Historias reales

Margaret Atwood
Historias reales
Barcelona, Bruguera, 2010
209 pàgs. 17 €
Trad. de M. P. Somacarrera Íñigo

En el breu assaig que obre el llibre, l’autora confessa: “yo leo de todo. De niña leí muchas cosas que no debería haber leído, pero esto también es útil para la poesía”. Els poemes que vénen a continuació demostren que no únicament es tracta d’una frase més o menys enginyosa o afortunada, sinó que sintetitza el quefer poètic de Margaret Atwood, amb la seva extraordinària capacitat de metabolitzar materials i experiències ben dispars.

Com si res no escapés a la seva mirada curiosa i reflexiva, l’autora canadenca (Ottawa, 1939) acull en els seus versos una realitat rica, exuberant, a estones incontenible. Sorprèn el detallisme amb què recrea certs elements del món natural, sobretot animals i plantes (sembla, de vegades, com si hagués nascut amb un microscopi incorporat a l’ull), i la manera subtil com va duent-nos del terreny de la descripció al de la reflexió de caire metafísic.

Segons explica al pròleg la traductora del llibre al castellà, molts d’aquests poemes van ser escrits arran d’una sèrie de viatges que l’autora va fer al Carib. I la veritat és que els versos deixen entreveure la petjada d’una naturalesa salvatge, regida pel cicle de vida, mort i podriment. Res, per tant, de plàcides estampes bucòliques… Vet aquí un poema dedicat als fongs, titulat “Mushrooms” (com que és força llarg, en reprodueixo només uns fragments):

En esta estación humeda,
de neblina en el lago y tardes
de truenos que se oyen en la distancia,

los hongos rezuman a través de la tierra
por la noche,
como burbujas, como pequeños y
radiantes globos rojos
que se llenan de agua;
un sonido bajo el sonido, pulgares de guantes
de goma vueltos del revés con cuidado. […]

Se alimentan de sombras, de hojas a medio salir
mientras vuelven al agua,
de troncos que se deshacen lentamente,
madera muerta. A veces
brillan en la oscuridad. Saben
a carne podrida, o a dientes de ajo,
o a bistec a la parrilla, o a labios
hinchados, o a nieve recién caída. […]

No sólo
los recojo para comer,
sino por el placer de recogerlos y porque
huelen a muerte y a las pieles
de cera de los recién nacidos,
carne hecha tierra, tierra hecha carne.

He aquí el puñado
de sombra que te he devuelto:
la podredumbre, la esperanza, un bocado
de estiércol, la poesía.

Fornida amb aquesta intel·ligència eclèctica que degueren proporcionar-li les lectures “inútils” de quan petita, l’autora reflexiona sobre el llenguatge, sobre el poder i sobre l’amor (no deuen ser, al capdavall, tres realitats lligades per fils secrets? Si més no, així sembla desprendre’s d’alguns versos). L’univers poètic de Margaret Atwood es canalitza i pren forma gràcies a aquella fluïdesa conversacional que caracteritza la poesia en llengua anglesa contemporània. Els poemes agafen embranzida i se’ns enduen, vulguis que no, amb una musicalitat que acaba sent hipnòtica (afortunadament, l’edició és bilingüe i permet apreciar el ritme tan peculiar de l’original anglès, amb les seves repeticions i encavalcaments plens de sentit). I en tancar el llibre, unes altres paraules de l’autora que havíem llegit en l’assaig inicial adquireixen ara ple sentit: “el ritmo precede al significado”.

Anuncis

Oryx i Crake

Oryx and Crake (2003), de Margaret Atwood

Avui s’ha sabut que han donat el premi Príncep d’Astúries de Lletres a Margaret Atwood, autora canadenca que és entre les meves favorites de fa anys. El dia indicat, doncs, per entrar la ressenya d’un llibre seu que he rellegit fa poc – ja l’havia llegit fa uns tres anys.

Oryx i Crake és un dels llibres més aterridors que he llegit a la meva vida. Aterridor per diversos motius: Un, perquè presenta un apocalipsi proper, i malauradament gens impossible. Dos, perquè l’estat de la societat abans de l’apocalipsi ja és prou esfereïdor i, pitjor encara, sembla que hi anem abocats. I finalment, aterridor perquè davant la solució final que presenta, no pots evitar que et passi pel cap “i ben pensat, tal com està la humanitat, potser no seria tan mala cosa…”. És clar, no és que et passi pel cap per casualitat, és que Atwood t’hi dirigeix amb tota la mala idea.

No vull avançar gaire de l’argument, però aquí va la línia principal (que no s’explica de manera tan linial, ni molt menys: costa un temps anar desfent el cabdell). En un futur proper — així a ull, diguem el 2030? — la vida s’ha fet ben complicada. Bona part del planeta s’ha assecat (el Canadà té clima tropical) i els recursos naturals són en fase d’esgotament. La humanitat es divideix entre els privilegiats que treballen per a les grans corporacions, que viuen en complexos privats i fortament protegits, i la resta, que sobreviuen a les antigues ciutats, convertides en ghettos on hi impera el crim i la llei del més fort.

Un brillant científic d’una de les corporacions decideix que la humanitat camina cap a l’extinció, i que l’única solució és crear-ne una de nova, millorada: sense els llasts del nostre passat primat, menys violenta, més respectuosa amb el medi ambient (per exemple, herbívora) i sense l’impuls de reproduir-se incontroladament. És clar, per fer-li lloc a la nova humanitat cal primer que l’actual desaparegui. Impossible? Gens ni mica, per a una persona amb accés a tota la biotecnologia, la microbiologia i l’enginyeria genètica del moment.

Una mica en la línia de Les particles elementals, de Houellebecq, si l’heu llegit, però més ben documentada científicament, i per a mi més plausible.

No us en dic més. Si no coneixeu Atwood, un molt bon llibre per iniciar-s’hi… si teniu el valor de mirar el futur tal com pot arribar a ser.