Ambrosio García Leal
La conjura de los machos.
Una visión evolucionista de la sexualidad humana.
Metatemas (Tusquets), Barcelona, 2005
377 pàgs., 22 €
Sota un títol així de provocatiu, i sota subtítols com ara El mito de la hembra monógama o Por qué existen los machos, el lector trobarà molt de contingut científic i, a voltes, també ideològic, però sempre defensat de manera diàfana i amb tota la lògica de la perspectiva evolucionista. I és que el llibre parla de la sexualitat humana des del punt de vista de la teoria de l’evolució, i aquest és un tema que tant es presta a una exposició científica (que es remunta als nostres avantpassats els microbis) com ideològica (quan ens toca més de prop).
D’una banda, m’han impressionat els arguments. No m’esperava trobar respostes comprensibles i raonablement senzilles a preguntes com “per què hi ha sexes i no som tots hermafrodites?”, “per què només hi ha dos sexes?”, “per què la proporció és del 50% per a cada sexe i no una altra?”, “som els humans monògams?”, “per què es dóna la promiscuïtat en les espècies monògames?” o, fins i tot, “per què ens desenamorem?”. A tall d’exemple, aquesta és l’explicació que ens ofereix l’autor (i que atribueix a en Ronald Fisher) del fet que, en una població, hi hagi tants mascles com femelles. L’argument segueix les línies d’una veritable reducció a l’absurd:
Supongamos que en una población dada hay un exceso de hembras. Dado que todo neonato tiene necesariamente un padre y una madre, ambos sexos dejarán en conjunto el mismo número de descendientes en cada generación; pero, al haber menos machos que hembras, esto significa que el promedio de hijos por macho será mayor que el promedio de hijos por hembra. En estas condiciones, aquellos que produzcan más hijos que hijas tendrán también más nietos que sus vecinos, con lo que sus genes se irán propagando en el seno de la población. Ahora bien, al ir disminuyendo el número de hembras por macho en cada generación, la ventaja de tener más hijos que hijas se irá diluyendo. Al final, el número de machos y hembras de la población tenderá a igualarse.
D’altra banda, m’ha admirat com una postura que en diríem d’esquerres o “progre”, i que recorda l’amor lliure i el fes l’amor i no la guerra dels hippies, es pot defensar amb tota la força dels arguments evolucionistes.
Aquest és un llibre que a algú amb una mentalitat lògica li pot resultar apassionant i, de pas, li pot aclarir algunes idees sobre sexualitat humana, que és un tema on la neutralitat de la visió científica actua de manera semblant a una alenada d’aire fresc. En el cantó negatiu, només diria que els brillants raonaments de l’Ambrosio García Leal poden resultar una mica indigestos, no pas per la seva dificultat sinó pel seu pes dins d’un llibre de 377 pàgines. Afortunadament, el llibre s’alleugereix cap al final, on hi ha el contingut més específicament humà. És molt interessant que l’autor ens parli de la sexualitat dels bonobos, per exemple, i poca gent s’escandalitzaria de la seva frenètica activitat sexual perquè, al cap i a la fi, no deixen de ser “micos” (tot i que potser veurem el dia en què l’ONU els reconegui alguna mena de drets humans restingits). Ara, la cosa ja canvia quan es toquen qüestions com la pornografia, la prostitució, l’onanisme, el sadomasoquisme, la societat patriarcal o l’homosexualitat. I la grata sorpresa és que l’autor no té por de semblar políticament incorrecte i es mulla en tots aquests temes i alguns més. Això sí, llegint el llibre, es corre el seriós perill d’acabar convençuts no només de l’eficàcia dels mecanismes evolucionistes sinó dels punts de vista de l’autor sobre la sexualitat humana.
Llibres i més llibres 