El cor és un caçador solitari

Carson McCullers
El cor és un caçador solitari
Barcelona, Edicions 62 (labutxaca), 2007
Trad. de R. Folch i Camarassa
377 pàgs. 11,95 €

Som en una petita ciutat del sud dels Estats Units, pels volts del 1940. Aquí viuen i malviuen una sèrie de personatges solitaris, marginals i tocats per alguna mena de dèria no sempre confessable. D’entre tots, destaquen en John Singer, el sord-mut polit i pacient a qui tothom s’adreça per explicar-li les penes, i Mick Kelly, l’adolescent que va vestida com un xicotot i que es deleix per saber de música. Però igualment inoblidable resulta el metge negre, el doctor Copeland, un home que perd la salut per atendre tothora la seva gent i, sobretot, per conscienciar-la de l’opressió intolerable exercida pels blancs (i que, detall impagable, bateja un dels seus fills amb el nom de “Karl Marx”). També hi ha en Biff Brannon, que regenta una taverna i que sent tanta debilitat per les persones estrambòtiques que sempre les convida de franc a la primera copa de whisky. I en Jake Blount, un revolucionari amb idees marxistes, alcohòlic i busca-raons incurable.

Tots aquests personatges, així com les particulars circumstàncies en què viuen, són retratats de manera magistral per l’autora, que demostra unes dots d’observació i de penetració psicològica admirables… encara més sorprenents quan esbrinem que Carson McCullers (1917-1967) va publicar aquesta novel·la el 1940, quan tenia només vint-i-tres anys. Amb unes poques pinzellades aconsegueix que aquestes criatures de ficció ens resultin inoblidables. El seu detallisme mai no resulta fatigós, sinó enriquidor, sorprenent i poètic:

Jake sentia que mai no havia estat en una cambra tan silenciosa. El llum que penjava damunt el seu cap produïa una estranya imatge d’ell mateix reflectida en el vas de vi que tenia davant seu, la mateixa caricatura que havia observat tantes vegades en la superfície còncava de gerros i gots: una cara en forma d’ou i un bigoti que gairebé li arribava a les orelles. El vi començà a brunzir dins les venes de Jake; i altra vegada sentí que penetrava en el calidoscopi de l’embriaguesa.

Malgrat l’atmosfera dominant de misèria física i moral, malgrat l’asfíxia que sembla no deixar-los sortida possible, aquesta colla de personatges estrafolaris acaba sent-nos profundament entranyable, tal vegada perquè l’autora sempre els insufla uns pocs grams de tendresa. En si, les històries són ben desoladores, però aquesta llumeta d’humanitat que brilla al fons de la majoria de personatges ens permet llegir-les amb un somriure de tristesa als llavis.

Més enllà de les moltes anècdotes que s’entrellacen (perquè es tracta d’una novel·la calidoscòpica, amb un riquíssim teixit narratiu que creix a cada tombant), un dels motius centrals és la comunicació (o la incomunicació) entre els éssers humans. No deixa de ser irònic que la majoria de personatges busqui precisament la companyia d’un sord-mut per esplaiar-se a gust. Els entén, el sord-mut? No queda clar… sembla que de vegades llegeix els llavis, i de vegades no. Fins i tot hi ha un immigrant turc que li parla en la seva llengua materna… perquè, segons li explica a la dona, el mut és l’únic que l’entén. Al seu torn, el mut li escriu cartes al seu amic de l’ànima, un altre mut que, per cert, no sap llegir:

El fet que Antonapoulos no sabés llegir no impedia Singer d’escriure-li. Ja sabia que el seu amic era incapaç de desxifrar el sentit de les paraules escrites; ho havia sabut sempre; però a mesura que passaven els mesos començà a imaginar que potser estava equivocat, que potser Antonapoulos havia volgut mantenir secret el seu coneixement de les lletres. Havia arribat a trobar una pila de justificacions per les cartes, perquè sempre tenia unes grans ganes d’escriure a l’amic quan se sentia perplex o trist.

La novel·la planteja implícitament els laberints i els enigmes de la comunicació humana. Amb qui parlem, quan parlem? Qui ens escolta? Qui ens llegeix? Què entenen els altres de tot allò que amb tanta ànsia necessitem comunicar?

Senzillament: una obra mestra, una novel·la deliciosa, inesgotable… l’eco de la qual perdura sens dubte en el cor del lector.

Advertisements

2 pensaments sobre “El cor és un caçador solitari

  1. Gemma, no coneixia aquesta autora. He estat investigant una mica i sembla que va patir greus problemes de salut al llarg de la seva vida, a més de relacions personals complicades. Els passatges que cites i la teva ressenya em recorden en certa manera “Winesburg, Ohio”, del Sherwood Anderson. M’han vingut moltes ganes de llegir aquest llibre. Gràcies per donar a conèixer la McCullers!

  2. Hola,
    de la Carson McCullers he llegit La balada del cafè trist, i coincideix amb el que dius de personatges marginals, amb alguna dèria. I l´autora descriu magistralment.
    També The Member of the Wedding (Frankie Addams): l´entrada al món dels adults de la protagonista. Prosa poètica.
    Crec que els seus llibres tenen trets autobiogràfics.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s