en realitat no es deriven o són una degeneració d’allò que podria anomenar-se l’ànima russa. El primer capítol pren el cas d’un dels represaliats, el teòleg Pavel Terentièvitx Aleksèiev, per retrocedir diversos segles i retrobar-se amb la intolerància, la ignorància, l’enveja (i en el fons la por) endèmiques que el poder sent vers les mentalitats crítiques, les ànimes lliures o els que viuen amb una espiritualitat que supera la capacitat de la majoria. Potser per això Crimen sin castigo (joc de paraules inspirat en el gran clàssic de la literatura russa) se centra en els poetes, segurament els qui millor representen la figura de l’ànima lliure i visionària que tants recels pot suscitar. L’aparell del poder, dominat per Stalin, sembla conscient d’aquesta posició ocupada pels poetes i s’hi acarnissa especialment. El poder va afanyar-se a esborrar-los del mapa entestant-se a identificar enemics fos com fos. I quan no existien, com va passar amb en Nikolai Gumiliov i el seu fill, Lev Gumiliov, que a més era historiador, i tants altres, se’ls inventaven mitjançant acusacions i pretextos de tota mena per encausar els detinguts i aplicar-los, en la immensa majoria dels casos, la pena capital.

Llegir un llibre per any ha m’ha deixat marge per intentar assimilar aquesta allau d’horrors i injustícies. Cada volum injecta una amarga sensació d’impotència, una tristor accentuada en veure les fotografies, la majoria tretes dels expedients. Gràcies a que algunes pertanyen als temps previs a l’horror, percebem la degradació causada pel patiment físic i moral. Suposo que malgrat aquest titànic esforç de l’autor i altres persones per rehabilitar els seus compatriotes, mai no se sabrà l’abast real de la catàstrofe i les seves conseqüències. Gairebé no queden testimonis vius de cap bàndol i molt pocs gosen parlar. És possible que aquest treball de recerca i documentació acabi aclaparant a qui no conegui bé la història, la cultura i la literatura contemporànies de Rússia, però cal tenir en compte que estem davant d’una tasca immensa sobre una tragèdia immensa. Abans de concloure la ressenya amb algunes cites, lamento haver d’esmentar les errades en les crides de les notes i les incoherències en el tipus i cos de lletra dels subapartats, incomprensibles per la seva notorietat i recurrència. Un llibre com aquest, amb una traducció tan increïble, no s’ho mereix.

Nikolai Gumiliov es una leyenda de la poesía rusa. El nombre del poeta más maldito para el poder soviético. Durante setenta años cualquiera que mencionara su nombre se consideraba un criminal de Estado. Durante casi todo ese tiempo se censuró tanto su obra como su memoria: no sólo estaba prohibido publicar a Gumiliov sino también mencionarlo por escrito. La escritura y posesión de sus poemas, e incluso de sus retratos, se penaba con la cárcel y el campo de concentración, la sentencia de muerte. Era peligroso incluso pronunciar su nombre en voz alta, so pena de adquirir una
reputación sospechosa. (p. 190)

Para mí el arte es… como el intestino ciego del intelectual y cuando éste haya desempeñado su papel propagandístico, imprescindible para nosotros, ras-ras, lo cortaremos. Por inútiles… (Lenin, p. 208)

A fecha de hoy sólo se puede decir que durante los años del poder soviético se represaliaron a más de tres mil escritores y otros dos mil fueron fusilados o murieron en las cárceles y en los campos, sin esperanza para la libertad. No sólo rusos. (…) exterminaron a casi todos los escritores armenios, a toda la intelectualidad del pequeño pueblo de los cheremíes, a todos los escritores udmurtos, altaicos, bashkirios, komis… No hubo pueblo ni lengua en el territorio del Imperio soviético que se librara de esta tragedia. (p. 539)

Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater

Manga Kamishibai. The Art Of Japanese Paper Theater
Eric P. Nash
Nova York, Abrams Comicarts, 2009
304 pàgines. 25 €

