Aquí

portada_95

Wisława Szymborska
Aquí
Madrid, Bartleby Editores, 2009, 67 pàgs., 15 €
(trad. de G. Beltrán y A. A. Murcia Soriano)

Amb 86 anys, Wisława Szymborska acaba de publicar aquest nou llibre de poemes (l’original polonès i la traducció castellana han vist la llum el mateix any, en una mostra inusitada d’interès tant per part de l’editorial com dels traductors… tant de bo, en l’àmbit de la poesia, sempre poguéssim fruir d’aquesta immediatesa).

Szymborska torna a demostrar que està en plena forma creativa. En la seva línia habitual, els poemes barregen ironia i tendresa, sentit de l’humor i reflexió, en un to col·loquial molt proper que permet llegir-los com llegiríem una narració, llepant-nos els dits i demanant-ne més.

En el centre del seu univers poètic s’alça l’ésser humà (en aquest sentit, podríem dir que la seva és una poesia humanista i amb una càrrega ètica que no passa desaperecebuda sota l’aparença humorística i distesa). ¿I quina visió en té, de la humanitat, aquesta dona de 86 anys a qui un bon dia li va “caure” al damunt el Premi Nobel de Literatura? Optimista i pessimista alhora: llegint-la, tenim la impressió que l’ésser humà és una petita meravella i un petit desastre, i que no s’hi pot fer més. En un exercici difícil, denuncia l’estupidesa sensa caure en l’amargor. Ni triomfalismes ni visions apocalíptiques: tot queda temperat per aquesta justa dosi d’ironia, tendresa i humor que esdevé “marca de la casa” (dels poetes, per exemple, diu: “nosostros nos envidiamos hasta los malos poemas”).

EJEMPLO

La tormenta
arrancó anoche todas las hojas del árbol
menos una de ellas,
dejada
para que se columpiara sola en la rama desnuda.

En este ejemplo
la Violencia demuestra
que sí,
que en ocasiones le gusta bromear.

I darrera sorpresa. Ens ofereix una poesia plena de vitalitat, de ganes de ser-hi, de seguir: “Pero el tiempo apremia: escribo”. No hi ha rendició; sobretot, no hi ha rendició a la nostàlgia. Fins i tot, es percep una certa prevenció davant l’exercici immoderat de la memòria: per què les fotos? -es pregunta-, el record constant del passat?, què aporta, a banda de tristesa i incapacitat per al present? Segur que li agradaria aquell vers de Luis Alberto de Cuenca on sentencia: “la nostalgia es un burdo pasatiempo”.

DIVORCIO

Para los niños el primer fin del mundo de su vida.
Para el gato un nuevo dueño.
Para el perro una nueva dueña.
Para los muebles escaleras, golpes, carga, descarga.
Para las paredes claros cuadrados tras los cuadros descolgados.
Para los vecinos de la planta baja un tema, una pausa en el hastío.
Para el coche mejor que fueran dos.
Para las novelas, la poesía –de acuerdo, llévate lo que quieras.
Peor para la enciclopedia y el vídeo,
ah, y para el manual de ortografía,
donde tal vez se explique el tema de los dos nombres:
si todavía unirlos con la conjunción ‘y’,
o ya separarlos con un punto.

Dos puntos

Wisława Szymborska,
Dos puntos
Madrid, Igitur, 2007
77 pàgs., 9,50 €

Pel que sembla, a Wisława Szymborska (Kórnic, Polònia, 1923) no li agrada que li facin entrevistes, i encara menys des que l’any 1996 li van concedir el Nobel de Literatura (un fet al qual ella es refereix, humorísticament, com “la hecatombe”). Malgrat aquesta reserva, deu fer cosa d’un any se’n va publicar una al suplement dominical de La Vanguardia: la recordo com una dona lúcida, amb sentit de l’humor i amb un punt exquisit de coqueteria (li demanava al fotògraf que, per favor, no li fotografiés les mans, que se les havia trencat de feia poc i ja no eren boniques…).

Dos puntos és l’últim llibre que ha publicat. Breu (no arriba a vint poemes), diàfan, fluid, profund. No és habitual llegir una poesia tocada d’una ironia tan intel.ligent i, al mateix temps, tan plena de tendresa. En aquest sentit, és com si els seus poemes caminessin per la corda fluixa, mantenint un equilibri prodigiós entre l’objectivitat i la subjectivitat, entre la distància i la implicació. I així van avançant (anem avançant) pas a pas, sense caure ni en l’efusió sentimental ni en la fredor. No sé si en tot això té res a veure la seva afició a la ciència (en el discurs de recepció del Nobel va mencionar, com a persona que l’havia marcada, María Sklodowska Curie).

Aquest és el primer poema del llibre:

AUSENCIA

Faltó poco
y mi madre podría haberse casado
con el señor Zbigniew B. de Zdunska Wola.
Y si hubieran tenido una hija, no habría sido yo.
Quizá habría tenido mejor memoria para los nombres y las caras,
y para las melodías oídas una sola vez.
Habría reconocido sin problemas qué pájaro era cuál.
Habría tenido unas notas fantásticas de física y de química,
peores de lengua,
pero habría escrito a escondidas poemas
de entrada mucho más interesantes que los míos.

Faltó poco
y mi padre podría haberse casado en ese mismo momento
con la señorita Jadwiga R. de Zakopane.
Y si hubieran tenido una hija, no habría sido yo.
Quizá habría sido más terca en lo de salirse con la suya.
Y se habría lanzado sin temor a aguas profundas,
capaz de abandonarse a emociones gregarias.
Vista permanentemente en varios lugares al mismo tiempo,
pero rara vez entre libros, más a menudo en la calle
jugando a la pelota con los chicos.

Quizá incluso se hubieran encontrado ambas
en la misma escuela, en la misma clase.
Pero no habrían sido amigas,
no habrían tenido ningún parentesco,
y en las fotos de grupo estarían lejos una de otra.

Niñas poneos ahí
–habría dicho el fotógrafo–.
Las más bajas delante, las más altas detrás.
Y sonreíd cuando os dé la señal.

Pero contad antes
si estáis todas.

– Sí, señor, estamos todas.