Linterna mágica. Memorias

Ingmar Bergman, La linterna mágica. Memorias
Barcelona, Tusquets, 2001
316 pàgs., 7,95 €

La vieja Lalla decía: Ingmar, como ha nacido en domingo, puede ver las hadas

Ingmar Bergman és un d’aquells autors que conceben vida i obra com un joc de vasos comunicants. Mai no sabem on comença l’una i on acaba l’altra. De fet, en les seves últimes pel·lícules (especialment, Fanny i Alexander) sembla que estigui passant comptes amb el seu passat i traient els fantasmes familiars al sol perquè s’airegin, sense concessions sentimentals de cap mena.

Dur i lúcid. Si és així en les seves pel·lícules, no podia ser d’altra manera en les seves memòries, escrites en un estil àgil, d’adjectivació precisa, enlluernador i addictiu. Només començar la primera pàgina, ens explica que va venir al món tan desnerit que ningú no donava un duro per ell:

Sufrí además toda una serie de enfermedades indefinibles; era como si no acabara de decidirme a vivir. Si me adentro en mi conciencia puedo evocar con exactitud lo que sentía: el hedor de las secreciones del cuerpo, las ropas húmedas y rasposas, la suave luz de la lamparilla de noche, la puerta entreabierta de la habitación contigua, la profunda respiración de la niñera, pasos sigilosos, susurro de voces, los reflejos del sol en la botella de agua. De todo esto me acuerdo, pero no recuerdo haber pasado miedo alguno. El miedo llegó más tarde

No segueix un ordre cronològic, sinó que ens va passejant amunt i avall de la seva biografia. Sempre, això sí, els anys d’infantesa acaben revelant-se com la clau determinant, tant a nivell vital com artístic. Així, per exemple, la gènesi llunyana d’una de les escenes més famoses de la història del cinema, aquella en què la Mort juga a escacs amb el Cavaller prop d’una platja (El setè segell, 1957), es remunta a una excursió que va fer quan tenia vuit anys i acompanyava son pare, el pastor protestant Erik Bergman, a predicar a una parròquia propera: com que la missa l’avorreix sobiranament, el petit Ingmar es dedica a contemplar els frescos medievals que omplen la paret i el sostre. I allí descobreix la mort jugant a escacs amb el cavaller.

La seva vida queda marcada per una educació severa i rígida, així com per la relació conflictiva amb els seus progenitors. Per tal de sobreviure a un clima familiar que l’asfixia, des de ben aviat ha de recórrer a la curiositat i la fantasia: “la prerrogativa de la infancia: moverse sin dificultad entre la magia y el puré de patatas, entre el terror sin límites y la alegría explosiva”.

Quants artistes serien capaços d’escriure un llibre de memòries tan valent? Una dissecció minuciosa del seu passat, feta amb una sinceritat esmolada, gairebé brutal, però sense fregar terrenys escabrosos ni convidar al safareig barat. Qualsevol altre, en el moment de redactar les seves memòries, hauria amagat prudentment sota la catifa alguns episodis més aviat poc lluïts i dels quals no en surt massa ben parat (ni tan sols humanament). Van desfilant grandeses i misèries: els èxits i les patacades professionals, el seu amor infinit pel teatre, la seva ineptitud com a pare, la seva relació complicada amb les dones, el consell dels mestres (el director i actor Victor Sjöström li diu: “trabaja con mayor sencillez. No riñas tanto con todo el mundo. No puedes convertir todo en cosas esenciales, el público se duerme”) i les misèries fisiològiques que igualment determinaran la seva feina (Bergman patia d’insomni crònic i d’allò que ell mateix anomena “vientre nervioso”… i comenta amb humor que un dels seus grans llegats a la dramatúrgia sueca és la instal·lació de wàters en tots els teatres des del moment que ell entrava a ser-ne director).

Més enllà de l’anècdota biogràfica, el llibre és ple de llampurnejos poètics (“el hastío cuelga como trapos de cocina húmedos en torno al alma”) i filosòfics (“el miedo a la incapacidad ataca y sabotea la capacidad”). Benaurada imprudència, que de tant en tant produeix memòries com aquesta.

