Teresa Colom
On tot és vidre
Lleida, Pagès Editors, 2009
96 pàgs. 12 €
Llegint la Teresa Colom he recordat aquella frase de García Lorca: “Yo soy un pulso herido que ronda las cosas del otro lado”. La poesia d’aquesta escriptora andorrana (Seu d’Urgell, 1973) és una indagació constant dels límits: el límit del dolor, de la sensatesa, de la bogeria, de l’amor, de la paraula (si és que hi ha límits). La seva és una exploració descarnada i inquietant dels espais limítrofs de la vida, allà on comença el misteri que gairebé no ens atrevim ni a anomenar. La poeta intenta articular aquesta mena de “nosa” primordial que se’ns escapa, invisible, per l’angle cec de l’existència. Totes aquestes coses que no sabem enfocar, però la presència de les quals intuïm:
Les cases no són parets i una porta,
les cases són una porta amb clau i parets opaques
—i finestres també, però tan sols finestres—
perquè si les cases fossin de vidre acabaríem en un racó,
implorant parets, aixafats pel vertigen d’una casa
encarada a la immensitat de les estrelles.Al cel i a l’horitzó ens dirigim
però ens cal tancar la finestra i posar en un gerro les flors.
I mirar-les; concretes, nostres,
sense que el seu món ens torni la pregunta
La lectura d’aquest llibre ens submergeix en una atmosfera estranya i somnàmbula (sí, literalment, ens “submergeix”, perquè són moltes les imatges relacionades amb caiguda i immersió: de vegades sembla com si la poeta parlés des de sota l’aigua). Les coordenades d’espai i de temps –que se suposa que ens situen en el món– apareixen trencades, alterades. En aquest univers, tot sembla sotmès a un desajustament molt lleu, però que impossibilita l’orientació. Tot està una mica desplaçat, desencaixat. La quotidianitat apareix desmembrada i, tanmateix, és la nostra única taula de salvament.
Caure de cop
en el pou de la ment,
lliscós com una víscera
i així d’humà.Estranya al que faré després
–aixecar-me per continuar
com si caure fos una
impressió.M’hi deixaria les ungles però en el descens res no té forma.
La consciència de la caiguda és la meva única solidesa.
Tot líquid per on m’escolo, però amniòtic
és massa dens perquè m’hi pugui ofegar
La Teresa Colom s’ho mira tot des de la doble talaia d’una intel·ligència lúcida i d’una sensibilitat delicadíssima (una combinació excel·lent, per cert, perquè ens fa passar del pensament a l’emoció sense que ens n’adonem). Paradoxalment, llegir-la és acompanyar-la en una soledat que no admet companyia. La fragilitat (evocada ja des del títol amb la imatge del vidre) ens fa caminar amb cura entre aquests versos, tan bells, tan ben dits (i més encara si podeu escoltar-los recitats per l’autora, que sap donar-los vida amb una emoció continguda, però que ens traspassa).
Llibres i més llibres 