El esnobismo de las golondrinas

El esnobismo de las golondrinas
Mauricio Wiesenthal
Barcelona, Edhasa, 2007
1.150 pàgines. 36,50 €

La comparació amb Libro de réquiems és gairebé inevitable. El mateix autor ho fa, en un altre pròleg meravellós: “Digamos que si aquel fue un libro de largo aliento, escrito más allá del tiempo, éste querría ser un libro de grandes espacios. Tampoco puedo asegurarlo, porque lo más bello del destino es lo desconocido y la gente que sabe adónde ir no llega muy lejos”. El primer llibre va trigar quaranta anys a escriure’l; per a aquest n’han calgut cinquanta: “Éste es un libro parsimonioso, lento, oceánico, escrito como el vuelo de las golondrinas. Hay libros para gente que come rápido y otros para gente que gusta de saborear”, afirma també en el pròleg.

L’autor planteja el viatge com a metàfora de la vida. Des d’una òptica més personal i alhora literària que a Libro de réquiems, traça un recorregut infatigable per llocs, principalment ciutats, que l’han marcat com a individu, com a autor, com a explorador d’utopies destil·lades en el licor del record, la formació vital i intel·lectual, l’experiència. Viena i París ocupen una posició molt destacada, però també indrets tan propers com llunyans com ara Istanbul o Marràqueix. Ciutats com Bruges o Londres, Venècia o Roma, Sevilla o Estocolm, on ha residit exercint diverses ocupacions, escrivint aquest llibre en cafès i hotels molts dels quals han desaparegut o ja formen part dels circuits turístics. Una narració marcada per l’estoïcisme nostàlgic d’algú que és conscient de parlar d’una Europa que ja no existeix i que, potser, només és el resultat d’un complex procés d’assimilacions íntimes i intel·lectuals escrites al besllum de tota una vida.

Emulant el vol de les orenetes, la narració passa d’un tema a l’altre, comenta una anècdota, explica una vivència. Des de qualsevol record o evocació es pot passar a grans fets històrics, artístics o socials, però sempre enfilant l’agulla per cosir amb mestria un tapís immens i, no obstant, lleuger i d’aparença espontània. El llibre pot llegir-se de cap a peus o començar-se per qualsevol lloc com si cada línia, cada paraula, tinguessin un significat col·lectiu i alhora vida pròpia. Frases llargues, intenses, carregades de matisos, però que mai no embafen la lectura ni s’endinsen en cap laberint conceptual que faci perdre l’horitzó. Potser com el mateix autor, no cal saber cap a on anem, sinó solament voler i poder viatjar. “Escribir es como viajar: no dejar nunca que la frase principal te haga olvidar la importancia de las frases subordinadas.”

Cada pàgina és una deliciosa sorpresa. En Wiesenthal assumeix amb coherència el paper de l’esnob, de l’esteta literari que tan bé descriu en figures prou conegudes com Wilde, Proust o d’altres potser no tant com Pierre Loti. L’Orient Express, “Psicoanálisis de las golondrinas”, “Tenis en Wimbledon”, els balenaris a “Agua, mujeres y música”… al final acabaria destacant tots i cadascun dels apartats. La molt considerable extensió —i el pes físic— no són cap obstacle perquè el gaudi sigui constant. Pot estar-se d’acord o no amb el plantejament, l’estil pot agradar o repugnar, però el que —suposo— no li negaran els partidaris i els detractors és la seva qualitat artística, literària i intel·lectual. I, possiblement, la seva qualitat moral.

De joven uno se ríe de lo ridículo. Y, con los años, uno aprende que lo ridículo —cuando es humano— tiene la sublime nobleza de lo trágico. Por eso el verdadero humor es cosa de sabios. Un escritor serio acaba siendo humorista y, a veces, al final se convierte en filósofo. Se necesitan muchos años para superar el sentido común.

