Manual de la oscuridad

Manual de la oscuridad
Enrique de Hériz
Barcelona, Edhasa, 2009
566 pàgines. 19 €

«Este desgraciado será un mago de puta madre»: això va vaticinar en Mario Galván, mestre de màgics, després de fer una prova al Víctor Losa abans d’admetre’l com a alumne. Anys després, el vaticini es compleix a la perfecció, perquè gairebé al mateix temps que és proclamat el millor màgic del món, el Víctor descobreix que aviat es quedarà cec.

Si Mentira va revelar una prodigiosa capacitat narrativa, tenim aquí una altra prova irrefutable de novel·la ben construïda que arrossega a una lectura frenètica i absorbent. L’estructura mostra dos parts ben diferenciades. En la primera, el present s’alterna amb successius salts enrere que donen a conèixer el passat del Víctor, els anys d’aprenentatge i la trajectòria que el duu a esdevenir una figura cabdal de la màgia. Aquí cal esmentar una molt reeixida incursió per l’esplendorosa època de la màgia i l’il·lusionisme viscuda a Anglaterra i Estats Units a les darreries del segle XIX —no sé com s’ho fa per descriure els ginys i els trucs d’una manera tan entenedora. Tot això es contraposa a un present molt ombrívol —literal i figurat— del Víctor i el seu ineluctable procés de ceguesa. En la segona part, la narració se centra en la relació d’un Víctor totalment cec —un altre cop en sentit literal i figurat—, amb l’Alícia, professional de l’ONCE encarregada de la seva rehabilitació. Amb un rigor i una sensibilitat admirables però sense sentimentalismes, l’Enrique de Hériz apropa el lector al món dels cecs, als obstacles amb què han de conviure en la vida quotidiana.

Una de les coses que més admiro d’aquest autor és la seva capacitat narrativa. És a dir, la manera com se serveix dels temes per construir una novel·la amb un immens poder d’atracció i no a l’inrevés, com passa en molts casos en què la matèria domina la història. L’aproximació a la màgia, a la qual De Hériz és aficionat, i al món de la ceguesa són el terreny ideal perquè, com a Mentira, segueixi dosificant amb mestria els mecanismes de les falses aparences, els equívocs, les sorpreses d’última hora, les relacions ambivalents, els grans secrets que amaga cada persona. L’alternança dels diàlegs i la narració construeix els personatges amb poderosa versemblança; personatges que traspuen humanitat evitant tòpics i llocs comuns a on és molt fàcil caure i que immediatament els convertirien en els grotescos intents de profunditat psicològica que presenten moltes novel·les actuals. L’autor camina amb desimboltura pel fil de l’abisme sense que li tremoli el pols narratiu.

Per acabar, facilito l’enllaç del bloc que la mateixa editorial ha creat vers el llibre. Recomanaria llegir primer l’obra, ja que trobo que es podrien esguerrar algunes sorpreses que val realment la pena descobrir en les pàgines de la novel·la. Però sens dubte, hi ha informació molt variada i interessant: http://manualdelaoscuridad.blogspot.com/

Mentira

Enrique de Hériz
Mentira
Barcelona, Edhasa, 2006 (10ª ed.)
637 pàgs. 10 €

Tot comença amb una confusió: una llanxa ha patit un accident mentre s’endinsava en la jungla guatemalenca i les autoritats donen per morta Isabel García Luna, una antropòloga de 69 anys especialitzada en l’estudi de ritus funeraris tribals. En realitat, la morta no és ella, sinó una altra dona, però un embolic amb els papers i les identificacions fa que prevalgui l’error. L’antropòloga, en lloc de córrer a desmentir-lo, l’allarga i s’hi instal·la, alliberada per fi de les successives màscares amb què tota la vida s’ha presentat davant el món: mare, filla, professional d’èxit… ara només li queda un jo a seques (“Aún estoy averiguando lo que significa eso”). La protagonista aprofita la confusió per fer realitat allò que tantes vegades ha desitjat en secret, és a dir, desparèixer: “Todas las veces que pensé en no volver. Fueron muchas. En casi todos los viajes encontré algo que me ataba, algo que me pedía quedarme. Nunca me atreví […]. Cada vez me costaba más volver. Se invirtió el paréntesis: el verdadero texto de mi vida, mi auténtica biografía, eran los viajes. Todo lo demás sobraba”. Les autoritats comuniquen la seva mort a la família, reunida en un poblet mariner de la Costa Brava: un marit amb demència senil, tres fills ja grans i un nét que pateix una curiosa síndrome, la “Síndrome Transitòria de Desinhibició”, que fa que la persona digui el que pensa en tot moment, sense passar les paraules pel filtre de la prudència o la convenció social.

El plantejament és molt atractiu, però és només el punt d’arrencada, l’anècdota inicial que posa en marxa l’estupenda maquinària d’una novel·la que, al llarg de més de sis-centes pàgines, avança a tota màquina, amb un ritme difícil de qualificar, perquè oscil·la entre l’aventura trepidant i la reflexió filosòfica. De fet, el ritme és senzillament l’adequat i s’adapta com un guant a les diverses atmosferes narratives.

La novel·la és plena d’afluents: són vàries les històries que es ramifiquen i s’entrecreuen amb l’anècdota principal, totes elles carregades de sentit. Som davant d’un relat que conté, en potència, el germen de molts altres relats. Enrique de Hériz (Barcelona, 1964) se’ns revela com un narrador nat, un d’aquests novel·listes que ens atrapa en l’embruix de la seva màgia contadora (germà, en aquest sentit, de García Márquez o de Salman Rushdie, altres savis hipnotitzadors…).

Anem coneixent la història a través de dues veus narratives femenines que es van alternant: la de la pròpia antropòloga –que pren nota de les seves vivències i reflexions– i la de la filla petita, Serena –que comença a escriure com una manera de posar ordre en el desordre familiar. El personatge de la filla és un dels més interessants, perquè apareix des del començament com una persona obsessionada per descobrir la veritat, totes les veritats, amb un criteri gairebé científic. La mare diu d’ella: “de dónde habrá sacado esa necesidad de saber tan dañina. Y la ingenuidad de creer que sabe. Serena, empeñada en conocer el pasado, sin caer en la cuenta de que el pasado, como el futuro, sólo se puede imaginar”.

I vet aquí una altra de les grans virtuts d’aquesta novel·la, que ens convida a una constant reflexió sobre els límits –més que problemàtics– entre veritat i mentida. Al capdavall, tot llisca imperceptiblement cap al terreny de la ficció, sobretot les històries familiars que ens sostenen: quantes vegades ens les han explicades? quantes vegades les hem tornat a explicar? on queda la veritat després de tantes capes de narració? podem explicar una història amb una mínima garantia de veracitat o, sense adonar-nos-en, sempre travessem la frontera de la invenció? “Por eso, explicar y contar son sinónimos. Ley de vida: en el preciso instante en el que alguien cuenta una verdad se convierte en un cuento […]. Somos quines nos cuentan que somos”. La nostra vida esdevé llegenda, contalla, i ja no expliquem els fets, sinó la memòria més o menys distorsionada d’aquells fets. I allò que no acabem d’entendre o de recordar ens ho inventem. És la pregunta irresoluble que planteja un dels personatges: “¿Cómo saber si un hombre miente?”.

En definitiva, una novel·la magnífica, per disfrutar-la a fons, per pensar, per aprendre i per recomanar-la a tothom.

Podeu llegir una entrevista molt sucosa a l’autor (que, per cert, acaba de publicar nou llibre, Manual de la oscuridad) en aquesta adreça:

http://www.espejodepapel.net/entrevistas_deheriz.htm