A la primeria del segle XX, un home que transporta una singular estructura de fusta s’atura a una cantonada, plaça o jardí de Tòquio. A continuació, fa ressonar dos bastons de fusta i ven llaminadures molt barates a l’eixam d’infants que s’hi atansa poc després. Quan tothom està servit, comença la màgia: la bocabadada audiència escolta les històries que conta el kamishibai ojisan (oncle kamishibai), mentre pel rectangle de l’estructura se succeeixen vistoses il·lustracions. Les funcions solien dividir-se en tres parts: una història còmica, una shôjo manga (història per a nenes) i una shônen manga (història per a nens). Aquesta manera de narrar, nascuda segles abans per difondre ensenyances religioses, no solament va marcar la infantesa de diverses generacions, sinó que també va ser un instrument sociopolític de primer ordre. Sense el kamishibai, el teatre de paper, algunes manifestacions artístiques posteriors no es podrien entendre.

A més de ser un dels pocs entreteniments de què va gaudir la quitxalla en els temps de l’expansió imperialista, durant la segona Guerra Mundial i la posterior ocupació nord-americana, el manga kamishibai va ser un modus vivendi. I sobretot, una manera desinteressada d’entendre i viure l’art. Es té constància que l’any 1933, només a Tòquio, hi havia al darrere 93 tallers, dels quals 53 eren petites llibreries d’un a vuit empleats, amb un total de 1.265 autors que miraven de satisfer les demandes de producció. Bona part dels 2.500 kamishibaiya que recorrien la capital amb els seus escenaris mòbils, fent fins a 10 representacions diàries per a grups d’uns trenta nens, havien estat els actors que posaven veus i sons a les projeccions de cinema mut, i que s’havien quedat sense feina amb la irrupció del cinema sonor. En la dècada dels trenta, considerada l’època daurada pel que fa a la qualitat de la producció, alguns dels il·lustradors haurien pogut guanyar-se molt millor la vida i, no obstant, van dedicar-se amb passió, i precarietat, a aquella feina. Passava el mateix amb els actors: els minsos ingressos generats per la venda de llaminadures no els permetien pas una existència benestant.

Les històries van anar adquirint diversitat i complexitat. Juntament amb els samurais, els ninja i les noies enamorades salvades per l’heroi en el darrer instant, van proliferar monstres que amenaçaven la civilització, malvats criminals que pretenien dominar el món i que només herois o personatges vinguts d’altres planetes podien aturar. Les il·lustracions estaven influïdes pel cinema, però també recollien la tradició gràfica dels segles anteriors. En molts sentits, els arguments i els caràcters van anticipar-se als tòpics de la ciència ficció i les aventures que després van triomfar a tot arreu.

Les autoritats van aprofitar la immensa popularitat del kamishibai com a medi de propaganda. Entre altres, amagaven les atrocitats comeses fent aparèixer els
conqueridors com a amics dels pobles dominats. Durant la segona Guerra Mundial, també va servir per informar del front bèl·lic, mantenir la moral civil i, per descomptat, presentar l’enemic com al dimoni. Després, amb l’ocupació americana es va donar la gran paradoxa: el kamishibai va conèixer la màxima expansió. Es calcula que, diàriament, uns cinquanta mil kamishibaya entretenien una audiència de cinc milions. Eren anys en què una estricta censura controlava els continguts: van eliminar-se els drames d’època al Japó feudal i les arts marcials, substituïts pel beisbol o la ciència ficció. És a dir, s’intentava ometre qualsevol referència al tarannà japonès i les connotacions imperialistes, i d’occidentalitzar les joves generacions d’una societat civil desmoralitzada i que havia de començar de zero.

A finals dels cinquanta, conclosa l’ocupació nord-americana, l’arribada de la televisió va marcar el ràpid declivi del kamishibai. Les primeres retransmissions col·lectives, a l’aire lliure, feien que al principi la televisió s’anomenés denki kamishibai (kamishibai elèctric). L’interès dels adults i els infants va desplaçar-se cap a aquest medi. Al mateix temps, els autors van començar a publicar històries il·lustrades (manga) i, una mica més tard, van contribuir als inicis de les sèries d’animació. L’Osamu Tezuka, considerat l’autor més influent del manga i l’anime, n’és un exemple ben significatiu. Tant els còmics com l’animació són grans deutors del kamishibai. La divisió bàsica dels gèneres, les tècniques de dibuix dels personatges i els fons, els enquadraments, el tempo de les històries… Una influència que ja ha traspassat fronteres i gèneres artístics amb escreix. Avui dia, algunes escoles empren una forma molt edulcorada de kamishibai com a mètode pedagògic. També hi ha intents aïllats de recuperar la tradició, però els temps han canviat massa.

