Amores de un vividor

Amores de un vividor
Ihara Saikaku
Pròleg, traducció i notes: Fernando Rodríguez Izquierdo
Madrid, Alfaguara, 2003
407 pàgines. 21,55 €

De ben petit, el Yonosuke mostra una sexualitat molt forta que s’accentua amb el pas dels anys i que, malgrat intentar-ho diverses vegades, no pot dominar. Ni tan sols quan el pare, home molt i molt ric, el deshereta en assabentar-se que freqüenta els prostíbuls i aprofita qualsevol ocasió per tenir relacions sexuals, tant amb cortesanes com actors de kabuki. En morir-se el pare, en Yonosuke recupera el seu nom i hereta una immensa fortuna que no dubta a gastar per acompanyar-se de les professionals més prestigioses.

La veu narrativa exposa, ben aviat i sense embulls, el tarannà del Yonosuke:

Su corazón lo lanzó al amor. Hasta los cincuenta y cuatro años, según consta en su diario, se divirtió con 3.742 mujeres, y sus mariconcillos de turno fueron 725. […] desde su tierna infancia pasó así la vida, eyaculando semen hasta el agotamiento. Esto, al menos, era vivir.

Equiparar el Yonosuke amb l’arquetipus de don Joan seria un error, perquè al Yonosuke només l’interessen les professionals del plaer. La seva irrefrenable sexualitat no és cap maledicció, sinó una invitació contínua a gaudir de la vida al màxim.

Publicada l’any 1682, aquesta obra inicia el gènere dels ukiyo-zôshi o llibres del món flotant esmentat a la ressenya de Cinco amantes apasionadas. Estructurada en vuit llibres, cadascun es divideix en episodis breus que corresponen a un any de la vida del Yonosuke fins als seixanta. Episodis amorosos preferentment amb dones, però també amb homes, que despleguen el ric i complex món de les cases de plaer japoneses. Per exemple, les prostitutes estan registrades i classificades en categories; els clients no solen tenir relacions sexuals en el primer encontre; les cortesanes de les categories més elevades no agafen directament els diners, sinó que estan assistides per serventes; les cortesanes escriuen presumptes juraments d’amor etern per als seus clients i els regalen penyores d’amor com a prova. Si una prostituta vol fer festa, ha d’abonar al propietari la quantitat que arriba a guanyar en un dia… A banda de les situacions més o menys picaresques, algunes molt còmiques, hi ha un episodi memorable, corresponent als trenta-dos anys, on s’expliquen diversos mètodes i estris emprats en les relacions clandestines o els encontres furtius entre amants, i que trenquen moltes imatges estereotipades que es tenen dels japonesos. El Yonosuke i la nombrosa galeria de personatges desprenen una humanitat tan autèntica com commovedora.

En les edicions crítiques dels clàssics, l’abundància de notes és un vehicle per aproximar al lector una obra que, segurament, arribaria molt desdibuixada o fora de context, però també es malmet la fluïdesa de la lectura, sobretot si van al final del llibre. Tanmateix, t’hi acabes acostumant si s’aconsegueix establir una mena de ritme de doble lectura gairebé simultània. Sempre hi ha la possibilitat de prescindir-ne, però cal avisar que les notes són molt necessàries aquí: a banda d’il·luminar nombrosos aspectes, són un complement enriquidor de l’extraordinària visió amb què el Saikaku obsequia els lectors contemporanis i futurs. Després de molts anys censurat, menystingut en el seu temps i en la posteritat, els japonesos van recuperar-lo a finals del segle XIX i començaments del XX, gràcies a la influència del realisme i el naturalisme europeu. I és que, sense cap mena de dubte, ens trobem davant d’un veritable clàssic.

Cinco amantes apasionadas

Cinco amantes apasionadas

Ihara Saikaku

Trad.: Javier Sologuren y Akira Sugiyama

Mèxic DF, Ediciones Coyoacán, 2000

105 pàgines. 8 €

A partir del 1603, l’hegemonia dels Tokugawa acaba amb les interminables guerres internes a Japó. Malgrat la seva imposició d’aïllar-lo del món i de promulgar lleis molt severes, en el segle XVII es donen les condicions perquè els chônin, l’equivalent a una burgesia de comerciants i artesans, agafi una embranzida insòlita en aquell país. L’auge econòmic d’aquesta classe social urbana impulsa el foment de les arts de manera gairebé prodigiosa si es tenen en compte l’autoritarisme, la censura i la rigidesa social atàvica que imperen. A mesura que passen els anys i es consolida l’estabilitat política, s’obren pas amb força creixent gèneres teatrals com el kabuki i el nô, la poesia haiku —Matsuo Bashô viu en aquest segle i és contemporani d’en Saikaku— i una literatura en prosa que reflecteix els gustos i les ganes de gaudir dels chônin.

En el darrer quart del segle XVII, un Saikaku amb més de quaranta anys apareix com a autor en prosa i ràpidament esdevé molt popular. Ja ho era com a compositor de haiku, perquè havia guanyat diversos cops en maratons poètiques de haikai on els concursants els havien d’improvisar i encadenar. Pel que sembla, el 1680 va vèncer amb l’espaordidora marca de 23.500 haikai en 24 hores.

Com a prosista, l’Ihara Saikaku crea un gènere anomenat ukiyo-zôshi (llibres del món flotant) o kôshoku-bun (literatura amorosa): històries breus, centrades en les experiències amoroses de gent que freqüenta els barris de plaer i els baixos fons. Les situacions a què donen peu estableixen paral·lelismes amb la literatura picaresca occidental; filant molt prim, fins i tot amb els contes d’amor medievals i renaixentistes. El motor de les històries són les passions, amors sovint impossibles, tant heterosexuals com homosexuals: en aquest sentit, a Japó la literatura de temàtica homosexual no patia els prejudicis d’Occident.

En Saikaku ofereix en aquest llibre una visió revolucionària: els cinc relats que aplega els protagonitzen dones amb una marcada entitat individual. No exerceixen una funció passiva, sinó que lliurades a la passió amorosa, són capaces de desitjar i prendre decisions impensables segons els rígids cànons socials de l’època.

Són històries inspirades en casos reals que, en el seu moment, van ser molt comentats en els àmbits populars, sobretot pel seu rerafons tràgic. Més que l’ensenyança moral d’alguns comentaris, potser forçats per l’amenaça dels censors o la influència budista, la veu del narrador insisteix en el caràcter voluble i temporal de l’existència, així com de qualsevol perspectiva de felicitat que pugui oferir l’amor. Malgrat la temàtica, tret de detalls molt concrets, no hi trobarem descripcions explícites de sexe, ni tan sols d’erotisme desfermat. Sí que gaudirem d’una esplèndida panoràmica social i humana. Les descripcions dels pentinats, els vestits, els objectes, l’ambient dels carrers i les cases, són delicioses. Però per damunt de tot destaca la humanitat dels personatges.

En definitiva, una magnífica ocasió d’endinsar-se en el passat de Japó més enllà dels tòpics i que ens demostra, per si algú en tenia cap dubte, que els sentiments i les emocions són universals, malgrat la diversitat cultural i les distàncies físiques.