Wisława Szymborska
Aquí
Madrid, Bartleby Editores, 2009, 67 pàgs., 15 €
(trad. de G. Beltrán y A. A. Murcia Soriano)
Amb 86 anys, Wisława Szymborska acaba de publicar aquest nou llibre de poemes (l’original polonès i la traducció castellana han vist la llum el mateix any, en una mostra inusitada d’interès tant per part de l’editorial com dels traductors… tant de bo, en l’àmbit de la poesia, sempre poguéssim fruir d’aquesta immediatesa).
Szymborska torna a demostrar que està en plena forma creativa. En la seva línia habitual, els poemes barregen ironia i tendresa, sentit de l’humor i reflexió, en un to col·loquial molt proper que permet llegir-los com llegiríem una narració, llepant-nos els dits i demanant-ne més.
En el centre del seu univers poètic s’alça l’ésser humà (en aquest sentit, podríem dir que la seva és una poesia humanista i amb una càrrega ètica que no passa desaperecebuda sota l’aparença humorística i distesa). ¿I quina visió en té, de la humanitat, aquesta dona de 86 anys a qui un bon dia li va “caure” al damunt el Premi Nobel de Literatura? Optimista i pessimista alhora: llegint-la, tenim la impressió que l’ésser humà és una petita meravella i un petit desastre, i que no s’hi pot fer més. En un exercici difícil, denuncia l’estupidesa sensa caure en l’amargor. Ni triomfalismes ni visions apocalíptiques: tot queda temperat per aquesta justa dosi d’ironia, tendresa i humor que esdevé “marca de la casa” (dels poetes, per exemple, diu: “nosostros nos envidiamos hasta los malos poemas”).
EJEMPLO
La tormenta
arrancó anoche todas las hojas del árbol
menos una de ellas,
dejada
para que se columpiara sola en la rama desnuda.En este ejemplo
la Violencia demuestra
que sí,
que en ocasiones le gusta bromear.
I darrera sorpresa. Ens ofereix una poesia plena de vitalitat, de ganes de ser-hi, de seguir: “Pero el tiempo apremia: escribo”. No hi ha rendició; sobretot, no hi ha rendició a la nostàlgia. Fins i tot, es percep una certa prevenció davant l’exercici immoderat de la memòria: per què les fotos? -es pregunta-, el record constant del passat?, què aporta, a banda de tristesa i incapacitat per al present? Segur que li agradaria aquell vers de Luis Alberto de Cuenca on sentencia: “la nostalgia es un burdo pasatiempo”.
DIVORCIO
Para los niños el primer fin del mundo de su vida.
Para el gato un nuevo dueño.
Para el perro una nueva dueña.
Para los muebles escaleras, golpes, carga, descarga.
Para las paredes claros cuadrados tras los cuadros descolgados.
Para los vecinos de la planta baja un tema, una pausa en el hastío.
Para el coche mejor que fueran dos.
Para las novelas, la poesía –de acuerdo, llévate lo que quieras.
Peor para la enciclopedia y el vídeo,
ah, y para el manual de ortografía,
donde tal vez se explique el tema de los dos nombres:
si todavía unirlos con la conjunción ‘y’,
o ya separarlos con un punto.