Ens trobem davant d’un llibre summament generós. Els diferents apartats textuals es reforcen amb una notable profusió d’il·lustracions originals molt ben compaginades, reproduïdes amb una qualitat excel·lent i comentades amb encert. De manera meravellosa, s’endinsa en aquest món aparentment superficial amb rigor i, sobretot, un enorme respecte. En definitiva, una obra que permet comprendre millor una forma de d’art i de vida que va marcar la infantesa de moltes generacions, i que ha influït decisivament en diversos àmbits artístics i culturals a escala mundial.

Denuncia contra Sócrates

Denuncia contra Sócrates
Vitali Shentalinski
Traducció: Marta-Íngrid Rebón
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, 2006
516 pàgines. 29,90 €

Un any i mig després de llegir Esclavos de la libertad, he reunit l’empenta per escometre el segon volum de les investigacions d’en Shentalinski i assimilar una nova allau d’acusacions falses, delacions per enveja o venjança, hipocresia, manipulacions, tortures físiques i psíquiques, patiments sense sentit, afusellaments, condemnes a camps de concentració, suïcidis, la separació física i emocional dels éssers estimats, la desfeta de trajectòries prometedores o enlluernadores d’escriptors, filòsofs, científics, humoristes; en definitiva, de qualsevol que destaqués amb llum pròpia, que mostrés una mínima voluntat individual o el coratge de qüestionar la ideologia i els procediments amb què la dictadura soviètica controlava el sistema.

El llibre es divideix en sis blocs. El primer, a tall de pròleg, narra un episodi inversemblant on el mateix Lenin va enfrontar-se a uns poderosos delinqüents al Moscou post-revolucionari i que hagués pogut acabar malament per a ell. En el segon es narren els problemes que l’Aleksandra Tolstoi, filla d’en Lev Tolstoi, va patir contra el sistema. El tercer és l’esfereïdor procés contra en Borís Savinkov, perillós terrorista contrarevolucionari, admirat i odiat a parts iguals, que també va destacar com a escriptor amb el pseudònim de Rophsin. En el quart s’expliquen els destins diversos de destacades figures intel·lectuals i científiques: bàsicament execucions, camps de concentració i exilis forçosos. El cinquè bloc narra la contínua lluita d’en Mikhail Bulgakov, un dels autors russos cabdals del segle passat, contra la censura i la prohibició de les seves obres teatrals, per seguir essent escriptor malgrat les enveges d’altres autors i els tentacles dels buròcrates al servei del poder. La cinquena part conta la dolorosa separació de la poetessa Marina Cvetaeva del seu marit, Sergej Èfron, i la filla dels dos, Ariadna, processats per contraespionatge. El darrer bloc clou amb una sèrie de figures del periodisme, l’espectacle i altres camps que van ésser devorades per la insadollable maquinària del poder.

Com en el primer volum, el resultat de les indagacions s’exposa ajudat de proves documentals i gràfiques. És una visió prou àmplia del metòdic acarnissament amb què els fils del poder pretenien dominar la individualitat i el talent. Trobo que en aquesta segona obra la narració flueix amb més dinamisme. La intercalació de les proves escrites resulta menys feixuga no pel contingut, sempre interessantíssim, sinó per la manera com s’interposa. Quant als documents gràfics, a diferència del que passava a Esclavos de la libertad, pocs casos mostren la degradació física que van patir els processats: n’hi ha prou per entrellucar l’infern que degueren passar amb les cartes i els fragments de diaris personals. A més, la investigació ha permès recuperar obres literàries que es creien perdudes i les quals, per causes misterioses o per la paradoxa d’haver-les adjuntat als expedients dels acusats, han romàs il·leses durant dècades als immensos i sinistres arxius de la Lubianka.