Anuncis

Libro de réquiems

Mauricio Wiesenthal
Libro de réquiems

Barcelona, Edhasa, Pocket Edhasa, 2009
688 pàgines. 10,95 €

Si hom està d’acord en que la finalitat bàsica de la literatura, en cas que la tingui, és proporcionar plaer, aquí s’assoleix l’objectiu amb escreix. Aquestes generoses pàgines traspuen plaer intel·lectual, sensorial, espiritual. En Mauricio Wiesenthal compon una meravellosa simfonia crepuscular de l’Europa intel·lectual i artística, d’aquesta Europa singular i diversa la trajectòria de la qual traça una absurda i corprenedora paràbola de la humanitat.

Una obra d’aquest tarannà corre el risc d’esdevenir una mera recopilació de dades que es podrien extraure d’enciclopèdies o, sobretot, d’aquesta fascinant, infinita i insadollable barrejadissa d’informació, coneixements —i paradís de la inexactitud— que és Internet. I per damunt de tot, convertir-se en una insuportable exhibició de pedanteria que esgotés la voluble paciència del lector actual en les primeres deu pàgines.

Però en Wiesenthal se’n surt sense problemes. Perquè és un llibre escrit amb el seu propi ritme, al marge d’imposicions mercantilistes, modes i tendències. Sense concessions als ignorants vocacionals, anorreant als qui es passen el dia posant cometes a tot el que diuen amb una ironia intel·ligent i, alhora, plena de tendresa i humanitat. Amb un estil treballat, summament poètic, les frases flueixen amb el ritme de la respiració interior d’un immens poema en prosa, com si el lector begués un deliciós vi, pacientment envellit a les caves de la saviesa, la memòria personal i íntima. Un nèctar que recorre els passadissos perceptius i mentals com un antídot contra la banalització cultural: “Durante muchos años me negué a dar a la imprenta este libro porque pienso que el mundo sagrado de la edición se ha profanado con la educación de los escritores en la cultura del premio y del best séller. La literatura es justamente lo contrario: el sueño de dar vida a un libro único, a un libro buscado, a un libro irrepetible no tanto por su valor —cualidad que es siempre relativa— sino porque lleva la traza del ser humano que lo escribió”, declara en el meravellós i commovedor pròleg.

El ventall de personalitats és aclaparador. Per citar-ne unes poques, Shakespeare, Calderón de la Barca i Velázquez; Mozart, Beethoven, Brahms, Liszt i Falla; Casanova; Byron, Sand i Chopin; Balzac, Dostoievski i Tolstoi; Rilke i Zweig; Nietzsche i Marx… El que converteix aquest llibre en una experiència extraordinària és la interrelació entre aquestes figures i moltes més a les quals dedica episodis complets o esmenta de passada, com si es barregés l’atzar de la vida amb les associacions inherents als propis records. Figures d’un passat més llunyà o proper, algunes de les quals l’autor va conèixer en vida, ja fos directament o perquè van passar pel costat sense ser conscients de la seva presència, com espectres del futur imperfecte de l’home.

Coneixements, experiències vitals i sentiments reflectits amb el rigor i la sensibilitat de qui ha vist la vida, l’ha viscuda aprenent dels errors i segueix disposat a cometre’n de nous. Per això, en Wiesenthal no jutja ningú moralment ni ètica, sinó que en parla al caire de la seva profunda sensibilitat, immensa humanitat i exquisida ironia. Abans que genis o personatges, els presenta com a éssers humans, capaços per tant de les més altes fites com de les més prosaiques contradiccions.

Una de les moltes fascinacions que suscita aquest llibre són els espais físics. L’autor ens guia pels paisatges rurals i urbans amb la mà d’expert que ha arribat a accedir als racons més inaudits. Mostra l’ànima de París, Barcelona, Viena… i sobretot Venècia, al besllum d’una consciència delicada, sensible, profunda i respectuosa del viatger que aprèn a estimar els llocs que visita i que acaba freqüentant amb discreta devoció. Sembla mentida que una persona sàpiga trobar racons tan insospitats. També parla dels cafès, els salons, els hotels, els indrets amb una màgia avui dia esgotada o en vies d’extinció. Res a veure amb el parc temàtic, patrimoni protegit dels operadors turístics, en què s’ha convertit Europa. En definitiva, un llibre que no he pogut impedir que s’acabés, malgrat intentar —en va— alentir-ne la lectura.

Em temo que no he pogut evitar un comentari excessivament llarg, sens dubte degut a l’influx d’aquest llibre.