Boris Cyrulnik
Los patitos feos
La resiliencia: una infancia infeliz no determina la vida
Barcelona, Gedisa editorial, 2002
238 pàgs., 17 euros.
Traducció: Tomás Fernández Aúz i Beatriz Eguibar
Aquest és un llibre que ens porta irremeiablement a fer un viatge cap al nostre passat. Ens convida a pensar com van ser de sanes o d’insanes les relacions amb els nostres pares i familiars propers. Com va ser la nostra infantesa? Quant té a veure amb el que jo sóc i no sóc ara? Amb els projectes que he pogut tirar endavant i amb els que no? De vegades ens exigim molt a nosaltres mateixos i oblidem d’on venim, tots els passos que ens han dut on som.
La resiliència es defineix com la capacitat dels èssers humans de superar les adversitats i fins i tot sortir-ne enfortits.
Quan un adult fa callar un nen ferit, castigant-lo per comptes de recomfortar-lo, què li passa al nen? Com hem d’actuar davant el relat en primera persona d’una agressió per no acabar, sense voler, transformant la seva ferida en un trauma? Per tal de transformar el sofriment dels nens que han estat agredits cal que puguin expressar les seves emocions i, així, es puguin salvar de l’abatiment i de la desesperació on estan immersos. Hem de pensar que aquesta agressió pot tenir moltes cares i apareix en els nens que han estat víctimes d’una guerra, en els que han patit maltractaments o abusos, en aquells que s’han fet adults massa d’hora o, simplement, en els fills de mares hiperprotectores… per no fer la llista més llarga. Hi ha un recurs, la creativitat, que per a en Boris Cyrulnik, no és una activitat d’oci, “és una iniciativa que ha d’inventar un món nou per així canviar el que provoca sufriment, fent-se autor del seu món intern i compartint-lo”. I el que el seu medi ha de proporcionar-li és “una oïda atenta, un escenari, un paper, un llàpis… per així tornar a la normalitat”.
Què en penseu del temps perdut? I de mirar d’estalviar temps? M’ha vingut al cap un llibre de Michael Ende anomenat Momo (o l’estranya història dels lladres del temps i de la nena que va tornar als homes el temps robat). Doncs d’aquest llibre me n’he recordat quan l’autor ens fa pensar en la importància que se li dóna al “rendiment social”. Tots hem de ser molt productius, hem de saber-ne molt d’aprofitar el temps i d’emprar-lo fent coses profitoses, i això ve acompanyat de “l’intent d’eradicar la imaginació”, sinònim, diu, “de pèrdua de temps”. I el temps, senyors, no s’ha de perdre mai. Déu-nos en guard! I no creieu que la imaginació és un ingredient bàsic per la creació ?
També m’ha vingut a la memòria una pel·lícula que vaig veure per primer cop al cinema anomenada Herida de l’any 1992, dirigida pel senyor Louis Malle i protagonitzada per Jeremy Irons i Juliette Binoche que, en un moment, diu aquesta inquietant frase “la gente herida es peligrosa porque saben que pueden sobrevivir”. Al llarg del llibre podem llegir el relat de força testimonis que, per a mi, confirmen la frase de la pel·lícula abans esmentada. Són persones que en alguns casos han pogut guarir les seves ferides internes gràcies sempre a alguna ajuda externa, que han pogut reprendre el curs de les seves vides i que tenen l’avantatge afegit de saber que són supervivents.
Llibres i més llibres 