En definitiva, una nova invitació a submergir-se en l’horror d’una veritat oculta però consentida. En Shentalinski contribueix al just procés de rehabilitació de milers de condemnats i obre al lector les portes a un ventall d’autors i obres d’incalculable valor des del punt de vista intel·lectual, artístic i, per damunt de tot, humà.

Star Trek: la aventura continúa

Star Trek: la aventura continúa
M. Abadía, Teresa y M.ª J. Banús, S. Font, M.ª Á. Villar
Madrid, Alberto Santos Editor, 2008
351 pàgines. 20 €

No puc considerar-me categòricament un trekkie, però les diverses trobades al llarg de la vida amb la sèrie original de televisió i les pel·lícules m’han acabat generant un interès que ultrapassa la funció de simple espectador. El descobriment casual d’aquest llibre em va sorprendre gratament, ja que la ciència ficció, la literatura fantàstica, de terror i altres opcions culturals d’abast molt popular pateixen un menyspreu atàvic per part del món crític i universitari dels països mediterranis; tot el contrari que als Estats Units o el Regne Unit.

El llibre es divideix en tres blocs. El primer explica els temps previs al naixement de les tres temporades originals, emeses entre els anys 1966 i 1969, presenta els trets bàsics de l’univers trekkie clàssic i aporta un breu currículum dels actors principals. Aquesta part era la que més m’interessava inicialment perquè desconeixia un munt de detalls. Un segon bloc, el central, el constitueixen les anàlisis que els autors, de manera individual o compartida, fan de cada episodi, distribuïts en les tres temporades. Per últim, l’anàlisi de les pel·lícules inspirades en la sèrie, i de manera més resumida les seqüeles televisives posteriors, a més de dades que sens dubte agraden als entusiastes d’aquesta sèrie mítica.

Depenent dels interessos i el grau de coneixement de cadascú, el llibre pot llegir-se de cap a peus o centrar-se en episodis concrets, una temporada, les pel·lícules o les pàgines de miscel·lània. Apart de la descripció dels capítols, els autors analitzen el temes i les situacions tenint en compte el context sociopolític de l’època. També dediquen apartats molt interessants a les actrius i els actors convidats con en Ricardo Montalbán, la Joan Collins o en Lee Bergere, entre molts. El que desconeixia era que com a guionistes haguessin col·laborat destacats autors de ciència ficció com en Theodore Sturgeon o en Norman Spinrad, o un autor cabdal de terror com en Robert Bloch.

Cal admetre que la quantitat d’informació m’ha saturat. Les pàgines són a doble columna, amb més de 600 imatges en blanc i negre, de qualitat excel·lent. Els textos refusen la devoció incondicional: les anàlisis són rigoroses, estan ben escrites, amb una sàvia dosi d’humor i anècdotes que descobreixen les pífies i les incoherències, i que ajuden a assimilar el contingut de manera agradable. Els autors afirmen, en una lògica declaració d’intencions, que és un llibre per a tota mena de lectors, no solament els entusiastes de la sèrie. És l’únic punt en què discrepo: penso que el tarannà de l’obra difícilment pot captar l’atenció de persones alienes a l’univers trekkie. Si un neòfit desitja entrar-hi, diria que la manera més escaient és veure les sèries i les pel·lícules. Llegir un contingut tan analític i dens podria trencar l’encant, la innocència de gaudir per primer cop d’una sèrie que, quan es va emetre per primera vegada, va patir seriosos problemes de supervivència i va passar bastant desapercebuda. Amb el pas del temps i les successives emissions, ha esdevingut un referent cultural popular de primer ordre, molt més influent del que no ens pensem pas, sobretot en la societat nord-americana. Però per descomptat, la manera d’iniciar-se dependrà de cada persona.