Imágenes

Ingmar Bergman: Imágenes

Barcelona, Tusquets, 2007

371 pàgs., 9,95 €

A banda d’un director magnífic, Bergman és un gran escriptor (de fet, ja es pot intuir veient les seves pel·lícules, rodades gairebé sempre sobre guions propis). Inicialment, Imágenes es va plantejar com un llibre d’entrevistes: el periodista Lasse Bergström convida Bergman a fer una mirada retrospectiva sobre la seva llarga filmografia (les entrevistes van tenir lloc entre 1987 i 1990). A l’hora de publicar el llibre, però, es va optar per eliminar les preguntes, de manera que el text, revisat després a fons pel propi Bergman, se’ns apareix com una mena de diari, a mig camí entre el quadern de treball i la confessió personal.

La primera part és impagable: mostra un artista intel·ligent i, sobretot, honest que compareix davant nostre sense maquillatge ni falses èpiques, entranyablement vulnerable (“Tengo que llegar a alguna forma de claridad. Si no, Bergman se va a la mierda definitivamente”). És capaç de confessar-se insegur i vanitós, d’assenyalar sense drames els fracassos estrepitosos amb què va iniciar-se en el món de la direcció, la necessitat gairebé patològica de complaure públic i crítics, la seva poca “gràcia” a l’hora de fer comèdies… I amb aquest timbre de sinceritat se’ns guanya des del començament.

Però el capítol inicial és molt més que un exercici de despullament psicològic. Entre confessió i confessió, va destil·lant reflexions sucoses sobre l’art i la vida. En el seu cas –explica– el motor de la creació és una barreja de curiositat, passió i fam (“en mí la creación artística siempre se ha manifestado como hambre. Mi hambre ha sido constantemente nueva […]. Si quiero seguir haciendo arte es porque hay una razón muy sencilla. La razón es la curiosidad. Una insoportable curiosidad, ilimitada, jamás calmada, constantemente renovada, que me empuja hacia adelante, que nunca me da descanso […]. Anoto, observo, ando con los ojos bien abiertos, todo es irreal, fantástico, aterrorizador, o ridículo”).

La lucidesa brilla arreu. En certa manera, i sense que sigui evident, les seves reflexions ens fan de mirall: llegim Bergman i, de manera imperceptible, ens desplacem cap al fons de nosaltres mateixos, ens plantegem allò que ell es planteja, freguem zones incòmodes i deshabitades. Com si ell, amb la seva valentia vital i verbal, anés al capdavant fent-nos llum (curiosament, el seu llibre de memòries es titula La linterna mágica).

La abrumadora ventaja y desventaja de ser director es que uno, verdaderamente, no tiene a nadie a quien echarle la culpa. Casi todo el mundo tiene algo o alguien a quien echarle la culpa. Los directores, no”

Yo, a los treinta y siete años, aislado de relaciones humanas, relaciones que yo había cortado, autoafirmativo, introvertido, no sólo bastante fracasado, sino fracasado de verdad. Aunque exitoso. Y capaz. Y ordenado. Y disciplinado”

Hay un punto determinado en que la autodisciplina, en el sentido de algo bueno, pasa a ser autocoacción, que es jodidamente dañina”

El agotamiento no significa que uno simplifique, sino que complica: pone manos a la obra con todas sus fuerzas y hace demasiado”

Sólo me atrevo a improvisar si sé que puedo volver al plan minuciosamente establecido. No me puedo fiar de la inspiración cuando estoy en el lugar de rodaje”

Todo lo innecesario es erróneo”

Amo y admiro a Tarkovsky y me parece que es uno de los más grandes. Mi admiración por Fellini es ilimitada. Pero me parece que Tarkovsky empezó a hacer películas de Tarkovsky y que Fellini últimamente ha hecho alguna que otra película de Fellini. Kurosava nunca ha hecho una película de Kurosawa. Nunca me ha gustado Buñuel. Le bastó con repetir y variar sus trucos. Buñuel hizo casi siempre películas de Buñuel. Ha llegado, por tanto, el momento de mirarse al espejo y preguntar: ¿qué es lo que pasa en realidad, Bergman ha empezado a hacer películas de Bergman?”

L’única prevenció: els lectors que no estiguin familiaritzats amb les seves pel·lícules poden sentir-se, en molts moment, perduts o avorrits. Perquè Bergman s’esplaia amb detalls de tota mena sobre la gènesi, el treball dels actors, les dificultats del rodatge, la intenció, el ritme… de pràcticament tots els seus films. Això sí, els incondicionals es lleparan els dits.