Amor y sexualidad en la antigua Roma

Amor y sexualidad en la antigua Roma
Alfonso Cuatrecasas
Madrid, Letras Difusión, 2009
298 pàgines. 15 €

En Cuatrecasas aporta un generós recull de textos que omplen un gran buit en la traducció de clàssics llatins com és el de la literatura de contingut eròtic o, directament, sexual. Un buit més aviat de formes: des de sempre s’han traduït textos eròtics d’autors com ara Apuleu, Catul o Ovidi, però les circumstàncies sociopolítiques i, diguem-ho ben clar, religioses, han exercit una censura tan radical com absurda farcint les traduccions d’eufemismes i circumloquis inexistents en les fonts originals.

El llibre té una clara intenció divulgadora. La interessant introducció exposa el tarannà eròtic i sexual d’uns romans que gaudien del sexe amb ganes d’experimentar i de viure, coherents amb el famós adagi carpe diem. El matrimoni era una institució social amb finalitats exclusivament procreadores. És en les relacions extraconjugals on se cerca el plaer. En l’Ars amandi d’Ovidi ja es deixa ben clar que per gaudir plenament s’ha de tenir en compte la dona —aquesta i altres afirmacions li van costar l’exili i la mort a l’estranger. De tota manera, es tracta d’un privilegi de les classes altes i, fins al final de la república, exclusiu dels homes. D’aleshores ençà, gràcies a canvis legislatius i de costums, les dones assumeixen un paper actiu i es posen perfectament a l’alçada dels seus companys de jocs.

Es proposa un discurs que combina les explicacions il·lustrades amb textos, tant des d’una perspectiva general, com ara el llenguatge dels enamorats i les situacions eròtiques, com d’aspectes concrets que, malgrat els segles transcorreguts, segueixen essent terreny conflictiu i complex: masturbació, cunnilinció, coit anal, sodomia, lesbianisme, adulteri, incest, zoofília, prostitució, homosexualitat… Sense embulls, veiem com els romans identifiquen amor amb sexe quan els convé i quan no el destrien sense traumes, com si mostressin també en aquest aspecte el seu característic pragmatisme.

L’obra conclou amb apèndixs molt interessants: un llistat de les fonts biogràfiques, la versió bilingüe d’un poema dels Carmina Burana i un fantàstic glossari de termes eròtics i sexuals en llatí. En ell podem veure que no s’ha inventat res de nou i, sobretot, fins a quin punt som hereus directes, un cop més, del món clàssic. Potser seria una manera de fer atractiva als estudiants una llengua que, malauradament, anem deixant enrere sense ser conscients del que estem renunciant.

Sempre que pot, en Cuatrecasas aporta la traducció íntegra o fa una excel·lent tria de frases, per exemple els grafits de Pompeia. Però quan la fragmentació és inevitable per la longitud de l’obra o perquè la resta s’aparta del propòsit d’aquest llibre, potser es corre el risc de les cites fora de context. Per acabar, un punt desfavorable són algunes errades ortogràfiques, precisament en parlar de l’Ars amandi, i certs problemes per distingir pronoms interrogatius i conjuncions. Una llàstima, perquè l’amenitat del contingut és magnífica i fidel a l’adagi del delectare et prodesse.

Esclavos de la libertad

Esclavos de la libertad. Los archivos literarios del KGB
Vitali Shentalinski
Trad. Ricard Altès Molina
Círculo de Lectores/Galaxia Gutenberg, Barcelona 2006
555 pàgines. 29,90 €

El siberià Shentalinski deixa l’estació polar on va treballar —va participar
en cinc expedicions àrtiques— i l’etapa com a editor de diversos mitjans de
comunicació soviètics per endinsar-se, en la perestroika de 1988, en les
ignotes tenebres de la Lubianka, cau del totpoderós KGB. L’objectiu és
accedir a un dels llocs més enigmàtics del segle XX i potser de l’actual: els
arxius del KGB. La finalitat és cercar vestigis documentals del centenars
d’escriptors que van patir l’empresonament, els interrogatoris i les
condemnes —unes fulminants, altres d’un sadisme inconcebible— d’un
organisme al servei d’un Estat conduït amb mà ferrenya pels successius
dictadors comunistes i, en especial, pels milers de lacais que s’esmerçaven
no solament a complir els designis de l’amo, sinó també a ultrapassar-los
amb escreix. L’autor vol encendre la llum de la veritat, revelar el veritable destí dels condemnats i, per últim, restaurar la dignitat de les seves figures, després  de tants anys de mort i silenci, perquè no solament els russos, sinó també la resta del món, siguem conscients de la immensitat de la pèrdua, tan
intel·lectual com humana, que aquests milers de processos van suposar.

A mesura que t’endinses en les pàgines, el primer que se m’acut és especular què hauria succeït amb Kafka si s’haguera publicat abans que les seves obres,
en especial El procés. El llibre avança per dos fronts simultanis. Per un
costat, en Shentalinski narra el llarg i exasperant procés previ a l’autorització per formar una comissió investigadora, les seves experiències i sensacions, com a rus, de capbussar-se en un passat infestat d’espectres implacables, d’ànimes en pena i d’injustícies. Per l’altre, amb un mètode que barreja periodisme d’investigació i recerca filològica, analitza la documentació dels expedients judicials. Si no hi intercalés les impressions i experiències pròpies, en certs moments la lectura podria esdevenir insuportablement malaltissa.

En Shentalinski interpreta les declaracions que els processats van ser obligats a redactar pels seus botxins, confrontant la documentació dels processos amb altres fonts, com els testimonis escrits dels familiars i amics, referències trobades en altres expedients, etcètera, per esbrinar què els passava realment allí dins. La resolució amb què en Shentalinski s’enfronta als obscurs entrebancs burocràtics i xantatgistes del KGB, l’esforç per trencar el silenci i obrir aquesta immensa necròpolis literària per fer justícia, disculpa amb escreix els possibles errors i la subjectivitat inherent a les interpretacions. Al final del llibre, encara que per altres motius, sembla ésser-ne conscient:

Consternados por el abismo de maldad que se abre a nuestros pies, aún no estamos en condiciones de comprender completamente nuestro pasado reciente ni de extraer una lección histórica. Todavía estamos sobrecogidos, como si nos halláramos en una fosa común. Con todo, es necesario compensar al pueblo de este saqueo espiritual y reagrupar los fragmentos esparcidos de nuestra literatura, como si se tratara del espejo roto de la verdad.  (p. 549).

Isaak Bàbel, Mihail Bulgàkov, Nina Gaguen-Torn, Pàvel Florenski, Boris
Pilniak, Òssip Mandelstam, Nikolai Kliúiev, Andrei Platónov, la
insospitada cloenda amb Màxim Gorki, són alguns dels noms i les vides
que en Shentalinski exposa davant les nostres consciències. Magnífica
finestra a la història recent de Rússia, l’autor va continuar la seva tasca,
reflectida en dos obres més, Denuncia contra Sócrates i Crimen sin
castigo. Potser dintre d’un temps em veuré amb cor d’aplicar l’excepció de renunciar a llegir seqüeles i seguir circulant per aquest laberint infernal que l’home ha sabut crear amb tanta perfecció.

Acabo amb alguns extractes per il·lustrar aquest comentari i mostrar part
del tarannà de l’obra.

En esto el caso de Bábel tiene ciertas concomitancias con el de otro recluso de Stalin, el filósofo Pável Florenski, quien, al saber que sus manuscritos habían sido confiscados por el OGPU, exclamó desconsoladamente: ‘Se ha esfumado el trabajo de toda mi vida… es peor que la muerte física’. (p. 100)

(…) Gracias a Dios, no tocó los manuscritos, aunque en caso de que lo hubiera hecho, el semianalfabeto jefe de operación, que cometía graves faltas cuando escribía, apenas hubiera entendido nada. Le parecieron mucho más sediciosas una medalla de la Cruz Roja y una fotografía del zar, de las que se incautó como pruebas incriminatorias. A las diez de la mañana se informó a Moscú de que la ‘captura’ de Florenski había sido un éxito. (p. 208)

Los escritores soviéticos se dividen en tres categorías: los que golpean las máquinas de escribir, los que se comunican golpeando los muros de sus celdas y los que simplemente golpean con sus delaciones… Esto podría tener su gracia, si no fuera la pura verdad. (p. 304)